Ressorgeix l’homofòbia, rearmem la solidaritat

En els darrers dies, arran de l’assassinat del jove Samuel Luiz a La Corunya, estem vivint un qüestionament sobre què és i que no és homofòbia. Diversos sectors de la política i de la judicatura estan intentant negar una realitat que ha sigut evident: que algú pressuposi quina és la teva sexualitat, t’assenyali i ho faci servir per ferir-te o atacar-te és homofòbia i lgtbifòbia. Se’ns ha intentat dir que aquest assenyalament no és important, ja que la paraula “maricón” és d’ús habitual. Efectivament ho és, tanmateix, amb un sentit pejoratiu. Davant d’això, al col·lectiu LGTB+ tenim la tradició d’agafar les paraules que ens llencen i fer-les servir per reivindicar-nos. Maricón, marieta, bollera… Ho fem per canviar-ne el significat, perquè l’insult forma part del nostre paisatge, com a mecanisme de defensa i com a símbol d’identitat col·lectiva, per identificar la nostra gent.

Per escriure aquest article hem volgut centrar-nos en la nostra vivència personal, ja que sota un pretès debat jurídic s’estan posant en dubte les experiències en les quals nosaltres mateixos vivim i hem viscut: l’homofòbia. Formem part d’una generació de joves que ha crescut abans de la normalització de persones referents LGTB+, abans de les campanyes de sensibilització, i hem hagut de lidiar no sols amb les agressions homofòbiques, sinó també amb l’homofòbia internalitzada, i que ens causa dolor sense necessitat que ho faci una tercera persona. Aquest dolor ve fruit que, sense referents positius ni normalització, l’“adonar-nos” de la pròpia orientació sexual o expressió de gènere (en definitiva, de la pròpia identitat) ens arribava seguida d’un gran silenci i d’una sensació de soledat. Silenci ja que en la nostra intimitat ens hem preguntat com se suposa que havíem de viure la nostra identitat, sense trobar una resposta. També d’una sensació de soledat, de no saber amb qui parlar-ne, de por al rebuig de familiars, companys de classe, amigues i amics, de por a ser ridiculitzat, assenyalat, o fins i tot violentat… Els qui escrivim aquestes línies vam tenir la sort de poder sortir de l’armari i tenir un entorn proper que va acollir amb relativa acceptació, sense obviar algunes situacions concretes de violència que hem patit a les classes, als carrers, sortint de festa… No obstant això, vam haver d’aprendre a com lluitar contra l’homofòbia, no sols individualment establint mecanismes de defensa i prevenció, també organitzant-nos col·lectivament generant entorns segurs. En aquests espais de trobada hem pogut compartir que allò que havíem viscut com un drama individual, és un problema social, i hem après a viure positivament la nostra identitat.

Després de cert temps en aquesta còmoda tranquil·litat, pensàvem que la sensació de relativa seguretat, per a nosaltres i per a la gent més jove, ja era irreversible. Que la nostra societat havia arribat a uns nivells de progrés profitosos per a nosaltres i per a les generacions futures. Amb els anys hi ha hagut un procés de consolidació d’un consens social que havia esdevingut un veritable progrés civilitzatori. La majoria de les persones de la nostra societat entenen que els drets LGTB+ són drets humans, i que no són opinables, Aquest consens fa que qui està en contra dels drets LGTB+ esdevingui una minoria, calli la seva homofòbia i quedi fora del debat.

La ultradreta ha aprofitat aquesta minoria com a nínxol per a alimentar la seva base social i electoral, i els diu que allò que pensen en la intimitat no hi ha problema en fer-ho públic. Això ha causat un ressorgiment del pensament egoista, insolidari, que veu el discurs homòfob com una forma de “trencar el que és políticament correcte”, un discurs que cala no només en persones adultes sinó també en joves desorientats que ho veuen com una forma de rebel·lia.

Una forma de rebel·lia que porta a persones joves a parlar sense embuts a les xarxes sobre com apallissar homosexuals, i que porta fins i tot a normalitzar-ho per segons qui. Som conscients que d’homofòbia n’hi ha cada dia, però el cas del Samuel ens ha afectat en particular.

