Maig del 68, quan jo tenia 17anys

Em permetreu començar amb una boutade per épater una mica. Jo crec que el maig del 68 a París, del qual ara hem celebrat el cinquantè aniversari, se’l van inventar sis anys abans, a Roma, els cardenals Frings i Liénart quan, a la primera sessió del Concili Vaticà II, es van aixecar a l’aula conciliar i van dir que no estaven disposats a votar les comissions de treball que havia preparat la Cúria Romana, sinó que demanaven uns dies d’aturada perquè tots es poguessin conèixer una mica i votar amb coneixement de causa. Aquella intervenció valenta va salvar el Concili i el va convertir en el que va ser: un lloc de debat lliure.

Em permetreu ara continuar amb una història recent. Un capellà amic va ser recriminat per una jerarquia eclesiàstica dient-li que “el problema dels del maig del 68 és que ho relativitzeu tot!”. El meu amic, de fet, durant el maig del 68 era bastant criatura, però potser sí que té raó la tal jerarquia: el maig del 68 ens va ensenyar a relativitzar les coses, a preguntar-nos els perquès, a fer servir el cervell per decidir si una cosa val la pena o no. Com també ens ho va ensenyar el Concili Vaticà II. I això un servidor gosaria dir que és una virtut.

Caputxinada, 1966

I una tercera, si voleu, boutade. Si us mireu les fotos de la Caputxinada de 1966 veureu que tots, estudiants, professors i intel·lectuals presents, van amb corbata. En una tancada incòmoda, van amb corbata! Des del 1968, van deixar d’anar-hi: els estudiants, tots; la resta, bastants.

En fi. Jo, com dic en el títol, tenia llavors 17 anys i era el meu primer any d’estada al Seminari Major de Barcelona. Recordo que molts de nosaltres seguíem els fets de París amb passió. Jo, com a mínim, amb molta passió. L’ocupació de universitat de Nanterre, després l’ocupació de la Sorbona, després la presa de l’Odéon… La tarda de la presa de l’Odéon, el professor de francès que teníem, monsieur Mazélon, ens va venir a classe amb el diari Tele-exprés, que sortia a la tarda i que havia dedicat tota la portada a una gran foto de l’esdeveniment, i ens va dir, només faltaria, que França era més o menys la capdavantera de la història de la humanitat.

Ho vivíem amb passió, i ho vivíem des d’una situació de dictadura, que és el que llavors teníem aquí.

A França, que era un país democràtic, el que els estudiants demanaven era un canvi de sistema, segurament sense saber gaire en què havia de consistir. Però en tot cas, tenint clar que tant els dogmes com les cotilles culturals de les democràcies occidentals no tenien per què ser tals dogmes ni tals cotilles i havien de ser canviats. Era, diria jo, un qüestionament de les bases del capitalisme democràtic, que malgrat ser democràtic continua sent capitalisme, i que com a tal té coses, o sigui privilegis, intocables. Potser ara encara ho veiem més, quan arran de la crisi del 2008 ens adonem de l’existència d’aquesta cosa que anomenem la dictadura dels mercats.

Aquí, en canvi, ho vivíem des d’una situació de dictadura, i de fet el maig francès ens convidava a anar més enllà del simple anhel d’una democràcia convencional. Per això, diria també, quan miràvem a París miràvem també alhora a l’experiment que en aquell mateix temps s’estava duent a terme a Txecoslovàquia de la mà d’Alexander Dubcek: la “Primavera de Praga”, el “socialisme de rostre humà” que volia mantenir un sistema sense les injustícies del capitalisme però també sense l’estil dictatorial soviètic. I diria, encara, que aquest sentiment i aquests desigs van quedar magníficament plasmats en l’obra teatral de Jordi Teixidor, publicada aquell mateix any 1968 i que quan es va estrenar, el 1970, va tenir un notabilíssim èxit: El retaule del flautista. L’obra presenta un règim municipal democràticament elegit, però que pel que serveix és perquè els elegits s’aprofitin dels seus càrrecs per tenir tota mena d’avantatges… En època de dictadura, el que l’autor ens deia era: Amb la democràcia no n’hi ha prou.

El maig del 68, de fet, no va tenir conseqüències polítiques directes i, a les següents eleccions, a França va tornar a guanyar la dreta. Però va ser un fort impuls per a un canvi de cultura que va venir, com diuen, per quedar-se.

