Evangelizar desde el Ciberespacio en contexto de Pandemia.

Juan Antonio Popó Vallecilla. Uniclaretiana

És el títol d’un llibre que ha publicat el capellà i teòleg colombià Jairo Antonio Popó Vallecilla i que ell mateix presenta en aquest video. El seu canal de youtube (Pensamiento virtual) és un bon aparador de formació online i de recursos digitals. A destacar la seva entrevista a Hans Hänsel sobre la comunicació no violenta.

Mercè Solé

Que feliç era mare, que feliç era jo

En record del pare i de la mare que han marxat en el darrer any, tot recordant aquell que va ser el seu món que també va ser una part del meu.

Complexitat, llenguatge i tecnologia

Comprendre el món i comprendre’ns a nosaltres mateixos forma part de la condició humana imprescindible per sobreviure. Necessitem comprendre per poder anticipar la incertesa. Una vegada vaig sentir del professor Jorge Wagensberg que s’ha de pensar per comprendre, s’ha de comprendre per canviar i canviar per seguir vius. No obstant, el món ha crescut en complexitat fins el punt de desbordar la nostra capacitat per comprendre’l. Mai abans les persones havíem sigut tan ignorants amb relació a la complexitat que ens envolta com en l’actual societat del coneixement. Em vénen alguns records de quan jo era un infant de 7 o 8 anys que evoquen una lletra de Lluís Llach:

Els diumenges tornant de missa, mentre la mare pujava a casa per enllestir el dinar, el  meu germà i jo acompanyàvem al pare fins la cantonada on dues senyores velletes venien flors a peu de carrer. “Uns clavellets, senyor?”, demanaven ansioses. Tenien els poms en unes galledes de zinc plenes d’aigua, sobre la vorera, i una petita tauleta. Amb unes grans tisores tallaven les tiges per fer el ram que asseguraven amb unes quantes voltes de cordill. Uns metres més endavant, mentre s’anaven fonent les veus d’agraïment “gràcies senyor… passi-ho bé…”, entràvem a la bodega Domingo. El pare demanava, com sempre, una ampolla de xampany Delapierre que el bodeguer treia del fons d’un frigorífic mentre la meva encuriosida mirada de nen resseguia amb atenció la seqüència de moviments. Tot seguit, feia rodolar l’ampolla pel taulell damunt d’un full de diari que curosament havia embotit dins el cul de l’ampolla fins quedar completament embolcallada. Rematava la feina amb un doblec per sobre del tap. Jo coneixia la forma de procedir i esperava ansiós aquell moment que ratificava la simplicitat dels passos, un a un, sempre amb el mateix ordre i el mateix gest. Amb una rutina semblant la dependenta embolicava un braç de gitano amb paper fi ben relligat amb unes voltes de cinta acabades amb un llaç. El cobrador de l’autobús cobrava els bitllets estirant el braç entre la munió de persones amuntegades en ple sotragueig, i indefectiblement tothom acabava amb el corresponent bitllet. Era un món que ja no existeix en la seva proximitat, simplicitat i previsibilitat.

Ara el món és digital i és global. Per això és distant, inabastable, i ens fa vulnerables perquè desborda els coneixements personals. Els fenòmens que no són lineals com la propagació d’un virus que es converteix en pandèmia, l’exponencialitat del canvi climàtic, o l’efecte de l’accelerada substitució tecnològica que ens aboca a l’obsolescència funcional, generen perplexitat perquè escapen de la lògica intuïtiva i ens fa vulnerables. Si com diu el pare de la lingüística Ferdinant de Saussure el llenguatge és el suport del pensament, caldrà convenir que idees simples es poden expressar amb un llenguatge simple, però un llenguatge simple no resistirà idees complexes. Per això els humans vam passar en l’antiguitat dels sons i els símbols al llenguatge alfabètic. I ara en la societat tecnològica hem passat a la codificació matemàtica que és l’únic llenguatge per entendre fenòmens complexos.

