Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.

Anuncis

Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

Servei Sociojurídic a la presó de joves

La Fundació Ficat té en marxa el Servei d’Acompanyament Sociojurídic en el marc d’un conveni amb la Conselleria de Justícia de la Generalitat, al Centre Penitenciari de Joves.

El Servei d’Acompanyament Sociojurídic al Centre Penitenciari de Joves, a la Roca del Vallès, és un servei multidisciplinar per a acompanyar, apoderar i formar en Dret. Va néixer fa 22 anys com a conseqüència d’haver detectat una manca d’informació legal a interns a la presó de joves sobre la seva situació, en especial a persones provinents de l’exclusió social, que en ocasions pot comportar una indefensió per desconeixement dels drets i les possibilitats legals.

Com el seu nom indica es tracta d’un acompanyament (fer camí amb) als joves de 18 a 21/24 anys que es troben complint condemna al Centre Penitenciari, acollint-los, escoltant-los, empatitzant amb ells, supervisant la seva situació legal i aportant els nostres coneixements jurídics per tal de prevenir situacions d’indefensió. Ajudem a contenir ansietats i prevenir conflictes.

És un servei totalment gratuït que es presta en col·laboració i coordinació amb els serveis ja establerts (Administració, director, serveis de tractament penitenciari, SOJP, advocats designats –reforçant el contacte amb l’intern i ajudant a la preparació del judici). El servei s’estructura a demanda dels interns als centres penitenciaris, dels professionals socials, de les entitats socials o recursos socials externs i en plena coordinació amb tots ells.

S’acompanya nois joves condemnats amb una clara situació d’exclusió social i manca de recursos econòmics i socials a l’exterior del centre penitenciari. Generalment atenem persones amb diferents perfils d’aïllament social, malaltia mental, addiccions, discapacitat…

Els oferim informació i orientació sobre què cal fer, on anar, quins procediments seguir davant problemes i/o dubtes de tipus penal i penitenciari. Alhora es treballa des d’una perspectiva d’acollida i suport personal i social, tenint present la circumstància de cada persona i el seu moment processal. Es proposa aquest servei de manera global i no limitat a un assumpte concret, tot aportant una informació general sobre el funcionament de la Justícia, sobre conceptes jurídics, sobre els recursos existents, per exemple, quadres de causes, situació processal, suport als advocats designats…

Intentem apoderar els propis joves condemnats i formar-los jurídicament a ells i les seves famílies. El nostre servei te un caràcter socioformatiu de cara als interns/es, no només d’assessorament, s’intenta fomentar la seva responsabilitat, una major autoestima, el seu apoderament i la seva implicació en la resolució dels problemes o dubtes.

És molt important remarcar que en cap moment substituïm ni interferim en la derivació dels casos dels joves als corresponents serveis públics (Torn d’ofici o Servei d’Orientació Jurídica Penitenciari), ni substituïm ni interferim en la feina especialista de l’advocat/da designat/da per a cada causa o expedient, ni en cap cas assumim la defensa ni la representació del jove als procediments penals. Tot el contrari, pensem que som un bon recurs per a tots aquests actors ja que esdevenim per a ells en bons aliats per aconseguir que els joves gaudeixin d’una defensa amb uns estàndards correctes de qualitat.

Des de Fundació Ficat ens interessa que els lectors i lectores de la revista L’Agulla pugueu conèixer aquest servei i, en especial, els/les qui sigueu professionals de l’educació i treball socials. Els col·lectius joves amb què treballem són vulnerables i poden passar temporalment períodes en règim tancat, primer als centres de menors i posteriorment al Centre Penitenciari de Joves. Pensem que els agents educatius, socials i jurídics ens hem de conèixer i coordinar per tal de donar un millor servei a aquests joves que han de refer les seves vides, que és del que es tracta.

Per a qualsevol derivació o coordinació al respecte, no dubteu contactar a penitenciari@ficat.org

Josep M. Garcia Picola
Membre del Servei d’Acompanyament Sociojurídic al
Centre Penitenciari de Joves i president de Ficat

Per què anem a les presons?

En una situació social cada vegada més dual, en què la diferència d’oportunitats per construir una vida digna esdevé cada vegada més estructural, les persones que compleixen penes de presó es situen generalment al nivell més baix de la societat. Les raons que expliquen aquesta situació tenen a veure, d’alguna manera o altra, amb tres fets que generalment es donen simultàniament: en primer lloc, els condicionants que comporta l’estada en una presó: l’aïllament i la solitud, la crisi emocional, la desconfiança en un mateix, la manca d’autonomia personal, un règim disciplinari ferri, l’agressivitat de l’entorn… En segon lloc, les dificultats en què es troben en el moment de la sortida en llibertat: l’estigma, el recel, els problemes de salut física i mental, les addiccions, les dificultats per trobar feina, el rebuig de l’entorn familiar i social, la insuficiència de recursos públics…; i en tercer lloc, la gran majoria de persones que compleixen condemnes de presó provenen de sectors socials de contextos de pobresa, d’entorns de famílies desestructurades, amb escassa formació, procedents de zones i/o barris amb risc d’exclusió, amb forta incidència de consums, d’entorns violents, o estrangers amb nivells d’arrelament social molt baix o nul…

La vida en un centre penitenciari ve marcada per les parets i les reixes, l’horari pautat i la rutina. Qui utilitzi el concepte demagògic de “mira com viuen”, o bé “tenen la vida solucionada”, i altres comentaris més despectius encara, mostra un desconeixement total d’aquesta realitat. Si a més parlem de llargues condemnes, ens trobem davant d’un gran deteriorament personal. La monotonia, el pas dels dies i les hores buides són elements omnipresents en totes les persones que són als centres penitenciaris. Alhora, allà dins, s’estableixen relacions molt variades i creuades. Hi ha la persona que intenta superar un moment crític de la seva vida, hi ha gent violenta, també persones que reconeixen el delicte, o bé persones que malden per deixar enrere múltiples addiccions. És un món tancat, format per persones que van totes amb la seva feixuga motxilla; algunes han viscut situacions extremes.

Fem l’activitat que fem, l’objectiu dels voluntaris penitenciaris és el d’acompanyar unes persones que estan en una situació de gran fragilitat i que tenen dret a una segona oportunitat. La nostra tasca és contribuir a millorar les condicions per a la seva rehabilitació i posterior reinserció a la societat. Volem posar el nostre gra de sorra per humanitzar un entorn molt hostil, jeràrquic i forçosament repressor, i destacar aquelles qualitats bones que tots tenim i millorar l’autoestima.

Crec que cal una atenció a les persones més fràgils i desvalgudes. Entre aquestes hi ha les persones que compleixen condemnes. No es tracta de jutjar-les ni d’obviar el mal que han provocat. No ens podem oblidar de les víctimes. Per això són a la presó. A partir d’aquí, què podem fer perquè surtin del forat? La nostra activitat no és solucionar-los la vida, sinó ajudar-los, i facilitar-los eines perquè ells mateixos se’n surtin. I si tornen a ensopegar, tornem-hi.

També volem contribuir a sensibilitzar la població respecte a la responsabilitat de tots en la reinserció de les persones empresonades. La societat ha d’entendre que la persona que surt de la presó i que vol refer la seva vida ha de tancar una carpeta, i que no la podrà tancar si entre tots reforcem l’estigma que porta d’ex-presoner, si no troba feina, si no té on anar a viure, o si no li facilitem la creació de noves relacions socials. La reinserció parteix de la voluntat personal, però també necessàriament de la complicitat de tots nosaltres.

Xavier Badia i Cardús
Justícia i Pau

Bon dia, Raül!

Bon dia Raül,

Fa uns dies, la C. (ja pots imaginar qui és) em va fer arribar la teva adreça postal -que bèstia dit així!- i tinc ganes i l’obligació de fer-te arribar una carta. No sé massa com posar-m’hi. Hem sigut companys de partit, hem compartit objectius, encerts, fracassos i neguits… ens respectem… però és veritat, no tenim la intimitat suficient i no sé com posar-m’hi. Si fos possible una sola mirada de complicitat ho tindria arreglat…

Potser el que puc fer és provar de compartir un dia de novembre d’aquest any que sembla un segle de tantes coses com passen.

Avui és dissabte. Fa dies que sé què faré aquesta tarda: m’ajuntaré amb centenars de milers de persones al Carrer de la Marina i ens farem sentir fins a 600 km de distància: #LlibertatPresosPolítics!… Poca cosa comparat amb el repte que abordem, ja ho sé, però no se m’acut res millor avui.

