Escoltant les Amèriques (2)

Llegiu la primera part de l’article aquí.

1. La india mexicana tiene una silueta llena de gracia. Muchas veces es bella, pero de otra belleza que aquella que se ha hecho costumbre en nuestros ojos […]. El ojo es de una dulzura ardiente; la mejilla de fino dibujo; la frente, mediana como ha de ser la frente femenina; los labios, ni inexpresivamente delgados ni espesos […]. Rara vez es gruesa la india; delgada y ágil.
[…]
Y esa mujer que no han alabado los poetas, con su silueta asiática, ha de ser semejante a la Ruth moabita, que tan bien labraba y que tenía atezado el rostro de las mil siestas sobre la parva.

Gabriela Mistral, “Silueta de la india mexicana”, 1923

2. Del març al desembre de 2020 l’organització Stop AAPI [Asian American and Pacífic Islands] Hate va rebre 2.808 denúncies d’incidents d’odi. A l’estat de Califòrnia, només del març al maig de 2020, es van notificar més de 800 incidents d’odi relacionats amb la COVID (població d’origen asiàtic: 6 milions; 15%).

3. Atlanta, EUA, 16 de març de 2021: 8 persones van morir, 6 d’elles d’origen asiàtic, després que un jove de 21 anys va disparar contra un saló de massatge i dos spas. Molts ho veuen com “la culminació d’una misogínia racista latent al país des de fa molt de temps” (The New York Times)

4. Nova York, mesos recents: nombrosos atacs, alguns d’ells contra dones filipino-americanes.

Al fragment 1, escoltem com la Premi Nobel xilena Gabriela Mistral desafia els cànons de bellesa trasplantats d’Europa en segles anteriors, amb una presentació mítica, lluminosa, de “la mujer que no han alabado los poetas, con su silueta asiática”.

Cal aclarir que “Silueta de la india mexicana” no conté una provocació aïllada o casual. Publicat i aparegut al 1923 a diversos diaris d’Amèrica Central i del Sud, participa d’un entusiasta corrent americanista sorgit de les últimes independències, però, sobretot, d’un segle de reflexió i de cerca de la pròpia identitat llatinoamericana, basada principalment en l’apreciació de les cultures prehispàniques. Líders intel·lectuals, com el cubà José Martí, lamentaven que Hispanoamèrica no esdevingués un sol país com el gegant del Nord. L’orgull en les singularitats individuals ho va impedir.

Quasi cent anys han passat entre la publicació de “Silueta de la india mexicana” i les notícies recents i actuals als Estats Units, resumides als fragments 2, 3 i 4: reports de dones nord-americanes d’origen asiàtic víctimes d’insults, escopinades i tos a la cara, assalts físics, pallisses… i assassinats; reports d’incidents de rebuig de servei, amenaces a restaurants i botigues, discriminació a la feina…

Desenes d’organitzacions i una majoria de la població, ben representada a manifestacions per tots els Estats Units, es pregunten angoixats per l’origen d’aquesta violència. Des dels anys 1960, en què el govern eliminava les últimes lleis discriminatòries contra els immigrants xinesos, l’ofensa més comuna a un ciutadà nord-americà de Hawai, o net o besnet d’immigrants asiàtics –i bon motiu per riure entre amics– ha estat felicitar-lo per com parla de bé l’anglès. És un símptoma de la invisibilitat dels americans asiàtics als ulls d’altres nord-americans; més lamentable, de la seva absència als llibres d’història del país, malgrat la participació crucial dels primers immigrants xinesos, al segle XIX, en la construcció del ferrocarril transcontinental, i de dues línies al llarg del Pacífic.

Converses recents entre membres d’organitzacions i de diferents estaments del país han atribuït la causa directa de la violència xenofòbica exposada a les actituds de l’anterior president envers la COVID-19, així com el pràctic oferiment de la Casa Blanca com a púlpit dels White Supremacists.

Els països llatinoamericans han passat i continuen passant per greus problemes econòmics, socials i polítics, però un d’ells no és el racisme. Mestra de professió, Gabriela Mistral probablement comprenia el valor d’ensenyar als alumnes respecte a la dignitat i a la història de cada persona, així com apreciació del que és diferent, fins i tot d’una bellesa diferent.

