Transfòbia? No, en absolut

Soc lector habitual del Periódico, i hi ha dos autors del diari que segueixo amb especial fruïció: el Ferran Monegal i l’Emma Riverola. En el cas de la Riverola, però, aquesta fruïció desapareix de cop quan tracta un tema concret: el de la suposada transfòbia dels qui no estem d’acord amb el fet que qualsevol persona pugui canviar de sexe a tots els efectes oficials sense cap altre requisit que l’expressió de la seva voluntat. O sigui, sense necessitat de voler que aquest canvi de sexe comporti cap canvi físic: jo, sent biològicament home, i sense cap interès a deixar de ser-ho, si vull, puc fer constar en el meu DNI que soc una dona.

Em sembla que d’això ja n’he parlat més d’un cop a L’Agulla, però com que el tema és recurrent, em permetreu que hi torni. I és que l’altre dia l’Emma Riverola deia que un cert feminisme i una certa esquerra aplaudim els posicionaments trànsfobs de l’extrema dreta quan manifestem el nostre desacord amb això que acabo d’explicar. I no, no accepto que em diguin això. I em sorprèn que l’Emma Riverola caigui en aquestes desqualificacions pel broc gros, seguint l’estil intransigent i dogmàtic amb què des del món queer s’acostuma a abordar el tema. Em sorprèn, perquè ella no funciona així en tots els altres temes que tracta. I per això crec que n’he de continuar parlant, tot i que soc conscient que la “batalla del relat” els qui pensem com jo la tenim ben perduda.

Permeteu-me fer una mica d’història. Fa uns anys, no pas tants, les paraules sexe i gènere aplicades a una persona volien dir el mateix: sexe o gènere masculí, sexe o gènere femení. En un determinat moment, però, es va començar a fer una distinció important: es va distingir, per una banda, el que era la realitat biològica d’una persona, que incloïa els seus cromosomes, els seus genitals, les seves hormones, les seves formes i característiques físiques, i es va reservar la paraula sexe per a aquesta realitat; i per una altra banda, els comportaments, les actituds, els rols, etc., que una cultura determinada atorga en un moment donat a una persona en funció del seu sexe, i per als quals es va reservar la paraula gènere. El gènere seria, doncs, la manera que en cada moment social s’entén la “masculinitat” o la “feminitat”, una manera que en les nostres societats perjudica clarament a les dones. Una peça clau de la lluita feminista seria, per tant, “deconstruir” aquests rols de gènere.

Molt bé. Però heus ací que, tot d’una, tot aquest plantejament queda capgirat i s’entra en una nova comprensió de les coses. Es comença a considerar que el que és determinant en la persona és el seu gènere, és a dir, la manera com ell se sent, la consciència de masculinitat o feminitat que pugui tenir, els rols o actituds que vulgui adoptar. En un bon nombre de casos, quan aquest gènere que una persona vol assumir no coincideix amb el que mostren els seus genitals i els seus trets físics, aquesta persona es planteja un canvi biològic de sexe, sigui només amb hormonació o sigui també amb cirurgia. Però hi ha un nombre no desdenyable de casos en què aquest canvi de gènere és estrictament nominal i de formes de vestir o de presentar-se. Els primers, els que volen un canvi biològic de sexe, s’anomenen transsexuals; els segons, transgènere. En resum, que allò que abans es considerava un constructe cultural que calia combatre, ara esdevé l’únic punt de referència acceptable; i allò que era el referent bàsic, el sexe biològic, ara passa a no tenir cap importància. Però llavors, resulta que aquest sexe que no significa res important, és el que es pot canviar al DNI. Al DNI, en efecte, hi ha un apartat on es pregunta el sexe, i és allà on, si vols, pots canviar sense cap problema home per dona o al revés.

No, no anem bé. Què vol dir, doncs, ara, “home” o “dona”. Vol dir allò que jo em sento. I això, ¿quina consistència jurídica té, per constar en un document oficial? I més si aquí hi afegim el fet, evident, que enmig d’aquest magma, un pot sentir-se home però sentir-se també en part portador d’un bon nombre de característiques considerades culturalment femenines, o al revés. I llavors es dirà que aquesta persona és no binària. Però si, des del punt de vista dels rols, actituds, etc., tots som una mica de tot! Tots som, de fet, no binaris.