Hi ha avui la temptació de donar explicacions simples o simplistes que creen una il·lusòria i falsa comprensió evitant abordar la complexitat. A fer servir canals de comunicació d’emoticones com el whatsapp o twitter que no expliquen res més que estats d’ànim i emocions. A fer relats fantàstics de salvació davant de les amenaces que ens ronden. Però només la complexitat pot reduir la complexitat. Les explicacions i les respostes es troben en el fons i no a la superfície. Així és el món d’ara que també és el meu món.

Salvador Clarós i Ferret

La Catalunya buidada (III): Locus amoenus

Tres segles abans de Crist, el poeta Teòcrit va engendrar la figura literària de lloança del lloc amè i agradable, de l’espai ideal, aquell locus amoenus, sempre localitzat en un entorn rural i connectat amb els elements de la natura. Viure en aquest lloc, sumat a una bona companyia i a la bellesa del paisatge, era clau per assolir el plaer, l’harmonia i la felicitat. Després del de Siracusa, moltíssims han estat els poetes i, per extensió, artistes, que al llarg de vint-i-tres segles han recorregut a aquest tòpic bucòlic idealitzat de fugida del món urbà, d’allunyament dels maldecaps i de vida plena.

No obstant, malgrat la supervivència del referent mític de la vida al camp, és una constatació que els espais rurals perden dia a dia la seva població i que aquesta tendeix a acumular-se en els entorns metropolitans. Més enllà dels caps de setmana i els períodes festius, on riuades de cotxes fugen de les ciutats cercant allò que en diuen “desconnexió” o “carregar les piles”, les cases dels nostres pobles i viles van quedant tancades i es marceixen fins a la ruïna. Els pobles s’esllangueixen amb una població majoritàriament anciana i masculina, amb un preocupant èxode de joves i dones que fa impossible el futur de les comunitats rurals.

Per frenar aquest fenomen del despoblament rural cal un compromís polític decidit i urgent. La resposta ha de passar per l’equitat territorial, per la garantia d’oportunitats de la població que decideix viure i desenvolupar-se més enllà de les ciutats. Els actors polítics han de traduir el compromís en tres eixos fonamentals: oportunitats de treball, accés als serveis públics bàsics (especialment educatius i sanitaris) i seguretat i equitat en la tecnologia i les comunicacions.

En relació al treball, cal crear una consciència favorable a l’emprenedoria rural, començant pels propis habitants de pobles, que identifiquin i celebrin projectes d’èxit arrelats als petits municipis. Treball que no necessàriament ha de lligar-se al sector primari (que contemplàvem en l’anterior article i que, com vèiem, no és el de major incidència directa en creació de treball i riquesa), però sí que pot –i ha de– aprofitar els potencials propis que té l’entorn: turisme rural, actiu i familiar, generació d’energies renovables, serveis d’atenció i cura a les persones, indústria tova i d’emmagatzematge net, etc. Alhora, són molt els sectors que, gràcies a les noves tecnologies, no requereixen una proximitat física a cap centre de treball: el desenvolupament de professions liberals –“professionals deslocalitzats”, en digué algú– poden arrelar al territori i prestar des d’allí els seus serveis. Per projectar aquestes oportunitats, cal però que les Administracions hi juguin el seu paper estimulador, acompanyant i assessorant les persones emprenedores, suavitzant si s’escau els requisits burocràtics i facilitant-ne la implantació, amb el foment d’espais de treball compartit, cooperatives i d’altres eines adaptades al petit i mitjà emprenedor. Alhora, una fiscalitat favorable, a la qual Europa ja ha obert la porta, que bonifiqui les inversions amb caràcter de sostenibilitat, equitat, perspectiva de gènere i lluita contra el despoblament, sumarien en acréixer l’imprescindible pilar del treball.

