Feliç!

Ho he somniat i m’he llevat content, jo diria, que interiorment, feliç. Avui, 8 de juliol, fa 55 anys que el bisbe Cartanyà em va preguntar: Què vols? I li vaig respondre: Ser capellà. I em digué: Doncs, sigues-ne. En sortir de Palau vaig baixar les escales dels Maristes que en dèiem, saltant i corrent tot i que duia la sotana.

És veritat que no tot són flors i violes, però l’Amor de Déu mostrat i ensenyat per Jesús, per a mi, ho és tot. Com em plau i cada dia, més, aprendre d’aquests grans Mestres en l’estudi de l’Evangeli i que insisteixen, cada dia més, en ser més humans. Com em plau i com m’encoratja acompanyar i ser acompanyat per la Humanitat de la qual en sóc membre. Avui, quan celebri a Santa Maria de Pineda, els donaré les gràcies, tot demanant perdó per ser el que sóc. Em sento tan content que com qui diu que els llamps i els trons no m’espanten, és clar, metafòricament. Avui, dissabte, és un d’aquells dies que penso en la bondat, en la joia, en l’amistat en la feina i especialment, en persones que Déu m’ha posat al costat per a poder viure. M’agradaria trobar una melodia per a poder manifestar el que sento o també ficar-me dins de l’interior del silenci de totes les persones estimades. Ho comparo amb aquest signe de donar-nos les mans, tot dansant la sardana, que hi posaria com a nom: Felicitat. Però, quins contrastos, torno a la imatge i del so dels llamps i dels trons i de la pedregada seca, davant de l’actitud de molta gent que tot i sentir Jesús dient: Qui estigui net que tiri la primera pedra, ingrats, folls, colguem amb la nostra pedregada tantes persones. Déu meu! Per què creats a imatge i semblança vostra, som capaços de fer aquests disbarats.

Avui, i no voldria cansar-me’n mai que amb Vós ho puc tot. Sense Vós, res de res o el que és pitjor, llamps, trons i pedregada seca.

Gràcies!

Ignasi Forcano Isern

Anuncis

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas

Concelebrem

Aquest matí, he pogut ajudar la Comunitat Parroquial de Santa Maria de Pineda de Mar i a la de Sant Nicolau de Calella. Content i satisfet.

esginteriorHo he preparat i en certes coses, m’agrada seguir el camí en la forma de fer del Bisbe de Roma, Francesc el Papa, ser proper a la gent i desitjar-los un bon dia i donar-los gràcies per poder celebrar tots junts la Fe en Jesús.

M’agrada preparant el comentari de la Paraula de Déu, llegir les opinions de José Mª Castillo, Pagola, Joan Ferrer, Martí Amagat… Ja fa un temps, i sobretot, ara a l’estiu, que sóc breu, clar, amb exemples o amb fets locals, a fi i efecte que la imatge sigui d’avui.

M’ajuda a compartir, no pas a imposar. Insisteixo que el cant és la pregària que tots junts manifestem en melodies populars i agradables.

Gaudeixo mentre celebro, perquè ho fem amb tota la Comunitat que només mirant-los la cara, ja ho diuen.

He de tenir en compte la identitat i procuro fer-ho.

Aquest temps, administro altres sagraments, sobretot, el Baptisme i el Matrimoni, aquest com a testimoni ja que els celebrants són els contraents.

Ser el que sóc i poder exercir és un autèntic regal i molt més, en comunitats que fa temps, que ja hi havia participat. Més que mai, el poble és savi i és oportú: Roda el món i torna al Born.

Ignasi Forcano Isern

El Fòrum Alsina de capellans de Girona critica el masclisme a l’església i defensa el celibat opcional

L’Església és en primera plana informativa arran del Sínode de la Família i també per l’impacte que ha causat la decisió del capellà Krzysztof Charamsa de fer pública la seva homosexualitat i la seva relació de parella. En aquest context, sobre el qual no em vull estendre doncs ja se n’ha parlat molt aquests dies, és just recordar que ja fa anys que hi ha col·lectius a l’església catalana, i també capellans, religioses i religiosos a títol individual, que s’han pronunciat de forma compromesa sobre aquestes i d’altres qüestions, reclamant que l’Església revisi les seves actituds, s’obri i es renovi en molts aspectes. Un col·lectiu que ho ha fet amb valentia i reiteradament, i cal remarcar-ho, és el Fòrum Joan Alsina de capellans del Bisbat de Girona. Precisament acaben de fer públic un comunicat en el qual reflexionen sobre la manca de vocacions al ministeri sacerdotal. Les seves propostes passen per una reforma “a fons” del ministeri, que inclogui les dones, que faci opcional el celibat i en què es permeti una dedicació temporal. L’escrit, en el qual han treballat durant uns mesos, respon a una intervenció del bisbe de Girona, Francesc Pardo, del curs passat, en què deia que la manca de vocacions “és un problema de tota la diòcesi, no és només un problema del bisbe”.

“El Fòrum Joan Alsina respon al bisbe”

El document recull actituds de l’Església que consideren que “s’haurien d’arraconar” i també propostes “de present i futur”. Critiquen, entre d’altres, «la mentalitat masclista i patriarcal a l’església» i l’exclusió de la dona; l’estructura piramidal i de control allunyada del poble; les celebracions “encarcarades” que allunyen del missatge de Jesús, així com els “temples i vestits luxosos”, el “llenguatge buit i dogmàtic” i les poques possibilitats de participació que tenen les bases davant les institucions eclesials.

