L’esvoranc digital o com “desempoderar” els ciutadans

Ja fa uns quants dies que vaig rondinant arran de la llei (39/2915, de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques) que obliga les entitats a relacionar-se amb les administracions públiques a través de mitjans digitals. Fins ara ens en podíem escaquejar però des del 2 d’abril del 2021 és obligatori que les entitats jurídiques es relacionin amb les Administracions Públiques exclusivament per mitjans digitals, cosa que, com si no res, afecta totes les entitats ciutadanes de qualsevol mena. D’aquí que els ajuntaments (el nostre també) hagin anat formant les entitats i oferint diversos suports.

Com més va, servidora hi oposa més resistències. Reconec que hi ha un punt de mandra, però sobretot hi ha una certa consternació davant les conseqüències d’aquesta mena de mesures, que deixen a les persones amb poques habilitats informàtiques a la vora del camí i, al meu entendre, en una certa vulnerabilitat. D’una banda em sembla una bona cosa oferir la possibilitat de fer els tràmits per via telemàtica. Pots estalviar-te molt de temps. Però de l’altra jo hi veig uns quants problemes:

  • Ser un bon president o un bon gestor d’una entitat no és necessàriament sinònim de dominar els recursos digitals. Aquesta és la meva experiència en algunes entitats: un bon president vetlla perquè s’assoleixin els objectius de l’entitat, reforça els aspectes que queden una mica penjats, coordina les activitats, acompanya les persones, impulsa nous projectes, busca recursos, representa l’entitat davant de tercers… Que a més a més sàpiga obtenir i utilitzar les preceptives signatures digitals a mi em sembla una qüestió secundària. He pogut constatar a més que les grans entitats, amb prou recursos, el que fan és pagar algú perquè se n’ocupi. O sigui que també hi ha en el fons un esvoranc econòmic entre les grans i les petites entitats.
  • El llenguatge administratiu, en paper o digital, continua sent inintel·ligible massa sovint per a molta gent. De vegades les administracions públiques fan formularis o envien notificacions que resulten d’un rococó innecessari. Estic segura que el llenguatge podria simplificar-se força. Estic segura també que la presencialitat, més que no pas la consulta telefònica o el xat institucional, ajuda a la comprensió general dels tràmits, perquè, al cap i a la fi, promou l’encontre entre persones.
  • Ja és prou complicat trobar persones que vulguin col·laborar o comprometre’s amb una entitat, com per, a més, haver d’exigir unes habilitats digitals que no són a l’abast de tothom. Resulten una barrera per a persones grans que en canvi ofereixen temps (potser estan jubilades) i experiència (pel seu ampli recorregut vital). També aquí hi ha un altre esvoranc: el generacional, a banda de l’econòmic personal: per moure’s amb agilitat en el front digital calen també diners: els d’una bona xarxa de comunicacions i uns aparells (tablets, mòbils, ordinador…) al dia. Això avui no és a l’abast de tothom, com s’ha posat en relleu arran de la pandèmia.
  • La major part d’entitats que conec hi posa remei amb bona voluntat i col·laboració mútua. Dit d’una altra manera, els membres de la junta que es desenvolupen bé en el medi digital “controlen” la signatura dels que hi tenen dificultats. Una bona solidaritat, si no fos perquè de vegades s’han de fer passar per altres persones. Si ets un president no prou digital, cedeixes la teva identitat a tercers i per tant, tant tu com l’entitat que representes et poses innecessàriament en situació de vulnerabilitat. Ve’t aquí un grapat d’oportunitats per a espavilats.

Resumint, a mi em sembla que tant que utilitzem aquesta paraula (que a mi em carrega) d’empoderar i tant que empenyem molta gent a un progressiu desempoderament. Amb el temps i una canya, diuen, tots haurem après a moure’ns en el camp digital, o potser ja només quedaran vius els nadius digitals. Mentrestant estaria bé permetre altres sistemes de funcionament més universals que evitessin discriminacions econòmiques, culturals i generacionals.

