Abraçades, petons i lladrucs

En el passat temps d’Advent i Nadal hem rellegit a l’evangeli de Lluc que Maria Verge, després de l’acceptació “que es compleixin en mi les teves paraules” (Lluc 1,38) se n’anà de pressa a veure els seus familiars Zacaries i Elisabet; tot i la brevetat del text, s’hi va quedar tres mesos (Lluc 1,56). Seguidament l’evangelista narra en paral·lel els naixements, circumcisions als vuit dies, i creixences dels infants Joan Baptista i Jesús, “els infants creixien i s’enfortien plens d’enteniment i d’Esperit Sant” (Lluc 1,80; Lluc 2,40). De Jesús també s’especifiquen altres dos moments forts en el temple, en acomplir-se els dies que manava la Llei (Lluc 2,22-38) i a l’edat dels dotze anys (Lluc 2,41-52). Després de 30 anys sense dades, el capítol 3 salta a l’inici de la vida pública, estimada en 3 anys i, a partir del capítol 22, als 3 dies dels sagraments.

D’igual manera, podríem destacar de la història mundial recent l’inici del segle XXI l’11 de setembre de 2001 i les consegüents guerres d’Iraq i Afganistan, els periòdics atemptats terroristes arreu, la crisi financera global des del 2008, les primaveres àrabs, la pèrdua d’influència occidental i l’emergència de la Xina i altres països d’Àsia, els crits de la Terra, o l’encara actual pandèmia de la Covid 19.

I també, cadascú de nosaltres pot destacar fites especials en el propi camí biogràfic: la finalització dels estudis, la primera feina o la vocacional, la formació de la pròpia família, el naixement de les (persones) filles, també la marxa d’alguns éssers estimats… En la meva història personal tres fites d’aquesta mateixa setmana: el naixement de la filla d’un company de feina, la marxa tranquil·la amb el Creador de la mare d’una amiga i l’arribada a Catalunya de part de la meva família, després de deu mesos separats per causa de la pandèmia.

Però el cert és que ni la història cristiana de salvació, ni la mundial, ni la nostra pròpia, no estan fetes només de moments forts i fites remarcables, sinó d’un dia rere un altre, d’una sèrie de setmanes senzilles, sovint monòtones, amb els seus petits alts i baixos en l’autoacceptació del propi jo i de la pròpia realitat, en la relació amb el món i amb els altres, així com també amb el transcendent. Tot i la fita de divendres passat a l’aeroport, amb abraçades, petons i lladrucs, sóc conscient que no he sabut portar de la millor manera el meu camí des del 13 de març passat. La teoria sovint és fàcil, no pas la pràctica. Tot i així, en sóc conscient i en dono gràcies.

La nostra pròpia vida ha de ser el camí feliç en el qual treballar i implicar-nos; no només el camí que transita cap a aquella felicitat llunyana que potser un dia arribarà; les (persones) cristianes diem creure i així confessem “la resurrecció de la carn i la vida perdurable”, objectius generals del projecte de vida. Però com a éssers finits i imperfectes necessitem com petits objectius específics, amb indicadors clars i ben temporalitzats que ens ajudin al llarg del camí: necessitem saber caminar per la senda de la vida, fruint el màxim i patint el mínim en les diverses etapes, conscients que “tot té el seu moment, que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa” (Cohèlet 3,1-15). El compartir ho facilita tot, l’aïllament ho complica. Potser per això un Déu en tres?

Sergi Bernabeu

Estimar la vida

El que avui he escrit, encara que siguin dues parts diferents, crec que té un denominador comú: Estimar la vida.

Celebrant el funeral d’una persona, no només vius i dius: Us acompanyo en el sentiment… sinó que agraeixes la participació d’uns moments difícils pel dolor i també, moguts per l’esperança.

  • Recordes tantes coses… (Normalment, la confiança de les famílies, t’ajuda que també t’ho apliquis a tu mateix).
  • Estimes i aprens la vida en tots aquells detalls que t’ajuden a no defallir i a fer el bé.
  • Corregir d’allò que t’adones que t’has equivocat, amb un fort propòsit d’esmena.
  • Sobretot, seguint l’Evangeli, agrair al Déu de Jesús per la vida Nova que anomenem resurrecció.
  • La vida té sentit i val tot aquell esforç per a no defallir, per avançar aprenent, compartint, admirant i especialment, per ser feliç.

Ara, aquesta segona petita part, no només és el record d’un costum que els fills de Canet, capellans i actualment, un diaca, un cop l’any, ens trobem i celebrem l’Acció de Gràcies al Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar. Unes hores que ens ajuden a enfortir tot el que he escrit fins ara i que resumeixo amb aquesta pregària senzilla, vés a saber quants anys fa que els devots de Maria de Misericòrdia li diem amb goig:

Amb ulls de misericòrdia,
vostres fills, Mare, mireu.

Ignasi Forcano Isern