Ens remou per dins, moltes persones LGTB+ ens sentim interpel·lades, ja que moltes hem viscut experiències molt semblants. Ens podria passar avui mateix. I no només a nosaltres, li pot passar a qualsevol persona que pugui ser llegida com a diferent, amb certa ploma o que vesteixi de forma poc normativa, ens podria passar a totes.

Ens havien ensenyat a no abaixar el cap, ens havien dit que havíem de ser valents i respondre amb dignitat davant les agressions. “No deixis que et converteixin en una víctima”, ens hem sentit dir moltes vegades. Però el Samuel va respondre “de què” quan li deien “maricón”, i el van matar.

I com diuen les feministes al parlar de la violència masclista: no volem ser valentes, volem ser lliures. No estem disposats a tornar a passar por i això passa per tornar a construir un consens que ens protegeixi, a nosaltres i a altres col·lectius. Per fer-ho, ens calen aliances. Necessitem que quan algú faci servir la nostra identitat com un insult, el silenci no sigui còmplice. Necessitem persones que sense formar part del col·lectiu LGTB+ ens defensin, de la mateixa manera que nosaltres les defensaríem davant d’altres discriminacions. Davant el ressorgiment de l’homofòbia i la lgtbifòbia, aixequem la bandera de la solidaritat.

Marc Collado i Ramon Gutiérrez

Posicionament davant l’extrema dreta

Pel que fa a la presència i cert creixement de l’extrema dreta, s’ha reobert el debat sobre si se’ls ha de rebatre o si se’ls ha de silenciar i no parlar-ne… Crec que no s’ha d’entrar en el seu joc, ni parlar explícitament d’ells. Dins de les incerteses, de la poca expertesa en el tema i la complexitat de la qüestió, tendeixo a pensar que el convenient és:

  1. Recollir les mentides o mitges veritats que diuen.
  2. No fer cap referència a noms de persones, de partits, ni entitats o grups, que crec que els fa propaganda. L’extrema dreta no es redueix a un o diversos partits, agafa tot un pensament que fins i tot s’infiltra en les nostres consciències i conductes o desperta i exacerba elements primaris que tots tenim, o així ho intenta.
  3. Oferir les veritats, contrarestant les mentides, amb dades, pensament crític, profunditat…
  4. Difondre aquests documents (no massa llargs) que es poden anar escrivint (repeteixo sense noms, ni dient que són mentides de l’extrema dreta).
  5. Es podrien fer decàlegs, breus articles en algunes revistes, auques, còmics, potser algun vídeo…
  6. Si algú de l’extrema dreta (persones o grups, partits…) respon, no respondre, no entrar en el seu camp. Si es senten referits, cauen en la seva “pròpia galleda”. Nosaltres hem de seguir el nostre pla, sense deixar-nos portar pel que diguin o deixin de dir a cada moment.

Així podem anar cooperant en la sensibilització i conscienciar, en especial , en camps (si hi podem arribar) on el discurs d’extrema dreta s’està estenent.

I com a exemple d’un article per contrarestar mentides aporto el següent:

Islamització de Catalunya?

L’islam és un perill, diuen algunes veus, i afirmen que hi ha una “islamització de Catalunya” quan volen incidir en el fet que es tracta de l’autonomia amb un percentatge més elevat de musulmans, uns 560.000 (7,5% de la població), dels quals un 40% tenen nacionalitat espanyola. “El fonamentalisme islàmic a Catalunya campa lliurement gràcies al separatisme”, diuen, sense fer distincions entre la religió islàmica i la derivació adulterada i manipulada d’una espiritualitat de pau, com és l’Islam, en uns comportaments criminals. Res a veure. Els primers que pateixen el terrorisme pseudo-islàmic són els musulmans. Veure la multiculturalitat, la diversitat religiosa i espiritual com un mal, i no com una riquesa, porta a visions i actituds de caire discriminatori i menyspreador vers a persones, famílies i grups, que poden tenir la seva incidència popular (pel seu simplisme i “primitivisme”). L’Islam és una religió, arrelada a moltes cultures (i a la nostra) que aporta a la societat, com totes les religions i espiritualitats, actituds profundament convivencials, i a la vegada una motivació per construir unes estructures socials més justes, en favor dels més desafavorits. L’Islam treballa per la pau, la tolerància, la solidaritat, el respecte a l’altre i a la pròpia persona.

A Catalunya i arreu podem trobar nombrosos exemples de solidaritat entre veïns propiciada per les comunitats musulmanes: entrega d’aliments, acolliment i oratoris oberts a tot tipus de visita, reparacions gratuïtes a les cases de famílies amb necessitat, aguant pacient i serè davant de possibles critiques i amenaces que s’han trobat en alguns veïnats que refusen els oratoris al seu carrer, etc.

Sobretot gràcies a la important presència de l’islam a Catalunya, i gràcies al fet religiós i espiritual divers universal present al nostre país, que ens és una ajuda a molts per redescobrir el valor de les dimensions més profundes de les persones i dels pobles i els valors comunitaris, sovint marginats per l’individualisme liberal. El fet religiós ha entrat de nou en el debat social i pot ajudar a desenvolupar la llibertat religiosa i de consciència i a normalitzar i visibilitzar en l’espai públic les diverses religions, espiritualitats i conviccions, incloses les humanistes laiques, agnòstiques i atees, dins d’un marc laic que les respecta totes. El diàleg interreligiós i interconviccional és un dels fruits d’aquestes presències plurals i que ens és molt necessari desenvolupar encara més en els barris, pobles i ciutats del país.

Quim Cervera

Contra la ultradreta, idees i polítiques d’igualtat

Com a tot Europa, malgrat els rostres i pretextos diferents, ja tenim aquí aquest monstre anomenat extrema dreta presentant-se a cara descoberta, desvetllant els instints més primaris de les persones, refermant un individualisme sense embuts, promovent supremacismes com més barroers millor, atiant tots els enfrontaments i tots els climes de violència possibles, convidant a menysprear els febles, fent creure que la culpa de tots els mals és d’ells –dels febles, vull dir–, i mirant de convèncer que els complexos problemes del nostre món es resolen a base de les solucions simples que ells afirmen que són capaços d’implementar.

Jo no sabria fer una anàlisi de tots els desajustaments socials que ens han dut fins aquí, ni de tots els instints profunds que aquí s’han concitat, ni tampoc soc capaç de tenir clar quines actuacions concretes serien millors per fer-hi front i quines en canvi els poden donar encara més ales. Però em sembla que el que sí que tinc clar és on hi ha la base per poder remuntar la situació en què ens trobem. I aquesta base és que tots els partits que se senten d’esquerres, és a dir, que volen primar l’interès col·lectiu per damunt de l’individual, i també els sindicats, i també les associacions i entitats amb voluntat progressista, se sentin amb el deure ineludible, sagrat i tot –deixeu-me fer servir aquesta paraula–, de treballar per unes societats més igualitàries i un món més igualitari. I fer-ho tant en els seus discursos com en els seus programes.

Per precisar més, voldria assenyalar que quan parlo de partits d’esquerres penso en els partits socialdemòcrates, socialistes, comunistes, verds, o de l’anomenada nova esquerra. Entre nosaltres penso bàsicament en el PSOE, el PSC, IU, Podem, Comuns. També Más Madrid i altres de similars. També penso en els partits de l’esquerra independentista, tot i que aquests tenen el problema que quan han de triar entre l’ànima d’esquerres i l’ànima nacionalista, gairebé sempre trien la nacionalista. Tot plegat, a més, no pot quedar-se tancat en l’àmbit més proper, sinó que caldrà també mirar més enllà, en clau europea, i saber coordinar-se i pensar i planificar junts.

Els sectors populars que s’han sentit seduïts per la ultradreta només podran revertir aquesta seducció si veuen que hi ha algú que presenta un projecte més real per millorar la seva vida, i si aquest projecte va acompanyat d’una manera de mirar el món que resulti més atractiva que la dels promotors de l’odi i el menyspreu mutu com a sistema de vida. I sí, és cert que els missatges simplistes, i la creació d’enemics fàcils d’identificar i d’estigmatitzar, arriben al cor més fàcilment que tot el que una esquerra raonable pugui oferir. Però això l’únic que vol dir és que cal treballar més, esforçar-se més, i trobar també tècniques millors de comunicació. Però també vol dir més sinceritat, i que la gent no tingui la sensació que tot el que es diu i es fa no és més que una tàctica conjuntural per aconseguir més vots, o més poder, o millor posicionament en això o en allò. La gent ha de tenir la sensació que darrere les polítiques que es proposen hi ha una veritable voluntat de millorar la vida de les persones.

