Les escoles tornen a estar obertes

Després de sis mesos de tancament, el passat dia 14 les escoles van tornar a obrir. I això és, sens dubte, una gran notícia. Han obert amb moltes precarietats, com és obvi, i amb molts dèficits que s’haurien pogut evitar amb una mica més de previsió i de ganes per part dels responsables. I han obert sobretot amb la por que els contagis obliguin a tornar-les a tancar, o a passar un curs de sobresalts i d’un ara obro ara tanco que destrossi els nervis de tothom, nens i nenes inclosos.

Però el fet és que han obert, que estan obertes. Les escoles són una peça clau per al nostre present i el nostre futur. Són un lloc fonamental per a la socialització dels nens i nenes, són un lloc d’aprenentatge i d’adquisició de coneixements, són un lloc per incorporar hàbits de ciutadania i per créixer en valors, són un lloc per compensar les dificultats econòmiques de moltes cases, són un lloc que contribueix a l’equilibri de les vides familiars i les necessitats laborals. Això últim, per cert, hi ha qui ho considera un menyspreu, perquè afirma que és confondre les escoles amb “aparcaments” de nens i nenes perquè els pares puguin treballar, però no és així: una societat està feta d’equilibris múltiples que tots junts permeten que les coses rutllin, i l’escola, aquí, també hi juga.

Esperem, confiem, desitgem, que les escoles puguin continuar obertes i anar complint, malgrat les dificultats, les seves variades i imprescindibles funcions. La capacitat de dedicació dels mestres i les mestres sens dubte que farà que res no quedi per fer per falta de ganes. Potser, després de passar-nos unes quantes setmanes aplaudint els sanitaris i sanitàries cada dia a les 8 del vespre, hauríem de començar a fer-ho ara amb els mestres i les mestres. I, com dèiem també a propòsit del desastre de les retallades en el camp de la sanitat, diguem també ara que no hi ha dret que continuem patint les conseqüències de les retallades en el camp de l’educació.

La meva experiència amb la crisi de la Covid19

Voldria començar presentant-me com dona creient, metgessa i mare. Ser dona m’ha marcat com a persona tant en l’àmbit físic, social, emocional i espiritual. Metgessa és la meva professió, amb la qual m’he identificat per vocació, formació i implicació laboral, és un repte molt estimulant i que cada vegada m’apassiona més. També sóc mare amb voluntat de família i comunitat, on descobreixo l’amor incondicional, que com a creient sé que ve de Déu, però se’m va fer present amb l’amor dels pares i he après a sentir-lo amb l’amor als fills.

La meva experiència amb la crisi de la Covid19 ve marcada per aquestes facetes que em defineixen, i que ara als meus 50 anys, més conscient del que sóc i el que sento, també em veig més capaç de descobrir oportunitats de creixement en les crisis viscudes.

Sóc metgessa internista amb vocació generalista i treballo fent consultes externes i suport a urgències d’un Hospital Comarcal (Hospital General de Granollers) amb una alta pressió assistencial i on les urgències, com a la majoria d’hospitals, estan crònicament saturades. Vam viure el pic de la grip del gener amb l’increment de feina habitual de cada any, mirant les notícies de la Xina sense ser molt conscients del que s’apropava. Al març la Covid ens va caure de cop, col·lapsant un sistema sanitari ja prèviament estressat.

De cop i volta l’hospital es va omplir de pacients amb febre i problemes respiratoris, molts d’ells amb un quadre d’inflamació generalitzada i insuficiència respiratòria que necessitava llits d’UCI. L’hospital es va haver de remodelar en pocs dies, l’UCI es va multiplicar per tres, les consultes externes es van buidar per posar-hi llits i a urgències vam desplaçar els espais dedicats a la patologia crònica per ocupar tot l’espai. Vam anar instaurant les mesures protectores i d’aïllament, per evitar els contagis en el mateix hospital, que ens ha obligat a treballar amb unes condicions que no han facilitat gens la comunicació i la proximitat. Hem tingut col·lapse, impotència per una malaltia que evolucionava ràpidament i sense cura ni tractaments efectius, amb aïllament dels pacients i dels professionals, pors pels contagis entre els companys sanitaris i pors per portar aquesta maleïda malaltia a casa i als nostres familiars.