Pel que fa a les propostes, els capellans del Fòrum Alsina, reclamen reformar el ministeri sacerdotal, obrint-lo a les dones, fent optatiu el celibat i acceptant la temporalitat de la dedicació. També demanen estratègies realistes de renovació de l’Església, reforçar el paper de les parròquies i les comunitats i fomentar la participació de les bases. El comunicat recull fins a nou propostes per ajudar a fomentar les vocacions a l’església, que defensen que ha de ser humil, que no ha d’imposar-se i que ha d’estar al costat dels més febles. I acaba dient que l’Església ha de fer “com Jesús”, que “acompanya, acull, guareix” i “genera vida, autoestima, confiança i alegria”.

Cal agrair la trajectòria d’anys dels capellans del Fòrum, aportant debat i reflexió en temes que fins ara, amb el papa Francesc, era impensable que ni tan sols estiguessin a debat a l’església. El papa Francesc suposa aire fresc i esperit evangèlic, però caldrà veure fins on pot o el deixen arribar.

Podeu llegir el document sencer a :

http://www.forumjoanalsina.org/40EL%20F%D2RUM%20JOAN%20ALSINA%20CONTESTA%20AL%20BISBE.pdf

Maria-Josep Hernàndez

Col·lapsats

A la ciutat on visc hi ha tres parròquies, que en realitat són quatre, perquè una de les parròquies té dos centres de culte de considerable activitat. Abans de l’estiu, de forma estable hi havia quatre capellans, tres dels quals eren rectors. El quart és salvadorenc, està preparant el doctorat i col·labora en tot allò que pot, però quan acabi els estudis tornarà a la seva terra. Les edats dels tres mossens són 75, 76 i 85 anys. El més jove és potser qui té més problemes de salut i per això ha demanat la seva jubilació immediata. Els altres dos continuen.

Parlàvem un dia de tot això amb un amic viladecanenc, que està força més compromès que jo a la seva parròquia. Tots dos estàvem d’acord que difícilment tots tres capellans trobarien relleu: no n’hi ha pas tants de disponibles. I tots dos comentàvem, amb un cert estupor, que davant d’això no sembla pas que els responsables eclesials es plantegin gaire canvis ni que facin participar els laics i laiques a l’hora de repensar els objectius i les tasques eclesials, ni molt menys a l’hora de delegar responsabilitats.

A-ofec-capellansTinc molts amics capellans, gent tots ells molt valuosa i molt pencaire, que sovint em fan témer per la seva salut. Són rectors d’una, o de dues, o de tres parròquies. Consiliaris d’un, de dos o de tres moviments. Tenen responsabilitats diocesanes i institucionals diverses. Se’ls demanen xerrades, escrits, presència en actes molt diversos, a hores intempestives i a llocs distants. S’ocupen de les persones, de les teulades, de les urgències, dels enterraments. A l’hora en què la majoria de treballadors ens jubilem, a ells encara els queden deu anys de vida laboral, per dir-ho en termes laics. Si exerceixen les seves diverses responsabilitats, sol passar que es converteixen en taps d’ampolla: no tenen temps ni de fer un cop d’ull a l’activitat que es genera al seu voltant i per tant sovint s’encallen i amb ells el seu entorn.

Jo recordo com, de jove, consiliaris dels grups de joves ens dedicaven molt i molt de temps: per parlar amb nosaltres individualment o en grup, per sortir, per prendre una cervesa, per acompanyar-nos en l’acció o per participar en la vida ciutadana. I això acaba donant fruit. No és el mateix que un capellà al qual només veus en el moment de la reunió.

Alguns bisbats van reaccionant, però la sensació és que tot en general és molt lent i té molt poc en compte que les decisions que calgui prendre i les noves pràctiques que calgui endegar han de ser compartides amb laics i laiques. Jo tinc l’experiència de l’ACO i dels moviments afins. Ja fa molt de temps que hem après a funcionar sense gaire capellans, que han anat reduint el seu àmbit de participació. N’estic contenta. El fet que els laics ens n’ocupem no significa que no correm el risc d’estar anquilosats, de ser poc evangelitzadors o poc compromesos… El nostre fer Església no inclou miracles, però ens ajuda a caminar i a viure la fe en comunitat. De fet hem desitjat i pregat per tenir una Església més pobra. Una Església pobra també vol dir una Església envellida i petita, que costa d’assumir i que comporta necessàriament canvis.

Em pregunto per què molts capellans no comparteixen aquestes inquietuds amb nosaltres o no ho plantegen al seu bisbe (si ho fan, sembla que no els escolten gaire). O per què la majoria de delegats diocesans són homes i capellans (no caldria). O per què es continuen construint noves esglésies quan amb prou feines hi ha gent per ocupar-se’n. O per què hi ha capellans que cada dia han de dir una o dues misses, quan no és precepte. O per què les comunitats religioses femenines que volen una missa diària no se la podrien dir elles.

Hi ha qui diu que no hi ha vocacions. Jo més aviat penso que l’Església no les sap acollir.

Mercè Solè

Laicat