Com viuen els joves la sexualitat?

Abordar la manera en què un grup tan gran i divers com els joves viuen la sexualitat és una tasca difícil perquè es tracta d’experiències molt personals que varien en funció de factors com, per exemple, el gènere, l’edat o la cultura. Per començar, cal definir alguns conceptes relacionats amb la sexualitat. Podríem fer un glossari tan llarg com aquest article, per tant, ens limitarem a dos conceptes que considero fonamentals per entendre la sexualitat: la identitat de gènere i l’orientació sexual.

Segons la guia pedagògica Dibuixant el gènere, la identitat de gènere és el gènere amb el qual una persona s’identifica: dona, home, ni una cosa ni l’altra… En la nostra societat, el gènere s’assigna als nadons en funció del sexe amb el qual neixen. Si tenen penis, es consideren nens i, si tenen vulva, es consideren nenes. Les persones que s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer, són cisgènere, mentre que les persones que no s’hi identifiquen, són trans.

En canvi, l’orientació sexual la defineix el gènere de les persones que ens atrauen sexualment i/o romànticament. Si ens atrauen persones de diferent gènere, som heterosexuals. Si ens atrauen persones del nostre mateix gènere, som homosexuals. I, si ens atrauen persones de tots dos gèneres, som bisexuals. No obstant, el gènere no és binari, és a dir, hi ha persones que, com hem dit anteriorment, no s’identifiquen com a dones ni com a homes. Per tant, existeixen molts altres conceptes que defineixen identitats i orientacions sexuals més enllà de les que hem dit.

En relació a la identitat de gènere i l’orientació sexual, penso que hi ha dues qüestions fonamentals que tothom hauria de tenir en compte a l’hora d’interactuar amb altres persones. Per explicar la primera, ens hem d’imaginar un gat dins d’una capsa. Si heu conviscut amb un gat, sabreu que els agrada molt ficar-se en capses i que s’hi poden estar molta estona. No obstant, és possible que, si heu intentat ficar-lo vosaltres dins la capsa, hagueu observat que en sortia d’un salt de seguida que podia. Doncs passa el mateix amb les persones i les etiquetes. Ens podem trobar molt de gust amb una etiqueta amb què hem decidit identificar-nos, però no ens agradarà que una altra persona ens posi cap etiqueta perquè no ha estat la nostra decisió.

La segona qüestió és la bola de vidre. De vegades sembla que tenim una bola de vidre que ens diu l’orientació sexual de les persones i sovint, quan afirmem l’orientació sexual d’una persona que mai ens ha dit què li agrada, intentem raonar la nostra predicció amb arguments que poc o res tenen a veure amb l’orientació sexual, per exemple, les seves aficions o la seva manera de vestir. Doncs no. El fet que una noia sigui molt “masculina” no vol dir que li agradin les dones, de la mateixa manera que el fet que una noia sigui molt femenina no vol dir que li agradin els homes. Cal que deixem córrer la idea que l’orientació sexual de les persones és quelcom que es pugui endevinar per la seva manera de ser o per les coses que els agrada fer, i cal deixar de donar per fet que “la majoria” de persones són heterosexuals.

Dit això, com hem dit al començament, no es pot generalitzar sobre la manera en què els joves vivim la nostra sexualitat perquè és segur que molts i moltes joves no es sentirien identificades amb aquestes generalitzacions. En la meva experiència com a jove i com a persona que treballa amb joves, hi ha joves que estan molt posades en tots aquests temes i que tenen molt clar el que busquen en una relació sexual i/o romàntica i el que no. Però també hi ha joves que no tenen clara la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual, que la tenen clara però no s’hi senten còmodes, que no saben expressar què els agrada o què volen quan tenen relacions sexuals, etc. No obstant, crec que estem avançant cap a millor, només cal que ens mantinguem alerta per no perdre el que ja tenim guanyat.

Maria Outomuro

Bisbes, política i família

Sembla ser que alguns bisbes, com Blázquez o Cañizares, president i vice-president respectivament de la Conferència Episcopal Espanyola, esporuguits per la formació d’un govern d’esquerres, han demanat als fidels la seva pregària per Espanya. Cañizares ja ha expressat repetidament la seva valoració de la unitat d’Espanya com un bé, oblidant que la unió és un bé quan és lliurement elegida. D’altres, com l’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz, demanen a la Mare de Déu que “salvi Espanya” just després de la investidura. Ginés García Beltrán, bisbe de Getafe, expressa la seva “preocupació expectant” per l’actitud del nou govern davant del fet religiós. El de Sogorb-Castelló, Casimiro López, organitza cursos per fer front a les polítiques d’esquerres.

No és pas una actitud compartida per tots els bisbes. Alguns, com Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, han valorat positivament la capacitat de dialogar i de prendre acords. De fet, també Blázquez ha felicitat Pedro Sánchez per la seva investidura en nom de la Conferència Episcopal Espanyola. Ambigüitat i tebiesa és el que es pot captar. Estaria bé, però, que algú reconegués la responsabilitat de la pròpia Conferència Episcopal en la cocció d’alguns dels problemes més greus amb què ens enfrontem: la COPE, 13TV, mitjans de comunicació de l’Església, durant molts anys han anat estimulant un anticatalanisme visceral amb un llenguatge obscè, agressiu i poc veraç, que ha contribuït molt poc a l’entesa mútua i molt a la percepció generalitzada que l’Església s’arrenglera amb el conservadorisme polític del PP o fins i tot de Vox. El bisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, s’ha queixat repetidament de com alguns mitjans de l’Església tractaven la qüestió dels immigrants, d’una forma molt allunyada de l’Evangeli.

