Amb veu de dona catòlica i lesbiana

Sóc catòlica i lesbiana i m’agradaria poder expressar les meves esperances davant el repte que el papa, per preparar el Sínode dels Bisbes de l’any 2023, ens demana comprometre’ns a una llarga conversa amb tots els creients de l’Església Catòlica per tal de caminar juntament cap al futur. El papa ens anima a imaginar un futur diferent per a l’Església i les seves institucions en compliment de la missió que li ha estat encomanada.

Aquesta iniciativa desvetlla en les persones creients unes altes expectatives de fe en què les veus dels membres de l’Església seran escoltades i ajudaran a superar les dificultats en les quals avui es troba immersa. Com a persones batejades i que formem part de l’Església, tenim el deure i el goig de fer sentir la nostra veu al si del Poble de Déu per tal que sigui escoltada no només pels fidels, sinó també pels líders religiosos.

Fa molt de temps que en l’Església Catòlica es ve reclamant un canvi de rumb per tal de donar resposta als nous reptes que dia rere dia es plantegen aquelles persones creients que, per diverses raons, es troben als marges de la doctrina oficial de l’Església: mares solteres, criatures nascudes fora del matrimoni, parelles en relació prematrimonial, persones amb orientació sexual i expressió de gènere diverses, divorciades i casades novament…, tot i que s’ha de reconèixer que, a nivell de base, cada vegada més, en les nostres esglésies celebrem la fe persones de signes ben diferents que no se senten obligades a mostrar la seva identitat. La fe és envers Déu i la celebrem en comunitat i la comunitat la formem persones.

Com a creients, som conscients de la gran importància de l’autocrítica que s’ha de fer, al llarg del Sínode, respecte de l’ensenyament de l’Església relatiu a l’amor, la sexualitat i la relació de parella, així com el reconeixement de la culpabilitat de la violència sexual exercida en les institucions eclesials, les congregacions i les comunitats.

Vull fer palès el meu agraïment per tot el que he rebut de persones en l’Església: he rebut “alguns” sagraments com el baptisme, el perdó dels pecats, la confirmació, l’eucaristia, he après i m’he format en els fonaments de la fe catòlica, la qual he compartit amb altres persones, he viscut moments importants de la meva vida, i especialment, se m’ha ofert la figura de Jesús com a eix central de la fe cristiana.

Tanmateix, també vull expressar el meu dolor quan el dia del meu casament no vam poder gaudir del sagrament del matrimoni, reservat exclusivament per a parelles heterosexuals. Sovint he hagut de sentir paraules de condemna i rebuig, dins l’Església, envers les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere, intersexuals (LGBTI) i les seves famílies. Aquestes actituds només són producte de l’errònia concepció de la sexualitat a l’Església i fan mal perquè, segons les noves investigacions teològiques, tenen un gran impacte en la vida de milions de persones al món, i estan conduint a moltes d’elles fora de l’Església, ferint així les pròpies comunitats, i el que és pitjor, ferint cada una de les persones que se senten expulsades inexorablement. Aquestes actituds estan molt lluny del missatge de Jesús: “Jo he vingut perquè tinguin vida i vida a desdir” (Joan 10,10).

Aprofitant el procés sinodal, les persones LGBTI catòliques volem ajudar l’Església a “convertir-se” en una institució més inclusiva i seguint el mestratge de Jesús haurà de canviar radicalment l’ensenyament oficial envers nosaltres per tal de reconèixer que som éssers humans creats a imatge de Déu amb la mateixa dignitat i amor que els altres; l’Església ha de respectar els drets de totes les persones i té el deure de parar atenció a qui ha patit marginació, deshumanització, persecució, estigmatització, o exclusió pel fet de tenir una orientació sexual, expressió de gènere o identitat de gènere diversa. L’Església ha de ser un lloc segur!

Les dificultats per poder participar activament en les comunitats eclesials han de desaparèixer i s’ha de fer justícia tot valorant l’esforç de tantes persones LGBTI catòliques que estimen i volen oferir el nostre servei a l’Església.

L’any 2015, a Roma, hi va haver una reunió de més de cent persones LGBTI catòliques, vingudes dels diferents continents, per tal d’enfortir la seva fe en Jesucrist, compartir l’eucaristia, relatar les seves històries… i crear la Xarxa Global de persones catòliques LGBTI (GNRC).