Mercè Solé

Lliçons per a polítics en la digitalització, i per a tots nosaltres…

Els polítics no paren de traçar línies infranquejables (vermelles) entre uns i altres d’acord amb una lògica que ni el vell Aristòtil subscriuria avui, a la vista que una cosa i la contrària són possibles en temps de postveritat. Des que la racional modernitat esdevingué postmoderna, líquida, i els contorns de la realitat es deformaren fins a esvair-se o tornar-se difusos el món abraça una complexitat indigerible que ens retorna com a recurs, per efecte pèndol, a la rígida simplicitat del o estàs amb mi o contra mi. Un racionalisme cartesià que avui no comparteix ni la intel·ligència artificial que beu de la lògica difusa, la dels místics d’Orient força més tolerants amb l’ambigüitat i la vaguetat. Tinc un nebot de 22 anys que acaba de dissenyar, amb un equip escolar, un detector per a la correcta col·locació de la mascareta que accepta o rebutja els estudiants a l’entrada de l’institut analitzant la imatge d’una càmera. L’algoritme emprat pel sistema de reconeixement automàtic no es limita a comprovar la pertinença o no d’un valor (pixel) a un conjunt, és a dir un patró prèviament establert, perquè no es coneix amb exactitud el contorn de límit de la imatge o de cada part de la imatge d’un rostre amb una mascareta. El processador d’imatges amb lògica difusa resol el problema en un elevat grau de casos amb un marge ínfim d’error. Estic per recomanar als polítics catalans classes de robòtica de FP.

La disminució intel·lectual que ha guiat la política catalana en els darrers anys mostra la incapacitat de determinats polítics per comprendre que la lògica del veritat o fals, del tot o res, del ser o no ser, no ajuda gens a interpretar el món real. Més encara, el que fa és construir explicacions unívoques i inamovibles davant de fets complexos, canviants i ambivalents. Les coses són i no són al mateix temps. Sóc nacionalista i alhora unionista, soc catalanista i espanyolista en diferent grau. La pertinença 100%, això és, blanc o negre, són només dos casos particulars poc freqüents. Aquesta forma de veure la realitat ajuda a entendre millor el comportament de les persones, també l’electoral, allunyant el bloqueig que imposen les línies divisòries.

Exemplifico amb un cas que posarà nerviosos als adalils de la lògica aristotèlica. Tots som Vox en alguna mesura, en algun grau, perquè Vox és l’ànima nua, sense domesticar, amoral, de l’individu que sent que se l’ha deixat a la cuneta, i ja no confia en el sistema, i s’expressa més amb l’estomac que amb paraules enraonades: intolerància, ressentiment, menyspreu al diferent, a l’estranger, imposició i odi. Hi ha un denominador comú entre votar extrema dreta, sortir a les nits a cremar contenidors i expressar odi a través de les xarxes socials, són formes d’alliberar pressió d’un sistema sotmès a elevades dosis d’afartament, de frustració i desesperança. Els feminicidis, moltes vegades són conseqüència d’aquesta ànima nua que en circumstàncies personals difícils aflora el masclisme més descarnat amb indiferència de credo polític o de classe.

Ja que aquest és el clima (la meteorologia social tendeix també a l’escalfament) el que s’espera de la política institucional és seny i raonabilitat. La lògica binària del ells o nosaltres invita només a veure la diferència i negar l’afinitat. Amb ella ningú no eixamplarà cap base sinó que anirà engruixint línies divisòries. La nostra política està impregnada d’aquesta ceguesa racional que no deixa veure que dins la meva part (de raó) hi ha també el tot en cert grau, és a dir, altres raons. La bivalència expressa senzillesa, la multivalència, exactitud. ¿No us ha passat mai que com més heu intentat aprofundir en un tema més interrogants us han assaltat?

Salva Clarós

Agenda Llatinoamericana 2020: “Tsunami 4.0 a la vista”

Un any més tenim en mans l’Agenda Llatinoamericana. Una agenda i alhora una eina “signe de la comunió continental i mundial”, solidària, creativa, comunicativa, on allò que anotem en el nostre dia a dia ens farà trobar-nos amb articles que ens conviden a la reflexió, de veus diverses. Algunes són veus molt conegudes, començant per Pere Casaldàliga i José Maria Vigil, però també Leonardo Boff, José Arregui, Mònica Tarradelles, Tica Font, Benjamín Forcano, Teresa Forcades o fins i tot ‘Vatican News’, notícies del Vaticà, entre moltes d’altres.

Aquest 2020 el lema és “Tsunami 4.0 a la vista! La revolució digital que ve”. Estem en un moment de grans canvis a la humanitat que arriben en un format completament nou en la història de la humanitat. Un món digital que ja és aquí, amb els seus perills i els seus avenços. José Maria Vigil i Pere Casaldàliga ens proposen que “no es tracta només de defensar-se contra la tecnologia arrassadora, sinó d’anar al seu abordatge, pujar-hi a sobre, i des de dins, despertar consciències i posar-la al servei de la societat mundial que volem”.

I és que el món digital impregna cada cop més la nostra realitat i ja no podem escapar-nos-en. No té fronteres i res en ell és casual. És veritablement un Tsunami disposat a xuclar la nostra societat i vida privada. I és alhora un gran instrument que, amb un bon ús, pot afavorir la comunicació i la trobada entre aquelles persones dels diferents punts del planeta que volem una revolució per un món nou, més just, més equitatiu.