Suposo que al final de tot, del que es tracta és de que, de la mateixa manera que al DNI ja no hi consta si ets solter, casat, poliamorós o vidu, tampoc no hi consti el sexe. Potser no està tan malament, la idea.

Però atenció, molta atenció. Perquè això és una bomba sobre la lluita feminista. Perquè, si no hi ha manera de saber qui són les dones biològiques, o sigui, les que pateixen la bretxa salarial, i les que tenen més dificultats que els homes per a ocupar llocs directius, i les que assumeixen la majoria de feines de cura, i les que són maltractades de mil maneres, no hi haurà possibilitat de combatre aquests flagells socials. I això és el que denuncien molts sectors feministes: que aquest canvi de perspectiva significa l’esborrament de les dones. I més quan, a sobre, ara el llenguatge políticament correcte imposa realment esborrar la paraula “dones”, i passar a anomenar-les de maneres tan estrambòtiques com “persones gestants”, “persones amb vagina”, o “persones menstruants”. L’autora de Harry Potter, J. K. Rowling, i l’actriu Bette Midler, han protestat contra aquest esborrament lingüístic i han estat durament atacades amb la intransigència i el dogmatisme de què abans he parlat. El Consell d’Estat espanyol, per cert, ha demanat que a la llei trans de la Irene Montero substitueixin l’expressió “persones gestants” per “mares”. Però no crec que li facin cas.

Acabo. Jo no tinc cap objecció al fet que cada persona pugui fer el que consideri oportú amb el seu cos, incloent-hi la possibilitat de canviar de sexe, sempre i quan no faci mal als altres (ni tampoc a si mateix, com em sembla que passa amb un determinat nombre d’adolescents, als quals l’ambient inclina innecessàriament cap a aquest canvi), i donant-li tot el suport i fent possible, en aquest cas, que el canvi consti al registre civil.

També em sembla bé que si un home vol posar-se un nom de dona o al revés, i adoptar formes externes corresponents a aquest nou nom, doncs que també ho faci. O si vol dir que és no binari i se sent tant home com dona, doncs que també ho manifesti. I que tinguin també tot el suport. Però no em sembla gens raonable que això hagi de comportar fer desaparèixer el sentit original d’home i dona. No, no és seriós. Potser algun dia no caldrà fer aquesta distinció en els documents oficials. Però mentrestant, tal com està el panorama de les dones en la nostra societat, em sembla que aquest intent d’esborrament de les dones és immensament individualista i, deixeu-m’ho dir, immensament reaccionari.

Josep Lligadas

Llei Trans: no anem bé

El passat 29 de juny el Consell de Ministres va aprovar l’anomenada Llei Trans, en línia amb les múltiples reglamentacions en el mateix sentit que ja han aprovat la majoria de comunitats autònomes. Aquesta llei té com un dels punts estel·lars que qualsevol persona, per la seva simple voluntat, pot fer constar en el registre civil un sexe diferent del seu sexe biològic, sense cap més requisit. De manera que si un home “se sent” dona podrà constar com a dona, i si una dona “se sent” home podrà constar com a home, encara que no vulgui iniciar cap procés de transformació total o parcial del seu sexe biològic.

D’entrada, això sembla un avanç en les llibertats personals, un nou dret: el dret a constar com allò que un vol ser. Per això hi ha un bon nombre de persones que s’han alegrat d’aquest pas legal. I n’hi ha d’altres que, tot i dubtar que una possibilitat tan poc objectivable pugui tenir valor de llei, també la defensen amb l’argument que tot el que sigui ampliar drets és bo.