Però malgrat les pors, les impotències, l’estrès… en pocs dies vam viure com l’hospital es reestructurava, molt personal sanitari ocupava feines a què no estaven acostumats, altres es feien responsables d’estudiar les evidències científiques canviants i refent protocols diàriament, especialistes amb les consultes tancades visitant a urgències o assumint malalts de planta i de l’UCI, altres ajudant els psicòlegs a fer suport a familiars i malalts que amb els aïllaments se sentien sols i angoixats, administratius intentant coordinar els canvis, personal de neteja multiplicant-se, tots incrementant les hores i el treball personal.

Amb totes les mancances que vam tenir, vaig poder viure un desplegament de col·laboració, oferiments de treball, gent elaborant materials de protecció que ens mancaven (bates, pantalles…), empreses oferint suport a les persones i als sanitaris. En el moment de major crisi vam viure un gran desplegament tant de personal sanitari com de ciutadania i empreses.

En les crisis les persones creixem, ens descobrim i podem arribar a donar el millor de nosaltres mateixos. Però ara tenim un nou repte que serà més difícil d’afrontar, gestionar l’evolució de la crisi, les seqüeles emocionals, personals, socials i laborals en un context d’incertesa, amb el món sanitari esgotat i amb l’evidència que les retallades que ens van portar a una situació precària no reverteixen.

Hem après a fer coses diferents, hem après que som capaços d’oferir el millor de nosaltres mateixos, però també hem tingut pors que han fet brotar moments de ràbia, decepcions i incongruències difícils d’entendre.

El camí serà llarg, segurament tortuós i no sempre ens sentirem recolzats ni reconeguts.

Tot i que puguem estar esgotats, espero que no caiguem en la desesperança, que sapiguem acompanyar els que més han perdut, i que sapiguem seguir construint, reinventar-nos i utilitzar el que hem après per repensar un nou futur amb noves oportunitats.

Elisabet Sánchez Pujol

Covid 19

Sovint penso amb tristesa i nostàlgia en els dies sense coronavirus. Mai hagués pensat que, en ple segle XXI, un petit virus pogués canviar les nostres vides d’una forma tan profunda. Ara entenc la meva àvia, que no volia explicar-me coses de la guerra civil, ara sé que és més fàcil emmagatzemar mals records i que és menys dolorós sortir al carrer (ni que sigui amb mascareta) per intentar que tot torni a la “normalitat”.

Soc sanitària, he estat al costat de pacients amb aquesta malaltia, i he de dir que no és la més agressiva, ni la que més dolor provoca als pacients, ni tan sols la més mortal, però crec que és la que més ha desestabilitzat a la societat i a la sanitat.

A la societat perquè no estàvem (ni estem) preparats per a la soledat. Morir o emmalaltir aïllats entre quatre parets, sense els teus al costat, és nou per a nosaltres. Aquest virus ens ha robat el contacte, els petons i les abraçades.

A la sanitat perquè portem 10 anys sense estabilitat.

I es que si comparem la nostra sanitat amb la d’altres països la podem considerar millor, i no ens falta raó… és una sanitat oberta a tothom, pública i gratuïta, de qualitat, innovadora i amb un personal qualificat i dedicat (per vocació) als pacients. Però ja porto 18 anys en aquest món de la salut i veig com s’ha anat deteriorant en molts aspectes.

