Els vuit primers capítols de la carta als Romans, juntament amb Gàlates i Corintis, són dels textos més significatius de la cristologia de Pau. Però, per a entendre’ls millor, cal primer ressituar-los en el seu context cultural i, així, tenir més clares les claus de lectura necessàries.
Claus de lectura:
- Tots els exemples concrets que Pau posa en tots els seus escrits han de passar pel sedàs del context cultural. Per exemple, quan Pau parla de l’homosexualitat a Rm 1,26-27, com un signe de deshumanització, ho fa des de la seva vessant cultural jueva i això comporta contradir-se amb ell mateix en Rm 1,29-30, on ens crida a humanitzar-nos. Diríem, doncs, que Pau, en aquest cas i en molts d’altres, no pot deslligar-se de la seva impregnació cultural. Avui, diríem, doncs, que l’acceptació de l’homosexualitat ens ha humanitzat.
2. Pau es fonamenta en l’antropologia jueva en què la persona es comprèn dividida en tres parts indestriables (carn-cos-esperit). Per CARN entenem l’home, o qualsevol altra criatura vivent, deixat a les seves pròpies forces. Avui diríem que som allò que genèticament som. Sobretot cal accentuar l’instint de supervivència individual, i aquí estaria inclòs tot el que està relacionat amb la qüestió sexual (desitjos…) i la por a la mort (entesa aquesta com passar gana, viure en la misèria, perdre la feina…). Per ESPERIT es designa la força de Déu, l’alè de Déu, que actua en l’amor gratuït, fent que l’instint de supervivència individual es mostri solidari i ens cridi a la germanor. El COS seria la persona concreta designada per un nom, en aquesta persona el combat entre la carn i l’esperit es concretaria en una identitat concreta. La resurrecció de la persona es realitza des de la unitat indestriable que és, i per tant, també en la CARN.
3. S’ha de substituir l’esquema infantil contingut a l’Antic Testament d’idolatria-deshumanització-càstig-retrobament amb Déu, per la qual cosa, a partir d’ara, acompanyarà la reflexió paulina: desig d’injustícia (CARN)- raonaments justificatius enganyosos (RAÓ)-creació d’un ídol infrahumà que justifiqui la injustícia (LA LLEI) i finalment caiguda en les relacions mútues infrahumanes (DESHUMANITZACIÓ). Aquest serà ara el llenguatge universal (per als jueus i pagans).
4. La clau d’interpretació ha canviat respecte als evangelis sinòptics. En Pau, els termes “Regne” i “pobres” (com a grup social) han desaparegut com a eix central. Així, el terme “pecadors” ja no designa a un grup social determinat sinó que per a Pau tots som “pecadors”. Pau entén que totes les persones caiem en el pecat, és a dir, ens deshumanitzem per la nostra “carn” (constitutivament som carn), avui diríem pel nostre instint de supervivència (constitució genètica) que fa que no acabem d’acceptar la germanor universal (crida de l’Esperit).
Pau utilitza, per tant, una altra clau interpretativa, els conceptes: pecat, gracia, justificació, llei, home interior-carn, esperit, llibertat i altres termes ens fan pensar que la clau interpretativa és l’antropològica o existencial. Podem dir tranquil·lament que la concepció antropològica de Pau mereix el nom d’humanisme. Podem parlar de la cristologia humanista de Pau.
Tenint en compte tot això, Pau fa entrar en joc personatges i conceptes en un veritable combat antropològic: LA MORT, LA CARN I L’ESPERIT, EL PECAT, LA LLEI I LA FE, LES OBRES DE LA LLEI I DE LA FE… El principi correcte de la fe religiosa, tant en Corintis (comunitat pagana) com en Gàlates (comunitat jueva), es fonamentava en la presencia operativa de l’ESPERIT a partir de la FE en Jesucrist. Ara podem veure que la desviada actitud religiosa d’ambdues comunitats –l’ús que fan d’allò que és religiós– es caracteritza, segons Pau, amb el mateix epítet: “CARNAL” (1Cor 3,1-4; Gal 3,3).
