Ignorància social i religiosa

La ignorància i el desconeixement sobre el fet religiós i espiritual d’un poble, d’una societat, és ignorància social, sociològica i antropològica.

No es pot conèixer bé, dins dels límits de tot coneixement, una determinada societat si no es coneixen els tradicions religioses, espirituals, les cosmovisions profundes i les conviccions que l’han traspassat a la llarg de la història i les que actualment hi conviuen. No n’hi ha prou amb els anàlisis econòmiques (estudi de els classes i desigualtats socials pel que fa als béns i serveis) i les anàlisis polítiques (estudi de la distribució desigual del poder) sinó que cal estudiar a fons els valors, les creences, és a dir les religions, espiritualitats i conviccions per poder interpretar i comprendre bé el que ocorre en una societat.

Les conviccions profundes, explícitament religioses o no, mouen els sentiments, els desigs, els pensaments, les accions, les actituds de les persones i dels pobles, conscientment o inconscient. Configuren una forma de ser, prioritzen uns valors sobre uns altres i els fonamenten.

Conèixer les religions i espiritualitats d’una societat no solament és necessari per captar les savieses profundes de la humanitat i els seus continguts vàlids per avui dia, sinó que és imprescindible per entendre tal societat determinada. El menyspreu o la marginació, o la ignorància sobre els estudis psicològics, sociològics o antropològics sobre les religions i les espiritualitats, és menyspreu, marginació i ignorància sobre la condició social humana.

Quim Cervera i Duran

Cristianismes

Sempre han coexistit diferents cristianismes, o diverses formes de viure i sentir el cristianisme, o dit d’una altra manera han conviscut una pluralitat de persones que, implícitament o explícitament, s’han auto-afirmat com a cristianes.

Avui dia podem detectar, independentment de les variades confessions cristianes, els següents cristianismes:

• Un cristianisme bàsic, de caire humanista, quasi inconscient, força estès, que pren com a principi i valor bàsic, criteri del seu comportament, l’amor i el servei als altres.

• Un cristianisme cultural, expressat en aquelles famílies que porten els filles i filles a les escoles cristianes, senzillament per la percepció que tenen d’una moral, una doctrina, unes normes, uns valors i símbols que creuen que els faran bé. Aquesta versió del cristianisme no necessita incloure la creença en el Déu cristià, ni un seguiment pràctic de l’evangeli del Crist. Més aviat es deixa portar per una tradició del sistema sociocultural dominant de cristiandat, que ha existit a Europa durant segles i s’ha exportat a altres continents, i ha tingut, en forces països, com a institució-eix, la mateixa església catòlica i en altres països la protestant o l’ortodoxa.

• Un cristianisme antropològic, també cultural, que reconeix una tradició positiva en la família i en la societat on s’ha nascut, i segueix de forma moderna, però amb certes crítiques a la modernitat (valorar a més de la raó científica, les raons del cor; a més de valorar la llibertat d’opció, també apreciar els costums, els símbols, com a constructors d’humanitat, l’espiritualitat…). Algunes persones que s’inscriuen en el que s’ha anomenat espiritualitat laica, es trobarien en aquest cristianisme, en la mesura en què accepten i inclouen en aquesta espiritualitat elements cristians.

• Un cristianisme moral, que prioritza la moral cristiana, i com que aquesta moral pot tenir diverses interpretacions, com a mínim pot tenir dues versions:

Una de conservadora, que s’apropa al cristianisme cultural (el 2) de cristiandat.

Una de compromís social, de solidaritat, i d’estar al costat de les persones més necessitades. Molts fills i filles de famílies cristianes de pares nascuts entre 1920 i 1940, segueixen aquest tipus de cristianisme, sense que en força casos inclogui la creença en el Déu cristià i en Jesús com Fill de Déu.

• Un cristianisme místic profund, autèntic, evangèlic, però anti-autoritari, anti-institucional, com el de Simone Weil.

• Un cristianisme devocional, popular, que prioritza la veneració a santes, sants i marededeus, en processons, en santuaris, temples, o a casa mateix.

• Un cristianisme doctrinal, més aviat conservador, que prioritza els aspectes ideològics del cristianisme, entesos i percebuts com a factors de cohesió social, com a creadors d’un pensament aglutinador que es concep necessari per mantenir el sistema social.

• Un cristianisme integrista (en el camp catòlic) o fonamentalista (en el camp protestant), que és l’exageració de l’anterior, és a dir, el doctrinal portat fins a l’extrem, creient que per un cantó es defensa l’ortodòxia (quan de fet és una falsa ortodòxia, i una falsa ortopraxis) i per un altre es defensa el capitalisme, quan aquest està en crisi, o en situacions difícils per mantenir-se. Sempre hi ha hagut aquest tipus de fals cristianisme, proper o col·locat de ple en l’extrema dreta política, ja que ofereix elements ideològics per tapar les veritables realitats, i segregar pensament únic manipulador de consciències.