El camp de la salut i l’educació és també vital per la preservació de la població i, també, per l’incentiu d’arribada de nous veïns i veïnes. Els dos extrems de la vida estan directament vinculats a aquest camp: l’atenció a la infància i a la gent gran, l’accés als serveis sanitaris, assistencials i educatius i, alhora, a l’aprofitament i gaudi cultural són imprescindibles per al desenvolupament de la persona i la qualitat de vida. La cura d’aquests drets fonamentals de tota persona, garantint la prestació d’una sanitat integral i de qualitat a través de la planificació territorial dels serveis mèdics i assistencials que, per exemple, faci que el temps d’espera per al servei d’atenció primària i per a les proves diagnòstiques a les àrees rurals sigui equivalent al de la mitjana de tot el país, esdevé inajornable. El foment dels serveis educatius i culturals, accessibles per a tota la població, i la projecció d’espais com biblioteques, teatres, cinemes i altres llocs de cultura i socialització sumen en aquest objectiu. Alhora, el personal destinat a prestar aquests serveis públics bàsics, als quals també cal afegir seguretat i justícia de proximitat, han de trobar incentius per romandre als llocs de treball, evitant la itinerància i la interinitat que perjudica la qualitat del servei i la confiança de l’usuari.

En darrer terme, però tant o més important, hi juga l’accés a les tecnologies. Precisament allò que dota d’especial atractiu al lloc rural, la distància, ha de ser compensat amb el suport de les tecnologies de la comunicació. Només una connectivitat a les xarxes amb la mateixa qualitat i accessibilitat que en un entorn urbà donarà igualtat de condicions a tota la població. A l’evident garantia de subministrament d’energia i de carreteres segures, s’hi ha d’afegir l’accés a la fibra òptica que permeti el flux àgil i segur de la informació.

I tot això no es podrà dur a efecte sense l’empoderament de les persones i les comunitats rurals, especialment les dones i els joves, organitzades a través de cooperatives locals, i amb els instruments del municipalisme que apropi la presa de decisions a la població que administra. Només la participació efectiva en la identificació i gestió dels seus propis objectius socials, econòmics i mediambientals permet encarar amb seriositat els reptes de frenar el despoblament i assolir l’equitat territorial. Perquè, fet i fet, el lloc no serà mai amè, agradable ni ideal si la gent que hi viu no ho pot fer en plenitud.

Jaume Moya i Matas

Articles anteriors:

La Catalunya buidada (I): Hic svnt dracones

La Catalunya buidada (II): Bonum agricolam bonumque colonum

#de0a3PantallesRES

Després de la festa de Reis, els alumnes més petits de l’escola m’explicaven quins regals els havien deixat els mags: “Una altra tauleta, perquè l’altra la vaig trencar quan era petit”, em va dir una criatura de P3! No m’ho podia creure, però el mestre d’aquella aula em corroborava que molts infants juguem amb tauletes i mòbils cada dia, a casa seva! És més, no dinen o sopen, si no hi ha la tauleta o la tele amb dibuixos, no van en cotxe si no els posen la tauleta amb historietes, no saben esperar-se a la pediatra, si no tenen un mòbil entre les mans, o no se saben adormir sols, sempre han de tenir un mòbil o algun estri fent música!

Què ens està passant? Realment les pantalles hipnotitzen les criatures, i fan que pràcticament desapareguin (ni se’ls sent, ni cal estar per ells, ni demanen res més). Però aquesta tranquil·litat per als adults està generant una situació desconeguda fins ara. Què li passa a un infant que en lloc de bellugar-se, s’està assegut moltes hores, que en lloc d’intercanviar paraules i expressions amb les persones del seu entorn proper, rep una allau d’imatges canviants i sons dins una petita pantalla, que en lloc de jugar amb el seu cos i els elements propers, cerca la distracció addictiva de les pantalles?

Des dels estudis de pediatria, des de la neuroeducació, i des dels ulls de qualsevol que entengui què és el desenvolupament infantil en els tres primers anys de vida, anem tenint certeses que l’abús de pantalles en la petita infància porta a una colla de problemes, i deixa la criatura força mal parada per als aprenentatges, les relacions personals i l’autonomia vital.