Pau intenta explicar, doncs, els mecanismes que aniran deformant el que va començar essent una FE RELIGIOSA AUTÈNTICA en tota la humanitat (pagans i jueus –universalitat). Així, conclou que és per la CARN que tota religió degenera en una religió sota el PECAT que es concreta en la LLEI (dels pagans, dels jueus), ja que aquesta no ens fa veure la veritat de la realitat i, per tant, ens tapa la construcció del regne: la germanor universal. A no ser que la criatura (“carn”) reconegui el seu caràcter com a tal i la seva radical indigència i resti obert a la presencia de Déu, només així el sentit de la paraula el ressitua en positiu davant del PROJECTE.
La CARN és el temor de la criatura que la porta a justificar, a través de la raó I LA LLEI, el seu comportament contrari a la crida de l’ESPERIT fonamentat en la FE EN JESUCRIST. D’aquí que LA CARN, que es concreta en la LLEI, s’oposi a una FE autènticament religiosa: la FE en Jesucrist que només actua sota l’AMOR (Gal 5,1-6). La CARN, per tant, buscarà utilitzar allò que és religiós, posant-lo sota l’esclavitud (i els seus mecanismes) del PECAT.
Cal aclarir quins són els mecanismes perquè funcioni l’antídot antropològic: la FE pot aparèixer davant dels cristians com un element màgic d’eficàcia sobrenatural i sense cap connexió amb una transformació de la criatura sencera. El mateix baptisme es pot presentar d’aquesta manera. L’antropologia paulina és només existencial.
Els personatges de Pau donaran lloc a la concreció en la criatura, del PECAT en general passarem al PECAT INDIVIDUAL. EL PECAT EN GENERAL és el NO reconeixement existencial del DÉU de Jesucrist (1Cor 15,50-56): “El fibló de la MORT és el PECAT, i la força del PECAT ve de la LLEI”. El PECAT neix de l’existència de la MORT i a partir d’aquest es perpetuarà amb la LLEI. Som CARN, i per tant, la por a la mort (també a la misèria, patiment, perdre la feina, l’estatus social, el benestar individual, el poder…) fa que la criatura no es comporti en la línia de la construcció d’un món de germanor i per tant es deshumanitza PECAT INDIVIDUAL: MORT-(CARN)-PECAT-LLEI-DESHUMANITZACIÓ (PECAT INDIVIDUAL).
Si la MORT ha estat vençuda, i per tant, el PECAT no ha d’existir, com és que en el cristià aquesta qüestió no queda clara? A partir d’aquí és quan apareixen els PECATS INDIVIDUALS. Déu ens fa conscients de la mort però també ens fa conscients que la mort és vençuda per ell (Gn 3,22) i tot el capítol 1Cor 15 és una bronca a la comunitat perquè no s’acaba de creure ni la resurrecció de Jesús ni com aquesta afecta a la resurrecció de totes les criatures. El PECAT INDIVIDUAL fa que la creatura no s’adhereixi realment al PROJECTE DE GERMANOR, per por a les conseqüències que això comporta.
Déu, sabent de la feblesa humana (por), ha fet del seu Fill una DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA (Rm, 6,7) que ens salva del PECAT (en singular). Déu en el seu Fill i la seva resurrecció ha vençut a la mort i al pecat (de totes i per a totes) i per tant, ens salva de la nostra condició humana (carn, criatura), però al mateix temps estem cridats per la LLEI DE L’ESPERIT a la santedat (anular la distància entre el projecte i la realitat).
En Pau, el PECAT INDIVIDUAL, es concreta en la distància que hi ha entre la intenció i la realització. La LLIBERTAT no és poder escollir entre el bé i el mal. És poder realitzar allò que s’ha escollit (EL PROJECTE DE GERMANOR). La LLIBERTAT, doncs, és l’esforç de l’home per reduir la distància entre la intenció de construir el PROJECTE DE GERMANOR i realitzar-lo a través de les OBRES DE LA FE.
PECATS (en plural): Pau sembla que no doni crèdit a que les intencions del JO puguin escollir el mal. Pel cristià això no entra en el que és possible. És una dada antropològica fonamental. És el que ell anomena llibertat cristiana, la novetat introduïda per Jesús.
Cesc Cònsola
Un llibre deliciós i subversiu. Deliciós per com està escrit, pel llenguatge cuidat, per les seves tres parts ben travades… I subversiu perquè ens fa descobrir per als qui no ho havíem pensat que la tranquil·litat potser no és l’actitud que des de l’Evangeli hauríem de recomanar, amb el “tranquil, tranquil·la” que sovint els nostres llavis dirigeixen a altres.
L'Agulla 