Josep Lligadas

Capellans de curt recorregut

Una mirada superficial a alguns capellans que acaben de ser ordenats porta als vells (i velles) progres a comentar que són una colla de carques, senzillament perquè els veiem celebrar envoltats de randes i anar pel món amb un collet que a la nostra joventut ens semblava (i a alguns ens continua semblant) un signe de clericalisme i de volguda i esporuguida distància amb la gent. Una mena de mira’m i no em toquis que no és traducció, en aquest cas, del Noli me tangere.

Fins aquí pur prejudici. Conec gent que va amb collet i és un molt bon capellà. No acabo d’entendre per què se’l posen, però entenc que la pressió dels bisbats i seminaris és forta. He vist com un capellà d’aquí que anava a fer un casament fora de Catalunya es posava un collet per no tenir problemes al poble on anava, mentre que el capellà d’allà feia exactament el mateix per no escandalitzar els qui venien de fora. Total dos collets que van desaparèixer així que es va establir la confiança.

El problema arriba quan escoltes el que et diuen els amics que són capellans. Alguns professors del seminari estan perplexos perquè els seus alumnes s’escandalitzen quan els expliquen com es van formar els evangelis, quina ha estat l’evolució de la litúrgia, quina és l’aportació que han anat fent els Pares de l’Església. Entenen els evangelis de forma literal, entenen la litúrgia com una successió de rúbriques que cal seguir de forma untuosament mecànica. L’arquebisbe Piero Marini, en una conferència en el IV Congrés de Litúrgia de Montserrat, comentava que hi havia qui confonia la litúrgia amb la màgia. Alguns seminaristes arriben a denunciar els seus professors perquè diuen que amb les seves expressions atempten contra la seva fe, una fe que sembla, doncs, ben feble. Que no resisteix el contrast (o l’aportació) de la història, de la raó, de la teologia i que, davant del dubte, es bloqueja.

També la seva devoció personal els fa arraconar la Litúrgia de les Hores en favor del rés del rosari. Resar el rosari no està pas malament, però la Litúrgia de les Hores és la pregària de tota l’Església, que, com diu un monjo amic, permet “rosegar” i “rumiar” els salms una i altra vegada. Uns salms que són expressió no pas d’una pietat bleda o ensucrada, sinó de totes les tensions, contradiccions, dolors, alegries i agraïments de la vida de tota persona, creient o no, i d’una presència de Déu a la vida.

D’altres capellans expliquen la dificultat d’alguns seminaristes d’entendre la dinàmica parroquial. Alguns provenen de comunitats tancades i no de parròquies “normals”. D’entrada arriben amb el convenciment que els Capellanscapellans, tot i la retòrica de ser servidors, no estan obligats a donar explicacions ni a seguir les orientacions que es vagin donant en els consells parroquials o els diversos grups. Per tant, fan la pastoral que els sembla oportuna, al marge de recomanacions de la parròquia, del seu rector i fins i tot del bisbe. Si els joves de la seva parròquia no els agraden, es munten un grup fora, per tant els joves deixen de rebre una atenció pastoral. Això passa també amb els esplais. No van a les colònies i a alguns –com expressava una professora del seminari– els sembla un disbarat dir una missa sota un pi, per més que fins i tot els rituals del missal preveuen aquesta opció. La pastoral que es basa sobretot en la vida (la de l’acció catòlica, per exemple) els sembla descreguda i una pèrdua de temps. Només es dediquen al seu ramat (un ramat triadet). Per tant això de l’Església en sortida o de l’evangelització els queda ben lluny.

Una pastoral insana per tancada, i esporuguida, que potencia els privilegis clericals, no és una qüestió individual, sinó que respon a uns seminaris que convindria renovar. Algú em comentava –em costa de creure– que el Seminari de Barcelona havia refusat ser la seu de l’estrena del documental de Tv3 “Els santuaris de l’antifranquisme”. Deu ser perquè les monges i capellans que hi surten, que van defensar els drets humans i que es van arriscar contra la dictadura, no els semblen exemplars. Un seminari així fa més por que goig, tot i que alguns molt bons seminaristes hi van fent camí malgrat les circumstàncies i gairebé contracorrent.

Mercè Solé