L’IRSC o la llei de l’embut

L’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) va néixer l’any 2006 com a punt de referència a l’hora d’accedir a determinades prestacions públiques: per accedir a la renda garantida de ciutadania, per fixar-ne la quantia, per ser perceptor de beques, per a ajuts als pagaments de lloguer, pensions d’aliments o per fer front a la pobresa energètica. Va ser fruit del consens i un dels seus objectius justament era garantir que s’ajustés més a la realitat econòmica de Catalunya que no pas l’Iprem (l’indicador d’àmbit estatal), que solia quedar per sota del cost de la vida a Catalunya.

Doncs bé. Aquest indicador es va fixar el 2006 en 7.137,2 € anuals i es va anar actualitzant fins al 2010, en què es va congelar. Des del 2010 fins avui, l’IRSC va quedar en 569,12 euros mensuals x 14 pagues. És a dir en 7.967,73 euros anuals. Dit d’una altra manera, el fet de sobrepassar aquesta quantitat en ingressos et deixa al marge de rebre uns quants ajuts. Vaja, que si no ets pobre de solemnitat no pots rebre suport.
Mentrestant, en l’evolució de l’IPC des de l’1 de gener de 2010 fins al 31 de març de 2022, es constata un increment d’un 24,8 % en l’àmbit estatal i d’un 27,1 a Catalunya. Paral·lelament a aquest increment, la crisi econòmica –encara no resolta– del 2008, la pandèmia, i les conseqüències de la guerra d’Ucraïna, han causat segons l’informe Foessa que un terç de la població catalana estigui en risc d’exclusió. Sis punts per damunt de la mitjana espanyola!

Per acabar-ho d’adobar, la llei de pressupostos de la Generalitat de l’any 2021 (disposició addicional 17) i de l’any 2022 obre la porta a un increment de l’IRSC si es produeix un increment de l’Iprem (l’indicador estatal). L’increment s’ha produït (un 5 % el 2021 i un 2,5 % el 2022), però la Generalitat no ha mogut fitxa.

En resum, paradoxalment, avui és més alt l’indicador estatal que el català, mentre que la depressió econòmica és força superior aquí que a la resta d’Espanya. El govern de Catalunya infringeix la seva pròpia llei… i els pobres, com sempre, en paguen la factura.

Reconec la meva ignorància en aquest tema, i la dificultat d’entendre bé els conceptes i les repercussions de tot plegat. Me’n vaig adonar quan vaig assistir a una reunió al Parlament, convocada pels promotors de la Renda Mínima Garantida amb els interlocutors socials de tots els partits de Catalunya, a la qual, per cert, només van assistir Junts, ERC, PSC, els Comuns i la CUP. Bones paraules per part dels partits en el Govern… però cap resultat. Sensació a més que hi ha a qui el tema li interessa només si en pot treure rendiment partidista.

La lluita contra la pobresa passa, doncs, per treure’ns la mandra del damunt i submergir-nos en la incòmoda lletra petita que manté en la pobresa tantíssima gent i per la mobilització. Res de nou.

Mercè Solé

Jesús i el salari mínim interprofessional

Soc dels que no té massa memòria. Normalment no recordo detalls ni circumstàncies concretes. Quan algú em vol fer recordar llocs, detalls, noms, una pel·lícula… sovint acabo amb un “Oi tant!…” de compromís, per evitar el corresponent, insistent i inútil “Sí home, sí!…” de l’altra persona. Deu ser una qüestió d’economia neuronal –potser mal entesa–, i de fet la meva memòria és més de sensacions i sentiments que de detalls. Però algunes caselles de la memòria han quedat ben dibuixades.

Jo tenia set o vuit anys i era el segon dilluns del mes de maig. No ho recordo que fos dilluns ni que fos el segon de maig, ho dedueixo. Solet de matí de primavera d’un dia laborable anant amb els pares per la Plaça Urquinaona de Barcelona: només podria ser el segon dilluns de maig que és festa a Sabadell, l’Aplec de la Salut, i laborable a la capital. Vaig sentir el pare comentar amb la mare: … Quina vergonya! i després d’insistir una mica, em van explicar que tota aquella gent –a peu dret fent grup o asseguts a la vorera– era gent sense feina que esperaven que passés un encarregat d’obra i els contractés per la resta del dia. Ja son les deu i ja només els queda mitja jornada, va dir el pare.

Saltant a l’altre casella –com si fos el joc de l’oca– em trobo en algun diumenge de la segona quinzena de setembre: sant Ferriol és el dia 17 de setembre i durant molts anys, el diumenge després o abans del 17 hi havia trobada familiar, missa dominical inclosa. Sovint coincidia que es llegia la paràbola dels treballadors de la vinya (Mateu 20,1-15). La discussió sobre si era just o no que la paga fos igual per als treballadors de primera hora i els de la tarda, acostumava a allargar-se més enllà de la missa. A mi, francament, la literalitat del text no em convencia gaire: ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? De què parlem, de discrecionalitat, d’injustícia, de compassió?