Confiem en la força de l’Esperit, la Ruah, perquè, en aquests temps de reunions sinodals en les quals es comparteixen desigs i criteris en vistes a una Església més oberta i acollidora, faci realitat una pastoral plenament integradora per a les persones LGTBI catòliques que, com a batejades, formem part del Cos Místic de Crist i estem cridades a seguir l’ensenyament de Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres tal i com jo us he estimat” (Joan 13,34).

Paulina Blanco Muñoz
Membre del Fòrum Europeu de grups cristians LGBT

D’espera en espera sense perdre l’Esperança

Fa més de deu anys escrivia per a una revista un article sobre les “mares del concili” i començava així: Volem retre homenatge a les dones que van participar en el magne esdeveniment del Vaticà II. La seva participació ha estat molt silenciada, s’ha fet gairebé invisible i, a vegades, s’ha reduït a un pur simbolisme quan, precisament, aquelles dones van saber trobar la manera de dir una paraula justa en el moment oportú, malgrat no poder-les escoltar en veu alta a l’aula conciliar: la seva paraula va ser el silenci, el que brolla de la fe i manté l’esperança. No tenia cap sentit excloure les dones (Suenens 1963) i Pau VI (1964), escoltant la Santa Ruah, va anunciar la seva invitació, i un any més tard que els laics, les dones hi van arribar. Potser l’any anterior no s’havien adonat que podien haver entrat amb els barons, però és que en el Vaticà es va pas a pas, i sempre un (¿un?) pas enrere dels barons, igual que avui.

Hi van assistir 23 dones que, enmig d’una massa de 3.000 barons, va ser una presència gairebé desapercebuda. Més d’un centenar van treballar a l’ombra en les comissions i subcomissions preparatòries, però no van sortir a la foto.

Montserrat Cabo

Tot plegat, la presència femenina no va ser multitudinària, però suficient per creure que se’ns obria una porta vers un futur en el qual se’ns consideraria adultes i preparades; crèiem que finalment seríem escoltades, perquè volíem viure la llibertat i dignitat dels fills i filles de Déu i en igualtat de condicions. Faltava temps.

A partir d’aquell moment, a les dones no ens va parar ningú: religioses i laiques a les facultats i instituts de teologia, quantitat de jornades d’estudi, seminaris i més seminaris, conferències, moltíssimes reunions, revistes formatives, tot per a estudiar els documents conciliars i teologia. Molts capellans i dones ens hi van ajudar. Quina fe que hi posàvem! De seguida van sorgir llicenciades i doctores en totes les especialitats, dones tan preparades que no tenien res que envejar al docte clergat. Vam aprendre a aplicar una hermenèutica que ens descobria qui som i quin ha de ser el nostre lloc en l’Església d’avui… no era nou del tot, perquè darrera nostra una plèiade de dones ens han preparat el camí.

I va arribar el desencís. Tot allò que esperàvem no es va acomplir. Reticència i desconfiança de no pocs prelats i capellans, seculars i regulars; ignorància de molts laics i no poques dones que creien (creuen) que la dignitat sacerdotal està reservada als barons. Nosaltres, dones que estudiàvem l’Escriptura a la llum de l’esperit del Concili, ja no volíem una tutela que ens invisibilitzava; però la Institució no ens va obrir les portes de bat a bat com al principi havíem pensat.

Tota l’obertura es va limitar a l’exercici docent, a escriure volums de teologia (que poques vegades són citats pels barons). A les parròquies es van començar a veure dones a l’altar per a proclamar la paraula de Déu, algunes escolanetes, catequistes i alguna presència més, però d’aquí no ha passat.

L’esperit del concili es va anar “normalitzant”, però les normes no suposen una reforma de fons, faltava la reforma del “Cànon”. El clericalisme continuava i el patriarcalisme seguia tan vertical com abans. El clergat acapara els tres poders: santificar, ensenyar i governar, sense deixar pas a una veritable corresponsabilitat… Baixem a les parròquies: el consell parroquial per exemple, pot proposar el que vulgui, però per al sí o per al no l’última paraula la té el rector. I si continuem així, no n’aprendrem mai. Només hi ha hagut un retoc a la façana…. i continuem esperant! Encara hem de llegir moltes vegades Jaume 1,2-22 per aprendre que la paciència l’hem de mantenir plenament fins a la fi, però sense conformisme i resignació inoperants.