• Un cristianisme neo-conservador, dels moviments de caire carismàtic (de lideratges seductors, normalment de laiques o laics) que prioritzen l’anomenada “nova evangelització”, i recolzen la nova etapa del capitalisme globalitzador.

• Un cristianisme institucional, que mostra una forta vinculació amb la jerarquia eclesiàstica, valorada com a institució referent. És un cristianisme en el qual s’hi troben persones que necessiten una certa seguretat i protecció institucional. Noten i demanen l’empara i la maternitat eclesial.

• Un cristianisme aprofitat. Seria l’exageració de l’anterior, on s’hi troben persones que, independentment que creguin o no en l’evangeli, cerquen amb ambició càrrecs eclesiàstics de poder i s’aprofiten de la institució eclesial pels seus interessos de domini i per substituir possibles mancances psicològiques.

• Un cristianisme litúrgic que se sent bé en els rituals, símbols, temples, celebracions, músiques antigues i més noves i a qui la litúrgia ajuda a pregar, a entrar en una contemplació del misteri de la vida, de Déu, o en una atmosfera que el transporta i l’ajuda a construir la seva identitat, la seva humanitat.

• Un cristianisme de gueto tancat, que percep la societat actual liberal com a hostil i com a caos, i que necessita tancar-se en el seu “món” i organitzar com una altra “petita societat” protectora on poder realitzar l’evangeli, sense contaminacions exteriors.

• Un cristianisme d’alliberament, compromès socialment, que conformat en petits grups, petites comunitats o en moviments, tira endavant accions de transformació de les estructures socials injustes, combinant celebració, pregària, acció social i vida de germanor. Està força vinculat a posicions polítiques d’esquerres i és força crític amb la institució eclesial pels seus defectes poc evangèlics.

La realitat és més complexa. Aquesta classificació no deixa de ser, entre altres, una tipologia que no retrata del tot bé la realitat. Hi ha encara més cristianismes. Però, a més, en cada cristià o cristiana, en cada persona que de manera implícita o explicita se sent cristiana, s’hi barregen diversos d’aquests cristianismes, forjant un estil, una forma de viure, de pensar, de sentir i d’actuar única i singular.

Quim Cervera

Dos anys a París i tres a Madrid

Per estudiar Sociologia he passat dos anys de la meva vida (del 1976 al 1978) vivint a Montreuil-sous-bois a la perifèria est de Paris i estudiant a l’Institut d’Études Sociales (I.E.S.) de l’Institut Catholique de Paris. En aquests dos anys vaig poder conèixer força les perifèries obreres i la ciutat de París, que estimo i sempre tinc ganes de tornar-hi.

Vaig conèixer professors i alumnes francesos i africans de l’ I.E.S, capellans francesos, membres de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), de la JOC (Joventut Obrera Cristiana), persones de la parròquia Saint Pierre-Saint Paul. Vaig parlar amb exiliats espanyols, membres del PSUC, de Comissions Obreres, anarquistes, i amb immigrants espanyols militants del PCE.

Conèixer el món i la cultura francesa em va aportar racionalitat, ordre en l’exposició dels temes, sistematització, esperit tolerant i democràtic consolidat, obertura a idees i pensaments diferents, etc. Per altra banda també vaig poder observar i experimentar alguns elements no tan positius, al meu mode de veure. Ja sabia del xovinisme francès, i del seu sentiment quasi inconscient de creure’s “la llum” d’Europa, i de pensar que lo seu és el millor, però vaig aprendre que no solament és així, sinó que de manera instintiva els surt una tendència a alliçonar, a dir-te que la seva forma de funcionar i de fer és la que hem de adoptar també nosaltres. Així ho vaig viure quan, explicant el que fèiem a la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i populars), i intentant conèixer com actuaven a la JOC, em deien que no ho havíem de fer tal jo els exposava que fèiem en el principis de la JOBAC, sinó que havíem de fer com actua la JOC francesa. Quan vaig comentar aquest fet a un capellà francès em va dir que era veritat que l’ànima francesa tenia aquesta tendència, però que no ho digués mai a un francès.

Del 1989 al 1992 per seguir els estudis de Sociologia vaig passar també tres anys vivint al barri del nord de Madrid, Saconia, i col·laborant en la parròquia de la Cena del Señor. Vaig acabar la carrera de Sociologia a l’Institut León XIII, depenent de la Universitat Pontifícia de Salamanca.

