Neix La Madrasseta, l’escola popular del sud de Sabadell

No és fàcil parlar d’un projecte que tot just acaba de néixer. Un cert pudor, una certa impaciència també, voldrien que en parléssim tal i com només el propi desenvolupament, la pròpia pràctica del projecte ens permetrà de fer-ho, més endavant.

I no només perquè ens agradaria poder-ne parlar avalats per l’experiència, sinó també perquè ens sentim expectants d’allò que la Madrasseta ens pot arribar a donar. No ho coneixem amb certesa, i dir-ne això parla a favor de la força del projecte.

La Madrasseta és un una experiència en moviment, oberta, no del tot previsible. Una escola popular, gratuïta i sense ànim de lucre, enfocada principalment a l’aprenentatge de llengües/cultures, on persones d’orígens, edats i condicions diverses poden venir a aprendre-hi o a ensenyar, o totes dues coses alhora, i a descobrir-hi noves llengües i nous rols, dins d’un horitzó de construcció social.

És, si voleu, com si haguéssim creat un artefacte volador però encara no sabéssim del tot quin serà el seu abast de vol: quant volarà, cap a on exactament, amb quines trajectòries i utilitats, etc.

Naturalment, no som completament ignorants. Sabem amb quines concepcions inicials ens hem llançat a donar-li forma, i en el moment en què escrivim aquest article l’escola fa ja un mes llarg que ha obert portes i que omple aules.

L’experiència, per bé que curta, ens fa preveure que moltes d’aquestes concepcions aniran agafant cos. I ens fa veure que moltes d’elles aniran enriquint-se, matisant-se.

Quines són aquestes idees? Què busca l’escola popular? Vegem-ho, tenint present que és un quadre en moviment:

  • La Madrasseta vol ser un projecte útil: vol ser un instrument que faciliti l’aprenentatge de llengües i cultures a tothom, i especialment a aquells que tenen més dificultats per accedir-hi (estudiants, persones amb pocs recursos, etc.).
  • La Madrasseta és un projecte horitzontal. Si el projecte avança, només pot avançar des de baix, perquè individus voluntaris la fan viure, la nodreixen i se’n nodreixen.
  • La Madrasseta no és un projecte assistencialista. L’assistencialisme es basa en una imatge rebaixadora de l’altre (“l’altre no sap res”) i en una imatge errònia d’un mateix (imatge d’autosuficiència, de perfecció). La Madrasseta, en canvi, diu: tothom ha de tendir a jugar un paper en l’escola, tothom ha d’aprendre de l’altre.

L’assistencialisme fa d’aquell que rep l’assistència un objecte passiu, sense oportunitat de participar en el procés de la seva pròpia recuperació. […] L’assistencialisme és una forma d’acció que roba a l’ésser humà les condicions per aconseguir una de les necessitats fonamentals de la seva ànima: la responsabilitat (Paulo Freire).

  • La Madrasseta ha de ser alhora una eina d’inclusió però també de “desclosió”: permetre a tothom sortir dels seus universos culturals i lingüístics habituals, contribuir a fer caure barreres per generar comunitat.
  • La Madrasseta no parteix de la imatge “uns que saben ensenyen a uns que no saben”, sinó més aviat de la imatge: “uns que saben X ajuden uns altres a aprendre X mentre aquests n’ajuden d’altres a aprendre Y”.
  • La Madrasseta busca constantment la reversibilitat de rols: que el que fa de professor o facilitador sigui també alumne, que l’alumne sigui professor o facilitador. Tothom és alhora mestre d’una cosa i ignorant d’una altra, i aquesta consciència és generadora d’igualtat.
  • L’escola popular ha de servir per facilitar(-nos) l’accés al coneixement, a l’aprenentatge i als processos subjectivadors que comporta. Aprendre els uns dels altres i els uns amb els altres. I aprendre del fet d’estar aprenent els uns dels altres i els uns amb els altres.

La gent no s’adona del poder que té (Joan Brossa).

  • La Madrasseta ha de ser una eina de construcció social que ajudi també les persones a construir-se: a adoptar nous rols, a aprendre noves llengües, a descobrir noves relacions, nous objectius, etc.

Una definició possible de la felicitat seria la següent: descobrir en un mateix una capacitat activa que fins llavors s’ignorava que es posseïa. (Alain Badiou).

  • La Madrasseta és un instrument, però també un fi: com a instrument, facilita l’aprenentatge de llengües, com a fi, articula una espai d’intercanvi, de coneixement, de vida col·lectiva solidària.

Quins d’aquests punts tendiran a desenvolupar-se més clarament? Quines d’aquests concepcions s’acabaran materialitzant en la vida quotidiana de l’escola? Quins resultats imprevistos, quines sorpreses trobarem?

Potser ens haurem de citar a l’estiu, per fer balanç. Fins llavors, fem nostres les paraules de Gramsci, diguem-nos: Força! Intel·ligència! Entusiasme!