Ara, després d’uns anys d’inèrcia, el Sínode reemprèn el camí que havia començat el Concili: el de l’Església “Poble de Déu”, que suposa la ruptura de la concepció constantiniana d’una “Església de desiguals” per afirmar una “Església d’iguals”, proclamada en la Lumen Gentium; hem de “caminar junts”: fidels, bisbes i papa, perquè junts hem de viure sinodalment en aquesta Església “en sortida” que tantes vegades ha repetit el papa Francesc. Hem començat a caminar amb molta il·lusió, però què ens cal esperar?

En el camí, i havent començat a treballar els nivells de reflexió del document preparatori, em pregunto: si tant es subratlla l’Església com a “Poble de Déu”, perquè “Sínode dels Bisbes”? Perquè els deu nuclis temàtics fan referència a la sinodalitat viscuda (persones) i ni un sol nucli referit a la Institució eclesial?

Em venen dues preguntes: els membres laics de l’Església, ¿no tenim res a dir respecte a l’estructura, sobre aspectes que no emanen del missatge de Jesús sinó de la història o de la interpretació que se n’ha fet? I la segona: ¿fins quan ens diran “paciència”? ¿Marxem o continuem esperant? Jo prefereixo esperar, la fe m’il·lumina l’Esperança, però sabent el que espero i no em deixa des-esperar.

El tema és molt ampli, massa per un espai tan limitat, encara n’hem de parlar molt, del Sínode, perquè de cap manera no es pot tractar d’una moda, alguna cosa ha de canviar.

Roser Solé Besteiro

Sinodalitat i estructures eclesials

El meu company Isidre em comenta que, en una trobada preparatòria del proper sínode que ha convocat el bisbe de Roma Francesc, el paperam que li han passat és enorme. A més s’ha de fer un document per a enviar-lo “més amunt” per tal que, posteriorment, es puguin recollir totes les propostes que es presentin als bisbes… En definitiva un procés llarguíssim, que pot esdevenir inoperant i, de fet, contrari a l’objectiu que es pretén: obrir nous camins, a partir de la vida, les idees i els desitjos de les comunitats, grups i parròquies de tot el món, perquè puguem ser “Església en sortida…”. Aquest procés suposaria una mena de “desactivació” del buf de l’Esperit, que abonaria les pors (conscients i inconscients) de molts jerarques.

Com a “dada anecdòtica” no deixa de ser veritablement curiós que les tasques pastorals de zones rurals de Catalunya que ja fa bastants anys estan realitzant cristianes de diversos pobles i comarques es “descobreixin” ara, com una mena d’avenç profètic extraordinari…!

A banda d’un utòpic model eclesial participatiu general (sempre complicat) i de l’interès de les persones de bona voluntat que volen (volem) una altre tipus d’Església penso que hi ha unes dificultats estructurals per a un canvi seriós dins la comunitat eclesial universal.

En primer lloc el poder de les cúpules, tant a nivell ideològic com econòmic (l’estat de Vaticà, la xarxa mundial de diòcesis, etc.); d’això en són molt conscients els poders polítics i econòmics d’arreu del món.

En segon lloc: la dogmàtica (Trento, Vaticà I). Cal tenir en compte que avui encara regeixen les afirmacions dogmàtiques del Concili de Trento (reafirmades pel Vaticà I): infal·libilitat del papa, etc. El Vaticà II no va fer cap document dogmàtic, encara que digués que el papa no podia dictaminar res sense el consens dels bisbes. Recordem la trista experiència de l’encíclica Humane Vitae i tot el que va suposar per als creients, especialment els de la comissió que hi havia treballat donant el seu parer i les recomanacions per a no dictaminar una normativa tancada, que podia crear problemes de consciència a les parelles creients…

Com a tercera dificultat: la jurídica (Codi de Dret Canònic). Mentre regeixi l’actual Codi un rector de parròquia és “amo” de la comunitat i dels béns de la parròquia… i, per tant, pot fer i desfer (el consell parroquial és consultiu). Els preveres, quan s’ordenen, han de signar el “jurament anti-modernista”…, etc. Aquest condicionament jurídic, de fet, crec que és el més important ja que, al capdavall, defensa els “poders constituïts” (la jerarquia) i/o els pot lligar de mans. En tenim bona mostra al nostre país, on el poder judicial està afectant al polític (i al mateix sistema democràtic).

