«Llevat dins la pasta», nou programa de la Pastoral Obrera a Ràdio Estel

«Fa goig escoltar per la ràdio allò que fem… Allò que estimem perquè creiem que ajuda a fer créixer, a poc a poc, el Regne», escrivia la Rafi Cáceres, directora de la Pastoral Obrera de Barcelona, al grup de correu de l’equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel. L’aventura va començar el setembre passat i, de moment, continuem amb il·lusió i ganes.

La criatura, com hem dit, porta per nom Llevat dins la pasta i pren la forma d’un espai setmanal a Ràdio Estel de 25 minuts per explicar la realitat, les experiències i les vivències a l’entorn de la Pastoral Obrera i, per tant, molt específicament, el món del treball. No ens consta cap altra experiència similar a l’estat espanyol, per tant, és un tipus de programa inèdit que es pot sentir cada divendres a les 17.30 h de la tarda o bé recuperar el programa, un cop emès, al servei A la carta del web de Ràdio Estel.

Àngela Rodríguez, presentadora del programa

El programa, que impulsa el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya (SIPOC), està conduït per la periodista i militant de l’ACO, Àngela Rodríguez, i la substitueix un servidor quan s’escau. S’estructura al voltant d’una entrevista a un convidat i espais específics com ara recursos i una agenda d’activitats per ampliar informació o per actuar entorn de la problemàtica del món del treball. També es fa la lectura d’enunciats de la Doctrina Social de l’Església relacionats amb el tema que s’ha abordat en el programa.

Antón Costas, primer entrevistat

Fins al moment de tancar aquesta edició de L’Agulla, pel programa hi han passat Antón Costas (pobresa juvenil), Benigno Martínez (25 aniversari de la mort de Joan N. García-Nieto), Emili Ferrando (la comunicació en els moviments obrers cristians), Nasir Mehmood (Riders per drets), Anna Lara (militants cristians en política), Xavier Casanovas (la formació del laïcat), Toni Mora (les reformes laborals i la precarització de drets), M. Dolors Puigdevall (Agenda Llatinoamericana), Josep Jiménez Montejo (la coordinació internacional dels moviments de treballadors cristians), Miquel Verdaguer d’Acció Solidària contra l’Atur i els representants dels projectes reconeguts als Premis Josep M. Piñol: Andrés Cano (Som Confort Solar) i Glòria Canals (Aura Fundació), Dani López (alliberat de la JOC per parlar del moviment juvenil), Rafa Allepuz i Miguel Ángel Hernández (la Doctrina Social de l’Església), Èrika Fabregat (els Equips de Pastoral Obrera i les XXV Jornadas Generales de Pastoral Obrera), Diosdado Toledano (la Renda Garantida de Ciutadania), Paqui Sánchez (plataformes pel lloguer assequible) i Maria Bargalló (justícia social i justícia ambiental).

 

En l’equip de producció, que integrem persones de diferents moviments de Pastoral Obrera, intentem combinar temes que tinguin a veure amb els joves i l’ocupació, experiències de treballadors organitzats, personalitats rellevants en la història de la Pastoral Obrera, la vida i els actes dels moviments, els testimonis de militants, l’economia i l’ètica, les reivindicacions populars i els moviments socials o les opcions pel món del treball des de l’Església.

En aquest equip, cada setmana es produeix un petit miracle: decidir i convidar els entrevistats, elaborar el guió del programa, anunciar el programa en xarxes socials, acollir els convidats a Ràdio Estel i fotografiar-los, distribuir les frases més destacades del programa via xarxes socials… Ho fem a diverses mans, amb eines col·laboratives telemàtiques, i periòdicament ens trobem presencialment. Com veieu, molta feina, però compartida i ben portada!

Podeu consultar els programes Llevat dins la pasta que ja s’han emès a l’enllaç. I també les frases més destacades de cada entrevista, si teniu Twitter, amb l’etiqueta #Llevatdinslapasta.

Si teniu idees, propostes o ens voleu comentar fets que puguin servir-nos per al programa podeu escriure a llevatdinslapasta@radioestel.cat. Serà ben rebut!

Joan Andreu Parra

La Catalunya buidada (III): Locus amoenus

Tres segles abans de Crist, el poeta Teòcrit va engendrar la figura literària de lloança del lloc amè i agradable, de l’espai ideal, aquell locus amoenus, sempre localitzat en un entorn rural i connectat amb els elements de la natura. Viure en aquest lloc, sumat a una bona companyia i a la bellesa del paisatge, era clau per assolir el plaer, l’harmonia i la felicitat. Després del de Siracusa, moltíssims han estat els poetes i, per extensió, artistes, que al llarg de vint-i-tres segles han recorregut a aquest tòpic bucòlic idealitzat de fugida del món urbà, d’allunyament dels maldecaps i de vida plena.