La sanitat, com l’educació, no hauria de tenir banderes ni colors, hauria de ser un projecte de societat. Però no, cada quatre anys canviem de govern i llavors es tornen a canviar els plans estratègics, per millorar en qualitat (o estalvi?). La realitat és que cada quatre anys ens retallen un “trosset” de sanitat. Així és com hem arribat a una infermera per cada vint pacients ingressats a planta, o a cinc minuts per consulta mèdica a primària, o a quinze minuts per una visita a consultes hospitalàries (que l’usuari espera des de fa sis mesos), o a serveis d’urgències col·lapsats per tancament de plantes hospitalàries (per fer estalvi en personal), o a llistes d’espera que semblen acordions (ara s’escurcen o s’allarguen en funció dels diners i no dels pacients).

I sé que no és popular, sinó populista, parlar dels sous, però els professionals hem patit retallades: el famós 5% (que no tots hem recuperat), les pagues extres cedides per evitar acomiadaments, els incentius per objectius (algunes vegades no gaire ètics, raó per la qual s’han deixat voluntàriament de cobrar)… i no podria oblidar al nostre col·lectiu de metges en formació (MIR), que després de sis anys i un examen de cinc-centes preguntes, s’incorpora per primera vegada al món laboral cobrant sous mileuristes, i fent jornades i guàrdies maratonianes… Després ens queixem de “fuga” de professionals a altres països. Tampoc puc oblidar-me del col·lectiu d’infermeria ni d’auxiliars clínics, que a cop de telèfon s’incorporen a treballar, segons l’oferta i la demanda, i un dia són herois i heroïnes i un altre estan acomiadats i acomiadades. I encara hi ha més personal, els portalliteres (potser són un col·lectiu en extinció, perquè cada vegada en contracten menys per a més feina), tècnics de laboratori i radiologia, serveis de neteja i serveis de cuina (en tots dos casos empreses externes amb força precarietat laboral)… i molts altres professionals que m’he deixat sense esmentar, i que formen part d’aquesta família sanitària.

Una família a la qual curiosament ens uneix una cosa, les ganes de fer bé la nostra feina, perquè creiem que al malalt se l’ha d’atendre amb dignitat, respecte i afecte. La Covid 19 ha estat una arma doblement afilada, d’una banda ens ha “matat” i esgotat, però d’altra banda ens ha unit. La sanitat ha treballat com els castellers, l’enxaneta sense la pinya no pot fer res, i així hem pujat aquest castell, tots junts tot i que les condicions laborals no eren les més favorables. Però sembla que els polítics continuen sense entendre la nostra forma de treballar. ¿Com s’entén si no una paga diferent segons la teva professió?

He començat parlant de tristesa i nostàlgia pels dies sense coronavirus, però vull acabar pensant que potser això és la llavor del canvi. Com a sanitaris ens espera molta feina per lluitar contra la malaltia i com a societat ens toca lluitar per una sanitat més digna. Potser si entre tots cuidem i protegim aquesta llavor en tindrem bons fruits.

Mari de la Torre

L’Associació de familiars d’afectats per trastorn de conducta (AFATRAC)

L’associació AFATRAC representem un col·lectiu de pares i mares “desesperats” (per “desassistits” i “frustrats”), amb fills amb trastorn greu de conducta procedents de diferents patologies mentals prèvies. Els nostres fills es troben en diferents estadis de gravetat, però tots segueixen una mateixa clínica.

Es tracta d’alguns adults però la majoria adolescents, quasi nens encara, que s’escapen de casa, passen nits fora, al carrer, a casa d’algun desconegut, sense por, consumeixen alcohol i cànnabis (i altres substàncies posteriorment), i son promiscus sexualment. Agressius amb la família, amb altres… Ens roben. Ens destrossen la casa i la vida.

Aquests trastorns provoquen dificultats en totes les àrees. El consum d’alcohol i de cànnabis a edat molt primerenca acaba en més fracàs escolar. I és molt fàcil passar a consums més importants: crac, heroïna.. No poden accedir a estudis posteriors, ni oficis… ni treball.