Sort en tenim dels savis que ens ajuden a entendre les coses. No va ser fins que vaig llegir el llibre Jesús. Aproximació històrica (José Antonio Pagola, Claret editorial), que vaig conciliar la plaça Urquinaona, les paraules del pare i la paràbola. Pagola explica que un denari venia a ser el cost diari de mantenir una família a les contrades agrícoles de Judea. I els donà un denari a tots. Un denari. El just per menjar un dia.

A l’entendre-ho, vaig anar a parar a una altra casella de la memòria: la del dia en què vaig quedar marcat per la frase …a cadascú segons la seva necessitat, que és més que un bon eslògan marxista.

I ara, que parlem de Reforma Laboral i de recuperar drets sindicals i dels treballadors, penso que Jesús va començar a parlar del Salari Mínim Interprofessional i de la Renda Bàsica Universal, abans que ningú. A veure si la dreta missaire se n’adona…

Albert Farriol

Treball, Ingrés Mínim Vital i Renda Bàsica

M’animo a escriure sobre un tema que desconec i sobre el que no tinc una opinió ben definida, i per això demano disculpes anticipades per si la reflexió que segueix, que només pretén obrir debat, no està a l’altura que mereix el debat. Si em llenço a verbalitzar el pensament per afermar-lo és perquè la intuïció que m’hi porta xucla irresistible com un corrent marí de fons, d’aquells que remouen la sorra arrossegant els esculls i canvien la fesomia de la platja en aquestes aigües poc profundes de les democràcies industrials. Els valors que sustenten la nostra societat certament tenen poca solidesa. Són còdols a expenses de l’onatge. No en coneixem d’altres. Què passa quan un temporal tecnològic remou els sediments i sacseja la fina capa ja tèrbola sobre la qual s’assenten conceptes com el treball humà assalariat?

Amb el coronavirus ha arribat al nostre país l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Una prestació per a persones i famílies en risc de pobresa extrema que va entre 462 i 1.015 euros segons el tipus i composició de la llar. La seva finalitat és garantir uns ingressos mínims per poder viure amb dignitat quan no es té pràcticament res perquè s’han esgotat totes les prestacions. A Espanya les llars sense cap mena d’ingrés superaven de llarg el mig milió abans de la pandèmia. La llei es va tramitar per via d’urgència a mode de flotador en auxili dels més vulnerables. A les comunitats autònomes existien ja percepcions no contributives com la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, que va ser promoguda, per cert, per una Iniciativa Legislativa Popular. L’IMV ha aflorat de nou el debat de la renda bàsica universal (RBU) que fa temps que despunta. A la RBU, a diferència de la l’IMV, hi tindria dret tota persona de forma incondicional, amb independència d’altres possibles rendes del treball, del patrimoni i amb independència també de la riquesa personal o familiar que es pugui tenir. La diferència conceptual de la renda bàsica respecte d’altres percepcions no contributives com l’IMV és, com diu Thomas Piketty, que el que cal gravar és la riquesa i no la renda. La RBU és un sistema de distribució de renda al marge del treball, és a dir, no salarial.

Enmig de tanta turbulència, i ara que els imponderables i les calamitats han arrossegat fins aquesta platja algunes restes de debats eterns i altres més novells. A la vista de la fragilitat no només d’alguns materials rònecs que les ones han varat sobre la sorra, sinó també de la volatilitat de conceptes com treball, em faig tres preguntes que em responc jo mateix. La primera: en l’estadi actual de la revolució digital, l’automatització creixent de les feines mecàniques i la substitució algorítmica de tasques intel·lectuals ens aboca irremeiablement a una progressiva escassesa d’ocupació laboral? En aquest cas, el treball perdria la centralitat en la realització humana, la socialització i la distribució de les rendes? Caldria a conseqüència de l’escassesa del treball articular un nou mecanisme per a la distribució de la renda com per exemple la renda bàsica universal? I una segona pregunta: estaria el món digital desplaçant el concepte de treball assalariat, necessari per viure cap a una nova categoria de treball voluntari i autònom, fruit de la iniciativa emprenedora de l’ésser humà, desvinculat de cap remuneració, només vinculat a la necessitat de realització personal? I encara una tercera: Anem cap a una societat on el moviment social en xarxa substituirà la classe obrera com a factor mobilitzador contra el capitalisme?