No obstant, malgrat la supervivència del referent mític de la vida al camp, és una constatació que els espais rurals perden dia a dia la seva població i que aquesta tendeix a acumular-se en els entorns metropolitans. Més enllà dels caps de setmana i els períodes festius, on riuades de cotxes fugen de les ciutats cercant allò que en diuen “desconnexió” o “carregar les piles”, les cases dels nostres pobles i viles van quedant tancades i es marceixen fins a la ruïna. Els pobles s’esllangueixen amb una població majoritàriament anciana i masculina, amb un preocupant èxode de joves i dones que fa impossible el futur de les comunitats rurals.

Per frenar aquest fenomen del despoblament rural cal un compromís polític decidit i urgent. La resposta ha de passar per l’equitat territorial, per la garantia d’oportunitats de la població que decideix viure i desenvolupar-se més enllà de les ciutats. Els actors polítics han de traduir el compromís en tres eixos fonamentals: oportunitats de treball, accés als serveis públics bàsics (especialment educatius i sanitaris) i seguretat i equitat en la tecnologia i les comunicacions.

En relació al treball, cal crear una consciència favorable a l’emprenedoria rural, començant pels propis habitants de pobles, que identifiquin i celebrin projectes d’èxit arrelats als petits municipis. Treball que no necessàriament ha de lligar-se al sector primari (que contemplàvem en l’anterior article i que, com vèiem, no és el de major incidència directa en creació de treball i riquesa), però sí que pot –i ha de– aprofitar els potencials propis que té l’entorn: turisme rural, actiu i familiar, generació d’energies renovables, serveis d’atenció i cura a les persones, indústria tova i d’emmagatzematge net, etc. Alhora, són molt els sectors que, gràcies a les noves tecnologies, no requereixen una proximitat física a cap centre de treball: el desenvolupament de professions liberals –“professionals deslocalitzats”, en digué algú– poden arrelar al territori i prestar des d’allí els seus serveis. Per projectar aquestes oportunitats, cal però que les Administracions hi juguin el seu paper estimulador, acompanyant i assessorant les persones emprenedores, suavitzant si s’escau els requisits burocràtics i facilitant-ne la implantació, amb el foment d’espais de treball compartit, cooperatives i d’altres eines adaptades al petit i mitjà emprenedor. Alhora, una fiscalitat favorable, a la qual Europa ja ha obert la porta, que bonifiqui les inversions amb caràcter de sostenibilitat, equitat, perspectiva de gènere i lluita contra el despoblament, sumarien en acréixer l’imprescindible pilar del treball.

El camp de la salut i l’educació és també vital per la preservació de la població i, també, per l’incentiu d’arribada de nous veïns i veïnes. Els dos extrems de la vida estan directament vinculats a aquest camp: l’atenció a la infància i a la gent gran, l’accés als serveis sanitaris, assistencials i educatius i, alhora, a l’aprofitament i gaudi cultural són imprescindibles per al desenvolupament de la persona i la qualitat de vida. La cura d’aquests drets fonamentals de tota persona, garantint la prestació d’una sanitat integral i de qualitat a través de la planificació territorial dels serveis mèdics i assistencials que, per exemple, faci que el temps d’espera per al servei d’atenció primària i per a les proves diagnòstiques a les àrees rurals sigui equivalent al de la mitjana de tot el país, esdevé inajornable. El foment dels serveis educatius i culturals, accessibles per a tota la població, i la projecció d’espais com biblioteques, teatres, cinemes i altres llocs de cultura i socialització sumen en aquest objectiu. Alhora, el personal destinat a prestar aquests serveis públics bàsics, als quals també cal afegir seguretat i justícia de proximitat, han de trobar incentius per romandre als llocs de treball, evitant la itinerància i la interinitat que perjudica la qualitat del servei i la confiança de l’usuari.

En darrer terme, però tant o més important, hi juga l’accés a les tecnologies. Precisament allò que dota d’especial atractiu al lloc rural, la distància, ha de ser compensat amb el suport de les tecnologies de la comunicació. Només una connectivitat a les xarxes amb la mateixa qualitat i accessibilitat que en un entorn urbà donarà igualtat de condicions a tota la població. A l’evident garantia de subministrament d’energia i de carreteres segures, s’hi ha d’afegir l’accés a la fibra òptica que permeti el flux àgil i segur de la informació.

