El futur dels sindicats

Veure 1. Sindicalisme, trenta anys després – Mercè Solé

2. Passat, present i futur dels sindicats

[Salvador Clarós] Els sindicats són fills de la revolució industrial. La seva raó de ser està perfectament acoblada a les vicissituds del treball en el capitalisme industrial. Les successives revolucions industrials han anat determinant les condicions del factor treball en la lògica capitalista. Del treball manual a la mecanització, els sistemes de producció en massa, l’automatització i la robòtica hi ha un periple en el qual el moviment sindical actua de contrapunt a la lògica productivista que sotmet l’home, el treballador, als condicionants del procés productiu anul·lant els drets de la persona. El sindicalisme reivindica la llibertat de l’home que, com a treballador, ha esdevingut un factor de producció. Per tant, els sindicats en cada moment de la història han lluitat per alliberar el treballador de les cadenes imposades per l’organització del treball en el sistema productiu. Valgui aquesta introducció per afirmar que el sindicalisme s’ha anat constituint en cada període històric en funció d’allò que l’organització del treball suposava de límit als drets del treballador. El salari, la jornada, les condicions de seguretat i salut en el treball, la capacitació… són els drets que estan en disputa permanent, subjectes a les condicions de la producció que imposa cada època o revolució tecnològica.

Els cicles del capitalisme industrial determinen també en gran manera els avenços i retrocessos en matèria sindical. Si bé és cert que el sindicalisme històricament ha anat conquerint fites cada cop més altes pel que fa a drets, també es veritat que en una escala menor de temps hi ha hagut avenços i retrocessos. Només cal veure com, abans i després de la crisi de 2008, les reformes laborals han conculcat drets adquirits prèviament. Els cicles tecnoeconòmics tenen fases de creixement de la productivitat i altres d’estancament. En el període d’estancament -el darrer s’inicia aproximadament a partir de 1973- cauen els beneficis industrials i s’estanquen els mercats per l’esgotament de la capacitat d’innovació d’un cicle tecnològic madur i en declivi (Carlota Pérez – 2002). És llavors quan el capital financer intenta compensar la caiguda de beneficis industrials esgarrapant les rendes del treball: congelació de salaris, deslocalització d’empreses a països amb costos menors, acomiadaments, flexibilització i contractació precària. És l’escenari en què apareixerà l’ofensiva neoliberal en la dècada dels noranta caracteritzada per la desregulació i el retall de l’estat de benestar. La fase d’estancament de la productivitat es resol històricament inflant, el capital financer, bombolles especulatives que porten al col·lapse i posterior recessió, com la crisi financera de 2008 i conseqüent recessió. La nova onada tecnològica que ja ve instal·lant-se des de fa temps (la de les TIC i internet) serà la que amb la seva capacitat d’innovació crearà de nou empreses altament productives en un nou futurible cicle de bonança. Però amb unes noves característiques que determinaran les futures relacions laborals i les condicions del treball, que fixarà nous reptes sindicals. Quin seran aquests nous reptes per als sindicats?

Alguns autors vénen reflexionant des dels anys 80 sobre les característiques del treball en una societat on l’automatització de la producció de béns i serveis tendeix a crear un atur estructural. Jeremy Rifkin a El Fin del Trabajo (1994) entonava un rèquiem per la classe treballadora, perquè cada vegada es necessitaran menys treballadors i el valor de mercat de la mà d’obra disminuirà constantment. La completa substitució del treball humà per la màquina deixarà els treballadors orfes socialment i econòmicament. El minvant paper dels sectors públic i empresarial determinarà una societat dual formada per la classe dels empleats i una altra formada per aturats permanents i treballadors precaris. Aquesta subclasse és la que l’economista Guy Standing, a The Precariat (2011), anomena precariat, justificant la necessitat d’una renda universal de ciutadania. Visions més o menys catastrofistes apunten a un canvi important en el valor treball. La realitat és que la quarta revolució industrial comporta una crisi del model fordista de producció en massa, que ha configurat la societat de consum també massiu. El treball en un món postfordista adoptarà unes noves formes en les quals l’home no estarà tant condicionat pel procés productiu. El sindicalista italià Bruno Trentín aborda la qüestió del treball en el postfordisme a La Ciudad del Trabajo (1997) anant a l’essència del concepte treball que ja preveia Marx: “El treball és un instrument d’autorealització de la persona, un factor d’identitat i de canvi”. Els grans canvis en curs que acompanyen l’esgotament de l’era fordista marquen el final del concepte de treball en abstracte, sense qualitat, per tal que el punt de referència d’una nova divisió del treball i d’una nova organització de l’empresa siguin el treball concret i la persona que treballa.