¿Que tot això és fer volar coloms? Jo crec que no. Jo no vull creure que estiguem condemnats a viure en un món cada cop més inhumà. I per això crec que cal empènyer des de tot arreu, des de qualsevol lloc on sigui possible, també des del món cristià, per estendre aquests objectius, i fer-ho de manera creïble, és a dir, no només amb frases que ja de pronunciar-les es veu clarament que són buides.

Sí, aquesta és una base imprescindible per frenar el discurs de l’odi.

Josep Lligadas

El sepulcre era blanc per fora

Per parar els peus a l’extrema dreta

Oficialment el feixisme i la ultradreta ja han ensenyat la poteta. Què cal fer?… Crec que res més que el que s’està fent des que vivim en democràcia, això sí, amb més intensitat, diligència i si cal amb una mica de mala llet. Cap fred i prou de flagel·lar-nos… que això dels flagells i cilicis no són gaire pràctics. No hem de plantejar-nos com hem de ser més antifeixistes, sinó com ser més nosaltres. En el fons el feixisme es reforça en tant que aconsegueix apoderar-se del relat i presentar-se com a salvador en solitari de conceptes ampul·losos: pàtria, família, identitats en perill… L’atac directe el desitgen i el busquen testosterònicament.

L’entrada a la política institucional dels partits d’ultradreta ha sigut -diuen- una sorpresa. Bé, és que potser ara ens hem adonat que el sepulcre era blanc per fora i per dintre ben podrit. La ultradreta i el feixisme no s’ha creat de nou ni arriba de cop. Existia, i tant si existia!…Només que ara dona la cara. Ho fa a Hongria, Polònia, Brasil com a força de govern, arribant al poder -no ho oblidem- guanyant eleccions. A Itàlia, condicionen el govern de coalició. A França i Alemanya funciona el “cordó sanitari”, però tant li fa, condicionen cada vegada més l’orientació de la política. Sembla que és aquesta darrera fórmula la que s’està imposant a Espanya. De moment a Andalusia no han guanyat les eleccions però condicionaran programes i polítiques amb l’efecte multiplicador de la covardia d’altres formacions.

Crec, però, que en aquest darrer cas hi ha un fet diferencial important que ens dona avantatge: a Vox sembla que els vots li han arribat de barris de classe mitjana-alta i motivats en gran part per qüestions d’índole “moral” i d’immobilisme social i ideològic -corrupció i debilitat dels partits a banda. Conceptes com dret a l’avortament, llibertat sexual, feminisme, dret a l’autodeterminació… són perversions de quatre progres “maricones-feminazis-separatistas”. Hem anat massa lluny i toca “Reconquista” han dit des de dalt del cavall… En canvi, no sembla que les qüestions socials de dret a l’habitatge i al treball digne, per exemple, s’hagin utilitzat massa per guanyar demagògicament el vot de les classes populars. Així sembla que hi ha un coixí quantitatiu de vots –fins quan?– que encara no s’ha decantat.

Per tant, fer més i millor del que ja estem fent és la recepta. Ara està de moda parlar de valors republicans. Bé, doncs sí: més llibertat, més fraternitat, més igualtat.

Però necessitem eines. Com a mínim tres. Mitjans de comunicació que no estiguin pendents de qui mana o de qui manarà. Partits polítics valents que no estiguin pendents de les enquestes. I fonamentalment, la bona gent empoderada, responsable i solidària, de la qual tants exemples podríem trobar.

Finalment una darrera reflexió. Vegem com ha influït la qüestió religiosa a Brasil, Polònia o Itàlia. La ultradreta ha avançat de la mà d’una església catòlica conservadora majoritària -no en el cas de Brasil, on han influït més les esglésies evangèliques més conservadores encara-, centrada en l’individualisme, la negació dels valors comunitaris i amb la moral tradicional com a argamassa. Tampoc l’inefable Trump és aliè a tot això.

Així doncs, com a cristians tenim el deure d’afegir-hi una quarta eina: una Església prop de la gent, vivint els problemes de la gent, oberta a la gent, empoderant la gent, alliberant la gent i democratitzada per la bona gent.

Albert Farriol

I què se n’ha fet, de les nostres arrels cristianes?

