Tots som espiats

Recordo que pels anys 70 (finals del franquisme) alguns militants de partits d’esquerres, quan tenien una conversa per telèfon, tenien el costum d’acabar amb la frase: «Aprovecho para saludar a los policías que me estarán escuchando…».

Recordo també que a l’agost del 78, després de la mort de Pau VI, quan s’havia convocat el conclave per a l’elecció del seu successor (justament Joan Pau I), un company meu em va comentar que la CIA i el KGB (serveis secrets dels EUA i l’URSS) de segur que estaven treballant l’entorn dels cardenals electors per a influir en el nomenament del nou Papa, atesa la importància estratègica del Vaticà en la política mundial… I afegia: «En tots els partits polítics hi ha un “infiltrat” del partit opositor –o dels serveis secrets de les grans potències– que està passant informació: és la seva missió».

I també el que em va explicar un amic, que aleshores era diputat al Parlament de Catalunya, que circulaven una sèrie de dossiers sobre parlamentaris i consellers, amb informacions «compromeses», per a poder-les utilitzar per part dels parlamentaris d’altres formacions polítiques quan els convingués estratègicament…

Ara que ha sorgit tot l’afer del seguiment de polítics i activistes del nostre país m’ha semblat una veritable comèdia tot l’enrenou que s’ha creat…. ¿Algú es pot creure seriosament que aquestes persones no podien sospitar que eren espiades? Si tots els serveis «d’intel·ligència» d’arreu (Catalunya inclosa) es dediquen justament a això!

A més, ¿que no sabem prou que les grans empreses d’informàtica obtenen informacions personals nostres a través dels nostres aparells (ordinadors, mòbils, etc.)? I que tot el tema de la «protecció de dades» és una mena de «pantalla falsa» per a fer veure que estem protegits?

Realment la nostra societat és una veritable comèdia, plena de falsedats i d’hipocresia… Em venen al cap els dos passatges evangèlics on Jesús diu: «No hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Lluc 12,2) i «Llavors Jesús es va posar dret i els digué: Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra» (Joan 8,7).

Jesús Lanao

Desconnexió…

Sovint diem que necessitem uns dies de vacances per desconnectar… I aquesta és la meva proposta per fer-ne experiència alguns jorns… Sí, desconnectar de les xarxes socials… Costa? Oitant! Sobretot al principi… I trobes a faltar no poder enviar un WhatsApp, no mirar el Twitter compulsivament per saber què diu la gent (la que t’importa, la que fins i tot odies…), no haver-te de fer selfies allà on vas… Però a poc a poc, notes més silenci, te n’adones de com som de dependents del mòbil i de les seves aplicacions… i et planteges trucar a persones amb les que fa mesos (o anys!) que no parles perquè un missatget ha substituït una telefonada, una conversa en directe…

Proveu-ho… Jo em vaig veure impulsada a treure’m WhatsApp el març per un col·lapse personal després d’un any dur per la pandèmia… I m’ha resultat terapèutic… No cal ser tan dràstic si no en sentiu la necessitat, però l’experiència de viure sense mirar el mòbil durant alguns dies segur que és higiènica i ens fa més lliures i conscients…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Avui no entro al twitter

Què pensaríem si passejant per un poble, diguem-ne mitjà, amb geranis als balcons, el clinc-clinc d’alguna bicicleta i la senyora gran dient “Adeu Maria!…”, en arribar a la plaça veiéssim als veïns escridassant-se per la finestra o el balcó, insultant-se –calla, burro!–, exhibint pancartes amb eslògans contraris, fent sonar a tot volum “La internacional” a una banda i el “Cara el sol” a l’altra?…

Així son, molt sovint, les xarxes socials i en particular el twitter. Pensem-hi: estan sonats els de la plaça?… hi ha alguna explicació?

Les situacions tenses, des del “procés” a la pandèmia del bitxo, afecten a l’empatia i al diàleg. Els líders polítics –aconsellats per experts, compte!– volen reforçar el seu missatge i acaben en el blanc o negre. Llavors l’adversari ja és l’enemic.

Els mitjans de comunicació, públics i privats, han anat prenent el model de la premsa esportiva –compres el Marca o l’?– amplificant l’efecte de l’eslògan. Probablement “qui paga, mana”, menys en comptats casos de premsa digital independent, i al final qui en rep les conseqüències és la informació objectiva i útil.

I sí, en aquests dies de confinament hem esmorzat, dinat i sopat amb xifres i sobreinformació. A vegades sobreinformació contradictòria que porta a la desinformació…

I hi ha un dia que t’adones que darrera la xifra diària de morts –avui només 347– hi ha una cara i un nom que coneixes, el que fa 223. Aquell dia no tens ganes d’entrar al twitter.

Albert Farriol

Que feliç era mare, que feliç era jo

En record del pare i de la mare que han marxat en el darrer any, tot recordant aquell que va ser el seu món que també va ser una part del meu.