I tot això no es podrà dur a efecte sense l’empoderament de les persones i les comunitats rurals, especialment les dones i els joves, organitzades a través de cooperatives locals, i amb els instruments del municipalisme que apropi la presa de decisions a la població que administra. Només la participació efectiva en la identificació i gestió dels seus propis objectius socials, econòmics i mediambientals permet encarar amb seriositat els reptes de frenar el despoblament i assolir l’equitat territorial. Perquè, fet i fet, el lloc no serà mai amè, agradable ni ideal si la gent que hi viu no ho pot fer en plenitud.

Jaume Moya i Matas

Articles anteriors:

La Catalunya buidada (I): Hic svnt dracones

La Catalunya buidada (II): Bonum agricolam bonumque colonum

Salut, treball i ganes de fer-lo

Aquesta és l’expressió que em digueren davant mateix de la Capella de Sant Antoni, la germana Angeleta i l’àvia de can Costa, fa uns anys a Pineda de Mar.

Avui, festa dels treballadors, Primer de Maig, Sant Josep Obrer. Ja és hora que l’Església, a nivell de la Litúrgia, parli en primera persona de l’espòs de Maria i pare de Jesús. Encara em plau més, parlar-ne dins del món de cada dia i d’una manera especial, en el món del treball. Gràcies a la gran persona, capellà i teòleg, Pagola, m’he pogut documentar i en certa manera, respondre a una sèrie de preguntes que estic segur que molta gent es fan. Nosaltres, a nivell històric i fent servir els evangelis de Jesús, en sabem el que tradicionalment s’anomena la vida pública, que no durà més de tres anys. També, segons la tradició de Jesús, en tenim retalls de la seva vida des de quan neix, de la presentació al Temple i ja ens n’anem cap als 30 anys. És veritat que els evangelis no són pas una biografia de Jesús, però sí que en podem deduir quelcom. Clar i net, Jesús, fins que no deixa de viure amb la família, com és?, què fa? El mateix Pagola, ens recorda el tipus de convivència familiar i sobretot, l’eix central patriarcal. Per tant, fins i tot, nosaltres, podem imaginar-nos quelcom que hem viscut gran part de la nostra vida. El cap de casa era el tot i per a tot. Llavors, com intervé la mare Maria? I com són les relacions de marit-muller? Són interrogants que dissortadament, jo agraeixo al teòleg Pagola, poder tenir algun punt de referència.

Avui, després d’aquests interrogants o d’aquestes insinuacions, em quedo amb Josep, espòs de Maria, en el món del treball i com procura que a casa no hi falti res.

A casa nostra, més d’una vegada, simplifiquem el treball d’una persona i especialment, dels pares, que no falti mai el plat a taula.

Mai no he pensat que Jesús fos el típic savi de la classe. Per tant, l’entorn familiar i social, el van marcar. I ens hem quedat amb moltes ganes i amb molts interrogants sense cap resposta.

Una bona jornada la d’avui per agrair la feina de casa que els nostres pares i mares ens han ajudat a fer-nos grans.
Acabo, copiant una bonica poesia que trec del calendari dels pagesos, escrita per l’Antoni Escuder:

El verd és fulla novella
que la branca s’ha desclòs
i el pintor omple la paleta
de mil flors de tots colors.

És el maig tot alegria,
triomf del sol i de la calor;
del guanyar a la nit, el dia,
dels passejos i de l’amor.

Ignasi Forcano Isern
1 de maig de 2019

Alienació obrera

Sembla evident –per molt que es vulgui negar– que alguns plantejaments econòmics i socials de Karl Marx són vigents en l’actualitat. Avui em vull fixar en el de “l’alienació dels treballadors”. I poso com a exemple unes experiències que he tingut en els darrers mesos amb algunes entitats bancàries.

Pel fet de pertànyer a diversos col·lectius, amb comptes corrents i targetes de dèbit, les complicacions que suposa demanar-ne una de nova o poder operar on line són dignes de les millors planes de Kafka. Les raons que donen són: els problemes que hi ha hagut en l’ús abusiu i punible d’aquests mitjans (per exemple, les famoses targetes black) i la “normativa europea” (recurs, per cert, molt utilitzat) en relació amb el control i moviments dels diners; és a dir, d’entrada, tu ets un potencial defraudador… Quan vaig comentar a un treballador d’un banc que els estafadors professionals no acostumen a anar a la “finestreta” d’una sucursal per a operar em va donar la raó…

Però el que més em va afectar és el funcionament i l’actitud de tres persones joves (en diversos llocs) que estaven “supeditades” a la màquina (l’ordinador que els deia el que havien de fer) sense parar-se a escoltar els meus raonaments… I s’escudaven (òbviament) en la normativa i els controls establerts. No se’ls acudia pensar que eren “víctimes” d’aquest sistema que els impedia pensar pel seu compte… Estaven alienats!

