Una dimensió “humana”

Kafka escrivia, el 19 d’octubre de 1921 (p.192 dels Diaris, 1910-1923, Lumen, 1975): «Moisès no va arribar a la terra de Canaan, no perquè la seva vida fos massa curta, sinó perquè era una vida humana». Hi he pensat quan els de L’Agulla m’han demanat un escrit sobre la Quaresma i la Setmana Santa. La raó és senzilla: els quaranta dies –la quarantena tan de moda en la pandèmia, ni que sigui en versió reduïda– no parlen de «llarg» o «curt», conceptes relatius. Parlen d’humanitat. Quaranta anys va ser durant segles l’esperança mitjana de la vida humana, i encara ho és en alguns llocs. Des del punt de vista de «llarg» o «curt», hem duplicat l’esperança de vida i semblaria que hauríem de tenir temps de sobres per entrar a la terra promesa… però no és així. La dimensió humana no ho permet.

Ara que som a la Quaresma és el moment de recuperar la seva força d’humanització, més enllà d’una visió superficial. La litúrgia intenta ajudar-nos-hi ja que la iniciem proclamant les temptacions de Jesús (i les nostres), o sigui la necessitat, per ser humans, de saber quin és el nostre aliment, ja que no sols vivim de «pa». Durant quaranta dies tenim ocasió d’aprofundir en la nostra veritable humanitat, feta d’escolta i de diàleg, en un moment de crisi tan profunda i seguida, amb els serveis psiquiàtrics desbocats. Ens haurem de demanar què ens passa perquè hàgim embogit d’una manera tan innegable. Som el que mengem, diuen alguns dietistes, i ja es veu que devem menjar coses abominables perquè el resultat salta a la vista.

El camí de la Quaresma està ben estructurat, restes dels temps en què els qui volien entrar en la comunitat havien de seguir un camí iniciàtic, perdut avui. Però, ¿com es pot ser humà sense iniciació en els misteris de la vida, d’un mateix, dels altres i de l’Altre? Patim una societat i una comunitat eclesial sense arrels, on cadascú la campa per on pot. M’adono que ho engego pel broc gros i que caldria matisar més; però no faig marxa enrere. La crisi personal i comunitària, alimentada per la pandèmia, palesa la poca qualitat del nostre aliment, la nostra migradesa de reserves, el nostre tancament dins un jo malaltís i fràgil.

Ens urgeix posar-nos en camí amb Jesús cap al «desert», lloc de prova, d’interioritat, de comunió a partir d’arrels comunes. Allunyem-nos del «soroll» que ens impedeix veure-hi i escoltar: així guarirem la buidor que ens habita i que ens genera por i angoixa. Busquem allò que ens pot curar. Necessitem un «tractament de cavall» que ens regeneri, i no uns drapets calents que ens ajudin a fer la viu-viu.

Si ens hi posem –no podem deixar de fer-ho–, al final del camí quaresmal arribarà la setmana gran: serà un bon resum per comprovar si el nostre esperit ha redescobert allò que ens fa viure. Hi veurem un Jesús tremolós però decidit que fa de la seva vida una ofrena generosa, una religió que ni enganya ni aliena. Ens farà bé de contemplar-lo. I seurem a taula amb ell i la seva colla, i ficarem la mà al plat i ell ens dirà com som, i ens rentarà els peus, s’entendrirà per nosaltres i el seu amor encendrà una guspira en el nostre cor on hi ha massa cendra i poca brasa. Amb l’ànim encongit el veurem entrar angoixat al trull de la seva passió i ens ensenyarà a morir per entrar avui mateix al seu regne tan allunyat dels valors d’aquest món. Reposarem amb ell al sepulcre. Com ell en sortirem, com la papallona de la crisàlide, deixant-lo buit, i serem humans, finalment humans, regenerats. Un esperit impetuós ens haurà tornat a posar dempeus perquè no dobleguem mai més els genolls davant de ningú, sobiranament lliures. Les nostres relacions esquinçades hauran recuperat l’alè generós i solidari que les manté. I tot el nostre jo s’haurà oblidat per fi de les nostres apetències en el terreny del «llarg» i del «curt» perquè haurem recuperat l’arrel que ens sosté i ens alimenta com a humans. Serà «la pasqua», és a dir «el pas del Senyor» per acompanyar-nos en el camí de la llibertat.

Andreu Trilla

Quaresma

Sant Benet, al capítol 49 de la seva Regla, ens diu que la vida del monjo hauria de seguir sempre una observança quaresmal. Confesso que mai m’ha agradat aquesta afirmació però, amb el temps, he arribat a entendre-la i estimar-la una mica més.

Sovint associem la paraula “Quaresma” amb conceptes com penitència, conversió, abstinència, dejuni, privació, serietat, esforç, sobrietat, limitació… amb tot allò que no ens surt de forma natural ni ens sentim moguts a fer espontàniament, sinó que més aviat ens sembla un temps feixuc o costerut pel qual hem de passar i volem que sigui ràpidament. Això si és que som conscients d’aquest temps litúrgic que precedeix la Pasqua…

Però com a cristians podem veure i viure la Quaresma d’una forma molt diferent. Ens preparem per a la Pasqua, la gran festa de l’amor de Déu expressat en l’alliberament de la mort del seu Fill i dels seus fills, i, per tant, en aquest temps ens preparem per dins per celebrar-la com cal. Així, la visió feixuga descrita abans es converteix en la il·lusió per netejar la nostra casa, la nostra vida, i preparar tots els detalls per al gran dia de la festa. Com ho fem?

Amb el dejuni. Però no de carn per menjar peix o truita, sinó dejuni i abstinència de tot allò que em sobra per compartir-ho amb qui no té res. Dejuni de paraules buides, fàcils de dir però que no em comprometen a res. Dejuni de mals pensaments, d’aquells que em fan sentir superior als altres o d’aquells altres que no em permeten de reconèixer com a germà el qui pensa diferent de com ho faig jo. Dejuni d’accions que només cerquen el meu interès i benefici. Dejuni de tota hipocresia i judici ràpid, que es mou per idees preconcebudes i no em permet ni permet als altres evolucionar. Dejuni de tota forma feridora de tractar els meus germans. I amb aquest dejuni –cadascú sap de què li convé dejunar– ens presentarem més lliures i receptius, a la gran festa de la Pasqua.

Amb la caritat. Envers un mateix i els altres. Pot semblar egoista això de la caritat envers un mateix però no ho és. Necessitem acollir amb delicadesa la pròpia veritat, els propis límits, la nostra feblesa. Tot allò que no ens agrada i que amaguem sota una disfressa perquè els altres no ho vegin. Caritat envers els nostres pecats i misèries de la mateixa manera que Déu se’ls mira amb misericòrdia. I quan ens puguem reconèixer amb la veritat i la humilitat del que som, la nostra vida canviarà i serem més autèntics amb els altres. També la caritat serà més autèntica, més sortida del cor i no del que ens sobra. I podrem compartir el pa amb el famolenc, els vestits amb el despullat, el temps amb qui està sol, les paraules de consol amb qui està trist, l’esperança potser amb un malalt aïllat per la covid… I aquell dia de festa que ara preparem sentirem a dir: “Cada vegada que a un d’aquests petits meus ho vas fer, a mi m’ho feies…” (Mt 25,40). I serà un goig immens!

Amb l’oració. Per tal de fer lloc a Déu en la meva vida, perquè la seva Paraula ressoni dintre meu, per estar a soles amb Ell i parlar-li cara a cara, cor a cor. Sempre trobarem temps i espai per estar amb Déu si ho volem. Temps per agrair la vida i la salut que cada dia se’ns dóna encara que ens creguem amb el dret de tenir-la, temps per demanar perdó perquè no sabem estimar prou, temps per lloar-lo, per presentar-li tantes persones, conegudes i desconegudes i posar-les davant d’Ell. Temps per restar en silenci davant els seus braços oberts en creu. Llavors, aquell anhelat matí de Pasqua sentirem –sens dubte– la seva presència ressuscitada!
Per tot això, preparem-nos bé aquest temps de Quaresma…

Natàlia Aldana

Un decàleg a tall de vacuna

Primer. Les coses que passen i que ens passen, sempre tenen una causa o, si més no, tenen possibles lectures de per què passen. Personalment, crec que és un avís d’abast global. Avís que ens ha de fer pensar que no estem fent les coses bé a nivell global i local.

Segon. La pausa obligatòria que ens ha caigut a sobre, és com aquella frase, no sé si pedagògica, però prou efectiva que diu: “Nen, al racó de pensar”, després de moltes amonestacions i de molts arguments rebutjats per la criatura.

Tercer. Els danys col·laterals, a més dels malalts i dels morts, seran molt importants i greus com ja podem observar i témer: el dany econòmic portarà acomiadaments més o menys arreglats, atur, fallides, desànim, desesperació.

Quart. Hi va haver la crisi econòmica del 2008 que va provocar també un daltabaix per a moltes famílies, a més de retallar fortament “la societat del benestar”. I es va parlar d’una lliçó que calia aprendre, molt centrada en la bombolla immobiliària. La lliçó no s’ha après.

Cinquè. No caiguem en la trampa de les falses solucions que només tocaran l’epidermis del problema. Estem en una situació de malaltia personal i col·lectiva, global. No cal buscar laboratoris secrets ecocides. Nosaltres som el laboratori.

Sisè. Tenim la gran oportunitat de fer una PAUSA global seriosa i replantejar-nos què estem fent i com estem vivint i si volem un futur emmetzinat o una humanitat rehumanitzada.

Setè. Aprofitem aquest temps per Re-pensar. Re-pensar-nos. Compartir les nostres reflexions. Valorar totes les dades dels científics, que són com els profetes de vells temps, que ens diuen que potser “encara hi som a temps” de fer un cop de timó.

Vuitè. Realment hi ha una consciència global, uns efectes devastadors globals, però també un sentiment comú solidari que ens pot portar a nous plantejaments: sobre el treball, sobre les relacions familiars, sobre l’ús del temps i de l’oci, sobre el paper de cada persona, de cada professió, de cada col-lectiu, de cada poble.

Novè. Les xarxes ens han obert un camí encara “inexplorat”. Potser podrem tornar a caminar pel carrer i aturar-nos i parlar sense estar enganxats al mòbil. Potser ens adonarem que vivim en espais socials que hi són per a retrobar-nos com a persones que saben mirar-se i fer-se abraçades. Potser recuperarem el debat sincer i la conversa amable. Potser ens adonarem que a més dels productes de proximitat hi ha persones de proximitat.

Desè. Podríem dir que és un segon avís per a navegants. El cant de les sirenes ens pot tornar a engalipar i, encegats i seduïts, podrem anar cap a nous esculls encara més perillosos. Ara, com diu el temps quaresmal, és un temps de noves oportunitats. Un temps favorable al canvi d’estil, de costums, de maneres. La humanitat serà solidària o no serà.

Josep M. Fisa

Quaresma i Pasqua, més vives que mai!

Poc ens pensàvem que enguany viuríem la Quaresma, no pas a traves de dejunis, litúrgia i conferències, sinó en guaret i a casa. Sense misses, sense reunions, sense el contacte directe dels amics i mantenint potser una distància dolorosa amb les persones que més estimem per preservar la salut de tots plegats.

En el moment d’enviar L’Agulla encara no s’ha confirmat, però hi ha moltes possibilitats que enguany hi hagi una Setmana Santa sense litúrgia. Ja ho serà sense processons populars. De cop i volta ens trobem sols amb la nostra fe i sense caminadors. És un moment privilegiat.