Però potser la cosa no és tan clara. El sexe biològic és una dada objectiva i és aquesta dada objectiva la que s’anota al registre civil. Amb la nova llei, en canvi, ja no existirà aquesta dada objectiva, i per tant, l’anotació del sexe al registre ja no servirà de gran cosa. Suposo que els teòrics d’aquesta mena de legislació, o sigui el moviment queer i el moviment transgenerista, el que desitgen és això: que desaparegui el sexe biològic com a dada bàsica en el reconeixement de les persones, perquè, pensen, això liquidarà definitivament el patriarcat i les opressions que el patriarcat comporta. No sé pas. Però de moment, amb aquesta llei poden passar coses com aquestes:

  • En un vestidor femení d’una piscina s’hi podrà veure entrar un dia una persona amb tots els atributs masculins, perquè aquella persona, que era un home, s’haurà registrat com a dona. Això, sens dubte, intranquil·litzarà moltes dones. ¿Segur que cal promoure aquesta situació? I al revés igual.
  • A les presons de dones hi haurà persones de sexe biològic masculí que s’han declarat dones, i a les d’homes hi haurà persones de sexe biològic femení que s’han declarat homes. ¿És raonable introduir un element distorsionador com aquest, i que pot acabar fàcilment en violència?
  • Homes amb tots els seus atributs masculins però que es declarin dones, podran competir esportivament com a dones, i convertiran l’esport femení de competició en una falsedat.
  • El llenguatge s’haurà de capgirar, i canviarà el sentit habitual d’“home” i “dona”. Les dones amb sexe biològic femení s’hauran d’anomenar, com ja s’està començant a fer, “persones que menstruen”, o “persones gestants”, o “persones amb vagina”, per distingir-les de les dones amb sexe biològic masculí. I els homes amb sexe biològic masculí potser s’hauran d’anomenar “persones productores d’espermatozous”. Uns disbarats lingüístics així, ¿voleu dir que no són indici de que tot plegat és un disbarat social?
  • I finalment, el més greu. La lluita feminista consisteix, bàsicament, en la defensa dels drets de les persones amb sexe biològic femení i que per això són discriminades. Però amb la nova llei, ja no serà possible tenir un cens d’aquestes persones, perquè al registre, sota l’epígraf de dones, hi haurà tant femelles que consten com a dones, com mascles que també consten com a dones. Per tant, serà impossible poder tenir estadístiques que permetin actuar contra la desigualtat. És el que s’ha anomenat “l’esborrament de les dones”.

La Llei Trans pot semblar una ampliació de drets, però no ho és, perquè de fet retalla drets d’altres persones. Començant, i no és poca cosa, per un mínim dret a viure tranquils, i a evolucionar en el pensament i en la pràctica social de manera paulatina, al ritme que la mateixa societat marqui. Les presses i un cert esperit manipulador i impositiu que hi ha darrere aquesta llei no presagia res de bo. De fet, els avanços importants que s’han produït en aquest tipus de drets, com ara el divorci, l’avortament, el matrimoni homosexual o l’eutanàsia, s’han produït amb el consens indiscutit de tota l’esquerra. En canvi, aquest nou dret i alguns altres que apareixen en aquesta mateixa llei es pretenen tirar endavant amb el desacord d’una part notable de l’esquerra. A mi em sembla que la Irene Montero i companyia el que pretenen és allò que que en català en diem voler fer entrar els claus per la cabota.

I és que, amb tot el respecte als desigs i sentiments de tota persona, crec que cal dir que no tot sentiment o desig ha de ser necessàriament convertit en un dret legal.

Josep Lligadas

Autodeterminació de gènere? Voleu dir?

És previst que aviat es presenti, i s’aprovi, a les Corts espanyoles, una llei coneguda com “llei trans” o “llei d’autodeterminació de gènere”, segons la qual tota persona es podrà fer constar al registre civil com a home o com a dona segons la seva voluntat, sense cap altre requisit, i independentment del seu sexe biològic. I a mi em sembla que això no és cap bona idea.