Vaig compartir classes, estudis i congressos amb els companys alumnes de diferents llocs de les Espanyes. Vaig participar de reunions de capellans madrilenys, de tendència crítica i avançats, eclesialment parlant. Em vaig relacionar amb grups de matrimonis actius a la parròquia, que em van invitar a casa seva, i algun cop fins i tot vaig explicar com veia Catalunya i la relació amb les Espanyes. Em van escoltar amb molt de respecte. També em vaig implicar en la pastoral de joves, en grups de confirmació i de joves de la parròquia i de les parròquies del voltant, cosa que em va donar l’oportunitat de conèixer laiques i laics i religioses animadores d’aquests grups.

Conèixer la vida i la cultura madrilenya, que vaig descobrir que més que la capital d’Espanya, que és el que és oficialment, Madrid era una capital molt castellana (capital de les Castelles, sobretot de Castella-La Manxa) i per altra banda era molt cosmopolita. L’experiència madrilenya em va aportar el gaudir més de la vida, de l’amabilitat i de la capacitat de relació oberta, generosa, lúdica dels madrilenys, el seu saber perdre el temps. Per altra banda també vaig observar la rectitud, la solidesa ètica i austeritat dels castellans, i igualment les impuntualitats, la capacitat que tenen d’oblidar-te però quan retornes, saben tractar-te, amb tota amabilitat, com si els haguessis vist el dia abans. Així m’ho va fer veure una religiosa catalana que feia temps que vivia a Madrid. Vaig saber com ens veuen els catalans, els tòpics explicitats en bromes i acudits, i com relativitzar el nostre món català. Un altre aspecte molt madrileny és que els encanta que els diguis que t’agrada molt Madrid, a més t’ho pregunten sovint i els costa acceptar que hi estiguis només per un temps, si t’agrada. No he conegut catalans o catalanes que havent conegut Madrid no els agradi.

Una de les dimensions que em va impactar positivament és la poesia i la mística castellana, de sant Joan de la Creu, de santa Teresa i altres, que t’ajuden a entendre l’ànima castellana, vinculada als paisatges de llargs horitzons, de cereals, i de cels oberts i assolellats.

Per un català haver viscut a la capital de Castella (de les Espanyes) i a la de França, els dos països veïns, és molt interessant. Haver copsat els diferents elements de cada forma de viure i de cada cultura i fer-ne una valoració personal, encara que sigui limitada i relativa, em permet fer algunes consideracions.

En primer lloc, Catalunya es troba entre les dues, i per tant, el procés d’identitat catalana, està en relació directa amb el coneixement de les identitats castellana (espanyola) i francesa. Una teoria particular i pròpia em fa creure que cada país, cultura, mode de vida, és la barreja de la cultura dels països veïns.

En segon lloc, tot i les pretensions d’una certa “superioritat” il·luminadora i alliçonadora de la cultura francesa i una certa “tendència conqueridora” castellana, Catalunya, tot i reconeixent les seves influències, no s’ha de deixar condicionar per aquests corrents, i ha de mirar de ser ella mateixa, dignament.

En tercer lloc, cal reconèixer que a nivell quotidià i de les relacions properes, tant els ciutadans francesos (parisins) com els espanyols (madrilenys), ens respecten, valoren i aprecien, deixant a part qüestions esportives, i aquelles induïdes pels mitjans de comunicació o per la baixa política.

En quart lloc, podem aprendre molt dels veïns, i ens ajuden a relativitzar els nostres petits mons, o les nostres, a vegades, curtes mires. Ens convé, regularment, relacionar-nos amb cultures més àmplies i grans com són l’espanyola i la francesa. Crec que els catalans, de fet, ho realitzem força i bé.

I finalment en cinquè lloc, en relació amb el conflicte polític que avui dia vivim, ens convé refer ponts, deixar-nos enriquir per les diverses cultures i deixar-nos orientar per les dimensions sanes de les cultures que ens envolten i les presents en l’interior del nostre país. Tota cultura té un fons espiritual i conviccional. Ens cal enriure’ns dels nostres defectes i de les pretensions exagerades de les cultures veïnes, i aprofitar el bo que totes tenen. Això no treu que cal, amb realisme i determinació, alliberar-se de les opressions o repressions que ens puguin fer sofrir. I per això cal reconnectar els pobles en la base, i així evitar críticament les influències manipuladores i simplistes procedents d’interessos econòmics, de poder i d’imposició de pensaments aliens i hostils al poble.

Quim Cervera

Les grans manifestacions multitudinàries mundials

Des de fa uns quants anys observem i participem de diversos tipus de manifestacions força multitudinàries: contra la guerra de l’Irak, el 15 M, el moviment sobiranista català, a favor dels immigrants i refugiats, per la pau, per una vivenda digna, per un treball decent, el Dia de la Dona 8-M, contra la desigualtat i la pobresa, per la democràcia a Hong-Kong, el moviment ecologista per un canvi energètic sobre el canvi climàtic, i darrerament contra el racisme a tot el món. I altres que ni ens n’assabentem.