I la darrera: els grups conservadors. En la mesura que tenen una quota de poder suficient (al qual, normalment, aspiren) marquen una línia que impedeix, directament o indirectament, qualsevol evolució cap una Església més oberta, participativa i “en sortida”… I aquí s’hi inclourien els seminaristes que es preparen per ser ordenats preveres (fruit, en part, d’una societat on els sectors més conservadors estan creixent).

Jesús Lanao

Escoltar-nos per poder Escoltar

El camí del Sínode 2021-2023

Fa uns dies, en una trobada amb persones que treballen en l’àmbit social es van compartir un seguit de senzills testimonis. Un d’aquests, protagonitzat per una voluntària, explicava com, després una llarga conversa amb una persona que tenia relació amb l’entitat on col·laborava, aquesta la va abraçar llargament i li va dir: «Moltes gràcies, feia molt de temps que ningú no m’escoltava».

Aquest senzill testimoni em feia pensar en el Sínode dels Bisbes al qual el papa Francesc ha convidat a participar-hi a tots els membres del Poble de Déu: «Per una Església sinodal: comunió, participació, missió». En el fons és una invitació perquè tots i cada un dels qui formem el Poble de Déu prenguem la paraula, escoltant-nos els uns als altres, per així poder escoltar què està dient l’Esperit a l’Església.

Després de l’obertura del Sínode el passat 9 i 10 d’octubre, el diumenge següent en cada diòcesi d’arreu del món es va iniciar el treball sinodal, cada una amb el seu accent propi donat pel moment i les circumstàncies socials i pastorals que viu hores d’ara, però totes amb una qüestió de fons que apareix expressada en el «Document preparatori» (DP) que ha elaborat la Secretaria General del Sínode i que es formula d’aquesta manera: «Com es realitza avui, a diversos nivells (des del local a l’universal) aquest “caminar junts” que permet a l’Església anunciar l’Evangeli, d’acord amb la missió que li fou confiada; i quins passos ens convida a fer l’Esperit per a créixer com a Església sinodal?» (DP 2 i 26).

Contestar aquesta pregunta es preguntar-nos pel que ja estem fent en cada realitat eclesial (diòcesi, arxiprestat, parròquia, associació, moviment, congregació, etc.) en la línia de la sinodalitat. Però prèviament ens demana amarar-nos del significat i de la proposta del Sínode, que va més enllà de la simple contesta a una pregunta, sinó que vol anar imprimint en tota l’Església la sinodalitat com a estil i forma de ser, més que només com a esdeveniment.

Sens dubte ens hi pot ajudar la lectura atenta del «Document preparatori» en les tres primeres parts, en què fa un repàs d’algunes de les principals llums i ombres que marquen el nostre món i l’Església mateixa en aquest moment històric; la mirada al significat i la pràctica de la sinodalitat al llarg de la història eclesial i en el moment present; i finalment la lectura creient a través de la Paraula de Déu que ens il·lumina amb la relació que s’estableix entre Jesús, els apòstols i la multitud, o la doble conversió de Pere i de Corneli que se’ns narra en el capítol 10 del llibre dels Fets dels Apòstols.

Després, caldrà recollir les múltiples i ben variades aportacions en cada diòcesi, però com diu en el «Document preparatori», tot fent-se ressò d’unes paraules del papa Francesc en el darrer Sínode sobre els joves: «Recordem que la finalitat del Sínode, i per tant d’aquesta consulta, no és produir documents, sinó “fer que germinin somnis, suscitar profecies i visions, fer florir esperances, estimular la confiança, embenar ferides, entreteixir relacions, ressuscitar una aurora d’esperança, aprendre els uns dels altres, i crear un imaginari positiu que il·lumini les ments, enardeixi els cors, doni força a les mans”» (DP 32).

Les aportacions de cada diòcesi d’arreu del món seran com les primeres gotes d’un mar immens i divers, fruit d’una Església més que mai estesa d’orient a occident i del nord al sud, que ajudaran al passos següents amb els instruments de treball que s’hauran d’anar preparant tot recollint la reflexió feta a cada pas. Primer en set trobades per zones geogràfiques: Àfrica, Oceania, Àsia, Orient Mitjà, Europa, Amèrica Llatina i Nord-Amèrica, fins a març de 2023; per arribar a la reunió dels bisbes d’arreu del món a Roma, l’octubre de 2023. Després vindrà la tasca d’acollir en cada diòcesi el fruit de tot el treball i les propostes que en sorgeixin.