A partir de conèixer la magnífica campanya que ha impulsat l’ajuntament de Manacor, i amb la generositat de les persones que m’han ajudat, he començat a gestar un missatge, que s’ha convertit, de moment, en un vídeo.

El vídeo de la campanya #de0a3PantallesRES és un crit d’alerta enfront de l’epidèmia de pantalles que afecta les nostres criatures més petites. Una crida a la responsabilitat que pares, mares i educadors tenim vers els menuts.

Ajuda’m a difondre el missatge, i a ajudar pares i mares a prendre consciència i canviar els hàbits que han permès que les pantalles interfereixin entre ells i els seus fills.

Al meu web trobareu un parell de dossiers i un parell d’infografies: una sobre com afecten les pantalles als menuts, i l’altra d’alternatives que els pares poden fer servir, en lloc de les pantalles. El cartell de la campanya, i una xerrada per a pares i mares, per si ho voleu tot junt, fent-ne tertúlia en directe!

Anna Ramis

Crisi política

Quan estudiava batxillerat va irrompre en el mercat una gran innovació, les primeres calculadores i rellotges digitals de la marca Casio, el fundador de la qual Kazuo Kashio va morir fa algunes setmanes. Era l’inici de l’era digital. Uns anys després, el Compact Disc arraconava els memorables LP amb els quals havia escoltat les cançons de Lluís Llach, Víctor Jara, John Lennon, que parlaven d’amor i d’utopia. Ara ja quasi tot és digital. Els més joves no conceben el món sense Internet. El canvi tecnològic no és anecdòtic ni un fet sobrevingut. Les innovacions són el catalitzador de canvis socials profunds. A mitjans dels anys 90, una empresa catalana instal·lava el primer aerogenerador a l’Empordà, i llavors pocs pensaven que l’energia eòlica substituiria les tèrmiques de carbó i les centrals nuclears, i encara menys que aquesta energia renovable posaria en peu de guerra el totpoderós lobby de les Elèctriques. Kodak, Casio, IBM, Ford i altres empreses llavors líders industrials ja no figuren avui entre les primeres sinó que o s’estan reconvertint o han desaparegut, perquè qui lidera ara, almenys en aparença, és Amazon, Google, Facebook, Inditex… L’era digital ha transformat la indústria, ha canviat l’estil de vida de la gent, els negocis i les ciutats. I ho fa a través de decisions polítiques.

Invito el lector a interpretar l’actual canvi d’escenari polític, el darrer més significatiu és el relleu del Partit Popular en el govern d’Espanya pel PSOE de Pedro Sánchez, no com un fet conjuntural sinó dins d’una lògica estructural de dinàmica pendular del capitalisme industrial. Per bé que els accidents històrics, les conjuntures locals i altres fets atzarosos sobremodulin la història, aquesta respon a cicles amb comportaments recurrents. M’explico: la història ensenya que després d’una crisi econòmica succeeix una crisi política. La crisi econòmica va ser el colofó i també conseqüència d’unes decisions polítiques gregàries dels poders financers que, davant l’efervescència d’unes innovacions encara immadures, guiaren cap a un procés de globalització de l’economia trepitjant les velles estructures industrials i els poders estatals del segle XX. Aquest període, anomenat neoliberal, que des de meitat dels anys 70 va transitar de l’economia industrial cap a l’economia borsària o de “paper” atacant les polítiques de benestar social, ha fet el món més desigual i més inestable. I en darrer terme ha provocat, amb l’esclat de les bombolles especulatives, la gran crisi econòmica. La crisi política és la inevitable conseqüència del trasllat del malestar i la indignació dels ciutadans, des dels seus primerencs esclats a les places, a la organització i a l’acció parlamentària.