Complexitat, llenguatge i tecnologia

Comprendre el món i comprendre’ns a nosaltres mateixos forma part de la condició humana imprescindible per sobreviure. Necessitem comprendre per poder anticipar la incertesa. Una vegada vaig sentir del professor Jorge Wagensberg que s’ha de pensar per comprendre, s’ha de comprendre per canviar i canviar per seguir vius. No obstant, el món ha crescut en complexitat fins el punt de desbordar la nostra capacitat per comprendre’l. Mai abans les persones havíem sigut tan ignorants amb relació a la complexitat que ens envolta com en l’actual societat del coneixement. Em vénen alguns records de quan jo era un infant de 7 o 8 anys que evoquen una lletra de Lluís Llach:

Els diumenges tornant de missa, mentre la mare pujava a casa per enllestir el dinar, el  meu germà i jo acompanyàvem al pare fins la cantonada on dues senyores velletes venien flors a peu de carrer. “Uns clavellets, senyor?”, demanaven ansioses. Tenien els poms en unes galledes de zinc plenes d’aigua, sobre la vorera, i una petita tauleta. Amb unes grans tisores tallaven les tiges per fer el ram que asseguraven amb unes quantes voltes de cordill. Uns metres més endavant, mentre s’anaven fonent les veus d’agraïment “gràcies senyor… passi-ho bé…”, entràvem a la bodega Domingo. El pare demanava, com sempre, una ampolla de xampany Delapierre que el bodeguer treia del fons d’un frigorífic mentre la meva encuriosida mirada de nen resseguia amb atenció la seqüència de moviments. Tot seguit, feia rodolar l’ampolla pel taulell damunt d’un full de diari que curosament havia embotit dins el cul de l’ampolla fins quedar completament embolcallada. Rematava la feina amb un doblec per sobre del tap. Jo coneixia la forma de procedir i esperava ansiós aquell moment que ratificava la simplicitat dels passos, un a un, sempre amb el mateix ordre i el mateix gest. Amb una rutina semblant la dependenta embolicava un braç de gitano amb paper fi ben relligat amb unes voltes de cinta acabades amb un llaç. El cobrador de l’autobús cobrava els bitllets estirant el braç entre la munió de persones amuntegades en ple sotragueig, i indefectiblement tothom acabava amb el corresponent bitllet. Era un món que ja no existeix en la seva proximitat, simplicitat i previsibilitat.

Ara el món és digital i és global. Per això és distant, inabastable, i ens fa vulnerables perquè desborda els coneixements personals. Els fenòmens que no són lineals com la propagació d’un virus que es converteix en pandèmia, l’exponencialitat del canvi climàtic, o l’efecte de l’accelerada substitució tecnològica que ens aboca a l’obsolescència funcional, generen perplexitat perquè escapen de la lògica intuïtiva i ens fa vulnerables. Si com diu el pare de la lingüística Ferdinant de Saussure el llenguatge és el suport del pensament, caldrà convenir que idees simples es poden expressar amb un llenguatge simple, però un llenguatge simple no resistirà idees complexes. Per això els humans vam passar en l’antiguitat dels sons i els símbols al llenguatge alfabètic. I ara en la societat tecnològica hem passat a la codificació matemàtica que és l’únic llenguatge per entendre fenòmens complexos.

Hi ha avui la temptació de donar explicacions simples o simplistes que creen una il·lusòria i falsa comprensió evitant abordar la complexitat. A fer servir canals de comunicació d’emoticones com el whatsapp o twitter que no expliquen res més que estats d’ànim i emocions. A fer relats fantàstics de salvació davant de les amenaces que ens ronden. Però només la complexitat pot reduir la complexitat. Les explicacions i les respostes es troben en el fons i no a la superfície. Així és el món d’ara que també és el meu món.

Salvador Clarós i Ferret

Som més del 50% (@Masdel50)

De vegades, veient una tertúlia de televisió o en una conferència, t’adones que hi ha unahomes-poder-599x330 uniformitat que no és natural: totes les persones són homes! Una foto dels empresaris de l’IBEX-35, fa un temps ho va evidenciar, però es repeteix en molts actes públics, en conferències i taules rodones, sovint des d’àmbits progressistes…

I nosaltres, les dones? No n’hi ha cap que pugui dir la seva en una tertúlia, amb opinió i formació sobre aquell tema concret? Sí, segur que n’hi ha! I potser amb més nivell que algunes persones que semblen saber de tot,vic però sense poder aprofundir en res. De fet entitats feministes han preparat llistats d’expertes en multitud d’àrees. Però ni els mitjans de comunicació ni els organitzadors d’actes semblen voler esforçar-se per reflectir la realitat: som més del 50%!

@Masdel50 és una iniciativa a Twitter que pretén denunciar la manca de presència298_20150417051854 d’expertes en fòrums de debat, discussió i anàlisi en els mitjans de comunicació. Va bé! Ens fa sensibles a la desigualtat… I ai, en àmbits eclesials, acostuma a ser una absència flagrant!

Maria Antònia Bogónez Aguado