Sens dubte si ens sentim interpel·lats a participar-hi, posant en pràctica l’escolta mútua, serem capaços com a Església d’escoltar l’Esperit que ens parla ara i aquí.

Enric Termes

Pinzellades sobre el Sínode de l’Amazònia

Parlar de l’Amazònia és parlar d’un món molt gran i molt divers. Fins i tot últimament ha aparegut la paraula Panamazònia per referir-se a aquesta immensa àrea de clima calent i humit que conté la selva tropical més gran del planeta. Ocupa una àrea de prop de set milions de Km2 i es distribueix entre nou països. El Brasil en deu ocupar al voltant del 70% de la superfície. Amb motiu del darrer sínode em conviden a parlar-ne una mica, i ho faig des de l’experiència de la meva estada al Nord-Oest del Brasil, a l’Estat de Rondônia, al bisbat de Guajará-Mirim, des de 1984 fins al 2010 de manera seguida. I en algunes estades puntuals després.

Una Església en construcció

Un dels temes importants que ha tocat el sínode és el dels ministeris. Després de l’anunci de la seva realització van aparèixer diversos articles que plantejaven qüestions com ara: “I si elles (les religioses) poguessin presidir un casament? I si una laica o un laic pogués presidir una celebració litúrgica?” Aquests plantejaments em causaven malestar. Perquè des de fa molts anys hi ha dones i homes, religioses i laics que presideixen la vida i les celebracions de comunitats cristianes. Conec força parelles que han rebut el sagrament del matrimoni en una celebració presidida per una dona. Moltes persones batejades per un laic o una laica. Grups d’adolescents que han rebut l’Eucaristia per primer cop en una celebració presidida per una monja… I encara ens hem de preguntar què passaria si això es pogués fer?!

La meva primera experiència, en aquest sentit, va ser a finals d’octubre i començaments de novembre del 84. Feia poc que era allà i vaig participar a l’Assemblea Diocesana: un bisbat amb una mida com la de Portugal, més o menys, que mai no havia tingut cap prevere propi. El bisbe em va demanar que acompanyés unes setmanes unes religioses que tornaven a la seva comunitat. Vivien (i encara hi són!) en un lloc que només té accés per riu; podien participar a la missa tres o quatre vegades l’any. I aquell grupet de tres monges animaven la vida cristiana d’un seguit de petites comunitats tant del Brasil com de la veïna Bolívia. El bisbe els havia donat llicència per poder preparar i celebrar matrimonis i, evidentment, per fer totes les altres celebracions litúrgiques excepte les que només pot fer un prevere.

Ja en aquells anys es llegien al Brasil coses com aquesta: “Si una dona o un home pot ser ministre extraordinari de l’Eucaristia, del Baptisme, o presidir la celebració de la Paraula, ¿quin problema hi hauria perquè ho fes de manera ordinària?

Cap a finals dels anys 90 ja s’havia ordenat algun prevere diocesà, fills d’emigrants del Sud del Brasil que havien arribat a la regió amazònica. I es va començar a plantejar l’ordenació de diaques permanents. Hi hagué força oposició perquè, si tot el que pot fer un diaca ja ho fa una dona o un home amb mandat del bisbe, ara, amb l’ordenació, ¿no hi hauria el perill d’arraconar tantes dones i homes que fan aquest servei eclesial? Al nostre bisbat la decisió fou la d’optar per totes dues coses.

El cardenal Hummes ha plantejat (des d’abans del sínode) l’ordenació d’homes casats com a preveres per a comunitats que viuen en regions remotes i passen llargs mesos sense la visita d’un prevere. Pel que jo conec, la decisió seria ben rebuda. L’acceptació que han rebut alguns diaques ho avala. I en alguns llocs, el fet de conviure amb cristians d’altres Esglésies fa que molt sovint les persones preguntin per què a la nostra Església no pot haver-hi homes o dones casats que rebin l’ordenació presbiteral.

L’Amazònia brasilera ha tingut tradicionalment presència d’Església a través de congregacions religioses d’Europa i d’Amèrica del Nord. La població d’aquesta regió s’ha multiplicat per molt des dels anys 70 amb la construcció de la carretera transamazònica i altres projectes de colonització. Les Esglésies d’origen pentecostal es van preocupar immediatament d’enviar-hi, juntament amb els emigrants, pastors i pastores i fidels amb d’altres ministeris. L’Església catòlica va haver de córrer a buscar missioners quan es va adonar que milers de persones eren captades per aquests grups perquè no podien rebre atenció per part de l’Església que els havia batejats.