La globalització és vista com enemiga impersonal que fa renéixer populismes de tot ordre i color polític: respostes simples i unívoques a realitats complexes i diverses, acompanyades amb trompeteria messiànica, i és que bona part de la humanitat demana avui salvació, i en la majoria de casos es conforma amb no anar a pitjor. Això explica les crides des de la dreta al replegament, tancament de fronteres i reafirmació nacionalista. És el populisme de Trump, però també l’antieuropeisme del Brexit i dels nacionalismes racistes europeus. L’esquerra pugna per una utopia disponible. També hi ha antieuropeisme i crides a la desobediència com l’impagament del deute. La confrontació pot ser convulsa amb anades i vingudes, però la lògica sistèmica porta a fer que les classes no rendistes (abans se’n deia classes treballadores o directament la classe obrera) recuperin el poder democràtic per fundar un “nou pacte social” a través del qual es torni a la regulació dels mercats, especialment el laboral, es posi fi a la corrupció, s’articulin nous mecanismes distributius de la riquesa i es generi prou confiança perquè el capital financer torni a crear ocupació. No cal dir que el grau d’incertesa sobre tot això és ara immens a tenor de la gravetat del repte energètic, climàtic, del treball… i a una altre repte no menor que és l’articulació supraestatal de les interdependències mútues que imposa la globalització. Vet aquí la nova utopia del segle XXI.

Salva Clarós

L’art de caminar

Caminar és una obertura al món. Restitueix en l’home el sentiment feliç de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. A vegades, hom torna de la caminada transformat, més inclinat a gaudir del temps que a sotmetre’s a la urgència que preval en les nostres existències contemporànies.

David Le Breton, (2017) Elogio del caminar. Ed. Siruela

La revista Altaïr de juny de 2017 publica un monogràfic amb aquest títol suggerent: L’art de caminar. Parla del caminar de les persones sense sostre, dels refugiats, d’infants per anar a l’escola, de dones que caminen a les nits amb por… També parla de l’art de caminar.

Com en qualsevol manifestació artística, en l’art de caminar cal tenir clars uns objectius i disposar dels instruments adients per assolir-los. En aquest escrit ens centrarem en els mapes o plànols topogràfics.

On anem?

Hi ha una sèrie de recursos per cercar rutes, des de llibres especialitzats en itineraris com els de Cossetània edicions. A l’antiga llibreria Quera, hi trobareu de tot.

A Internet disposem del web Wikiloc, on es poden trobar rutes escollint localitat, tipus, modalitat, diferents mapes, etc. Les informacions són responsabilitat de qui les hi ha penjat.

També podem utilitzar el programa Google Earth, que permet connectar-se amb Wikiloc (a Capes, Galeria, es troba l’enllaç).
Són força interessants els webs d’excursionistes que han fet un recull de sortides molt ben documentades.

Com a mostra:

http://xiruques-bs.blogspot.com.es/
http://senderisme.tk/index.php
https://senderismeentren.cat/7053-2/
http://apeupermontserrat.blogspot.com.es/

A cada web hi trobareu molts més enllaços recomanats.

Com hi anem?

Mapes o plànols topogràfics: format paper i format digital

En format paper destaquen els editats per Alpina i Piolet. Són els mapes que disposen d’indicacions més precises sobre senders, llocs a destacar, etc. En la seva elaboració hi han participat excursionistes.

També podem trobar en botigues especialitzades els mapes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Es poden descarregar de http://www.icc.cat/vissir3/ a diferents escales. Aquests mapes són petites tessel·les i cal encertar la zona que realment volem. Últimament podem disposar online d’un mapa de tot Catalunya en un sol arxiu a escala 1:25.000 i també a escala 1:5.000 en un format nou anomenat mbtiles. Cal considerar que els mapes de l’ICGC són precisos respecte a les corbes de nivell, pistes i carreteres, edificis… però són deficients respecte a senders, coves, fonts, masies…

Un lloc similar de descàrrega, però d’àmbit espanyol, és http://www.ign.es/iberpix2/visor/

Podem disposar dels mapes d’Alpina i Piolet també en format digital, cada vegada més usats, però es necessita aparell GPS i en aquest article no hi entrarem.

El que sí que veurem són aplicacions gratuïtes, adaptades al mòbil o a tablets que disposin de GPS. Poden usar mapes online, és a dir, connectats a Internet i, per tant, amb gran consum de bateria, útils per a comprovacions momentànies, i mapes offline, mapes en forma de fitxer, radicats dins l’aparell. És el sistema més pràctic per a un ús continuat.

