Acció i vida monàstica

L’Esperança, una amiga monja, fa molts dies que em va demanar, posades totes dues en mode sinodal, que reflexionés sobre el lligam entre la vida contemplativa i la vida d’acció a l’estil de moviments com l’ACO. Ella em deia ¿com hem de canviar els monestirs per estrènyer aquest lligam?

El repte em va agradar. De fet l’Esperança prové de la JOC i té una bona experiència de compromís sindical i polític, per tant sap bé de què parla. Fer-se monja no ha significat pas renegar d’això, sinó aportar-hi una altra dimensió, encara que en el dia a dia en sembli allunyada. Jo de fet em vaig fer conscient d’aquesta connexió profunda entre l’acció i la contemplació, a la Casa del Miracle, en conèixer en Ramon, també monjo i amic.

Amb tot, no se m’acudeixen gaire coses a canviar en la vida monàstica, si més no en la vida monàstica d’aquests dos personatges: tots dos mantenen portes obertes i sense prejudicis a gent de tota mena; tots dos ofereixen espais autèntics a partir del que són, no a partir d’una ideologia o d’una moda o d’un desig de “pescar” ningú. El que són vol dir amb molta senzillesa, amb limitacions, inquietuds i interrogants, com tothom. Vol dir no tenir resposta per tot, no enganyar-se, i tanmateix viure confiadament. Jo crec que aquesta manca de postureig és el que facilita i fa aflorar aquesta unitat: ells resen, jo no gaire. Ells viuen immersos en la contemplació i en la natura, jo vaig de bòlit (bé, sospito que ells Déu n’hi do: ser contemplatiu no és sinònim d’inactivitat, precisament). Ells es mouen en litúrgies, llenguatges i lectures complicades per a una majoria de mortals i jo en lloc de salms miro vídeos del youtube, però a mi aquestes diferències no em fan cap nosa. Més aviat al contrari, em miro amb simpatia aquestes litúrgies perquè les associo no pas a la norma sinó a l’amistat i a l’acollida, buscant l’equilibri entre allò profund que aporten i allò que clarament ja ha perdut sentit. Però no és tan fàcil com sembla distingir una cosa de l’altra. Corres el risc de llençar la criatura amb els bolquers.

Potser les paraules clau són l’acollida i la confiança. I també el silenci i la natura (brutal la del Miracle, casolana la de l’hort de les monges). I també per part meva la convicció creixent que el compromís social és molt important però també té les seves limitacions. Amb el temps he anat veient que la transformació de debò no la condueixo pas jo, ni tan sols en puc veure els fruits.

Ara que estic fent aquest servei de coordinació en la Pastoral Obrera de Catalunya, m’admira la militància de la nostra gent, alguna certament molt i molt compromesa en tota mena d’associacions. Només cal que escolteu el programa Llevat dins la Pasta, que promovem a Ràdio Estel. Hi ha qui viu al bany maria de reunions i manifestacions, jo no sé com poden compaginar la vida laboral, la del compromís i la familiar, però ho fan. Amb tot, com en el cas dels monjos, jo crec que la paraules claus continuen sent l’acollida i l’autenticitat. L’eficàcia i l’assoliment dels objectius queden en segon terme. I les paraules, també. A mi ja no m’omple la radicalitat dels mots, sinó l’intent, molt més gris, de pensar, fer i actuar de forma una mica més integrada, cosa que estic lluny d’assolir.

En aquest sentit, també la revisió de vida aporta punts de connexió. Potser dins la Pastoral Obrera es valora molt que la revisió de vida (allò del veure, jutjar i actuar) porta a l’acció i per tant al compromís transformador. A mi m’ajuda constatar que també porta a la contemplació: a mirar la realitat i sobretot les persones que ens envolten amb les ulleres de Déu, a acceptar amb bon humor (quan es pot) les pròpies limitacions, a viure la gratuïtat i la llibertat de saber que no ets imprescindible.

Els militants tenim la temptació de voler fer-ho tot i de fer passar l’eficàcia i la pressa (i en el fons els nostres interessos, i no només els personals) d’una forma una mica despietada o arrogant; els monjos poden sentir-se temptats de convertir-se en els més savis intel·lectualment del mundo mundial per prestigiar la seva organització. En el fons del fons uns i altres només ens podem reconèixer en l’acollida mútua i en l’estimació sincera. Perquè som u en l’U.

Mercè Solé

Veure, jutjar i actuar… i celebrar

A les lectores i lectores de L’Agulla poc o gens els haig d’explicar del mètode de revisió de vida (rdv) que els grups, sobretot, dels moviments especialitzats, fem servir. El sentit d’aquest article és valorar què significa per mi viure la fe i la meva espiritualitat acompanyada pel grup de revisió de vida.

Estic arrelada a l’Església a través dels diferents grups de rdv de què he format part al llarg dels últims trenta-set anys. El primer, que va ajudar a fer possible la JOBAC a Mataró, fins a l’últim, i actual, de l’ACO. Els germans i les germanes amb les quals he compartit la vida, m’han ajudat a viure la fe en Jesucrist i el compromís militant. Les persones concretes amb les quals he tingut el goig de compartir la vida, entesa de manera profunda, han conformat la persona que soc ara. Ho dic des del ple convenciment.

Ja amb una edat més que adulta, veig les etapes vitals com s’han anat succeint, i els reptes personals i la vida quotidiana que he mirat amb les ulleres de l’Evangeli de Jesucrist. Aquella intuïció que Cardijn va tenir i que va transmetre als joves obrers de principis del segle XX, a mi m’ha “salvat” la vida. Bé, de salvada ja ho estic per la resurrecció del Crist. Ara bé, sentir-se “salvada” en la vida de cada dia té el seu què.