Totes elles expressen un gran malestar social popular mundial, que es canalitza segons el moment, la situació, el fets que esdevenen, o la influència dels mitjans de comunicació, per una temàtica o per una altra.

Totes elles apunten, unes amb més explicitació que altres, per un canvi de model social, ecològic, humà.

Totes elles duren un temps, potser de les que aguanten més temps són les del moviment d’emancipació nacional català. També les manifestacions de l’1 de maig, que fa anys que es mantenen. Al cap d’un temps s’esllangueixen, i potser tornen a aparèixer, encara que no sigui referent a la mateixa o exacta reivindicació anterior.

En moltes d’elles les persones es repeteixen. Però segons el tema agrupen altres sectors que en una altra manifestació potser no hi han participat.

Totes elles, per més gent que hi participi, no aconsegueixen els objectius o no troben resposta a les protestes expressades. Es va gestant un sentiment d’impotència, de fracàs i de consciència de la força que tenen els grans poders econòmics i polítics del món per no canviar i seguir mantenint els seus poderosos interessos. Aquests estan reforçant una gran injustícia mundial, social i ecològica, i estan enclavats en el “misteri de la iniquitat”, que produeix tantes víctimes innocents, des de fa segles.

Totes elles presenten temes claus, fonamentals que demanen i “clamen al cel”, canvis profunds.

Ara bé, poques d’elles tenen un projecte clar, transparent, ben presentat, pedagògicament explicat, sòlid, atractiu, coherent i global que respongui, de manera completa, a tots els grans problemes plantejats en el món, que afecten a tota la població mundial. Fa la impressió que hi ha molts temes (tots relacionats), que a nivell teòric es van unint en moltes anàlisis cada cop més interessants (de diversos experts) i que van calant en el poble. Però que a la pràctica encara es necessita més temps de maduració (o més crisis que ens van donat lliçons, però que són doloroses, per a molta gent) perquè es vinculin amb força. Aquest dèficit deu ser un dels factors propis que influeix en la dificultat de continuïtat i en el fracàs d’aquestes manifestacions i moviments socials. Potser també cal més creativitat (que ja n’hi ha i cada cop més) per inventar noves formes de mobilització, de protesta i de proposta. El temps dirà. Una generació és de curta vida per meravellar-nos i experimentar els canvis anhelats.

Quim Cervera

Teletreball i fractures digitals

Sóc professor universitari. El 12 de març començava el confinament com tots els docents i estudiants dels diferents nivells educatius de Catalunya. El 16 de març començaven els exàmens finals del segon trimestre (la docència a la UPF s’organitza per trimestres). Per teletreball i en temps rècord vam reconvertir l’avaluació per fer-la online abans de Setmana Santa, amb el mateix rigor que l’avaluació presencial. Alhora, adaptàvem la docència del tercer trimestre perquè fos no presencial. Explico el meu context per situar les reflexions sobre el teletreball en aquesta fase de confinament.

En aquesta situació de confinament crec que s’han produït dues fractures digitals.

La primera fractura digital ha estat entre els que hem continuat teletreballant i els que no, perquè la seva feina no era possible fer-la no presencialment.

Els que no han fet teletreball han viscut un parèntesi singular a les seves vides on han buscat o no activitats alternatives, una parada obligatòria. Els que hem fet teletreball hem buscat artificialment una normalitat de l’activitat, pretendre fer-ho tot online. Potser ha estat un intent de no assumir la situació. Crec que hauria estat bo que tots ens haguéssim aturat una mica, assumir que no passava res si no es podia fer tot. En part hem viscut aïllats, amagats de la situació d’emergència, capficats en aquest propòsit de normalitat. Un esforç que sovint ha dut estrès, reunions contínues i intrusives a casa, més hores davant la pantalla del que és raonable, en unes condicions de treball no pensades per a treballar vuit, deu hores diàries, sense llocs de treball ergonòmics i sense aïllament compatible amb els de casa.

No es pot parlar de teletreball de forma aïllada al que passa a casa, a l’entorn, a la situació excepcional. Sovint s’ha oblidat per part dels gestors d’empreses i institucions que a casa no només som treballadors, som pares, mares, convivim. És impossible aïllar-se vuit hores diàries.

El teletreball ens ha agafat per sorpresa, sense eines, ni mètodes ni rutines ni hàbits. S’ha gestionat com un parèntesi per gestionar la situació. Més que un parèntesi –amb els seus aspectes positius i negatius–, l’hem de veure com una nova forma de treballar.

La segona fractura digital s´ha produït entre les famílies que disposaven de prou recursos tecnològics (prou portàtils, mòbils, auriculars, micròfons, banda ampla) i espais diferenciats per a recloure’s i les famílies que viuen en pisos petits, compartint recursos escassos a la taula del menjador.

L’experiència en la docència online està sent positiva; hi ha eines i metodologies docents que venen per quedar-se. S’ha de gestionar, però, el distanciament que el medi provoca. Un estudiant en una aula fa l’esforç de no aïllar-se. La seva activitat prioritària és seguir la classe –o dissimular–. En una sessió síncrona online escoltar el o la docent és una activitat més, amb interferències amb el que passa a casa, ningú no se n’adona si se segueix la classe, el lligam és feble. Majoritàriament les càmeres s’apaguen, els micròfons es desconnecten. Per això s’opta per menys classes magistrals i més activitats procedimentals, d’interacció, més flip-the-class o classes inverses. La relació és més freda i formal, es perd la connexió visual, el llenguatge no verbal, el comentari personal.

És absurd el debat sobre si és bo o contraproduent el teletreball. Suposo que es camina cap a una combinació. Quan la presència física no aporta res pot ser teletreball, s’estalvien desplaçaments i consum energètic, relaxem la mobilitat, es guanya en conciliació familiar. Es poden reduir els dies d’assistència al lloc de treball però no arribar a fer que tot el treball sigui online. En tot cas, sempre ha de ser l’opció del treballador, no del gestor. Perquè no tothom té les condicions a casa per poder fer teletreball. Crec que ha de ser un dret del treballador i caldrà regular-lo en un nou marc laboral general i en cada negociació de conveni.

Alfons Palacios
(alfonspalacios@gmail.com)

Factfulness. Hans Rosling.

Factfulness. Hans Rosling. La Campana

Una confessió íntima de les reunions del consell editorial de L’Agulla… La lucidesa del Salva Clarós quan analitza el nostre món i els seus processos –la podeu copsar en els seus articles– em fa repetir en totes les reunions que és un home d’esperança…

I amb aquest llibre ho he entès… El seu sotstítol és “El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és”. El Salva té raó… El món va a millor.

En les seves pàgines, a partir d’un test sobre dades d’evolució, ens adonem del poc que sabem i dels riscos que correm quan les interpretem sovint des de fonts errònies. Els perills de les generalitzacions, de l’absolutesa de les xifres si no les comparem, la por, les presses i alguns més se’ns presenten com una crida a començar a llegir l’evolució del món en altres claus, a estar alerta, vetllar perquè no ens la colin sempre i puguem caure en un derrotisme que no està justificat.

Que les dades mostrin que l’evolució de les condicions de vida en el planeta són millors hauria de ser un estímul per treballar perquè ho siguin per a tothom i perquè les injustícies i desigualtats desapareguin… I és clar! I més esperançadament!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Classes socials i comportament polític a Catalunya (i 3)

Algunes reflexions arran dels articles de Salvador Clarós a L’Agulla del mes de gener

En conjunt estic força d’acord amb els continguts dels dos articles de Salvador Clarós de L’Agulla núm. 94, del mes de gener: “Recessió econòmica i canvi de signe polític”, i “Sociologia de les classes socials: la nova política”. Senzillament, arran de la seva lectura, em faig les següents reflexions.

1. Sobre les possibilitats d’una nova esquerra, que pugi fer polítiques més justes (socialment parlant), amb una fiscalitat més intensa, més clara, que “persegueixi” realment als defraudadors i posi impostos als més rics i s’avanci en polítiques socials, ens podem preguntar:

• ¿És possible evitar, gestionar, capgirar, tenir “més mà esquerra”… davant dels condicionaments econòmics de la política?
• ¿El capitalisme no produirà cada cop crisis més dures i amb menys temps entre una i altra, fins arribar al seu col·lapse?
• ¿Com es poden fer polítiques d’esquerres davant d’una lluita de classes que de moment l’estan guanyat els “rics”?
• ¿La crisi econòmica i financera que es dóna des de l’any 2008, és una estratègia definida, organitzada pels grans poders econòmics del món, o és que l’economia se’ls ha descontrolat?
• ¿Potser és més possible fer una política social en petits estats, acompanyada d’un desenvolupament recolzat de les economies socials, sostenibles, d’inserció social, del cooperativisme, del tercer sector, i de projectes com la renda bàsica universal?
• ¿Com es poden aglutinar totes “les classes subalternes”? ¿A base d’un lideratge carismàtic, que pot caure en protagonismes  i fins i tot autoritarismes? ¿O en lideratges equipals cooperatius? ¿Hi ha una real recerca per part de la població que ha sofert i està sofrint les injustícies socials, d’un projecte que sigui realitzable i els afavoreixi, que  a vegades es pot decantar vers un desig de salvació de caire messiànic?
• Un autèntic partit d’esquerres o un equip d’organitzacions d’esquerres, ha de tenir un bon programa, un pensament, un lideratge equipal, uns valors i unes idees fonamentades en les grans tradicions del moviment obrer, i dels moviments socials i populars, una capacitat de gestió, i a la vegada i sobre tot una constant informació, sensibilització, pedagogia, mobilització de la població que el recolza i l’ha d’anar recolzant. Això vol dir temps de dedicació i d’escolta del poble, del que viu, diu, pensa i experimenta.

2. Sobre la vinculació (tot i distingint clarament els dos processos emancipatoris) entre el procés de consciència obrera i el de consciència nacional catalana podríem aventurar-nos a afirmar que:

• La classe obrera catalana pot ser engendradora de consciència nacional catalana, popular, no elitista, oberta, universal, dialogal, internacional i democràtica (republicana).
• La classe obrera catalana pot esdevenir  “mestre humil” en la consciència social i nacional i com a estimuladora de la mobilització de la classe obrera espanyola immigrada, vinguda a Catalunya (actualment ja catalana també), i de les capes obreres estrangeres i indirectament de la classe obrera i de els capes populars dels territoris espanyols.

3. En vistes al futur a Catalunya podem dir:

• Si només tenim en compte el fet d’aconseguir un Estat propi  (de moment, sense connotació social), calen les següents aliances:

       – CDC+ERC+Demócrates per Catalunya+MES+CUP

– I es podria intentar incorporar-hi ICV i EUiA, i Barcelona en Comú, Podemos, Guanyem…

• En vistes a aconseguir un sistema social més just, veritablement socialista, caldrien les següents aliances:

– ERC+PSC+MES+ICV+EUiA+Podemos+CUP: unitat de l’esquerra

• En vistes a un Estat propi social més just comptem amb:

– ERC+MES+CUP

– S’hi pot incorporar ICV i EUiA, Barcelona en comú, Guanyem…

– Podemos, i el PSC s’hi podrien incorporar

– Depèn de l’evolució de CDC i de Demòcrates per Catalunya, algun sector potser s’hi incorpori.

Quim Cervera

Vegeu Classes socials i comportament polític a Catalunya (1)

Classes socials i comportament polític a Catalunya (2)

Classes socials i comportament polític a Catalunya (2)

Repercussions en els partits polítics en l’àmbit nacional i en el de les classes socials

• En tots els partits, en els seus canvis, en els seus “via crucis”, hi ha influït:
  • La crisi econòmica, energètica, alimentària, social i de valors.
  • La revolució científico-tècnica de les noves tecnologies de la informació, les xarxes socials, la biogenètica, la robòtica…
  • El canvi generacional: els nascuts abans de 1960 tenen un vot més fidel, i els nascuts a partir dels anys seixanta, tenen un vot més volàtil, el decideixen a darrera hora, i poden canviar de vot segons la conjuntura, segons el tipus d’eleccions, viuen en un món més fragmentat, més “líquid” o “gasós” (estudis del professor Oriol Bartomeus).
  • La “vella” i la “nova” política, i les noves formes d’organització i de participació política.
  • El condicionament dels poders econòmics sobre la política i per tant la impotència dels partits polítics i dels governs pel seu poc marge de maniobra per transformar la realitat social. I per tant la defensa de la democràcia, la qual hauria d’estar per sobre dels interessos econòmics.
  • La construcció d’Europa, si es fa sobre les Nacions-Estats tradicionals, que sembla que es resisteixen a construir l’Europa política més enllà del “mercat comú”, o una Europa federal o confederal de les nacions.
  • El procés sobiranista a Catalunya que els ha posat en una situació d’haver-se de definir.

• Els sectors obrers, i de les noves capes mitjanes que havien confiat en la socialdemocràcia (PSC) han quedat políticament orfes. El PSC no ha respost davant la crisi amb una política d’esquerres. Han fet més gestió política que no pas estar al costat dels moviments socials que manifestaven el malestar de la població. No han fet pedagogia, ni han escoltat prou el que experimentaven les capes populars. Han optat per un cert social-liberalisme, per la màxima de “primer cal produir riquesa i després ja la repartirem”, i la “repartidora” no venia mai. A més, el PSC ha perdut pes a causa de processos de corrupció, i per una posició “federalista no treballada”. Solament alguns sectors obrers de gent gran, sobretot de procedència immigrada espanyola, hi segueixen fidels.

• A ICV li està passant quelcom semblant. Sectors obrers i de les noves capes mitjanes, que havien confiat en la proposta més esquerrana i ecològica d’ICV, s’han trobat que el partit no ha incidit prou en la realitat social. La seva ambigüitat davant del fet nacional (federalisme? independentisme?) també hi ha influït. Els diferents tipus de coalicions amb altres partits l’han mig “salvat”. De totes maneres no està consolidada una aliança estable, ni la formació d’un nou partit, i els lideratges personals que poden ser avui dia necessaris, també poden esdevenir un “clau on agafar-se” i un “protagonisme” no massa recomanables.

• EUiA, ha anat a remolc d’ ICV, en totes aquestes coalicions, conservant encara una militància, i votants, més ancorats a l’esquerra, de més procedència obrera i sobretot immigrada.

• Alguns sectors de capes mitjanes i obreres amb consciència nacional catalana, que s’han adherit a l’independentisme, han sortit del PSC, i d’ICV  i han creat nous partits: Nova Esquerra i després MES (Moviment d’esquerres), Avancem… Els simpatitzants de Ciutadans pel canvi s’han anat decantant també vers l’independentisme i es vinculen a ERC, o segueixen independents.

• Alguns sectors obrers, de la immigració espanyola, sense consciència de classe que han votat al PP, davant del fet que Ciutadans presentava una imatge més “moderna”, “més jove”, “menys corrupta” i clarament a favor del no trencament amb Espanya, han votat Ciutadans en les eleccions catalanes. Encara que en les darreres espanyoles (sobretot els més joves) hagin votat En Comú Podem.

• Ciutadans, a més d’aquest vot obrer perifèric, ha aconseguit vots de les capes mitjanes i altes que havien votat el PP i en alguns casos que havien votat el PSC.

• Els sectors de les capes mitjanes i de la classe dominant de la petita i mitjana empresa, de la mà de CDC, han anat explicitant el seu independentisme. CDC sempre ha aglutinat vot també de les noves capes mitjanes i de les capes populars, sobretot autòctones però també de la immigració espanyola.

• ERC aglutina també capes mitjanes, noves i velles, i capes populars i obreres (inclosos immigrants espanyols), amb una consciència nacional independentista. ERC en part competeix amb sectors socials representats per CDC, i altres dels que representava abans el PSC. També ha acollit votants i militants d’ICV. ERC pot esdevenir “el pal de paller” d’un nou partit d’esquerres.

• UDC, un cop fora de la coalició CIU, ha segellat la seva opció de tercera via, representant els sectors moderats d’algunes capes mitjanes, però sobretot el de la classe dominant, més vinculada als interessos econòmics espanyols  i  amb la diferència  d’un clar catalanisme, es pot apropar a Ciutadans. Els que n’han sortit (Demòcrates per Catalunya) han guanyat en sensibilitat social, i s’han adherit clarament a la via independentista, representant els sectors de les capes mitjanes i de part de l’empresariat (com en CDC) que necessiten d’un estat propi per desenvolupar la seva economia.

• La CUP respon a sectors obrers, i de capes mitjanes de la Catalunya interior, procedents de l’esquerra radical i independentista. També ha aglutinat el municipalisme alternatiu i la protesta davant la crisi.

Quim Cervera

Primera part

Classes socials i comportament polític a Catalunya (1)

1. Canvis a l’interior de les classes socials
Si partim d’una estructura de classes i capes socials, en contínua transformació i dinàmica, i amb més alteracions quan esdevenen crisis socials, podem detectar canvis en  les diferents classes socials, en la consciència de classe i organització de classe, i en la consciència en l’àmbit nacional.

2. Aparició de noves classes o capes socials
Sobretot en aquests darrers anys apareixen dues capes socials:

• Unes noves capes mitjanes especialment vinculades a les noves tecnologies: tècnics, professionals i empleats de les empreses tecnològiques, dels mitjans audiovisuals, de les xarxes socials…
• El que s’ha anomenat “precariat”: obrers i empleats de la indústria, de la construcció, dels serveis, que com a resultat d’uns contractes temporals, de sous baixos, d’una precarietat laboral quasi crònica, de treballar en l’economia submergida, estan a punt d’entrar en el quart món, o hi entren i surten temporalment.

Amb els canvis econòmics, tecnològics, laborals, energètics, ecològics i socials i generacionals poden sorgir noves capes socials.