En primer lloc per recuperar el sentit de la Quaresma: mirar sentint-nos-hi implicats el dolor del món, viure la fragilitat, recol·locar l’abraçada i l’estimació en el seu lloc, valorar els sistemes públics de salut, perdre aquell plus perdonavides i controlador que forma part de la identitat de la nostra cultura occidental i recuperar el valor del que és col·lectiu i comunitari. Per a la major part de la població, ocasió de silenci i d’allò tan escàs o preuat com és el temps: per pregar, per estimar, per pensar, per formar-nos, per fer neteja o per perdre’l i badar, si resistim la temptació d’estar permanentment connectats a les sèries de televisió, als obsessius informatius o a les xarxes socials.

Temps que fruitarà a la Pasqua, si som capaços d’aprofitar aquesta estada al “racó de pensar”, com diu el Josep Maria Fisa en el decàleg que publiquem, per convertir-nos en una societat que faci front a la inevitable crisi econòmica de forma solidària, acollidora per als més fràgils, participativa, dialogant, generosa i interessada en el bé comú, disposada a convertir-se per tal d’evitar l’emmalaltiment de la terra i el desastre ecològic. Sabent que els camins són incerts, que el procés pot ser dolorós, però que Déu ens hi acompanya. Pasqua és viure sense por.

El desert

Aquesta Quaresma la imatge que em suggereix i que m’acompanyarà, serà el desert. Fa uns quatre anys trepitjava el desert tot visitant Terra Santa. Recordo haver vist molt enllà un monestir i la pregunta immediata: com s’ho fan per viure? Recordo en aquests moments com Mn. Josep M. Ballarín escrivia pàgines molt interessants sobre el desert. No recordo el títol, però sí que recordo el nom d’un desert, el Gobi, on el novel·lista desenvolupava el seu pensament. Són idees sobre el que jo he llegit del desert.

Aquesta Quaresma m’ha semblat molt adient situar-me metafòricament al desert desempallegant-me de tantes i tantes coses que com males herbes, no et deixen trepitjar la vida del dia a dia. Desert com a sinònim de serenor, de silenci i de lloc per a plantar-hi aquella tenda universal on Jesús sempre ens hi espera. Desert que m’ajuda a mirar fins al fons del meu ésser, desentelant no només la meva vista, sinó tots els altres sentits de tot allò que ens contamina i que no ens deixa ser persones ben humanes. Escoltar la Paraula de Déu des del teu silenci interior i agafant forces per endinsar-te enmig del nostre món.

Ara mateix, penso quan vaig pel carrer o entro al temple: Quins signes ens recorden aquest temps de preparació per la festa major dels cristians, la Pasqua? Serà, només, l’anunci dels bunyols de Quaresma? Que més d’un es preguntarà: a què vénen? O entrant en els temples, la pràctica religiosa del Viacrucis, camí de la Creu?

A casa nostra, amb una expressió ben figurativa, no fer les coses ben fetes, també en diem fer bunyols.

En el camí de la Creu hi ha un moment que se’ns diu que s’obliga un home a dur la creu, perquè Jesús ja no pot més. Em pregunto: a quants obliguem a dur creus que els hem carregat? A quants, voluntàriament, ajudem perquè la Creu dels improperis es converteixi en camí de felicitat, de Resurrecció?

Quaranta dies i tota la vida per pensar-hi, per descobrir-ho i per actuar.

Ignasi Forcano Isern

Fem nova la vella Quaresma!

Fa temps que ho penso: ens ho juguem en la consciència! Veiem les notícies a la tele i no ens fan plorar, ni tan sols sanglotar: sovint restem impertèrrits mentre dinem. L’eslògan de la llavors Caixa de Catalunya, “Vull, puc, tinc”, que ja em semblava perniciós i escandalós, s’ha anat escolant pels nostres porus i s’endevina darrera de tota l’especulació, de l’afany desbocat, del no acceptar límits, mancances o fragilitats, de la intolerància a la frustració que caracteritza la nostra societat però també molts dels nostres comportaments (incloent-hi els d’aquelles persones que ens diem cristianes). Anem assumint que els principis són un fenomen passat de moda, que no poden nodrir una existència…