Per poder dur a terme el tractament biopsicosocial que necessiten aquests nois i noies, els pares que poden, han d’ingressar-los en centres privats, ja que no hi ha centres de l’Administració pública que els puguin atendre adequadament, la qual cosa comporta una despesa econòmica molt elevada a la qual moltes famílies no poden accedir o cedir la seva tutela a la Generalitat… Si aconseguim pagar-ho, al sortir ens trobem sense continuïtat en el tractament i tornen a recaure.

Hi ha nois i noies que, malgrat el treball dels terapeutes i l’esforç de les famílies, són casos crònics que necessitarien un centre de llarga estada on poder viure i treballar… que actualment no existeix, i com a conseqüència, aquests joves es queden sense una solució terapèutica que provoca que el destí de molts d‘ells sigui la presó o el cementiri.

Els nostres nois que han estat a la presó (si tenen la sort que els admetin a psiquiatria…) és on han estat millor: límits que venen de fora (i que per tant ells no han de posar-se), control en els horaris, en els àpats, en la presa de medicació… activitats en les quals han de participar, vigilància contínua, accés a teràpia obligatòria, activitats esportives i sanes…

Però la presó no pot ser el substitut de la Sanitat. Prèviament s’ha de cometre un delicte i, doncs, ¿han de cometre un delicte perquè els nostres fills rebin un bon tractament?

Fruit de les nostres experiències, i de la manca de perspectives de solució en un futur a curt termini, AFATRAC va comparèixer en el Parlament de Catalunya el 5 de juliol de 2017, amb una unànime acollida i comprensió envers la nostra problemàtica. Podeu llegir aquí el discurs que vàrem pronunciar al Parlament.

I de resultes d’aquesta compareixença el Departament de Salut de la Generalitat va crear al novembre del 2018 el “Programa d’abordatge integral sobre els casos de salut mental en casos d’elevada complexitat en salut mental” que dirigeix Magda Casamitjana, en la qual tenim posades tota la nostra confiança i esperança.

Veieu la nostra web. En ella sabreu qui som i què fem.

Estem federats a la Federació de Salut Mental de Catalunya (SMC), formem part de la Coordinadora de “Asociaciones de Adopción y Acogimiento”, que agrupa més de 13 entitats y estem en contacte amb totes les associacions i col·lectius que treballin en salut mental i addiccions.

Ara per ara la nostra feina es:

    • Posada en comú i suport mutu. Grups d’ajuda mútua GAM.
    • Reunions amb professionals.
    • Incidència política en els àmbits de salut, justícia, educació, famílies i afers socials.
    • Promovem la creació de recursos terapèutics idonis.
    • Organitzem jornades monogràfiques. Properament (6 de febrer 2020) organitzem la 1ª Jornada d’AFATRAC: Repensem la justícia.
    • Mantenim i afavorim tots els contactes possibles amb les associacions i entitats relacionades amb la salut mental i el consum de drogues (patologia dual) per treballar plegats en la prevenció, tractaments i sortides laborals pels afectats.
    • Promovem la formació assistint a congressos, cursos i jornades.

Tots aquests motius ens mouen a oferir-nos per promoure xerrades informatives, divulgar la nostra xarxa de suport mutu entre famílies (GAM Grup d’ajuda mútua) i assessorament psicològic, educatiu, legal, etc.

Montserrat Boix

Podeu llegir les cartes publicades per dues mares fundadores, a La Vanguardia i El Periódico al maig del 2016.

Infants, adolescents i l’estigma i desatenció de la Salut Mental

AspergerCom més profunds són els sentiments, més costen de verbalitzar; però quan el dolor viscut comença a cicatritzar, pots començar a parlar-ne. Veure un fill greu és el pitjor que podem viure uns pares. (Bé, evidentment pitjor és veure’l morir). Però veure un fill greu quan apareix un trastorn mental és doblement dolorós: la criatura no entén què li passa, la resta de la família no ho entén, els metges no poden diagnosticar fàcilment, els amics i l’escola s’espanten, es crea l’estigma, la solitud…