Les persones, quan naixem, som, d’acord amb el nostre sexe biològic, homes o dones. Hi ha, també, alguns nadons que no queda clar si són homes o dones, perquè tenen òrgans sexuals mixtos, i són anomenats intersexuals; en aquests casos, el més raonable serà deixar que, quan creixin, siguin ells els qui decideixin si volen quedar-se com estan o si s’estimen més sotmetre’s a una intervenció quirúrgica que els deixi només amb els òrgans masculins o femenins. I finalment, hi ha alguns homes i dones que, en algun moment de la seva vida, comencen a experimentar una profunda incomoditat respecte al seu sexe, i opten per canviar de sexe en diversos graus o intensitats (per exemple, només hormonant-se o bé arribant fins a operar-se els genitals), amb la qual cosa esdevenen dones o homes transsexuals.

Fins aquí, podríem dir que tot això forma part de la diversitat de l’espècie humana, i està molt bé que tota persona pugui assolir la màxima realització possible amb el seu cos. Però heus ací que darrerament s’ha incorporat un nou vocable a tot aquest ampli camp del sexe i el gènere, que a mi no em fa gens de peça. És l’adjectiu “transgènere”. Podem dir que és transgènere “una persona en la qual la identitat, expressió de gènere o conducta no s’ajusta a aquella que va socialment associada amb el gènere que li va ser assignat en néixer”. Aquestes persones, a diferència de les persones transsexuals, no desitgen canviar de sexe biològic, sinó que, o bé pel fet de “sentir” com a identitat pròpia la contrària a la que correspon al seu sexe biològic, o bé perquè la seva expressió de gènere o conducta no s’ajusta a les formes d’actuar socialment associades a aquell sexe, volen ser reconegudes oficialment com a pertanyents al gènere oposat al sexe amb què van néixer (de fet, la definició parla del “gènere que els va ser assignat en néixer”, però això en realitat vol dir el sexe que en néixer mostraven en els seus òrgans genitals).

A mi em sembla que, si el que passa és que una persona constata que la seva expressió de gènere o conducta no s’ajusta a aquella que va socialment associada amb el seu sexe biològic, no fa cap falta que canviï de gènere en el registre civil. Les formes socials associades a un determinat sexe són clarament culturals, i no són intocables. Si a un nen li agrada jugar amb nines, o si a una nena li agrada enfilar-se als arbres, ¿hauran de canviar de gènere? I més encara: Si a un nen li agrada posar-se faldilles i pintar-se les ungles, ¿haurà de canviar de gènere? ¿Per què? ¿No seria més raonable normalitzar aquestes possibilitats, com s’ha normalitzat la possibilitat que els homes duguin arracades, o com es va normalitzar, ja fa anys, la possibilitat que les dones anessin amb pantalons? I avançant una mica més: Si a un home li agrada dir-se Clara, o a una dona li agrada dir-se David, ¿hauran de canviar de gènere? No, no tenen per què fer-ho. N’hi haurà prou amb canviar-se el nom, i no el gènere, al registre civil, assegurant per llei, això sí, que els funcionaris del registre o els jutges no es puguin ficar en si els agrada o no, com fan a vegades. En realitat, actualment hi ha homes que es diuen Trinitat o Trini, i dones que es diuen Trinitat o Trini. ¿Per què no hi pot haver homes que es diguin Clara i dones que es diguin Clara, i homes que es diguin David i dones que es diguin David? A Catalunya, de fet, fins al segle XVIII, Montserrat va ser un nom principalment masculí…

Menys fonament sembla tenir encara el cas de les persones que “se senten” del gènere contrari al del seu sexe biològic, i que consideren que aquest sentiment, emoció o desig és motiu suficient com per tenir dret a canviar oficialment i legalment de gènere, sense cap element objectiu que ho avali. En realitat, aquest tema ja fa temps que està en circulació, en línia amb la teoria queer que considera que el sexe biològic no té cap rellevància per a la identitat de les persones. Cal dir, d’altra banda, que diversos sectors feministes s’han expressat contra aquesta pretensió d’acceptar que siguin considerades legalment dones, o homes, totes aquelles persones que diguin que ho volen ser, perquè això seria un desastre per a la lluita feminista: seria, afirmen, un “esborrament de les dones”.