Però sí, els creients hauríem de revoltar-nos contra aquestes i tantes altres evidències que ens van allunyant de l’Evangeli, de la seva radicalitat, del Regne de Déu anunciat i que hem de construir. I cada any ens arriba la Vella Quaresma amb la proposta que la fem nova (no creiem que Ell fa noves totes les coses?). El calendari litúrgic ens marca un període anual perquè refem les nostres tres relacions fonamentals: amb Déu, amb el proïsme, amb nosaltres mateixos. La pregària, l’almoina (la caritat, l’amor) i el dejuni en són respectivament les eines.

Vista com a oportunitat, la Quaresma deixa de ser un temps fosc, trist, com de replegament… i esdevé un temps de privilegi, un regal en el camí.

I és en el silenci i la pregària on puc renovar la meva relació amb Déu, amb el Pare-Mare que ens estima i ens perdona, amb l’Amor. Estar a l’escolta, demanar-li mirar el món, els altres, la meva vida amb els seus ulls… Sí, és cert, anem molt de pressa. La vida va massa de pressa… Però aquesta Quaresma vull prendre consciència que Déu forma part essencial de la meva vida, que li he de dedicar un temps especial i de qualitat, esforçar-me per trobar-lo, fer silenci que apaivagui tant de soroll que m’envolta, que sovint m’omple…

L’almoina està mal vista… És cert… Sempre ens justifiquem pensant que millor fer els donatius a entitats com Càritas, Sostre o Arrels que donar alguna moneda a qui en demana al carrer, al metro, a la porta de l’església… Però, qui sóc jo per jutjar si la necessitat és certa, si faran bon ús del que els doni? De fet, faig jo bon ús del que tinc, dels diners i de les coses materials, del meu temps, dels meus dons? Si m’ho plantejo des d’aquí, el no a la segona pregunta em fa obrir el cor, tendir la mà i oferir unes monedes… I no són les de la viuda de la paràbola que donava el que li faltava… Aiiii!

Però aquesta Quaresma l’almoina la vull viure en un sentit ampli, com a caritat i amor a tots els meus germans i germanes. Els de prop i els de més lluny: la companya que sento que em menysté a la feina; el veí que ha llogat un pis a turistes i que col·labora a fer fora tanta gent en un barri que ja no reconec; el familiar del qual m’he distanciat… però també els 20 milions de persones que poden morir de fam (sí, en ple segle XXI, fruit de les desigualtats de les quals ens beneficiem la ciutadania del Nord) al Iemen, Nigèria, Somàlia i Sudan del Sud; les que a hores d’ara intenten creuar el Mediterrani, saltar les tanques i els murs que anem aixecant; les dones que pateixen maltractaments i menyspreus; els treballadors i treballadores a qui el sou ridícul no els permet sortir de la pobresa; a les víctimes del racisme, l’homofòbia, de qualsevol discriminació. Ser conscient que les meves accions i sobretot les meves passivitats poden ajudar a alliberar o a condemnar, a donar vida o provocar la mort, petites morts…

I el dejuni! En un món com el que vivim, ple d’estímuls consumistes, estar-nos d’algunes coses, veure que és possible viure d’una altra manera, és una font d’alliberament. Sentir-me mestressa de la meva vida. No deixar que neguits, ansietats, presses vagin decidint per mi. Valorar que el mòbil no funciona prou bé i l’he de carregar a cada moment, sense córrer a buscar-ne un altre; apreciar el temps que dedico a anar en transport públic o caminant; decidir no comprar res que no em sigui imprescindible… És viure des de la consciència…

Sí, crec que el futur, el Regne de Déu, ens el juguem en la consciència… En viure plenament el moment. En ser capaç de posar noms a les nostres lligadures i treballar per ser lliures. I la Quaresma ens convida a caminar deixant anar llast, per poder arribar més oberts, més receptius, més compassius a la celebració del tridu pasqual. Som-hi!

Maria Antònia Bogónez Aguado