El món a mitjans del present segle pot ser ben diferent de com el coneixem avui. El factor tecnològic ho canvia tot, igual que el canvi climàtic que obliga a replantejaments globals del sistema productiu. O el final del petroli barat que pot sumir el món en una crisi sense precedents. Els canvis estan en marxa i s’anomenen quarta revolució industrial, per més que la seva transcendència afecti tots els sectors econòmics. La tecnologia digital i els condicionaments energètics i ambientals suposen una revolució social en el sentit de canvis profunds de model productiu i de sentit comú col·lectiu. El futur dependrà de les decisions polítiques que es prenguin. I aquestes necessiten mediacions. Després de l’esfondrament de les esquerres socialdemòcrates a Europa hi ha encara un subjecte de mediació que són els sindicats. Els sindicalisme sociopolític és avui la gran mediació en aquest país perquè suma la major força social que és la seva afiliació, i la seva organització territorial i sectorial.

Salvador Clarós

Anuncis

El futur dels sindicats

Veure: 2. Passat, present i futur dels sindicats.

1. Sindicalisme, trenta anys després

[Mercè Solé]  Gràcies al facebook ens vam retrobar les set “nenes” de la Mútua. Amb la majoria feia més 30 anys que no ens vèiem. Totes vam començar a treballar entre els 15 i els 16 anys com a administratives, i ens hi vam posar a la mateixa època. Érem les “nenes” i en nenes ens vam quedar, perquè l’atur dels anys 80 (i la progressiva informatització i reestructuració del sector d’assegurances) van impedir que entrés ningú més darrere nostre.

Servidora, en aquells anys, era una sindicalista convençuda. En plena transició, anàvem creant l’organització de CCOO, intentàvem promoure una certa consciència col·lectiva i normalitzar les relacions laborals, amb un cert èxit reivindicador. Encara vaig continuar com a sindicalista en altres moments i en altres empreses, però aquells anys van “imprimir caràcter” amb la frescor que tenen els inicis. Van ser les meves companyes, no pas jo, qui, en la nostra trobada, va rememorar, amb gran sorpresa per part meva, amb agraïment les batalletes sindicals, potser una mica idealitzades pel pas del temps. 30 anys després, els reptes sindicals continuen:

  • En primer lloc, cal portar la democràcia a l’àmbit laboral. Hauria de ser habitual que tota empresa comptés amb l’oportuna representació sindical. I aquesta és la responsabilitat dels treballadors. No hi ha drets laborals sense deures sindicals.
  • En un moment de gran patiment per causa de l’atur i d’una precarització general de les condicions de treball, és fonamental que el sindicat sigui un espai d’acollida, de formació i d’organització, capaç de transmetre al conjunt de la societat en un llenguatge intel·ligible (ai, l’argot sindical!) la situació de la gent que pateix. Els sindicats tenen l’autoritat que prové del contacte amb les persones que pateixen i de la lluita per eradicar les causes d’aquest patiment. Es fa una molt penosa política de desregularització laboral i es fa gairebé des de l’anonimat que permet el confús tramat empresarial que busca l’especulació o l’evasió fiscal. I això només s’arregla des de la política i amb una bona comunicació i informació dels agents socials. Difícil, perquè en generals els mitjans de comunicació juguen a la contra.
  • És evident que fer sindicalisme fa trenta anys era molt menys exposat que fer-ho avui, quan saps que només pel fet d’estar afiliat pots perdre la feina. Però justament per això no s’ha de renunciar a aquesta lluita. Cal crear un relat propi i incidir en l’opinió pública denunciant l’arbitrarietat i la manca de respecte als drets dels treballadors. El relat dominant és absolutament individualista i en cas d’assetjament o de conflicte planteja una resposta en forma d’atenció psicològica individual en lloc d’un suport sindical col·lectiu i solidari.
  • El paper del sindicat en l’acollida de la diversitat i en la creació de la consciència que tots, totes som treballadors vinguem d’on vinguem, i per tant hauríem de tenir els mateixos drets i deures, és imprescindible per combatre la xenofòbia, a la qual cal contraposar la consciència de classe. De fet, la llei d’estrangeria i no tant les diferències culturals entre els treballadors és la causa de la fragmentació del món laboral, de la precarització laboral i de l’imperi de l’economia submergida i de l’evasió fiscal. Igualment, ningú com el sindicat por defensar millor la necessitat d’unes condicions laborals internacionals dignes i equilibrades. D’aquí la imperiosa necessitat de coordinació internacional. La classe obrera o és internacionalista o no serà.
  • El sindicalisme, en el coneixement de primera mà que li permet el contacte amb les empreses crec que té el deure de conscienciar tothom dels temes ambientals i de consum. L’esquer d’uns llocs de treball immediats no ha de fer perdre la perspectiva global a mitjà i llarg termini. Noves formes més participatives de gestió empresarial, noves feines a fer, noves formes de finançament. La creació d’un nou teixit empresarial regenerat i sostenible és responsabilitat de tots. La famosa emprenedoria només té sentit si és col·lectiva.

En fi, la carta als reis, com podeu veure. Però, amb tot, estic ben segura que sense vida sindical no hi ha democràcia ni es poden defensar els interessos dels homes i dones que, a falta d’altres recursos, vivim només del nostre treball.

Mercè Solé

 

Manel Andreu, un militant

En aquestes ratlles no faré un resum detallat de la biografia del Manel Andreu, simplement en recordaré algunes dades: que va ser militant de la JOC, de jove, i després de l’ACO –que presidí del 1979 al 1983– fins a la mort, aquest Sant Esteve passat, als 72 anys; que va estar compromès sindicalment (USO i CCOO) al comitè d’empresa de l’Indo, i veïnalment, al Poblenou des de l’inici de l’Associació de Veïns –en dues ocasions en va ser president–i a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) manel-andreuque també va presidir, i aquests darrers anys dedicats especialment als emigrants en situació més precària; no em vull descuidar d’esmentar també el seu compromís en l’àmbit familiar: amb la Rosa, els fills, els néts, els nebots… Als enllaços del final, que només són una mostra del que s’ha publicat aquests dies, podreu buscar més informació, referències i comentaris sobre el Manel. Us recomano l’entrevista publicada a la revista Icària.

Sí que vull destacar, en canvi, senzillament, la seva militància com a dimensió essencial de la seva persona i el seu tarannà. Per mi és un exemple del que és un militant obrer i cristià (un concepte que de vegades ara s’esquiva, però molt més ampli i profund que el de ‘voluntari’, amb tot el respecte pels voluntaris).

La seva atenció a la realitat concreta i pròxima (lloc de treball, barri, persones, fets, problemes, necessitats, injustícies…); la seva manera d’encarar aquesta realitat des d’una perspectiva col·lectiva, buscant la implicació dels afectats; la seva capacitat i voluntat de trobar els trets bàsics i essencials de les qüestions; la seva seriositat, ordre i dedicació en els compromisos… definien aquest ser essencialment militant i, en molts casos, el seu tarannà de líder també. De líder amb esperit de servei sense afany de figurar ni d’escalar, però que es manifestava sense embuts quan tenia una cosa clara.

Aquesta vida compromesa, en llenguatge cristià, de l’ACO, ha estat evangelitzadora, portadora de “bones notícies” i accions alliberadores, constructores de “Regne de Déu” enmig d’aquesta

societat complexa que el Manel procurava de mirar amb profunditat.

Josep Pascual

Notícia a El Periódico

Article d’Àngela Vinent a eldiario.es

Notícia de l’agència ACN publicada a diversos mitjans de comunicació

Notícia a Catalunyareligió

Entrevista de Francesc Romeu a la revista Icària (2003), de l’Arxiu Històric del Poblenou

Article Francesc Romeu al diari Ara

Començar una nova responsabilitat sindical

“La teva trajectòria de vida t’ha portat fins aquí, Marta”. Aquesta frase la recordo d’una de les converses amb una bona amiga quan comentàvem i reflexionàvem sobre la responsabilitat que acabava d’assumir a Comissions Obreres. I és que no podia ser d’una altra manera.

Activista des de la meva adolescència, sent present en les associacions del barri, en l’esplai de la parròquia, en la JOC-JOBAC… juntament amb l’experiència personal, familiar i professional han conformat una manera de ser i estar en el món.

I aquesta manera d’entendre i interactuar en el món no és estàtica i perenne, però sí que es fonamenta en uns valors assumits i integrats com a persona. Valors que, sens dubte, han anat calant en la meva trajectòria tant personal com professional.

La lluita obrera, la defensa dels més desafavorits, la reivindicació d’un món més just per a tothom en definitiva, han marcat les decisions que he anat prenent al llarg de la vida. I la base d’aquestes conviccions sorgeixen d’una formació cristiana gestada a la parròquia d’un barri obrer, amb una Ensenyamentgent d’Església que entregava el seu temps per millorar les condicions de la gent que hi vivia.

Per això, el que assumeixo ara al sindicat és un pas més d’aquest camí. Com a professional de l’educació sé que tinc la responsabilitat de fer més just aquest món. Perquè la lluita també educa, perquè em “bull la sang” davant les injustícies que es donen en el món laboral, perquè crec que és possible influir en les polítiques educatives, perquè em sento classe obrera i perquè els valors de l’Evangeli que em van transmetre aquella gent d’Església senzilla del meu barri fonamenten les meves decisions.

Com diu la cançó, només puc donar “gracias a la vida que me ha dado tanto”… M’ha posat al davant persones que han confiat en mi oferint-me possibilitats d’acció diverses que m’han portat fins on estic ara. Vull agrair a tota aquesta gent senzilla, obrera, gent de fe, gent compromesa, haver cregut en mi. I acceptant les meves limitacions em poso al servei de CCOO, al servei de la gent, sent conscient d’on vinc i cap a on m’agradaria anar.

“Mare, mestra, sindicalista de CCOO… i una enamorada de la vida” rellegint el meu perfil de twitter observo que potser falta alguna cosa… ”dona de fe”.

Marta Tejedor