Ludmila Javorova, prevera

Des que el món és món, sempre i arreu hi ha hagut dones de fang i alè, dones de llum, místiques, poetes, científiques, religioses i laiques, fundadores, pageses, sàvies, mares; dones que per allà on han passat han donat la seva vida, n’hi ha tantes que ni es poden comptar, però de dones silenciades, històricament silenciades, encara n’hi ha més.

D’aquestes, i potser més desconeguda, recordem Ludmila Javorova, que va rebre l’ordenació presbiteral el 29 de desembre de 1970, a Brno. Perquè aquesta ordenació fos possible va ser necessària la confluència de dues condicions: primer, una profunda preparació espiritual i el desig de servir el món i l’Església del seu país; i segon, la necessitat de capellans, i un bisbe, Fèlix M. Davidek, obert a l’acció de l’Esperit, que va comprendre que l’Església havia de donar resposta allà on urgia la presència del capellà.

Ludmila, des de molt joveneta havia sentit la crida de Déu al servei de l’Església. Se sentia preparada, però va haver de patir el silenci d’aquells capellans que només donaven ordres i no comptaven amb les dones a l’hora de prendre les decisions pastorals. Barons, i a més sacerdots, no van ser educats per a treballar amb els laics i no sabien relacionar-se amb les dones i tractar-les com a iguals. El bisbe Davidek, atent a l’acció de l’Esperit, creia que era injust el tracte que es donava a les dones en l’Església, a la vegada que constatava tota la riquesa que elles podien aportar com a preveres a les diverses comunitats, que n’eren moltes i es reunien d’amagat. Faltaven pastors.

A l’any 1970, en plena època de la més dura repressió que ha sofert l’antiga Txecoslovàquia, el bisbe va convocar un “concili del Poble de Déu” en els llocs on eren més actives les comunitats cristianes (anomenades Koinotes) amb la finalitat de discernir la pastoral més adequada per a cada lloc. I és aquí on es va prendre la decisió de l’ordenació de les dones i la proposta de l’ordenació presbiteral de Ludmila.

Aquesta ordenació ni va ser fàcil ni immediata: no hi va haver acord entre els preveres i els bisbes i, no obstant, el bisbe Fèlix va tirar la proposta endavant. Va dir a la candidata: “l’Església et necessita”, la resposta va ser un sí, sense saber quines en serien les conseqüències ni com podria desenvolupar el carisma; tenia plena confiança en l’Esperit i va acceptar aquell do amb fe, responsabilitat i amor.

La cerimònia es va celebrar en privat, va ser ordenada amb una litúrgia presa literalment del Ritu d’ordenació segons el Pontifical Romà, usat durant segles i segles per a ordenar els barons. L’únic testimoni present a l’acte va ser el seu germà capellà, ni els pares, ni amics ni cap altre capellà, és a dir, amb el mateix secret en què s’havien ordenat altres capellans barons, per exigències de la situació política del país, per la qual cosa ni tan sols podien quedar registrades.

Ludmila ja era sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec.

El seu ministeri havia estat invisible i la seva ordenació secreta. Joan Pau II va considerar aquesta ordenació només com un “problema que s’havia de resoldre”. Ludmila va escriure a Roma, però no hi va haver resposta, no hi va haver diàleg, ni tan sols amb el cardenal que havia portat la carta al papa. Tampoc va ser acceptada per tothom en les comunitats Koinotes; capellans que sabien que estava ordenada es van anar distanciant d’ella. Un camí ben difícil: dona ordenada en un món de barons…

Com diuen els seus biògrafs, no s’havia fet il·lusions que el Vaticà validés el seu presbiterat, però ella volia que almenys es reconegués que també ella havia estat ordenada. Silenci absolut, cap reconeixement, cap pronunciament, tot continuava sota secret, no hi havia cap constància de la seva ordenació. Era invisible.