Impressiona, veure com els Estats Units ha elegit president un personatge com Donald Trump, i com el Brasil acaba d’elegir Jair Bolsonaro. Però encara impressiona més veure que, entre els suports que han empès cap a aquesta doble elecció, hi han tingut un paper molt important una majoria de les comunitats cristianes evangèliques, que han vist en aquests dos líders ultradretans la realització d’aquells projectes que aquestes comunitats consideren fonamentals per mantenir els respectius països fidels al cristianisme.

Davant d’això, un no pot deixar de preguntar-se què és i què comporta ser cristià per a tots aquests grups tan estesos i influents. No, jo no em crec que siguin simplement fruit de la manipulació dels poderosos grups de poder que tenen el darrere i que els financen. Això evidentment que hi té un paper, però el cas és que molta gent, moltíssima, s’arriba a creure que votant Trump o Bolsonaro s’afavoreix la implantació de l’Evangeli…

Però això no només passa a Amèrica, evidentment. A Europa, l’extrema dreta creix i arriba al poder a llocs com Itàlia, Hongria, Polònia. I els líders ultradretans d’aquests països invoquen el seu catolicisme i la defensa de l’anomenada cultura cristiana. I per exemple menyspreen els immigrants fins a un nivell que és molt obvi que és radicalment contrari al que Jesús va ensenyar. I entre la molta gent que els vota, un nombre important creu, com a Amèrica, que així afavoreix el cristianisme.

Certament, més enllà del grau de manipulació i de la sinceritat subjectiva d’aquests líders i dels seus votants, el cristianisme amb què es recobreix el vot ultradretà, és això, recobriment. Les motivacions estan en una altra banda, en la recerca, no gaire intel·ligent, per cert, de seguretats davant la crisi i el futur desconegut. Però el fet que el cristianisme esdevingui un instrument de suport i potenciació de la ultradreta, realment fa pensar.

¿En què ha consistit la cristianització del món occidental? ¿Quins valors cristians han arrelat en els nostres països que ara produeixin aquests fruits tan bords? Realment, davant d’aquesta situació, un pensa que tot ha estat molt i molt superficial…

Però hi ha més. Aquí, a casa nostra, ha sortit a la llum, i s’ha propagat, un eslògan dins el camp independentista que realment fa por. És aquell que diu: “Ni oblit ni perdó”. Sort que alguns dels dirigents del procés, i jo en destacaria en especial Joaquim Forn, han estat capaços de dir que negar la possibilitat del perdó és negar una de les més bàsiques eines de regeneració de què disposem. Jo crec que aquesta és una de les coses més intel·ligents que va dir Jesús. I es nota que Joaquim Forn és cristià.

En tot cas, aquest eslògan manifesta també, com el vot d’extrema dreta de què he parlat abans, que els valors cristians, realment, no han arribat a fecundar el nostre país com hauria estat esperable després de tants anys de presència cristiana impregnant totes les estructures socials.

Sí, els valors de l’Evangeli encara tenen molt de camí a fer.

Josep Lligadas

Quan l’estupidesa substitueix la intel·ligència

Cinc conceptes defineixen bastant bé l’etapa històrica que estem transitant: complexitat, canvi, velocitat en el canvi, incertesa i crisi. Podríem trobar encara moltes més expressions. Del canvi i de la seva velocitat, se’n derivarien, per exemple, les nocions de risc, caos, atzar…; també d’oportunitat, avenç, innovació, millora… De la incertesa i de la crisi, emanarien la inseguretat, la precarietat, la por, el perill, les amenaces… I així successivament. Però em conformo, per ara, amb les cinc primeres idees, que configuren un dibuix interessant, i alhora preocupant, del present i del futur.

En efecte, el paisatge quotidià s’està transformant de forma permanent. I els ciutadans del món, instal·lats en el limitat i imprecís mirador de la vida quotidiana, contemplen vacil·lants, i sovint inquiets, com la complexitat envaeix la seva efímera existència. Observen com el paisatge s’altera constantment per l’acceleració del coneixement, el progrés de la ciència, l’enorme desenvolupament de la tecnologia, i el procés de globalització. I al mateix temps, veuen com apareixen en l’horitzó grans i greus amenaces que condicionen la supervivència de la humanitat. Els avenços científics i tecnològics podrien superar, segons alguns pensadors, la capacitat d’assimilació dels éssers humans.