Mercè Gracia

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento.

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento. Capitán Swing Libros, Madrid, 2017

Amb motiu d’unes converses al CCCB el mes d’octubre de 2017 vaig tenir coneixement d’Angela Davis, activista negra als EUA dels anys 60 i 70, que va ser perseguida, empresonada i amb una condemna de pena de mort que li va ser retirada per la gran reacció de protesta i denúncia sorgida per tot el món.

Quan va començar com a professora adjunta de filosofia a la Universitat de Califòrnia, en va ser expulsada pel fet de pertànyer al Partit Comunista. La seva erudició sobre les dones, la classe obrera i la gent de color; el seu treball intel·lectual i polític pioner sobre el creixement explosiu del sistema de presons com a solució a tota mena de problemes socials, especialment dels negres (població majoritària a les presons dels EUA), i el seu compromís per la lluita pels drets civils l’han fet ser un referent potent per a tots els moviments d’alliberament durant dècades i fins avui.

Copio el paràgraf final de la introducció de Frank Barak (activista en favor dels drets humans i periodista, que ha estat coordinador del Tribunal Russell sobre Palestina): “Angela es un milagro”, me dijo la autora, poeta y activista estadounidense Alice Walker un día. Angela es única, pero no está sola, porque su ejemplo y su obra han ayudado a que surjan nuevas voces, nuevos académicos, nuevos activistas que toman sus ideas y las amplían. Creo que, cuando Alice definió a Angela como un milagro, quería decir que Angela es el vivo ejemplo de que es posible sobrevivir, resistir y vencer a la fuerza bruta del poder corporativo y del Estado dispuesta a destruir a una persona importante porque inspira la solidaridad colectiva. Es el vivo ejemplo de que el poder del pueblo funciona, de que una alternativa es posible y de que la lucha puede ser bella y apasionante. Esto es algo que, como seres humanos, necesitamos vivir. Y está en nuestras manos tomar partido en esta lucha.”

Entre els fets de Ferguson i Palestina hi ha una connexió que les fa representatives de les causes globals, d’aquí el subtítol del llibre. Angela parla de la interseccionalitat com una resposta estructural, intel·lectual i política a la dinàmica de la violència, la supremacia blanca, el patriarcat, el poder de l’Estat, els mercats capitalistes i les polítiques imperials.

El llibre, estructurat en deu capítols, té una primera part, els tres primers capítols, que són tres entrevistes de Frank Barak a Angela Davis fetes en diferents moments de l’any 2014. En una analitza els fets de Ferguson on la mort d’un ciutadà negre, Michael Brown, en mans de la policia, va desencadenar tot un moviment de protesta que va posar en evidència el racisme als EUA, especialment als estats del Sud.

I una segona, la resta de capítols, que aplega un article periodístic i sis conferències recents d’ella per universitats del seu país principalment sobre diversos temes de gran actualitat, com el feminisme i l’abolició de les presons, Palestina, la G4S (la multinacional dedicada a la seguretat), el complex industrial de presons, i les solidaritats transnacionals, entre altres.

Per mi, llegir aquest llibre ara, entrar en aquesta història que ve de lluny però tan actual, m’ha sacsejat i m’ha despertat l’interès i les ganes no sols per conèixer més Angela Davis i la seva trajectòria militant, sinó també per comprovar la gran riquesa que suposa reconèixer que la lluita per la llibertat és un compromís vital, de tota una vida, si volem contribuir a fer un món més just i solidari.

Si voleu saber-ne més us recomano el vídeo de la conferència que va fer al CCCB, la tardor del 2017. També us recomano que escolteu la cançó que li va dedicar Pablo Milanés i les d’altres cantants dels anys 70 quan Angela Davis era una icona de la lluita pels drets civils a tot el món.