Comissió Pedagògica de L’Escola Popular del Sud La Madrasseta

El voluntariat, eina de transformació social

És dilluns al matí. Com cada dilluns, m’arriba un correu de la coordinadora del voluntariat amb el llistat de visites preferents per a la tarda. Els dos voluntaris del dilluns ens encarreguem de visitar una dotzena d’usuaris de les instal·lacions del centre Albada del Parc Taulí de Sabadell com a convalescents de llarga durada.

El servei de voluntariat té activitats programades com aquesta on participa el voluntariat de forma habitual i d’altres on s’actua sota demanda, segons les necessitats de cada moment. El voluntariat sempre té una funció de complementarietat amb l’equip sanitari i social, fent tasques d’acompanyament a la persona hospitalitzada com la lectura, conversa, companyia, escolta… tasques de suport a les activitats lúdiques i terapèutiques que es programen com manualitats, tallers de memòria, jocs de taula… d’acompanyament en passejades per dins o fora dels centres, deambulacions pel passadís… i fins i tot tasques d’acompanyament a tràmits i gestions com ara oficines del DNI o passaport, visites a altres centres i serveis.

I tot això es fa a l’Hospital de Sabadell (Planta hospitalària, Pediatria, Ludoteca), al Centre Albada (Convalescència, Demències, Unitat de Cures Pal·liatives), a l’espai Sabadell Gent Gran (Coral SGG, Hort) i al Centre Salut Mental (Centre Antaviana, Hospitalització adults).

Quan a la tarda arribo al centre Albada i a la planta corresponent, miro a la llibreta de Voluntariat el registre de les visites dels meus companys de la setmana anterior. A la Maria li han donat l’alta el divendres, que bé! espero que hagi trobat la manera d’organitzar-se a casa; el Carlos, divendres no tenia gaires ganes de parlar, se’l veia desanimat, diu el meu company, a veure si avui en té ganes i el puc distreure una mica i fins potser verbalitzar què l’amoïna. L’Àngels, sembla que millora i té conversa animada. L’Amadou ja ha començat a caminar amb la pròtesi que li permetrà incorporar-se al món laboral després de l’accident. La Carmen necessita dues persones que l’ajudin a passejar pel passadís, esperaré que arribi l’altre voluntari per passar a veure-la tots dos.

Pel que fa als usuaris del Centre Albada, que és al que faig referència, acostumen a ser persones de qualsevol edat, convalescents, que porten força temps ingressades i que per les raons que sigui no tenen a l’abast prou suport familiar o d’amistats que els permeti continuar connectats amb el món exterior més enllà de les qüestions més pràctiques i quotidianes relacionades amb la seva recuperació. Em refereixo al fet que no tenen ningú que els passi a veure una estona per només parlar del temps o de com es troben avui per exemple. I és això el que fem els voluntaris, passar una mica de temps al costat de les persones que poden necessitar aquesta estoneta de conversa.

Parlar del temps és una manera de començar però quan et presentes i t’interesses per ells, els seus orígens, les diferents etapes de la seva vida, familiar, laboral, és quan molt sovint es relaxen i s’expliquen obertament. Per tant la feina dels voluntaris no és tant parlar com escoltar. I si n’hi ha d’històries! …per fer-ne un llibre!

A mesura que van passant les setmanes –hi ha persones que poden estar més de mig any ingressades– es va establint una relació de confiança i un cop repassat el passat es comença a parlar del present i del futur immediat. Quan un cop superades les fases més difícils de la malaltia es comença a parlar del retorn a casa comencen a sorgir les pors. Sobretot a la manca d’autonomia i a la solitud.

I els voluntaris? Un equip de persones de totes les edats que, ben coordinades i amb formació prèvia i continuada, ofereixen part del seu temps lliure a escoltar i acompanyar. Què més es pot demanar?

Doncs penso sovint que sí que podem demanar-nos crear aquestes xarxes de suport social entre veïns i veïnes, a tots nivells. Ens cal treballar per transformar la societat de manera que es creïn aquelles xarxes d’acció comunitària, de responsabilitat col·lectiva, que ens protegeixin de l’individualisme, del mirar cap una altra banda, del content jo, contents tots! I ens hi hem de comprometre personalment, no esperant que les administracions ho resolguin tot. I aquí hi té un gran paper el voluntariat. I de possibilitats d’actuació n’hi ha de sobres. Actualment em sap greu, amb l’excusa de la feina i l’atenció familiar, no haver començat abans aquesta col·laboració.

Abans de marxar deixo constància de com han anat les visites a la llibreta del Voluntariat per tal de facilitar, demà, la tasca dels meus companys. Ha anat bé la tarda. Les converses, les mostres d’agraïment i els somriures silenciosos em carreguen les piles per tota la setmana.

Isabel Cruells