Estar amb el cor i els ulls oberts en les meves relacions familiars, d’amistat, laborals… ha estat la manera de percebre la presència de Déu en la meva vida. I ho he après en la rdv. Millor que jo, Albert Marechal, en el seu llibre La revision de vie. Toute nostre vie dans l’Évangile, ens ajuda a entendre el que ens aporta:

Les nostres vides quotidianes, privades o públiques, són un teixit de fets i d’encontres entre persones. Aquest teixit comporta milers de fils que s’entrecreuen. Aquests milers de fils de la nostra vida, ¿no són alhora els milers de relacions providencials que Déu ens dona per teixir-les amb els homes i les dones, per estimar-los i ajudar-los a percebre la revelació de les seves persones, mitjançant la descoberta del sentit de la seva vida?… Aquests fets són nusos de vida, nusos de persones. No tenim dret a tractar-les com la grava dels carrers o dels camins. En realitat, són pedres precioses. Convé fixar-s’hi, aturar-se, agafar-les una per una, examinar-les, descobrir-ne la complexitat i el seu lloc en la vida del món que cal salvar… l’Esperit actua en el món, en la Història, en la ment i la consciència de les persones. ¿No fou Ell que, ja fa temps, inspirà la idea de rdv?… Rdv significa: visió diferent, nova o renovada de la vida. Reveure els nostres motius. Els nostres sentiments són certament bons i necessaris, però no n’hi ha prou. El que s’ha de revisar és el fons del nostre cor, per obrir-lo al pas o vinguda de Crist.

Els últims mesos, travessats per la pandèmia, i passats els primers mesos d’astorament social, hem pogut trobar-nos per videotrucada. Una experiència diferent que m’ha fet valorar més les vegades que hem pogut veure’ns presencialment.

I si el mètode és veure, jutjar i actuar, la celebració litúrgica forma part d’aquest univers vital que dona sentit pasqual a la vida de cada dia.

Quiteria Guirao

Serps i coloms davant la postveritat

«Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16). Aquesta citació de Mateu sempre m’ha cridat l’atenció; és una més d’aquelles en què als seguidors de Jesús se’ns demana un complicat exercici de funambulisme, un joc d’equilibris (en aquest cas entre l’astúcia i la innocència) que, en definitiva, és el joc de la Vida. El context en què Jesús s’expressa són les instruccions que dona als Dotze i l’anunci de les tribulacions amb què es trobaran.

El sistema cientificotecnològic complex en què habitem té algunes ressonàncies amb aquests llops. Uns lideratges mundials cridaners i amb una capacitat volgudament limitada d’escoltar l’altre (Trump, Putin, Erdogan, Jinping…), unes corporacions econòmiques transnacionals que condicionen el poder polític, una infoxicació interessada que ens distreu i ens complica aprofundir-hi en les qüestions de gruix… I al bell mig d’aquest ecosistema la postveritat –que és una manera moderna d’anomenar la mentida– com a moneda de canvi; l’encarnació d’una màxima massa present a les nostres societats: «la fi justifica els mitjans».

Si mirem enrere és cert que la mentida sempre ha existit i amb propòsits ben diversos: la manipulació, l’ús interessat i esbiaixat de la informació per al propi benefici, la raó econòmica, la raó ideologicopolítica… Avui, en els temps de les xarxes socials, però, correm el risc de naturalitzar-la, d’acceptar-la amb un cert acriticisme. I aquí, de nou, ens correspon cercar la Veritat que ens farà lliures (cf. Jn 8,31-32).

Entrenar un judici crític, saber contextualitzar, sostreure’s a la velocitat de la tecnologia, pregar i fer un discerniment abans d’embolicar més les coses… són algunes de les actituds que ens proposen el sentit comú i el seguiment del Crist. La Revisió de Vida, que tant coneixem en els moviments apostòlics (i també en altres grups), és un mètode («i molt més que això», diu el consiliari Jordi Fontbona) que, malgrat estigui pensat per a fets de vida personals, també es pot aplicar a algunes qüestions d’actualitat informativa.

La Revisió de Vida, que sempre anem aprenent a fer, sobretot ens ajuda a re-mirar la vida amb els ulls de Jesús. Veure un fet per descobrir-hi les causes, les conseqüències, els actors i els interessos que hi juguen, requereix d’una actitud de recerca, de buscar diferents fonts, fins i tot d’aquelles que no sintonitzen amb els nostres interessos. Per Jutjar necessitem recórrer a l’Evangeli, és el moment de trobar-se amb Jesús i veure què hi diu. Probablement, si afinem la mirada, descobrirem com Déu s’encarna a través de la vida de tantes i tantes persones. L’Actuar ens dona l’oportunitat, si escau, de mullar-se, de donar una resposta evangèlica a la situació plantejada, de convertir-nos.

De fet, a l’Acció Catòlica Obrera (ACO) vam debatre sobre aquesta qüestió l’abril passat a la III Jornada de Comunicació amb dos ponents de luxe, David Fernàndez i Joan Guerrero, que van ajudar-nos a posar-hi llum (teniu algunes pistes a l’enllaç). El debat, precisament en format de Revisió de Vida, va donar molt de sí. Em quedo amb aquesta frase: «Al final però el que cal realment és creuar els ponts per trencar la bombolla en què vivim, i en què sovint ens refugiem; per donar la mà als altres, hem de ser capaços de sortir del propi relat».

Joan Andreu Parra