Amb aquestes “normatives” resulta que els treballadors d’aquestes entitats han de fer tasques alienes a la seva feina (i a les funcions de la seva empresa): d’inspectors d’Hisenda o de policies. Per exemple, si tu vols treure una quantitat “gran” del teu compte corrent (3.000 €) has de dir per a què els treus (o sigui la finalitat dels diners). O, si pertanys a una entitat, et poden demanar que justifiquis que ha complert amb les obligacions fiscals (pagament d’impostos i tributs). Perquè, si no, et poden denegar que treguis els teus diners… Un empleat d’una agència, molt dolgut per tot això, em comentava no solament el que suposa haver de fer aquestes funcions (les quals, d’entrada, no es poden negar de fer) sinó que això implica haver-se carregat el “principi sagrat” del secret bancari.

Com a conseqüència de tot plegat tu no ets la persona (el “client”) amb el qual s’estableix una relació comercial/humana sinó una peça més d’aquest engranatge de màquines i call centers que ens dominen des del “núvol” del ciberespai… Tot anònim i impersonal.

Em recordava també altres experiències amb alguns funcionaris d’administracions públiques: la “normativa” esdevé sagrada i cal aplicar-la estrictament… no hi ha marge per a la interpretació. Com sempre, la raó són “els abusos” que alguns han comès. Es posa de manifest la hipocresia del sistema o, dit en altres paraules, la “llei de l’embut”.

Tant de bo puguem ajudar a fer veure a les generacions joves aquestes noves formes d’alienació perquè, com a mínim, una bona part dels treballadors i treballadores siguin capaços de pensar críticament i de ser més lliures.
En la festa de l’1 de Maig.

Jesús Lanao

Joan N. García-Nieto, encara

El passat 29 d’abril, la delegació de Pastoral Obrera del bisbat de Barcelona va organitzar un acte, amb ocasió del Primer de Maig, que va comptar amb la presència de Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix Llobregat, i Eduardo Rojo, catedràtic de Dret Laboral de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresident de la Fundació Utopia. El tema de fons de l’acte era: El treball decent, passat, present i futur. Va ser un acte reeixit, amb una elevada participació,  i amb la presència durant tot l’acte i entre el públic de l’arquebisbe Joan Josep Omella.

Eduardo Rojo, persona molt propera a Joan N. García Nieto –en Nepo–, jesuïta, sindicalista, psuquero i membre de Cristians pel Socialisme, que morí el 1994 a Cornellà, tenia l’encàrrec de contrastar l’actual situació del món del treball amb la mirada del Nepo, que va deixar una profunda empremta lluitadora al Baix Llobregat i que va marcar diverses generacions de militants cristians i de sindicalistes.

Podeu llegir la intervenció sencera d’Eduardo Rojo aquí. Rojo assenyalà el declivi de les condicions laborals, que s’han aguditzat arran de la crisi, la desigualtat social, i resseguí algunes qüestions plantejades ja pel Nepo amb visió profètica i que es mantenen de rigorosa actualitat. Subratllà la necessitat de no caure ni en el pessimisme ni, com diu el papa Francesc, en la indiferència, seguint el fil d’una utopia que, en termes de Paulo Freire, pot definir-se com a l’“inèdit viable”, com a inspiració creativa de futur. No en va la Fundació Utopia, fundada per García Nieto, té com a objectiu oferir un servei públic de consulta d’un fons documental únic constituït per valuosa documentació de caràcter històric, social i sindical, i crear un espai de reflexió plural i obert on es puguin conèixer i analitzar els nous reptes i canvis a què s’enfronta la societat, especialment en el món del treball”.

D’entre les qüestions plantejades, Rojo va subratllar:

1. L’anàlisi rigorosa i exhaustiva del món de l’activitat productiva i de la força de treball.
2. La denúncia de l’explotació dels treballadors, que des de l’època de García-Nieto fins avui, han viscut diversos processos de fragmentació, descentralització i externalització.
3. La imprescindible participació dels treballadors en les decisions que els afecten en el món empresarial i polític.
4. L’impacte de les noves tecnologies. Des de la mort de García-Nieto fins avui es pot parlar fins i tot que som a les portes d’una quarta revolució industrial, amb l’ús de la intel·ligència artificial.
5. La distribució, reorganització i repartiment del treball. Recordeu allò de “treballar menys perquè treballi tothom”?
6. La recerca de models empresarials participatius i solidaris.
7. La lluita contra qualsevol mena d’exclusió i de marginació.
8. Un treball de qualitat, en condicions dignes.
9. Abordar el fenomen migratori.
10. Noves formes de redistribució de la renda.

