Pau de Tars (10) – Pau i l’esperança en la resurrecció de Jesucrist com a premissa estructuradora de l’existència i per tant de la història

Un dels temes de fons que planteja Pau als batejats és el següent: ¿val la pena seguir al Crist si sabem del cert que la carn, dominada per la por a la mort i la impotència, impedirà que el regne vegi la llum aquí a la terra? ¿Com una promesa escatològica d’impossible acompliment aquí a la Terra pot ser el motor de la història?

La resposta a aquestes qüestions, que atabalen a Pau i als batejats d’aquell temps i a les criatures pragmàtiques d’avui, és que si ens neguem a seguir l’Esperit, és a dir, a fer el seguiment de Jesucrist, la nostra vida no tindrà sentit, haurem mort en vida. Per a l’antropologia paulina la criatura és un tot: carn, cos i esperit. Avui diríem que la salut del cos està intrínsecament lligada amb la cultura, la societat, l’economia, la psicologia, l’equilibri mediambiental… és a dir, que la mort de cada un d’aquests aspectes afectarà als altres elements TOCANT DE MORT la llibertat creadora, sustentada en l’esperança escatològica (motor de la història), que ens fa ser subjectes i no objectes de la història. La conclusió és que les CRIATURES viurem les nostres vides sense el sentit que Déu ens va donar com col·laboradors de la seva obra creadora de germanor universal (Gal 3,28). Les nostres obres (les dels batejats) si no van dirigides cap aquí, no serviran per a res. Però, recordem que tots estem justificats (perdonats) per la mort i resurrecció de JESUCRIST.

Resumint:

1. Si l’Esperit dona a l’home la capacitat de construir, malgrat totes les resistències “externes”, el que és definitiu, “la carn”, segueix fent que aquesta construcció no pugui ser verificada. I si no és verificada, no pot ser calculada ni servir a l’home per negociar amb Déu cap seguretat.

2. L’escatologia de Pau fa possibles i necessàries aquestes dues afirmacions: el món canvia radicalment amb Crist i el món no ha canviat res amb Crist. El Regne ha arribat ja amb poder i el Regne no arribarà mai amb poder a la història.

3. Els valors de què va donar testimoni concret Jesús de Natzaret amb la seva vida i missatge, només poden realitzar-se en les criatures si es fonamenten en la llibertat creadora sostinguda en l’esperança del fet escatològic. Només així, el jo de cadascú té força per realitzar el gran projecte, al mateix temps propi i definitiu que, com que estarà fonamentat en l’amor gratuït de Déu, serà lliure. De no tenir aquesta força espiritual, la fe antropològica en Jesús de Natzaret no tindria sentit, seria irracional i contradictòria.

4. En Pau no té lloc el dualisme cos i ànima, sinó la dialèctica històrica generada per l’experiència d’allò que no es veu, la resurrecció, i allò que sí que es veu, la mort d’una vida plena de sentit. És a dir, la dialèctica entre el projecte/pensament i realitat/carn.

4.1 La mort, per a ell, és més que la mort física. És mort del sentit. Per tant, cal entendre la resurrecció incidint radicalment en el sentit dels projectes humans, en altres paraules, en termes històrics i no a-històrics (1Cor 15,53-58):
Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat. Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló? El fibló de la mort és el pecat, i la força del pecat ve de la Llei. Però donem gràcies a Déu, que ens concedeix la victòria per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre.

Per tant, germans meus estimats, manteniu-vos ferms i incommovibles; doneu-vos de ple a l’obra del Senyor, sabent que, gràcies a ell, el vostre treball no serà inútil.

4.2.La CRIATURA no és merament la carn, és també cos i esperit. És la totalitat de la seva existència amb les seves relacions i projectes. La carn es mostrarà intrínsecament resistent al projecte, però se li injectarà una vida que tindrà unes propietats que de moment, mentre duri la història, romandran (quasi) invisibles, i aquestes propietats precisament seran el motor i donadores de sentit de la CRIATURA i de la seva història 1Cor 3, 9-17:

Nosaltres som col·laboradors de Déu, i vosaltres sou el seu conreu, l’edifici que ell construeix.

Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres.