A aquesta sensació contribueix també sens dubte la iniciativa presentada recentment sobre el llarg itinerari de formació que la Conferència Episcopal ofereix als promesos, amb un llenguatge i unes propostes que, per la concepció antropològica de la vida i de la parella, recorden més els consells pintorescos del Movimiento Nacional que no pas les inquietuds de la pastoral matrimonial que es viuen a les parròquies del nostre entorn.

Si el que els fa més por del nou govern és un laïcisme desmesurat i un anticlericalisme militant, els bisbes farien bé de revisar quines actituds pròpies contribueixen a alimentar la percepció d’una Església preconciliar.

El materialisme sexual de l’Església catòlica

El cardenal Sarah, un dels personatges rellevants de la Cúria romana i un eximi representant dels sectors conservadors que s’oposen amb totes les forces a les reformes del papa Francesc, està fent durant aquests mesos una mena de tournée pel món tot repetint una conferència titulada «La família davant la ideologia de gènere», 1-mat-sexualen la qual comença dient que les dues principals amenaces que pateix el nostre món són l’Estat Islàmic i la ideologia de gènere. Seguidament s’oblida ja de l’Estat Islàmic i se centra en el tema del gènere, que és del que vol parlar. La ideologia de gènere, segons ell i segons amplis sectors de la jerarquia catòlica, pretén que la masculinitat i la feminitat, amb la complementarietat dels sexes, la paternitat i la maternitat, el matrimoni d’home i dona, la família, la tasca educativa dels fills, etc., són pures construccions socials elaborades durant segles per impedir la llibertat de l’individu, unes construccions que cal destruir per tots els mitjans: financers, polítics, culturals, educatius i legislatius. I a això, també segons ell, estan ara dedicats els estats, les organitzacions secretes i la mateixa ONU.

Aquesta serà, diu el cardenal, la gran i apocalíptica batalla entre el bé i el mal que viurem en els propers temps.

I jo confesso que no ho entenc. No entenc com un tema que era absolutament secundari en les preocupacions de Jesús i dels escriptors del Nou Testament, ara sembla que hagi de ser la gran preocupació catòlica. I encara entenc menys que aquesta preocupació es fonamenti en una visió tan absolutament materialista del sexe. Per a aquesta visió, el sexe, els genitals, són el que determina la situació de les persones davant la vida. Si un ha nascut amb genitals masculins, té l’obligació de ser home segons el que la biologia determina (i com més home sigui, millor, que deia el bisbe de Còrdova Demetrio Fernández). I si un ha nascut amb genitals femenins, doncs el mateix. Fins al punt que hi ha teòlegs que un consideraria intel·ligents, que d’aquí en dedueixen també la situació dins l’Església: les dones, diuen, estan cridades a tenir un paper d’hospitalitat, d’escolta als peus de Jesús, de transmissió de la fe, i no de recerca de poder com fan els homes; per això, doncs, les dones no han d’aspirar a ser capellans. Per favor, i els homes, ¿que no hem de tenir aquest paper d’hospitalitat i d’escolta? També es diu que la dona representa l’element de simbiosi que es produeix en el si matern, la humanitat global de la qual tots participem, mentre que l’home representa més l’alteritat, la independència personal, i per això representa millor el Déu que, des de fora, ve a visitar-nos. En fi.

Jo, certament, no penso que no hi hagi diferenciació entre home i dona, una diferenciació clarament donada per la biologia i que afecta tot l’ésser. O sigui que crec que la diferenciació sexual té molta importància, i que sobre això no cal fer experiments innecessaris. Però també crec que Déu no ens ha creat només com a éssers determinats biològicament, sinó que ens ha creat amb uns sentiments, unes emocions, uns instints complexos, que van més enllà de la biologia. La tendència homosexual, com la tendència transexual i qualsevol altra tendència també són obra de Déu. I resulta escandalós veure el bisbe de Còrdova abans esmentat quan va negar la confirmació a un transexual dient-li que Déu la va crear com a filla de Déu, no com a fill… Però en quina mena de Déu creu, el bisbe de Còrdova?

Aquest materialisme sexual de l’Església catòlica queda molt ben reflectit en dos aspectes concrets de la doctrina oficial sobre aquests temes. Un és la prohibició dels anticonceptius anomenats artificials, amb l’argument que cada coit ha d’estar obert a la procreació: el sexe, doncs, és només l’acte físic de la penetració de la dona per part de l’home. I l’altre element és que un criteri determinant per a la nul·litat matrimonial és quan el matrimoni no ha estat “consumat”, és a dir, quan no hi ha hagut penetració de la dona per part de l’home. Consumar el matrimoni, simplement, és això?

L’exhortació Amoris laetitia del papa Francesc obre nous camins i noves maneres d’entendre les coses. Però, la veritat, no sé si arriba a temps…

Josep Lligadas