Tothom, en un moment o altre, ha sentit el vertigen del temps. Es percep que es produeixen molts canvis, però sovint ningú no endevina exactament en quina direcció. Ni tampoc els experts saben si seran en la bona direcció. Ilya Prigogine, Nobel de Química 1977, va anunciar la fi de les certeses, fent referència al naixement d’una nova ciència de la complexitat. No hi ha veritats absolutes, sinó preguntes. I la complexitat, la incertesa i la sensació de temps accelerat augmenta el risc global, segons la coneguda sentència del sociòleg alemany Ulrich Beck.

Les innovacions científico/tecnològiques no suposen, de forma automàtica, una millora en les condicions de vida dels humans. Ja ho va advertir Manuel Castells. L’era de la informació o del coneixement divideix la societat en dos estats: els interactuants (dins de la xarxa) i els exclosos. Segons alguns analistes, es produirà (de fet, s’està produint) una esquerda creixent entre els nivells més alts i més baixos de l’escala ocupacional, una segregació social en funció de l’educació, una dualització creixent, una pèrdua dels vells drets laborals, una reducció de la societat del benestar. Castells avisa que la societat tecno/informacional és un nou mode de desenvolupament econòmic i social que altera, però no substitueix, el sistema de producció dominant (el capitalisme).

Heus ací la paradoxa que s’està produint: la intel·ligència (col·lectiva) dona pas a l’estupidesa (també col·lectiva). Enfront de la complexitat, niciesa i idees simples. Enfront de la incertesa, dogmatisme (certesa absoluta) i demagògia. Enfront del canvi, immobilisme. Els períodes de turbulències originen respostes antitètiques, perquè la gent se sent insegura i desconcertada. La racionalitat i el diàleg enriquidor es perden de vista. El dubte es concep com a signe de debilitat. En aquest escenari, la radicalitat conservadora ofereix fórmules rudimentàries i contundents, però aparentment efectives: patrioterisme, irredemptisme nacionalista, despotisme, racisme, individualisme, xenofòbia, rebuig de la diferència… Fonamentalisme religiós. L’extrema dreta explota aquests sentiments més primaris i irracionals. I força ciutadans, esporuguits i vacil·lants davant uns canvis que no entenen, s’hi apunten.

Tot això crec que pot explicar, en part, la presidència de Donald Trump als Estats Units o la recent victòria de Jair Bolsonaro al Brasil; l’ascens dels neofeixismes disfressats de liberal-populismes, dels nacionalismes i dels ultraismes a Europa; la deriva d’alguns partits conservadors, com el Partit Popular o Ciudadanos; el reforçament del cesarisme a Rússia i territoris adjacents. Fixin-s’hi bé: es tracta de països avançats, en els quals els canvis s’estan produint de forma més determinant, molts d’ells líders globals, alguns amb democràcies consolidades però ara desgastades, institucions arrelades però ara desprestigiades i partits afermats però ara desacreditats.

Molt pocs preveien que la transformació actual portaria a aquesta inanició. Molt pocs vaticinaven que el procés imparable de globalització alimentaria el tancament de fronteres. És, sens dubte, una molt mala notícia. Però el pitjor de tot és que abans les crisis degudes als canvis de paradigma es produïen de tant en tant: cada mil·lenni, cada segle (en els últims temps) o potser cada cinquanta anys. Hi havia espai per a assumir, pair i administrar les transicions, les transformacions i fins i tot les revolucions. Però ara hom té la sensació que hem entrat en l’era de la innovació i la mutació constants i, en conseqüència, de la crisi persistent, ininterrompuda, crònica i perpètua. Per a moltes persones, el demà arriba massa aviat.

L’escriptor uruguaià Mario Benedetti descrivia perfectament aquest estat d’ansietat que provoca aquesta col·lisió brusca amb el present i amb el futur: quan pensàvem que teníem totes les respostes, ara van i ens canvien les preguntes. I no tenim respostes infal·libles, perquè no existeixen, però també perquè hem intentat córrer abans de saber caminar.

Per a guanyar aquesta batalla contra l’estupidesa caldrà aprendre, entre tots, a construir una intel·ligència col·lectiva.

Santiago Ramentol