Josep Pascual

Coretta Scott King

“Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança, i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran.” (1Co 13,13). Aquesta és la inscripció que es llegeix a la tomba d’una vida lliurada totalment al servei de l’alliberament dels més pobres; activista pels drets civils, líder de la comunitat de color negra, cantant, escriptora, esposa de Martin Luther King. Coretta va néixer a Alabama l’abril de 1927 al si d’una família d’un nivell mitjà que li va poder proporcionar una bona formació. De joveneta ja va haver de tastar què volia dir ser negra, perquè per anar a l’escola havia de caminar 6 km. d’anada i la tornada; als negres, a causa de la segregació racial, no se’ls permetia anar a l’autobús dels alumnes blancs. Ser negra i viure en els anys de la Gran Depressió li van suposar una infància dura i sacrificada que, al costat de la discriminació, van fer d’aquella nena una dona valenta i segura d’ella mateixa, que podia enfrontar-se a qualsevol persona fos quina fos la seva raça, cultura o religió.

Llicenciada al Conservatori, va exercir de mestra de música. Ella mateixa tocava la trompeta, el piano i el violí i formava part de la coral de la seva Església Baptista. De ben jove ja va ser membre actiu de l’“Associació Nacional per al Progrés de Persones de Color” (NAACP), i d’un comitè de relacions racials. El 1953 es va casar amb l’estudiant de teologia Martin Luther King, amb qui podia compatir els mateixos ideals de justícia i llibertat. Van ser pares de dues noies i dos nois que van educar en la no violència i la desobediència civil com a forma de lluita per la igualtat. ¿Qui no coneix el fragment d’aquell discurs que va començar així: Tinc un somni que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals”?

Aquest era també el somni de Coretta: que un dia els seus fills viurien en un país on no serien jutjats pel color de la seva pell, sinó per les seves obres. Un pensament i un desig que amarava el seu paper de mare, que va inculcar als seus fills la defensa dels drets civils; ideal que estava present en els seus discursos polítics, sempre en favor de la pau, la igualtat, de la llibertat a les escoles, a les esglésies, als grups cívics; sense deixar de col·laborar en tota la tasca pacifista del seu marit fos amb la paraula o fos amb els concerts populars, per a conscienciar i recaptar fons per la Conferència de Lideratge Cristià del Sud (S.C.I.C.). L’any 1962 va assistir, amb els representants de 17 nacions, a la Conferència de Desarmament a Ginebra, com a delegada de la Vaga de Dones per la Pau. Van viatjar a Ghana, Mèxic, l’Índia, sempre per ajudar en les lluites d’alliberament, fos polític o social, en favor de l’eradicació de la pobresa i la desigualtat.

La família va patir tota mena d’agressions racistes, que van culminar amb l’assassinat del seu marit, l’any 1968. Coretta no es va rendir, sempre va propagar la filosofia de la no violència. Va protestar repetides vegades a Washington en contra de les polítiques racistes de Sud-àfrica, fins el punt que l’any 1985 va ser arrestada, junt amb tres dels seus fills, a l’ambaixada de Sud-àfrica de Washington, on protestaven per l’apartheid. Precisament per aquesta causa va viatjar a Sud-àfrica per unir-se a les lluites de Winnie Mandela mentre el seu marit era a la presó. Més endavant en recolliria els fruits al poder estar al costat de Nelson Mandela en el seu nomenament com a primer president negre elegit democràticament a Sud-àfrica.

El 1969 va fundar el Centre per al Canvi Social No Violent, que va dirigir fins el 1995, en contra de la fam, el racisme i l’exclusió social, sempre tenint en l’horitzó el somni de la llibertat.

Aquesta lluita per la llibertat suposava també la lluita contra la pena de mort, o contra la invasió d’Irak l’any 2003. No se li va escapar el patiment de cap col·lectiu. Incansable i decidida va participar en les campanyes en favor dels drets de les dones i dels gais i lesbianes.

Va morir el mes de gener del 2006, després d’haver patit un atac cardíac que la va paralitzar de mig cos i va limitar la seva activitat política. Va ser enterrada al costat del seu marit al Centre King, d’Atlanta. Milers de persones van desfilar davant d’ella, com a homenatge pòstum, a l’Església Baptista d’Ebenezer. Va ser la primera dona que va predicar en un culte ordinari a la catedral anglicana de Sant Pau, a Londres.

D’ella es diu que va ser una dona sàvia, compassiva i amb visió; que va procurar fer del nostre món un lloc millor, deixant la seva empremta en la història universal.

Roser Solé Besteiro

Nota: Extret de Semblanzas de Mujeres Ejemplares, E. Filedner y B.Zöckler, Madrid 2017