Ecologia: un valor a educar

El que acabo de dir porta a plantejar la qüestió ecològica. El govern militar que va assumir el poder al Brasil als anys 60 va definit l’Amazònia com “una terra sense homes per a homes sense terra”. I en va promoure l’ocupació. Per dos motius. Un, per poblar immenses àrees de frontera amb els països veïns i evitar possibles “invasions”. I l’altre, per motius socials i econòmics. A regions més desenvolupades del Brasil es reclamava amb força una reforma agrària que no s’ha fet mai; la mecanització del camp deixava els petits pagesos sense feina i sense terra.

La solució fou (i encara és!) obrir el que s’anomena “noves fronteres” de producció agrícola o ramadera. Això es va fer sense tenir en compte la població indígena ni la tradicional de la selva, com els recol·lectors de cautxú. Volent apaivagar el problema social d’una regió se’n va crear un de més gran a l’Amazònia: invasió de terres indígenes, apropiació il·legal d’immenses àrees de selva, mort de molts indis i molts emigrants per les dures condicions de vida a la selva, per la falta de recursos, conflictes i morts per la possessió de la terra…

I la selva es va destruint. Tallar un tros de selva, deixar assecar el que s’ha tallat i cremar-ho, és el sistema tradicional per preparar la terra per a l’agricultura: els colonitzadors ho van heretar dels indis. Mentre tot es feia manualment i l’agricultura era per satisfer les necessitats bàsiques de la família, l’impacte ambiental era mínim i la selva s’anava recuperant. El problema surt i va augmentant quan apareix la mecanització: xerracs de motor, tractors, quan l’Estat obre carreteres per afavorir la “colonització” i l’ocupació de grans extensions per a l’agricultura i la ramaderia intensives.

L’ambició de guanys ha fet aparèixer l’anomenat agronegoci: cultivar grans extensions amb productes per a l’exportació. Això es fa amb un ús abusiu de productes químics, tallant selva sense mesura i provocant l’erosió del terreny, la contaminació de les aigües i de l’aire, l’expulsió dels habitants tradicionals i, en un termini no gaire llarg, convertint grans àrees en terra erma.

Els petits agricultors han anat adquirint consciència que cal preservar el medi en què viuen. Als anys vuitanta i noranta, parlant amb famílies que havien arribat a la regió amazònica, que havien tallat un tros de selva que els havia donat el govern per a agricultura familiar, els preguntava: “Els vostres avis o pares van tallar la selva al Sud del país, vosaltres heu vingut cap al Nord i n’heu tallat un altre tros per fer-hi agricultura. I els vostres fills o néts, ¿on hauran d’anar a tallar-la?” La resposta solia ser un somriure… Perquè es creia ingènuament (i per instigació de polítics locals) que la selva no s’acabaria mai. Això ha canviat força, i els darrers anys aquests petits agricultors han participat en projectes de reforestació, el treball capil·lar a les comunitats de base ha anat educant i són conscients que cal tenir cura de la creació de Déu per tal que en puguin fruir les futures generacions.

Però els amos de grans latifundis, els partidaris de l’agronegoci o els grans comerciants de fusta tenen com a prioritat el seu guany. I el mal ecològic és gran: on entren latifundis moren les comunitats cristianes de base, l’agricultura familiar desapareix, la selva va reculant. I aquest model d’ocupació de la terra té molts defensors en el govern, en l’assemblea legislativa i compta amb el suport del poder econòmic.

El sínode ha posat damunt la taula aquests i altres temes que afecten l’Amazònia, però també tota l’Església i la humanitat. Podem aprendre de l’Església amazònica. Podem contribuir a la conservació de l’Amazònia si optem per una vida més austera. Podem ajudar-nos mútuament a entendre que la vida, llengua i cultura d’un poble indígena tenen més valor que el guany econòmic d’envair-los les seves terres. Podem aprendre a passar d’una cultura de gastar i consumir com més millor a una cultura de ser feliços consumint menys i sabent gaudir de la bellesa de la terra i de la convivència harmoniosa amb les persones.

Josep Roca