Cinco motivos (políticamente incorrectos) para leer los Padres y Madres de la Iglesia (2)

Veure Cinco motivos (políticamente correctos) para leer los Padres y Madres de la Iglesia (1)

Espero y deseo que el artículo anterior no te haya convencido del todo para leer a los Padres y Madres de la Iglesia (PMI desde ahora) porque los motivos eran muy previsibles, las propuestas demasiado políticamente correctas, o simplemente que, con el poco tiempo que dispones, prefieres leer otras cosas más interesantes.

Buena señal, porque eso significa que todavía mantienes un sano sentido crítico ante la publicidad engañosa y además me permite seguir profundizando en otros medios más sofisticados para “manipularte”, en este caso desde el lado oscuro, con cinco motivos políticamente incorrectos para esta lectura.

El primero, y creo que más eficaz, lo descubrí hace mucho: si dentro de la Iglesia se quiere fundamentar algo sobre bases sólidas se acude a la Escritura y a l*s PMI. Por lo tanto, ¿por qué no conocerl*s mejor y así utilizarl*s a mi favor o de quien lo merezca? El silencio que se produce cuando dices algo muy provocador y después afirmas “es una cita de los Padres” es solo comparable a la sonrisa de felicidad en tu interior (pérfida vanagloria, sed utilis!).

Después de este motivo creo que no debería seguir, porque vamos por mal camino, pero la pasión me domina, así que entramos en el segundo motivo: l*s PMI son una fuente inagotable para conocer todo aquello que se pretende tapar o poner con sordina. Es decir, nada como l*s PMI para el morbo o la curiosidad insana en sitios donde esperábamos que todo fuera pureza inmarcesible, eso sí, siempre por una buena causa.

Vamos en caída libre, así que para evitar que alguien pueda pensar (¡cínico!), y que además tenga razón, continuamos con el tercer motivo: saber que no hay nada nuevo bajo el sol y que muchas de las frases bellas o profundas que hay en los libros de teología o escuchas son en realidad una copia de lo que l*s PMI escribieron hace más de 1.500 años reconforta mucho, pero si encima esto lo dices tú, no tiene precio. Advertencia de amigo: di de dónde lo tomas, da más prestigio que si te lo apropias de manera indebida.

Me estoy jugando mi (escasa) credibilidad, pero “from the lost to the river”, así que vamos al cuarto motivo: para evitar que el gusto intelectual se nos estrague y la mente creyente se nos embote con tanta bazofia teológica que se está produciendo en los últimos años (pongamos que veinte, seguro que alguien piensa que más) hay dos soluciones: acudir a los clásicos de teología de los años 70-90, tarea más que aconsejable, o ir a l*s PMI. Acudir a est*s últim*s tiene varias ventajas como: preferible acudir a los originales que a los , te ahorras las repeticiones innecesarias y evitas que te den gato por liebre.

Por si alguien pensaba que no se podía llegar más bajo, que espere al quinto y último motivo: el precio por todo este arsenal de saberes, placeres y curiosidades es realmente barato: bien acudir a alguna biblioteca de teología (si se está en una ciudad no hay problema), bien acudir a internet, donde hay buenas colecciones, en ambos casos nos sale gratis, o bien comprar algún libro que nos interese (no salen más caros que cualquiera del Círculo de Lector@s).

Visto lo visto, y para evitar que esto se desmadre más, nada mejor que acabar, eso sí, prometiendo nuevas y, espero que mejores emociones, en la próxima entrega: ¿qué hace un chico como tú en cuestiones de patrología y no en cosas más modernas o de más prestigio eclesial?

Fernando Rivas

Juliana de Norwich. Cuando la mística se hace teología.

Per Adelaide Baracco Colombo. Editorial ESET. Vitoria-Gasteiz, 2015.

Ja fa gairebé quatre anys, l’Adelaide va defensar la seva tesi doctoral a la facultat de Teologia de Vitòria, després de vèncer molts obstacles, alguns per voler tenir una directora de tesi (sí, una dona). En fi! A la presentació ja es va veure que era possible mantenir un altíssim to acadèmic i alhora proper. Moltes dones entre el públic, potser pel tema, potser perquè aquell vespre començava una trobada de “Mujeres y Teología”.

Juliana de NorwichI ara el text de la tesi doctoral ja té plasmació en un llibre que ens apropa la figura d’una mística dels segles XIII-XIV, que en les seves Revelacions ens va fent descobrir la seva experiència espiritual profunda i capgiradora.

