Estratègies de país per a la sostenibilitat

Des de la revolució industrial, la població del món té tendència a fluir cap a les ciutats generant concentració, densitat i elevat consum de recursos que difícilment es poden proveir des del propi territori on es consumeixen. El recurs que més escasseja a la ciutat és el sòl. Vet aquí les dinàmiques de costos creixents, per exemple de l’habitatge, que expliquen, des de la lògica del mercat, el que ara anomenem “gentrificació”, és a dir, la competència per un sòl escàs que expulsa les capes modestes de la població que són substituïdes per altres econòmicament més solvents.

Al mateix temps, la tendència és a anar buidant l’espai rural. Ara es parla de l’Espanya o la Catalunya buidada, concepte que ve a insinuar que el fenomen té algun culpable no precisat però que té a veure amb la concentració urbana. Per altra banda cal dir que la concentració genera eficiència en l’ús i consum de recursos mentre que la dispersió és menys eficient. Valgui l’exemple d’un país africà, Ruanda, de dimensions semblants a Catalunya (poc més de 26.000 quilòmetres quadrats; Catalunya en té 32.000) té quasi el doble de la població que Catalunya però viu dispersa en l’àmbit rural. L’11% dels ruandesos viuen (o malviuen) en les 10 ciutats més importants, i el 89% restant ocupen la pràctica totalitat del territori que es troba desforestat i parcel·lat ad infinitum per l’activitat agrícola. Si Catalunya tingués el mateix model demogràfic que Ruanda (a Catalunya el 64,4% de la població ocupa només el 7,7% del territori a la Regió Metropolitana) ens trobaríem amb una situació tan dramàtica com la que viuen els ruandesos. Valgui aquesta aproximació, no per acreditar res sinó per explicar la tensió que hi ha entre la concentració i la dispersió demogràfica.

Les economies industrials i de serveis com la catalana tendeixen a la concentració urbana, ara bé, precisen d’un ampli territori per satisfer les seves necessitats. Han de portar de l’exterior els inputs que són incapaços de produir suficientment com ara energia, aliments, matèries primeres… En canvi, exporten habitualment gran quantitat de serveis: educació, sanitat, administració, etc.

Les economies preindustrials necessitaven molt territori per proveir-se d’energia. Energia endògena que proporcionaven l’agricultura i la ramaderia gràcies a grans extensions de territori dedicades a metabolitzar els nutrients, l’aigua i la radiació solar convertits en aliments, la base del manteniment de la vida. Però ara les economies industrials entorn dels nuclis urbans consumeixen sobretot energia exògena, la necessària per a la mobilitat mecànica, la producció de béns manufacturats, la calefacció o l’extracció de minerals, que fins el moment actual procedeixen molt majoritàriament del carbó, del petroli o gas natural, els anomenats combustibles fòssils. En canvi, l’alimentació requereix cada cop menys terreny gràcies a la tecnologia. En endavant, les ciutats necessitaran continuar important energia que serà renovable. Tornarem a l’energia del Sol, una petita part per a la producció d’aliments i una part major per a les energies exògenes ja siguin tèrmiques o elèctriques. Totes elles dependran novament del Sol, que és tant com dir del sòl (del territori). Aquell territori que escasseja a les ciutats però que és abundant en l’àmbit rural. Les ciutats a més d’aliments hauran d’importar l’energia produïda pels parcs eòlics de les nostres muntanyes, per les centrals fotovoltaiques o termoelèctriques i per la biomassa amb fins tèrmics, a més de la hidràulica que ja arriba ara a través de línies de transport de molt alta tensió, d’alta, mitjana i baixa tensió que travessen el país i teixeixen una xarxa que irriga amb capil·laritat el territori.

Allò que avui anomenem món rural que pateix abandó adquirirà noves funcions a més del proveïment alimentari, el gaudi paisatgístic i cultural que articula la indústria del turisme local, i la seva funció ecològica per al manteniment de la biodiversitat. Aquestes funcions i valors: el proveïment energètic, el manteniment dels ecosistemes naturals i la biodiversitat i dels valors paisatgístics i culturals passaran a formar part de la nova economia de la sostenibilitat que depara un paper rellevant al territori, a la Catalunya ara buida o en fase d’abandó perquè torni a formar part de l’equació del progrés i el benestar. Perquè això passi Catalunya necessita planificar els usos del territori com mai s’ha fet: decidir quins sòls es dediquen a l’agricultura i ramaderia (i quin tipus d’agricultura i ramaderia), quins a la captació energètica, quins a la preservació de boscos, ecosistemes fluvials, costaners, etc. per evitar entrar en competència d’usos com passa actualment. Portem un gran endarreriment amb relació a altres comunitats autònomes de l’Estat i també amb altres regions d’Europa. Cada dia que passa sense un govern competent que planifiqui el futur de les generacions més joves és temps perdut que no recuperarem.

Salvador Clarós i Ferret