Destaquem Catalunya offline: permet descarregar un mapa de tot Catalunya, o bé mapes parcials de diferents zones, una mica més precisos. Basats en els mapes de l’ICGC, i, per tant, amb els seus avantatges i inconvenients. El programa permet orientació, posicionament i gravar rutes.

També Wikiloc ens ofereix una aplicació semblant a l’anterior que, a més, permet importar i seguir rutes ajuntant informació de posicionament, distàncies, desnivells, llocs rellevants… Online accedeix a molts tipus de mapes de gran qualitat. Offline utilitza mapes OpenStreetMap, similars als de l’ICGC pel que fa a Catalunya.

Altres aplicacions per a mòbil (tan sols suggeriments comprovats entre moltíssimes ofertes):

Oruxmaps IGN: sens dubte la millor aplicació gratuïta. Inclou un mapa d’Espanya de gran qualitat i precisió. Es molt útil perquè permet importar gran quantitat de mapes, rutes, etc.

Accurate altimeter: calcula l’altitud d’un punt per mitjà de diferents fonts.

GPS Status: brúixola molt precisa. Permet compartir la posició, aspecte important en cas de perdre’s. Altres mètodes per compartir posició són: amb Whatsapp (clicar el clip i ubicació), i amb Google Maps (clicar línies paral·leles i ubicació compartida).

Primeros auxilios, no calen comentaris.

Biocerca, per identificar arbres de manera semblant al clàssic llibre de F. Masclans Guia per a conèixer els arbres.

Map of Life, per identificar qualsevol tipus d’ésser viu (plantes i animals) i compartir observacions.

Pl@ntNet, programa científic i participatiu per identificar plantes per mitjà de fotografies.

Aves de España, característiques visuals, sonores, etc., amb el nom dels ocells també en català.

BioGuide, petita enciclopèdia dels éssers vius; per exemple, bolets, insectes… (noms en català).

Treballem les sortides

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Els seus antecedents són el Servei del Mapa Geogràfic de Catalunya, iniciat l’any 1915. Assumit per la Mancomunitat l’any 1919, l’embrió de l’actual Institut es va posar al servei de la modernització dels serveis públics del país i la vertebració del territori.

Destacarem els serveis que poden ser més útils:

1. Si obrim la pestanya “Ciutadà”, trobarem: explora Catalunya, descàrrega, crea el teu mapa que ens condueix a l’aplicació instamaps, i informa’t. Val la pena fer una ullada a totes. Cal remarcar instamaps que permet fer mapes específics (a la Galeria n’hi ha força exemples) que es poden compartir.

2. Pestanya “Administració i empresa”: a eines i serveis trobarem informació geològica, sísmica, allaus, especialitzada.

3. Pestanya “Innovació”: cal dirigir-se a “prototips” i clicar betaportal ICGC, on es troben multitud d’aplicacions útils, pràctiques o curioses que cal tenir en compte. En destaquem l’ull del temps (permet comparar qualsevol espai de Catalunya entre l’actualitat i els anys 1955 i 1945), evolució de la població de Catalunya, i moltes més, depenent dels interessos personals.

Altres programes d’ordinador:

Google Earth ja és prou conegut, però no tant les moltíssimes possibilitats que conté. Actualment disposa de dos models: Google Earth pro, en format programa (permet editar llocs, rutes, importar-les, sobreposar altres mapes, etc., més adient per al senderisme); i Google Earth, format web (més espectacular, més turístic).

Wikiloc. Si es crea un compte, permet moltíssimes possibilitats (crear rutes, inserir notes i fotos, compartir, llistat de preferits…).

IGN Visor, similar al http://www.icc.cat/vissir3/, però amb el mapa de tot Espanya.

Espero que alguna d’aquestes eines us facilitin gaudir millor del senderisme, en definitiva, de l’art de caminar.

Jaume Roig