Les cèl·lules poden fallar i generar un càncer, això ho entén tothom, però el cervell també pot tenir o desenvolupar una disfunció i això, en canvi, és incomprès socialment. Tant, que la primera reacció és buscar culpables: el nen és un malcriat, els pares se’n desentenen, són uns irresponsables… I és que som en la societat del judici: abans jutgem que pensar: “què li deu passar?” (preocupació per l’altre), “com estan patint…” (empatia). És més fàcil dir: “quin boig”, o etzibar amb menyspreu “que vagi al psiquiatra”… Per cert, coneixeu alguna altra especialitat mèdica que arrossegui, en el to, tant de menyspreu? Us imagineu: “que vagi a l’oncòleg” o “que vagi al cardiòleg” dit amb el mateix to despectiu?

Situem-nos en alguna realitat que es pot trobar a un hospital infanto-juvenil, en l’àrea de salut mental. La criatura «A» ingressada per anorèxia, es veu incapaç de menjar; la ment la venç; pateix molt, i més quan s’ha hagut de sentir, d’una amiga: “Si estàs ingressada és perquè ho vols, tu en tens la culpa”. El noi «B» amb TDA H que ha tingut una crisi d’ansietat després de rebre, dia rere dia, els insults i les mofes dels companys d’institut, que al final ha esclatat de ràbia i ha tirat una cadira al cap d’un company: els professors ara s’han escandalitzat, però ningú havia fet prou per frenar el bulling. La nena «C», amb trastorn psicòtic, que ja no pot controlar l’ansietat i una nit, amb un ganivet, s’ha fet talls a les cames «perquè la tranquil·litza»: la mare la troba sagnant, no entén que allò pugui estar passant, i ploren totes dues fins que arriba l’ambulància, amb els professionals acompanyats dels Mossos perquè ho diu el protocol de Salut Mental. El noi «D» amb Síndrome d’Asperger  i que és superdotat, que es bloqueja fent els deures, crida i es colpeja amb el cap a la paret fins que perd el coneixement. O la noia «E» amb agorafòbia, que s’ha enclaustrat a casa per la por del món exterior; és molt intel·ligent, però se sent tan observada que no pot ni fer una passa al carrer. Cinc casos dels quals, només, en dono una pinzellada: tot és molt més complex, us ho podeu imaginar.

La gran majoria, malgrat que sembli impossible, poden superar tot això i fer vida normal si reben suport mèdic adequat i del conjunt de professionals (importantíssim el suport educatiu dels Equip d’Assessorament Psicopedagògic). Però, si no és un trastorn evident des de la primera infància, caldrà una constància èpica dels pares per aconseguir, primer, l’atenció de la Sanitat Pública, ja que davant els primers símptomes, pocs els prendran seriosament. Quan la cosa es comenci a agreujar, el pediatra sí que veurà que no és pas “comèdia” del nen o “exageració” dels pares i vindrà la derivació al CESMIJ (Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil). Aquests centres, col·lapsats, amb pocs recursos i mancats alguns de psiquiatres, en molts casos greus no els atendran a temps, o ho faran dedicant-hi poc temps. Només quan l’infant es trobi ja en una situació més greu (o que es temi per la seva vida, o un possible intent de suïcidi) acabarà a les urgències d’un gran hospital. Allà sí, no patiu, que trobareu excel·lents metges i professionals que no els deixaran sols, ni a la criatura ni als pares.

Però atenció: us imagineu que en un cas de càncer, la Sanitat Pública no ens atengués fins que estem amb risc de morir? Doncs ja ho he dit tot de com està de desatesa la Salut Mental Infantil i Juvenil al nostre país, no pas per culpa dels professionals sinó per manca de recursos. I perquè els pares, per preservar l’anonimat dels fills menors, no poden omplir de cartes els diaris per queixar-se. I si a això hi afegim el continu estigma de la salut mental, en què socialment es fa culpable al malalt, veurem que queda molt de camí a fer.

Maria Font