L’Agenda Llatinoamericana té per objectiu convidar-nos a la reflexió. No ens dona una lliçó única ni un sol model de pensament. Ens empodera, això sí, a fer-nos partícips d’aquest gran canvi que estem vivint per enfocar-lo cap a les grans causes de la humanitat. Alhora, en els articles trobarem un ampli ventall de temes que estan relacionats amb aquest tsunami tecnològic: la privacitat i el control de les nostres vides per un ús comercial o polític; la deshumanització; l’educació, la dona, la pobresa i el món digital; l’accés mundial a internet; la classe treballadora; la intel·ligència artificial i la nova dominació colonial, entre d’altres qüestions.

Humanitzar-nos o deshumanitzar-nos. Fer front als grans reptes en positiu. Defensar-nos d’un control massiu de les persones que anys enrere ni podíem imaginar. Aprendre a distingir entre el que és real i el que és manipulació. Construir o deconstruir. Aquests són alguns dels grans plantejaments davant d’aquest Tsunami Digital sobre el que l’Agenda Llatinoamericana ens convida a reflexionar.

Ah! I de pas, tindrem una agenda en paper… perquè el nostre dia a dia no es digitalitzi en excés.

Maria-Josep Hernàndez

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

La revolució digital

Quan era adolescent vaig trobar per casa un llibret, amb tapes dures: Fórmulas en vuestro cuarto obscuro, que em va despertar la curiositat per la química del revelat de fotografies. Explicava un bon grapat de fórmules que em servirien per a la meva incipient afició a la fotografia. La major part dels productes necessaris per a la seva elaboració estaven a la venda a granel a La Palma, la drogueria del barri. Aquell santuari químic del passat, que tant em fascinava pels productes i les aromes tan diverses i agressives que desprenien, estava a punt de desaparèixer perquè la indústria proveïa ja tota classe de productes elaborats i degudament envasats, des de detergents, pintures, coles i una gran varietat de dissolvents i solucions per a diferents aplicacions. També els reveladors fotogràfics, es trobaven aleshores a les botigues especialitzades com la de Can Baltà, al portal de l’Àngel, on jo acostumava a comprar el material fotogràfic. La drogueria La Palma, igual que algunes ferreteries del barri, eren reminiscències finiseculars que sucumbien davant de noves formes de comerç de productes i béns industrials del moment, i a nous models de negoci nascuts d’aquella onada tecnològica. El taulell, la balança i el paper d’embolicar havien deixat pas a les prestatgeries on s’hi arrengleraven envasos de tota mena. Aparegueren les seccions de bricolatge, electrodomèstics i productes per a la llar, perquè la indústria estava tecnificant la vida domèstica i imposava el consum com a pauta de benestar. Avui la fotografia és digital. I el meu humil laboratori domèstic de revelat va desaparèixer fa temps, igual que la drogueria, que ara és un bar de copes!

La tecnologia digital va començar a ser una realitat cap els anys 70, quan empreses com Kodak, Agfa o Fuji ocupaven encara importants llocs en el rànquing industrial del segle xx. Però la indústria llavors ja començava a operar amb bytes per comptes de molècules. Amb l’aparició del microprocessador, la codificació de les propietats físiques de tota cosa amb equivalents numèrics, anava conformant una altra economia basada en el llenguatge matemàtic, en l’intangible… I internet, uns anys més tard, globalitzaria progressivament tots els sectors de l’economia i tots els àmbits de la societat. La tecnologia fotogràfica ha evolucionat des de la química de Lavoisier (la que em feia anar a la drogueria) fins a la física d’estat sòlid i l’àlgebra de Boole. Com ha passat sempre en totes les revolucions industrials, en un moment donat (que és l’actual) els nous béns i serveis transformen de soca-rel la lògica, el sentit comú social, provocant un canvi radical de model: la quarta revolució industrial, que és sobretot una revolució social. La tecnologia digital és la causa del canvi, però la revolució industrial és l’efecte d’aquest canvi, que transforma la manera de produir, el model energètic, el model de negoci, el comerç, la forma de relacionar-nos, els valors…

El canvi disruptiu no és tecnològic sinó social. La fotografia ja no és l’objecte del record d’unes vacances o d’una efemèride familiar, sinó una forma més de comunicació en present. Compartim imatges d’alguna cosa que està passant a través del xat o les xarxes socials. La digitalització serveix tant a l’adolescent per a projectar-se al món a través d’un twit com per fer qualsevol objecte en tres dimensions en una cadena de fabricació robotitzada. Les botigues d’aquest segle aniran perdent les prestatgeries perquè els intangibles i els serveis no ocupen lloc. A les oficines bancàries ja no hi ha quasi gent ni s’hi guarden bitllets. Això sí, els bars de copes continuen plens!

Salvador Clarós