Al 1995 (tenia 63 anys) la van entrevistar i va considerar que era el moment de donar-se a conèixer: va confirmar clarament que s’havia ordenat, un fet fins al moment confidencial; però el director de la revista li va suggerir que no ho podia mantenir més en secret i es va publicar. Ara sí que l’Església va córrer a pronunciar-se: el 1996 el bisbe de Brno la va convocar i li va notificar que se li prohibia formalment exercir el ministeri per ser considerat invàlid. La prohibició venia de Roma.

Un bisbe li va dir “l’Església et necessita” i la va ordenar, potser avui ja no la necessita i ja no és vàlid aquell do, però ella està convençuda que la prohibició de l’exercici públic no significa la pèrdua del sacerdoci.

Les reflexions que se’n segueixen són moltes, a mi me n’ha vingut una que, per petita, no és menys important: L’Agulla no és la revista més important del món, només és una gota d’aigua en l’immens oceà literari, però una gota que gràcies a la seva projecció moltes de les figures femenines que restarien invisibles en el vòrtex de l’oceà històric van trobant el lloc que els correspon en la història de la humanitat.

Roser Solé Besteiro

Recordant en Pep Soler

Pep Soler, acompanyat de Xavier Moralans, empenyent un cotxe en una trobada de la Jobac. Finals del 70.

De vegades l’expressió d’una persona, la gestualitat, l’entonació… suggereixen més que una biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit… una sonora també rialla que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments, de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de comunicar-se.

Vaig conèixer el Pep Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista, enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment de canvis dels anys 70. Jo era un d’aquells joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant les primeres pedres de l’organització: els joves teníem la paraula i el protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera, era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.

La JOBAC recollia herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari i com capellà diocesà. Aquella experiència del Moviment va quallar en un home que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”. Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una paraula de salvació, de superació, de dignitat…

En Pep Soler ha sigut i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria Puxan, amb discreció i sense avisar.

Salva Clarós

Feliç!

Ho he somniat i m’he llevat content, jo diria, que interiorment, feliç. Avui, 8 de juliol, fa 55 anys que el bisbe Cartanyà em va preguntar: Què vols? I li vaig respondre: Ser capellà. I em digué: Doncs, sigues-ne. En sortir de Palau vaig baixar les escales dels Maristes que en dèiem, saltant i corrent tot i que duia la sotana.

És veritat que no tot són flors i violes, però l’Amor de Déu mostrat i ensenyat per Jesús, per a mi, ho és tot. Com em plau i cada dia, més, aprendre d’aquests grans Mestres en l’estudi de l’Evangeli i que insisteixen, cada dia més, en ser més humans. Com em plau i com m’encoratja acompanyar i ser acompanyat per la Humanitat de la qual en sóc membre. Avui, quan celebri a Santa Maria de Pineda, els donaré les gràcies, tot demanant perdó per ser el que sóc. Em sento tan content que com qui diu que els llamps i els trons no m’espanten, és clar, metafòricament. Avui, dissabte, és un d’aquells dies que penso en la bondat, en la joia, en l’amistat en la feina i especialment, en persones que Déu m’ha posat al costat per a poder viure. M’agradaria trobar una melodia per a poder manifestar el que sento o també ficar-me dins de l’interior del silenci de totes les persones estimades. Ho comparo amb aquest signe de donar-nos les mans, tot dansant la sardana, que hi posaria com a nom: Felicitat. Però, quins contrastos, torno a la imatge i del so dels llamps i dels trons i de la pedregada seca, davant de l’actitud de molta gent que tot i sentir Jesús dient: Qui estigui net que tiri la primera pedra, ingrats, folls, colguem amb la nostra pedregada tantes persones. Déu meu! Per què creats a imatge i semblança vostra, som capaços de fer aquests disbarats.

Avui, i no voldria cansar-me’n mai que amb Vós ho puc tot. Sense Vós, res de res o el que és pitjor, llamps, trons i pedregada seca.

Gràcies!

Ignasi Forcano Isern

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas

Concelebrem

Aquest matí, he pogut ajudar la Comunitat Parroquial de Santa Maria de Pineda de Mar i a la de Sant Nicolau de Calella. Content i satisfet.

esginteriorHo he preparat i en certes coses, m’agrada seguir el camí en la forma de fer del Bisbe de Roma, Francesc el Papa, ser proper a la gent i desitjar-los un bon dia i donar-los gràcies per poder celebrar tots junts la Fe en Jesús.