El pla per aquest matí no és tan clar. Hi ha assemblea d’això que se’n diu espai dels “comuns” -que la cosa va més lenta del que molts voldríem i encara fem servir algun eufemisme per definir-ho. Fa mandreta anar-hi. Tot i mantenir la militància activa i l’interès en la construcció d’aquest projecte polític tan necessari, ja no estic per segons quines “misses”… No em malinterpretis, no és passotisme ni res que s’hi assembli, només un cert pragmatisme i estalvi d’energies… al cap i a la fi, deixant de banda formulacions més o menys retòriques i un cert culte als lideratges, estic d’acord en el que decideixin i votin. Amb encerts i errors es tracta de consolidar un espai polític ancorat en el sobiranisme, la diversitat, les classes populars i, per això, al servei d’aquest país petit que hem de fer entre tots.

Per no donar la culpa a la mandra, havia pensat que podia aprofitar aquest matí, una mica lleganyós i fred, per escriure un article que tinc pendent per a “L’Agulla” –una publicació d’esquerranosos cristians per a cristians esquerranosos, o al revés. Els que fem de consell de redacció, amb diferents sensibilitats en el tema nació/independència, hem consensuat una editorial en que parlem d’allò que ens és comú: la necessitat de diàleg entre tots. Diàleg des del punt de vista polític i també entre persones. A més volem que en aquest número s’hi reflecteixin també les diverses visions i sentiments en el tema nacional. Pensava doncs que podia aprofitar el matí per posar blanc sobre negre allò que en penso. No em diràs que no és bona excusa…

Però he canviat d’idea. No sé si me’n sortiré, però l’article serà aquesta carta que t’enviaré dins d’un sobre amb un segell enganxat. Quan temps fa que no llepo un segell!… una altra anomalia que em recorda la situació en què estàs.
Vull compartir dubtes i no és fàcil. Si ens poguéssim mirar als ulls segur que aquests dubtes no sonarien en absolut a retret. Mira, és evident que l’origen d’aquest embolic en què estem, rau en la incapacitat, per part de l’estat espanyol, de reconèixer Catalunya com a nació i subjecte polític. I aquesta justa reivindicació ens ha portat a un Nosaltres/els Altres que cal resoldre. Aquest és el veritable origen de tot el problema. Ara, i aquí vénen els neguits, mentrestant hem generat un catalans/espanyols, indepes/no indepes, indepes amb pressa/indepes sense pressa, democràcia/no democràcia, herois/traidors… tot plegat embolicat amb dos conceptes que han pesat com una llosa, mandat democràtic/cumplimiento de la ley… i l’empat etern del 50%.

D’altra banda no sé si la por a que, als que ens identifiquem com a catalans ens anomenin identitaris –com si hi hagués algun mal en sentir-se identificat amb el teu poble– ha generat, potser com a excusa, un discurs enardidor i una mica ingenu: “farem una república més neta, justa i solidària!…”. No ho sé!… en tot cas ho intentarem però no en podem tenir la seguretat, penso jo. En aquest plantejament un punt escèptic és evident que en deixo al marge la terrible injustícia i immoralitat que ha provocat la situació en què us trobeu consellers, membres de la mesa del parlament i els Jordis… ara, fins a quin punt això ha traçat una línia falsa bons/dolents entre la bona gent que s’identifica en un o altre cantó?… Crec que caldrà trobar nous camins, cosir i recosir…

Ho havia deixat aquí, i ara torno de la manifestació. Algú més t’ho dirà, ha sigut una manifestació impressionant, plena de força, però trista. M’he emocionat mentre fèiem llum amb els mòbils i, almenys al sector on jo era, es cantava fluixet, endins, Els Segadors. Aquest efecte escènic m’ha fet pensar que trobarem la força i la determinació per a resoldre els dubtes i dificultats que et transmetia abans… I quina gran idea que llegís el teu missatge el Jordi Armadans, un referent per a tanta gent!… Gràcies.

I ara acabo d’assabentar-me que aniràs de número tres a la llista d’ERC. En primer lloc t’agraeixo el compromís i el valor de seguir en aquestes circumstàncies. I me n’alegro. Ja saps que no et votaré, però me n’alegro. Així veig més possible una entesa entre l’esquerra sobiranista per tal d’avançar en la conquesta dels drets nacionals i socials que, prou que ho hem dit junts, són inseparables. Que qui té gana somia pa!…

Acabo. Dilluns aniré a comprar sobre i segell. I m’agradaria que fos inútil i no t’arribés mai la carta. Voldria dir que ja ets entre nosaltres.