3. Alteracions en les aliances entre classes i capes socials

• L’aliança entre la part de la classe dominant catalana amb interessos comuns amb la classe dominant espanyola i l’empresariat de la petita i mitjana empresa s’ha trencat.
• Si en els anys seixanta i setanta del segle passat es podria parlar d’una certa aliança o confluència d’objectius comuns entre la classe obrera industrial tradicional, els empleats i fins i tot amb els tècnics, avui dia més aviat observem una fragmentació de les capes populars i obreres. S’ha posat en qüestió el concepte de classe obrera. A causa de l’individualisme ultra-modern, de la societat de consum (que distribueix les identitats més pel què i com es consumeix, que no pas pel treball, que és molt més inestable), de les crisis socioeconòmiques, del tancament d’empreses, dels acomiadaments, del creixement del treball temporal, de l’atur, de l’economia submergida, de les reformes laborals, de la inseguretat generalitzada, les capes treballadores s’han immergit en una profunda heterogeneïtat i diversitat difícil de cohesionar. Els processos de consciència de classe es fan cada cop més difícils. Apareixen més aviat consciències socials davant la gran desigualtat entre “els més rics” i els “més pobres”.
• La  mobilitat social de part de les capes treballadores vers el que s’anomena ambiguament “capes mitjanes”, s’ha aturat força, producte de les crisis.
• Força sectors de les anomenades capes mitjanes han disminuït la seva capacitat d’adquisició, de consum, i la seva qualitat de vida.

Quim Cervera

Segona part

Sociologia de les classes socials: la nova política

La història ensenya que en determinats moments s’imposa un canvi perquè hi ha una necessitat que s’apodera del conjunt de la societat. El que crea la convicció àmpliament compartida no sol ser l’aparició d’una proposta alternativa sinó la certesa general que el vell projecte s’ha esgotat. Així va ser el final de la dictadura franquista, que donà lloc a la transició democràtica, amb nous actors polítics i renovades institucions. Ara hi ha una expectativa de canvi per l’esgotament d’un llarg cicle neoliberal que ha desencadenat una gran crisi econòmica, deixant desigualtat, injustícia i corrupció.

L’aparició de nous actors polítics a les darreres cites electorals ha trencat el bipartidisme, a causa de la doble polarització entre l’eix dreta-esquerra, d’una banda, i l’eix nova-vella política, de l’altra. Ha augmentat la complexitat amb noves alternatives, sobretot a Catalunya on s’hi afegeix el sobiranisme, conformant un espai tridimensional on es combinen els eixos de coordenades: dreta-esquerra, nova-vella política, i independentisme-unionisme.

És molt significatiu el cas de Podemos, que ha posat pel davant l’estigma del canvi, amb l’apel·latiu “nou” abans que el “d’esquerra”. Encara que la ideologia es fa explícita en el discurs, Pablo Iglesias sembla fins i tot diluir-la. La raó és que Podemos s’adreça a electors que no tenen consciència de classe. A votants de classe mitjana a qui l’atur ha fet descendir en l’escala social. A famílies vingudes a menys massacrades per les retallades, els desnonaments, i a joves desanimats, sense feina. Col·lectius, en definitiva, que podríem definir com de classe treballadora si no fos que no se’n senten.

Mentre que en l’esquerra marxista la classe obrera és la base sociològica i l’espai conceptual on els ciutadans esdevenen subjectes de la transformació social, el canvi de paradigma polític que opera avui no té classe social definida perquè no hi ha consciència de classe. El recel de Pablo Iglesias cap a IU, partit del qual ell mateix prové (i semblantment podem dir del grup d’Ada Colau cap a ICV i els sindicats) busca distanciament amb la dogmàtica de l’esquerra tradicional per construir un nou eix (una altra dogmàtica) que aglutini un espectre més ampli, la majoria “del 99%”. Hi ha una picada d’ull a les víctimes de les retallades amb una crítica a tot allò que és institucional (“no ens representen”), desacreditant les institucions que són part de la vella política (“la casta”). La figura que suplanta a la institució és l’assemblea, reafirmant que el poder resideix en la gent i no en els parlaments. Totes aquestes simplificacions (demagògies?) estan al servei de construir un projecte comú per a totes les classes subalternes. Ara bé, pescar vots en el calador dels descontents sense consciència de classe, li ha costat a Podemos deixar de sumar el milió, gairebé, de vots de IU, amb els quals hauria canviat radicalment l’escenari postelectoral del 20D.

L’arribada al poder polític dels nous moviments socials és la prova del nou que demostra que el canvi està en marxa i és irreversible. El repte és fidelitzar la nova identitat de classe. I per això cal doctrina (un manual de transformació del sistema). Si no es corre el risc de donar ales a aquells que simplement projecten la seva impotència amb un nihilisme autodestructiu revestit de radicalitat, que no té res de nova política sinó més aviat tot el contrari (pot ser el cas de la CUP?). Perquè el pas de l’assemblea a la constitució d’una alternativa política de poder comporta un procés de desconstrucció de formes que han impregnat caràcter al grup: 1) la necessitat d’una organicitat que força a nomenar representants per dotar-los de poder delegat; 2) l’imperatiu de la negociació que comporta pactes i renúncies; 3) l’acceptació d’una jerarquia de grup… és a dir, cal convertir-se una mica en casta.

Salvador Clarós