5. La resurrecció de Jesús és la dada transcendent que domina l’antropologia paulina. Heus aquí la manera com una experiència, que no serà científica i imparcialment verificable, però que no deixa de ser una experiència, apareix com a suport raonable de l’esperança, que deixa de ser un mer desig per transformar-se en una premissa estructuradora de l’existència.

Cesc Cònsola

30 de desembre: Pasqua de Resurrecció!

DIJOUS SANT: 9 d’abril (de 2020): celebració austera a la catifa de casa davant del televisor i combregant amb un tros de pa de motlle. Francesc ens recorda, i així ho medito, Jesús en mi a l’eucaristia, el servei com a meu compromís pel Regne i la unció dels preveres, de totes les (persones) cristianes i la meva. Em ressona encara la impactant imatge d’un solitari Francesc a l’atri de Sant Pere del Vaticà en oració multitudinària del 27 de març: “La tempesta desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert aquelles falses i supèrflues seguretats amb què hem construït les nostres agendes i els nostres projectes, els nostres hàbits i prioritats.”

DIVENDRES SANT: Més d’un any després, el 31 d’agost sento por a la reincorporació; aquell dia m’exploten els records dels últims dies d’en Jose, el sogre, la fugida de Saigon, el confinament a una no-llar, el trasbals econòmic familiar, la solitud laboral del 2020/21, la mort sobtada del cosí Miquel, la incertesa en el futur, i la decepció d’una tornada desitjada que no acaba mai d’arribar; la directora m’anima i el dia 2 m’hi atreveixo. Divendres 10: la doctora em recomana uns dies de prova, ja amb nois i joves a l’aula. Dissabte 18: setmana superada però 48 hores de llit i sofà. Dimecres 22: cita d’urgència amb resultat d’Incapacitat Temporal.

Trobo que em falta energia, sento que m’irrito fàcilment, he perdut confiança i espontaneïtat, rendeixo menys, em costa concentrar-me, ploro per res. De vegades em sento frustrat, estic inquiet i m’amoïno, tinc pensaments negatius, he perdut interès en algunes coses. Portes tancades, relacions en stand by, la situació econòmica, sanitària, social que ens ha portat la pandèmia tampoc no hi ha ajudat. La meva creu (Mt 10,38), la més pesada que m’ha tocat de portar a la vida, la separació obligada dels meus, per gairebé 2 anys. Però vaig descobrint altres creus menors en diversos dols no ben tancats al llarg dels últims anys: trencament de la il·lusió d’una vida en tiếng Việt, i alguns altres de laborals, de carisma i eclesials.

DISSABTE SANT: M’han reanimat les pastilles, una vida més lenta, trobades diverses del Postgrau d’Acompanyament, amics, familiars, la Naomi i els passejos amb l’Olaf, la pregària, els molts contactes virtuals amb ell, algunes noves relacions… I m’ha donat aquella altra estabilitat necessària, la tasca professional i propera del meu equip directiu, les doctores, la psiquiatra, l’empresa, la mútua i la Seguretat Social. Dijous 8 de desembre, a parer de la llei i els entesos rebo l’alta laboral. Una possible i consensuada en parella reducció horària em dona ales a poder-me reincorporar al ritme laboral i social. Tot això i la fe madura apresa de Jesús que m’adono tenir, m’han revifat suficientment. Intento mantenir l’esperança, però la veritat és que em costa veure un futur clar.

DIUMENGE DE PASQUA: 30 de desembre, terminal 1 de l’aeroport del Prat, a prop del migdia: aterren en Jordi i el Milo; 10 mesos amb un i 22 a l’altre sense tocar-nos, olorar-nos, sentir-nos… Finalment ens trobem a casa tots quatre, emparat i enfortit pels més propers, com veritable família. Ara sí que construirem llar. Ara sí, per mi ja és Pasqua i rebo amb joia el missatge Urbi et Orbi d’abril de 2021: “Enmig de les nombroses dificultats que travessem, no oblidem mai que som guarits per les nafres de Crist (cf. 1Pe 2,24). A la llum del Senyor ressuscitat, els nostres sofriments es transfiguren. On hi havia mort ara hi ha vida; on hi havia dol ara hi ha consol. En abraçar la Creu, Jesús ha donat sentit als nostres sofriments. I ara preguem perquè els efectes beneficiosos d’aquest guariment s’estenguin a tot el món”.

Bona Pasqua!

Sergi Bernabeu Paniello