Amb afecte,

Albert Farriol
11/11/17

Eucaristia a la catedral de Nàpols pregant pels presos

Enmig del centre històric, bulliciós, brut, extremadament brut, ple dels més inimaginables objectes pels carrers, de la ciutat de Nàpols, s’obre una petita plaça, per ubicar-hi la catedral, el Duomo, d’estil neogòtic. A Nàpols és força freqüent trobar-se enmig de carrers estrets i placetes amb el seu encant, unes esglésies (moltes) d’unes grans dimensions, que sembla impossible encabir-les en aquell traçat de xarxa de vies plenes de gent i roba estesa.

Doncs bé, el primer diumenge de Quaresma, 14 de febrer d’enguany, vam participar de la missa que es feia al Duomo, presidida pel cardenal Crescenzio Sepe. Es tractava d’una eucaristia on es pregava pels interns dels centres penitenciaris de la diòcesi, amb motiu del Jubileu de l’ Any de a Misericòrdia.

La catedral estava força plena. Hi havia voluntaris de la Pastoral Penitenciària, professionals que treballen en els centres penitenciaris, alguns presos i familiars seus i és de suposar que gent que acostuma anar a missa a la catedral i possiblement també persones de pas, com nosaltres. La celebració va començar a la porta de l’església, obrint simbòlicament la porta del “Giubileo dei Carcerati”. Entre els cants, es va llegir l’evangeli que diu que Jesús és la porta, amb alguns comentaris sobre la necessitat d’obrir-nos al Senyor, als altres i d’acollir els que pateixen presó o altres sofriments.

Tot seguit, en una processó solemne, Sepe Mpresidida pel cardenal, i amb una desena de capellans i tres o quatre diaques, va començar la missa. Un dels capellans, suposadament el responsable de la Pastoral Penitenciària, va fer una breu exposició sobre la importància de l’acte i de pregar pels presos, dels quals n’hi havia una representació, que pel seu comportament de mostres d’afecte envers les seves parelles, fills i familiars, durant tota la celebració, es van fer notar força.

Ens van donar un full amb els cants, on hi havia també un recull de les activitats de la Pastoral Penitenciària: casa d’acollida diürna i residencial per a presos, centre d’escolta, banc d’aliments, tallers artesanals, de fusta, d’escriptura creativa i de meditació i pregària, formació del voluntariat penitenciari, i sensibilització de la ciutadania sobre la temàtica de les presons.

La celebració va seguir el curs normal, amb una homilia fent referència al Déu tot misericòrdia per a tothom, presos inclosos, i també comentant l’evangeli de les temptacions. Les pregàries es van referir als interns i familiars. En el moment de les ofrenes, dirigits i orientats pel capellà responsable de la Pastoral Penitenciària, es van aixecar uns quants interns per fer la processó. Alguns dels presos van demanar que els fessin alguna foto en aquests moments. En acabar la celebració, els presos i familiars tenien una estona de trobada amb el cardenal, capellans, diaques i voluntaris, en una sala adjacent de la catedral.

Va ser una festa simpàtica, familiar, gens encarcarada i amb força elements significatius de la vitalitat, espontaneïtat, humor i extraversió dels napolitans.
A Barcelona, el dia de la Mercè es realitzen celebracions semblants a dins de les presons, recordant l’origen de la fundació de l’Orde de la Mercè, alliberadora de captius. No sabem si una celebració com la de Nàpols es podria fer a les nostres parròquies (és a  dir, en espais fora del centres penitenciaris) tenint en compte el fet que moltes famílies no volen que sigui dit que tenen algun parent a la presó. I en una celebració així es significarien massa.

Potser sí que en aquest any de la misericòrdia caldria cercar algunes formes d’aproximació explicita de l’església diocesana a la situació dels interns i de les seves famílies i un reconeixement del bon treball i servei que estan fent en els centres penitenciaris tant molt bons professionals com els voluntaris que visitant els interns, o fent tallers, o grups d’estudi d’evangeli, es situen com a referència possible per quan l’”intern” esdevé “extern”, ciutadà “normal”. També algun acte públic serviria per col·laborar en la sensibilització tan necessària de la nostra societat que té tants rebuigs, esquemes mentals rígids, i etiquetatges negatius, envers el món dels presos. Al cap i a la fi es tracta de no jutjar les persones que estan empresonades, sinó tenir-los per ciutadans, veïns dels nostres barris, i en definitiva, des de la nostra fe, com a germans i germanes.

Quim Cervera i Mercè Basté