El subtítol de l’obra em sembla un encert, un repte a plantejar-nos, a fer la teologia vida i pregària… i la vida espiritual, teologia. Tot el llibre ens anirà mostrant l’actualitat de Juliana… I que puguem dir amb ella, “tot està bé, tot acabarà bé!” Com necessitem viure aquesta certesa esperançada els creients i no creients del món adolorit del segle XXI!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Amorologia i amorificació

Amorologia
Déu és amor (1 Joan 4, 8.16). Déu és àgape. Aquesta és la paraula escollida pels autors dels Evangelis quan parlen d’amor. No trien ni “eros”, ni “filia”, ni “storgé”, diferents paraules que té el grec per identificar diferents formes d’amor.

L’estudi de Déu (?) tradicionalment l’hem anomenat Teologia, prenent la paraula grega de “Theos” (Zeus) per dir Déu.

Però ens podríem preguntar que si Déu és amor, per als cristians, la Teologia no hauria de ser “Amorologia”? O “Agapologia”? D’aquesta manera aproparíem més aquest tipus de pensament i estudi a l’Art d’Estimar. El pensament sobre Déu, no és tant un coneixement llunyà de l’experiència humana, al contrari, la inclou plenament, més encara, és la més pregona, identificadora i essencial experiència humana. Tots som capaços d’estimar i de ser estimats. Tots n’aprenem al llarg de la vida, a través de les nostres relacions, des de petits. És l’Art d’Estimar.

La paraula Teologia ens transporta massa a Zeus, a una imatge de Déu llunyana, amb unes potencialitats totpoderoses, extraordinàries, quasi màgiques, i d’un ésser arbitrari, àrbitre, premiador i castigador, lluny del Déu-Misericòrdia i Fidelitat, manifestat per Jesús.

Per això proposo que a la Teologia n’hi diguem Amorologia. La Teologia així denotaria més un tipus d’estudi vivencial, narratiu, ple d’imatges i poesia i que directament ens orienta a estimar i a aprendre’n.

Amorificació
En coherència amb el Déu-Amor, també hauríem de reconvertir les nostres paraules referides a l’acció de Déu en nosaltres. El treball que Déu-Amor fa en nosaltres al llarg de tota la nostra vida, a través de les nostres relacions, esdeveniments, que tradicionalment se’n diu “salvació”, en podríem dir “amorificació”. Ens va ensenyant a estimar, i de manera concreta, i personal, vers cada persona.

I totes els nostres accions adreçades a la humanització, dignificació, alliberament nostre i dels altres són obres amorificadores, que col·laboren amb l’amorificació de Déu en nosaltres.

Quim Cervera

Flors 2

El capital contra el siglo XXI? Comentario teológico al libro de Thomas Piketty. José Ignacio González Faus. Ed. Sal Terrae, 2015

Els qui no creiem massa en els càlculs cabalístics dels savis (?) economistes i veiem els desastrosos resultats de l’aplicació de les seves receptes sobre els països i els seus habitants més honrats (no sobre els que formen part de les 92 Airejar González Fauselits econòmiques apàtrides), tenim de vegades la sensació que som enganyats i expoliats per una mena de secta supranacional recolzada per gent ingènua que creu en valors que aquesta “secta” no segueix però que fingeix encarnar. Per això ens feia falta un llibre com aquest, que tot repassant les teories econòmiques i les aportacions de Piketty, tan actuals, amb un llenguatge el menys tècnic possible, fes entenedor i ajudés a obrir els ulls sobre el que està passant al món econòmic. Tot això des d’un punt de vista que coincideix amb el pensament que actualment expressa el papa Francesc.

El Dr. González Faus, després d’analitzar les doctrines econòmiques clàssiques, analitza el resultat de l’aplicació d’aquestes teories a l’economia internacional actual, la seva repercussió al món del treball i les perilloses desigualtats socials que se’n deriven i estem patint, tot això sense estalviar noms i dades d’actualitat.

Com a exemple del que acabem de comentar, llegim alguns fragments: “También tiene su pecado Goldman Sachs, entidad consejera de Grecia (cuyo delegado para Europa era el Sr. De Guindos)”. “En Grecia, como en España, la deuda la han pagado los que menos debían y se han escapado los que más tenían y los que más debían”.

Y veiem el títol d’algun capítol: “¿Crear empleo o crear esclavitud?”, “El dinero como Dios”.

En resum, aquest llibre ens ofereix una panoràmica documentada, dura i realista d’allò que ens espera si continuen endavant aquestes polítiques amb la complicitat de la Gran Banca Internacional i dels diaris dels quals són propietaris i els seus “analistes” a sou.

Un llibre imprescindible per estar informat, obra d’un autor independent i coneixedor del problema i de l’ètica social.

Pau Hernández Prats