Deu qüestions, que més aviat s’han aguditzat, i que continuen reclamant una resposta. Eduard Rojo les va sintetitzar en aquests reptes:

1. L’atur estructural d’una part important de la població.
2. Els canvis tecnològics.
3. Els canvis en les estructures productives, amb transferència de la producció a països amb costos salarials molt inferiors.
4. La importància d’adquirir els coneixements i la qualificació professional que les noves feines requereixen, partint ja de l’edat escolar.

I encara n’hi afegí un altre: el repte ecològic des de la perspectiva del papa Francesc, és a dir, de conservació de la natura i de preservació de condicions humanes dignes i justes en el treball.

Va ser un bon exercici de memòria històrica i simultàniament una injecció d’energia per continuar treballant en el món sindical, polític i social a favor d’un treball decent per a tothom.

Mercè Solé

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós

Treball decent

La reivindicació del treball digne o treball decent no és només cosa de les organitzacions sindicals, tant a nivell local com planetari. L’Organització Internacional del Treball (en endavant OIT) treballa de fa temps en aquest objectiu. Per tant és un front més que està obert en la lluita per assolir un treball decent per a tothom, a nivell planetari i global. Cal fer èmfasi en el terme «planetari» ja que la visió del treball decent cal entendre-la a aquesta escala.

La OIT fa temps que mobilitza recursos i promou encontres a diversos nivells entre representants dels governs, representants dels treballadors i representants de les patronals. Hi ha acords signats, una altra cosa és que en facin cas els qui han signat, però són acords amb full de ruta per assolir aquest objectiu del «treball decent». Per tant, quan parlem de treball decent com a reivindicació, ens podem recolzar a més a més en els objectius que promou l’OIT.

El concepte de «treball decent» està consensuat a nivell mundial. L’han formulat en els darrers anys governs, treballadors i patronals, sota les pautes que ha anat donant la OIT. El concepte «treball decent» es basa en el fet que el treball ha de ser font de dignificació, d’estabilitat familiar, de pau, de democràcies que han de treballar en benefici de tothom, d’un creixement econòmic per a tothom, no només per a uns quants.

Segons l’OIT el concepte «treball decent» es basa en quatre grans objectius que s’han d’assolir simultàniament per poder identificar el «treball decent».

1) Creació de treball, la qual cosa vol dir una economia productiva (no especulativa), inversions, llocs de treball i sostenibilitat, tot en un àmbit d’equilibri global.

2) Garantir els drets dels treballadors arreu del món: reconeixement i respecte a tots els drets a nivell planetari i en especial dels més desafavorits. Això vol dir marcs legals que protegeixin aquests drets.

3) Estendre la protecció social, com a mecanisme d’inclusió social, sense discriminació laboral per raó de gènere, seguretat laboral, horaris equilibrats i dignes, tenint en compte els valors familiars i socials, retribució digna i adequada, mecanismes de protecció davant la pèrdua o reducció d’ingressos (malaltia, atur, jubilació) i plena assistència sanitària.

4) Promoció del diàleg social i de la negociació col·lectiva, entre patronals i representants dels treballadors.

L’OIT ha promocionat en els darrers anys la celebració del Dia Mundial del Treball Decent, cada 7 d’octubre. Se’n comencen a fer ressò organitzacions sindicals, associacions i a casa nostra també diverses entitats d’Església sensibles a aquesta situació. Aquesta data comença a formar part del calendari reivindicatiu, i es van sumant esforços envers la seva celebració anual.

Tot això que planteja l’OIT pot semblar una quimera quan ho confrontem amb la nostra realitat de reformes laborals successives que van en el sentit contrari, quan el neoliberalisme econòmic ens ha portat a on estem. I pot semblar encara més una quimera o un broma de mal gust quan constatem les condicions de treball en països del ter món i el fenomen de l’emigració que tant de dolor provoca. Fins i tot hom pot criticar el mateix concepte de «treball decent» perquè no va a l’arrel de la injustícia que és el propi sistema capitalista. Però tenim un punt per on començar, i una legitimació de la lluita pel treball decent a nivell mundial, perquè el concepte l’avala la Organització Internacional del Treball, de la qual en formen part la majoria d’estats, que a més han signat el concepte i el seu pla de desenvolupament. Certament una eina més de suport a aquesta reivindicació.

El 7 d’octubre, any rere any, caldrà fer visible la lluita pel «treball decent».

Jaume Gubert