M’agrada preparant el comentari de la Paraula de Déu, llegir les opinions de José Mª Castillo, Pagola, Joan Ferrer, Martí Amagat… Ja fa un temps, i sobretot, ara a l’estiu, que sóc breu, clar, amb exemples o amb fets locals, a fi i efecte que la imatge sigui d’avui.

M’ajuda a compartir, no pas a imposar. Insisteixo que el cant és la pregària que tots junts manifestem en melodies populars i agradables.

Gaudeixo mentre celebro, perquè ho fem amb tota la Comunitat que només mirant-los la cara, ja ho diuen.

He de tenir en compte la identitat i procuro fer-ho.

Aquest temps, administro altres sagraments, sobretot, el Baptisme i el Matrimoni, aquest com a testimoni ja que els celebrants són els contraents.

Ser el que sóc i poder exercir és un autèntic regal i molt més, en comunitats que fa temps, que ja hi havia participat. Més que mai, el poble és savi i és oportú: Roda el món i torna al Born.

Ignasi Forcano Isern

El Fòrum Alsina de capellans de Girona critica el masclisme a l’església i defensa el celibat opcional

L’Església és en primera plana informativa arran del Sínode de la Família i també per l’impacte que ha causat la decisió del capellà Krzysztof Charamsa de fer pública la seva homosexualitat i la seva relació de parella. En aquest context, sobre el qual no em vull estendre doncs ja se n’ha parlat molt aquests dies, és just recordar que ja fa anys que hi ha col·lectius a l’església catalana, i també capellans, religioses i religiosos a títol individual, que s’han pronunciat de forma compromesa sobre aquestes i d’altres qüestions, reclamant que l’Església revisi les seves actituds, s’obri i es renovi en molts aspectes. Un col·lectiu que ho ha fet amb valentia i reiteradament, i cal remarcar-ho, és el Fòrum Joan Alsina de capellans del Bisbat de Girona. Precisament acaben de fer públic un comunicat en el qual reflexionen sobre la manca de vocacions al ministeri sacerdotal. Les seves propostes passen per una reforma “a fons” del ministeri, que inclogui les dones, que faci opcional el celibat i en què es permeti una dedicació temporal. L’escrit, en el qual han treballat durant uns mesos, respon a una intervenció del bisbe de Girona, Francesc Pardo, del curs passat, en què deia que la manca de vocacions “és un problema de tota la diòcesi, no és només un problema del bisbe”.

“El Fòrum Joan Alsina respon al bisbe”

El document recull actituds de l’Església que consideren que “s’haurien d’arraconar” i també propostes “de present i futur”. Critiquen, entre d’altres, «la mentalitat masclista i patriarcal a l’església» i l’exclusió de la dona; l’estructura piramidal i de control allunyada del poble; les celebracions “encarcarades” que allunyen del missatge de Jesús, així com els “temples i vestits luxosos”, el “llenguatge buit i dogmàtic” i les poques possibilitats de participació que tenen les bases davant les institucions eclesials.

Pel que fa a les propostes, els capellans del Fòrum Alsina, reclamen reformar el ministeri sacerdotal, obrint-lo a les dones, fent optatiu el celibat i acceptant la temporalitat de la dedicació. També demanen estratègies realistes de renovació de l’Església, reforçar el paper de les parròquies i les comunitats i fomentar la participació de les bases. El comunicat recull fins a nou propostes per ajudar a fomentar les vocacions a l’església, que defensen que ha de ser humil, que no ha d’imposar-se i que ha d’estar al costat dels més febles. I acaba dient que l’Església ha de fer “com Jesús”, que “acompanya, acull, guareix” i “genera vida, autoestima, confiança i alegria”.

Cal agrair la trajectòria d’anys dels capellans del Fòrum, aportant debat i reflexió en temes que fins ara, amb el papa Francesc, era impensable que ni tan sols estiguessin a debat a l’església. El papa Francesc suposa aire fresc i esperit evangèlic, però caldrà veure fins on pot o el deixen arribar.

Podeu llegir el document sencer a :

http://www.forumjoanalsina.org/40EL%20F%D2RUM%20JOAN%20ALSINA%20CONTESTA%20AL%20BISBE.pdf

Maria-Josep Hernàndez

Col·lapsats

A la ciutat on visc hi ha tres parròquies, que en realitat són quatre, perquè una de les parròquies té dos centres de culte de considerable activitat. Abans de l’estiu, de forma estable hi havia quatre capellans, tres dels quals eren rectors. El quart és salvadorenc, està preparant el doctorat i col·labora en tot allò que pot, però quan acabi els estudis tornarà a la seva terra. Les edats dels tres mossens són 75, 76 i 85 anys. El més jove és potser qui té més problemes de salut i per això ha demanat la seva jubilació immediata. Els altres dos continuen.

Parlàvem un dia de tot això amb un amic viladecanenc, que està força més compromès que jo a la seva parròquia. Tots dos estàvem d’acord que difícilment tots tres capellans trobarien relleu: no n’hi ha pas tants de disponibles. I tots dos comentàvem, amb un cert estupor, que davant d’això no sembla pas que els responsables eclesials es plantegin gaire canvis ni que facin participar els laics i laiques a l’hora de repensar els objectius i les tasques eclesials, ni molt menys a l’hora de delegar responsabilitats.

A-ofec-capellansTinc molts amics capellans, gent tots ells molt valuosa i molt pencaire, que sovint em fan témer per la seva salut. Són rectors d’una, o de dues, o de tres parròquies. Consiliaris d’un, de dos o de tres moviments. Tenen responsabilitats diocesanes i institucionals diverses. Se’ls demanen xerrades, escrits, presència en actes molt diversos, a hores intempestives i a llocs distants. S’ocupen de les persones, de les teulades, de les urgències, dels enterraments. A l’hora en què la majoria de treballadors ens jubilem, a ells encara els queden deu anys de vida laboral, per dir-ho en termes laics. Si exerceixen les seves diverses responsabilitats, sol passar que es converteixen en taps d’ampolla: no tenen temps ni de fer un cop d’ull a l’activitat que es genera al seu voltant i per tant sovint s’encallen i amb ells el seu entorn.

Jo recordo com, de jove, consiliaris dels grups de joves ens dedicaven molt i molt de temps: per parlar amb nosaltres individualment o en grup, per sortir, per prendre una cervesa, per acompanyar-nos en l’acció o per participar en la vida ciutadana. I això acaba donant fruit. No és el mateix que un capellà al qual només veus en el moment de la reunió.

Alguns bisbats van reaccionant, però la sensació és que tot en general és molt lent i té molt poc en compte que les decisions que calgui prendre i les noves pràctiques que calgui endegar han de ser compartides amb laics i laiques. Jo tinc l’experiència de l’ACO i dels moviments afins. Ja fa molt de temps que hem après a funcionar sense gaire capellans, que han anat reduint el seu àmbit de participació. N’estic contenta. El fet que els laics ens n’ocupem no significa que no correm el risc d’estar anquilosats, de ser poc evangelitzadors o poc compromesos… El nostre fer Església no inclou miracles, però ens ajuda a caminar i a viure la fe en comunitat. De fet hem desitjat i pregat per tenir una Església més pobra. Una Església pobra també vol dir una Església envellida i petita, que costa d’assumir i que comporta necessàriament canvis.

Em pregunto per què molts capellans no comparteixen aquestes inquietuds amb nosaltres o no ho plantegen al seu bisbe (si ho fan, sembla que no els escolten gaire). O per què la majoria de delegats diocesans són homes i capellans (no caldria). O per què es continuen construint noves esglésies quan amb prou feines hi ha gent per ocupar-se’n. O per què hi ha capellans que cada dia han de dir una o dues misses, quan no és precepte. O per què les comunitats religioses femenines que volen una missa diària no se la podrien dir elles.

Hi ha qui diu que no hi ha vocacions. Jo més aviat penso que l’Església no les sap acollir.

Mercè Solè

Laicat