Certament, aquesta pretensió de legalitzar les “ganes” de ser home o de ser dona, sense que calgui cap element objectivable, a mi em sembla una barbaritat jurídica. ¿Què significa, en concret, que un home “se senti” dona, o que una dona “se senti” home? I, si l’“autodeterminació de gènere”, com es coneix aquesta possibilitat, esdevé un dret reconegut per llei, ¿què significarien, aleshores, la paraula “dona” o la paraula “home”? No significarien res, perquè no hi hauria cap element objectiu que les distingís. Serien només un sentiment, una emoció. Una dona, o un home, serien, simplement, aquelles persones que diguessin que ho són. I, en definitiva, seria la liquidació del valor de la diferenciació sexual, cosa que, almenys a mi, no em sembla cap progrés en cap sentit. I quan veig les agressions que sofreixen les dones pel fet de ser-ho, i els gais i les lesbianes pel fet de ser-ho, i els transsexuals i les transsexuals pel fet de ser-ho, a més de no semblar-me cap progrés, em sembla, simplement, una frivolitat. Entenc que darrere la teoria queer hi ha una voluntat que sovint es formula dient que cal “trencar el paradigma normatiu respecte al gènere i la sexualitat”, i entenc el que hi pot haver de bo en aquesta voluntat, de cara a igualar totes les persones i eliminar des de les arrels el que coneixem com a sistema patriarcal. Però, la veritat, no em sembla que el camí per aconseguir el bé que busquen sigui ni encertat ni eficaç. Em sembla més aviat, en el fons, com ja he dit, una frivolitat. I una frivolitat que de fet el que comporta és desmuntar una estructura que és fonamental en l’espècie humana, cosa, crec jo, molt seriosa i que pot acabar fent-nos força mal.

I encara voldria assenyalar un altre punt que em sorprèn. En les diferents argumentacions i preses de posició que van apareixent a favor de la possibilitat que les persones que ho sentin així puguin inscriure’s oficialment com a pertanyents al gènere oposat al que indica el seu sexe biològic, s’acostuma a parlar d’aquestes persones anomenant-les “persones trans” o “dones trans” (dels “homes trans” no se n’acostuma a parlar). En referir-s’hi així, crec que s’està incorrent en una formulació tramposa, perquè un no pot saber si s’està parlant de persones transgènere o de persones transsexuals, que són coses molt diferents. I, per aquest mètode, es va introduint insensiblement la idea que el sofriment de les persones transsexuals per les discriminacions de què són objecte, també el pateixen les transgènere. No ho sé, potser no estic prou informat, però a mi no em sembla que les persones transgènere –si, com sembla, el seu desig és únicament ser reconegudes legalment com del gènere oposat al del seu sexe biològic, i no es plantegen sotmetre’s a cap canvi que afecti a la seva biologia– estiguin exposades a patir cap discriminació. La patiran, probablement, si a més volen mostrar-se o actuar segons patrons considerats propis del sexe oposat, però aleshores el que cal és combatre aquests estereotips culturals, com s’ha fet amb èxit, tal com ja he dit, en el cas dels homes que duen arracades o de les dones que van amb pantalons.

En definitiva, crec que no té cap sentit, ni hi ha res que ho justifiqui, pretendre que el reconeixement d’una persona com a home o com a dona es pugui fer prescindint de les seves característiques sexuals. Un home és la persona que té característiques sexuals masculines, i una dona és la persona que té característiques sexuals femenines, i aquesta diferenciació és, crec, una estructura bàsica, constituent, de l’espècie humana. I per això, un home pot esdevenir dona, i una dona pot esdevenir home, actuant sobre aquestes característiques sexuals (sigui de manera parcial, o sigui de manera total), i no de cap altra manera. Juntament amb això, certament, també crec que és un dret fer que es normalitzi que qualsevol persona pugui mostrar-se o actuar segons patrons culturalment considerats propis del sexe oposat al seu. Però els conceptes d’home i de dona signifiquen el que signifiquen, i no ens fa cap bé desnaturalitzar-los.

Josep Lligadas