Les meves respostes: Totes les revolucions industrials han destruït treball per l’automatització, però n’han acabat generant més que no pas n’han destruït. Aquesta no serà diferent encara que hi ha factors diferencials com l’aparició per primer cop de la substitució del treball intel·lectual. No obstant això, la tecnologia digital, la xarxa global i la limitació de recursos, sobretot energètics, per la descarbonització de l’economia condueixen cap a negocis cada cop més cooperatius i amb més regulació i intervenció estatal que modularà el mercat. Crec que, en el mitjà termini, almenys fins passada la primera meitat d’aquest segle, anem cap a societats mixtes on conviurà una economia de mercat més o menys a l’ús amb una economia de xarxa més cooperativa que competitiva que condicionarà la dinàmica de mercat que coneixem. Les polítiques econòmiques dels Estats estaran fortament condicionades per directives i acords i pactes internacionals en un escenari de forta interdependència mundial. El treball assalariat segurament encara coexistirà durant alguns decennis amb altres formes de treball, i probablement veurem alguna aproximació cap a la renda bàsica universal però en el context de la UE de forma mancomunada entre Estats.

Salvador Clarós

La Renda Bàsica: una proposta racional per al segle XXI

La renda bàsica consisteix en una assignació monetària incondicional a tota la població només pel fet d’existir. Com el sufragi universal allà on s’ha pogut aconseguir. No cal demostrar una condició.

renda-basicaLa renda bàsica era fins fa poc una proposta molt desconeguda. Actualment es parla i es debat molt sobre ella en diferents fòrums. I desperta passions. De vegades es discuteix sobre la renda bàsica amb molta racionalitat i amb ànim d’entendre les raons de la persona que no opina igual, i en altres ocasions es debat de forma demagògica i sense la menor intenció d’analitzar els arguments contraris.

Les crítiques més freqüents que han estat abocades contra la renda bàsica són: a) és injusta que la rebin els rics, i és millor centrar-se en els subsidis dedicats a combatre la pobresa; b) mantindríem a dropos (o la gent no voldria treballar, o augmentaria el parasitisme, o qualsevol altra variant del mateix estil); c) no es pot finançar.

No puc dedicar aquí una revisió detallada de cadascuna d’aquestes crítiques. A www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info es pot trobar molt material sobre el tema. Sí que em referiré breument aquí a uns pocs aspectes relacionats amb les crítiques apuntades.

La renda bàsica és una proposta contra la pobresa, però va més enllà d’aquest objectiu. Potser pot resultar paradoxal, que sent més que una mesura contra la pobresa és una proposta que resulta més efectiva en la lluita contra la pobresa que els subsidis condicionats dirigits a combatre-la (suposadament) de forma directa. Aquests han demostrat, entre altres coses, la seva insuficiència allà on han estat practicats. I si he afirmat que la renda bàsica és més que una mesura contra la pobresa, què és aquest “més”?

En poques paraules: aquest més es refereix al fet que augmentaria la llibertat de la gran majoria de la població no estrictament rica. Augmentaria el poder de negociació dels treballadors i augmentaria la llibertat de moltes dones que depenen materialment dels seus marits o amants. A més, dotaria dels mitjans d’existència material a la gran part de la població que avui no els té. Perquè qui no té l’existència material garantida no és lliure. Un pobre no és ni pot ser lliure. Garantir l’existència material a tota la població converteix la proposta de la renda bàsica en difícilment tolerable per als que avui governen la UE. La llibertat de tota la població possibilitada pel fet de tenir l’existència material garantida no és una cosa que mai hagi entusiasmat a buròcrates, poderosos, dirigents corruptes i partidaris que governin les camarilles lligades als interessos oligopolístics. Ni a molts acadèmics que adornen amb entrellats més o menys enginyosos el que és purament i simple defensa d’interessos minoritaris. Ni molts perits en legitimació que no “veuen” la veritat perquè, com va deixar escrit Upton Sinclair, és molt difícil que algú vegi la veritat quan es cobra per no veure-la.

Quan les desigualtats estan creixent, quan 20 persones del Regne d’Espanya tenen una riquesa equivalent a la que disposen 15 milions de persones del mateix Estat… la renda bàsica no sembla una mesura desenfocada. Menys encara radical. Qui així qualifica la proposta de la renda bàsica, ha de tenir una idea de la radicalitat realment curiosa. Que una proposta que permet que tota la població surti de la pobresa mitjançant una redistribució de la renda i la riquesa sigui qualificada de radical, és grotesc. Més aviat, la renda bàsica és de tot punt racional, o és més racional que la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida? Costa de creure.

A la defensa dels interessos dels més rics se la sol vestir amb vestidures de pretextos tècnics, a la defensa dels interessos de la majoria de la població s’acostuma a qualificar-la de “radical”, “populista”, “utòpica”, “irrealista“, “demagògica”… o qualsevol poc amistosa paraula del mateix tenor.

La renda bàsica és una proposta de política econòmica, no és “una” política econòmica. Una política econòmica és un conjunt de moltes mesures i la renda bàsica només en seria una, per a mi de les més importants, d’aquesta política econòmica que apostaria per la immensa majoria de la població no rica, justament el contrari del que està fent l’actual UE.

Daniel Raventós
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB