L’Editorial Claret, el proppassat novembre de 2022, ha editat el llibre Condemnes compartides, de Núria Ortín Martínez, directora de la Fundació Obra Mercedària. Amb aquest llibre, que té com a subtítol Vides d’entrega, lluita i superació en un món hostil i invisible, l’autora posa en relleu, amb 33 entrevistes a mercedaris, capellans de presons, i a preses o presos que estan relacionats amb ells, dues cares d’aquest món tan desconegut: d’una banda, la tasca evangelitzadora i alliberadora dels mercedaris, focalitzada majoritàriament en el treball en l’àmbit penitenciari; d’altra banda, la realitat de la situació d’aquestes persones privades de llibertat o en situació de rehabilitació.
L’autora ha volgut ordenar les entrevistes seguint el procés integral amb què treballa la Fundació: prevenció (abans), condemna del delicte i acompanyament (durant) i reinserció social (després).
La lectura d’aquest llibre ens referma en la convicció que no hem de jutjar ningú; ens ajuda a reflexionar sobre l’odi, el càstig, el perdó, el sentit de l’existència, i arribarem a la conclusió que tot ésser humà és subjecte de dignitat personal i mereix una segona oportunitat.
Agraïm la publicació d’aquest llibre, que ens ajuda a apropar-nos amb una mirada oberta, empàtica i misericordiosa als presos i a la realitat de les presons, veritables perifèries de la societat.
Els empresonats i exiliats de la Bíblia. Jordi Cervera i Valls (Barcelona, 1961), professor de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya i membre de l’Associació Bíblica de Catalunya.
El llibre explica les històries dels personatges bíblics que han sofert empresonament o exili, perquè empatitzant amb les seves vicissituds il·luminen esperançadament les nostres.
És un llibret senzill, ben escrit, condensat, profund, caracteritzant el més important, clar. Es llegeix molt bé, en capítols breus i ben explicats sobre cada personatge bíblic, mostrant els trets diferencials. És un bon recull d’història bíblica que l’autor coneix molt bé. De cada situació, de cada personatge se’n pot treure una bona lliçó.
Es nota la perspectiva del que coneix el dins de les presons (Fra Jordi de fa temps és voluntari que visita els interns de Centres Penitenciaris). L’autor escriu un molt bon resum en els dos capítols darrers que implícitament, en la lectura, un pot anar aplicant als nostres presos i exiliats polítics (amb la gràcia de no mencionar-lo directament), dels quals se sent solidari. També un va observant els rostres de les persones preses, els que visitem els Centres Penitenciaris.
Som d’una tradició espiritual (judeo-cristiana) feta de persones empresonades, torturades, exiliades… Seguir Jesús és seguir un pres sentenciat a mort.
És un llibre molt recomanable, que aniria bé que el llegissin tant els voluntaris i voluntàries visitadors i els que fan un servei en els Centres Penitenciaris, com els nostres polítics, els que s’interessen per la història de Catalunya i els que treballem per una societat més igualitària, i de germanor, lliure i alliberada.
És molt necessari sensibilitzar la població que en general etiqueta de forma molt simplista les persones preses. Es desconeix molt el seu itinerari vital i les causes que els han portat a aquesta situació. Per això hi ha tantes apreciacions simplistes sobre el món penitenciari. Ens preguntem poc tant per intentar comprendre aquestes persones com per cercar alternatives més adequades per on assolir un mínim de vida digna per a elles. Si seguim Jesús, un pres, i ell és autoritat per nosaltres, aleshores els presos i els que sofreixen han de ser unes les nostres autoritats, mereixedors de ser tractats com a persones.
Sortir de la presó: una aventura incerta. Voluntariat penitenciari, valor de la societat. Xavier Badia, Juli de Nadal, Roser Garcia i Irene Monferrer. Icaria Más Madera
Un llibre imprescindible per conèixer una part de la realitat a la qual vivim decididament d’esquena. El llibre recull diverses experiències dels voluntaris del programa Suport de Justícia i Pau, que acompanyen alguns homes i dones en la seva última etapa de presó i en els inicis de la vida en llibertat. Una etapa molt difícil per diversos motius: perquè passen d’un règim molt institucionalitzat en el qual mai no poden prendre cap decisió a haver de prendre’n moltes cada dia en un entorn que els ve de nou; perquè molts dels presos no compten amb cap suport familiar que els pugui acollir, a banda, és clar, de trobar-se amb ingressos econòmics insuficients, sense feina i sense habitatge; perquè l’estada a la presó en absolut no garanteix que la persona que en surt ho faci en una situació administrativa en regla (pots passar-te vint anys a la presó i surts sense papers!); perquè les presons no aconsegueixen acabar ni amb el tràfic de drogues ni amb les addiccions; perquè tots estem plens de prejudicis respecte als ex-convictes i perquè els recursos socials que faciliten la sortida són escassos i fragmentats.
Amb tot, els voluntaris hi són, creen relacions d’escolta i de confiança, acompanyen amb respecte, faciliten allò que poden en el laberint de gestions. Són testimonis de vegades impotents davant les dificultats, però també construeixen sobre la roca relacions de gratuïtat i d’honestedat.
Llegir aquest llibre és un deute amb un sector de la nostra societat que sol haver patit ja una gran exclusió, que sovint es veu discriminada per la seva situació d’estrangeria, que pateix més que ningú un sistema judicial que malauradament s’ha fet famós últimament per la seva incompetència i que, com nosaltres, es veurà afectat per la Covid i les seves conseqüències.
Aquí podreu veure’n una presentació molt interessant per part d’en Xavier Badia, un dels seus autors i coordinador durant uns anys de la comissió de presons de Justícia i Pau.
L’associació AFATRAC representem un col·lectiu de pares i mares “desesperats” (per “desassistits” i “frustrats”), amb fills amb trastorn greu de conducta procedents de diferents patologies mentals prèvies. Els nostres fills es troben en diferents estadis de gravetat, però tots segueixen una mateixa clínica.
Es tracta d’alguns adults però la majoria adolescents, quasi nens encara, que s’escapen de casa, passen nits fora, al carrer, a casa d’algun desconegut, sense por, consumeixen alcohol i cànnabis (i altres substàncies posteriorment), i son promiscus sexualment. Agressius amb la família, amb altres… Ens roben. Ens destrossen la casa i la vida.
Aquests trastorns provoquen dificultats en totes les àrees. El consum d’alcohol i de cànnabis a edat molt primerenca acaba en més fracàs escolar. I és molt fàcil passar a consums més importants: crac, heroïna.. No poden accedir a estudis posteriors, ni oficis… ni treball.
Per poder dur a terme el tractament biopsicosocial que necessiten aquests nois i noies, els pares que poden, han d’ingressar-los en centres privats, ja que no hi ha centres de l’Administració pública que els puguin atendre adequadament, la qual cosa comporta una despesa econòmica molt elevada a la qual moltes famílies no poden accedir o cedir la seva tutela a la Generalitat… Si aconseguim pagar-ho, al sortir ens trobem sense continuïtat en el tractament i tornen a recaure.
Hi ha nois i noies que, malgrat el treball dels terapeutes i l’esforç de les famílies, són casos crònics que necessitarien un centre de llarga estada on poder viure i treballar… que actualment no existeix, i com a conseqüència, aquests joves es queden sense una solució terapèutica que provoca que el destí de molts d‘ells sigui la presó o el cementiri.
Els nostres nois que han estat a la presó (si tenen la sort que els admetin a psiquiatria…) és on han estat millor: límits que venen de fora (i que per tant ells no han de posar-se), control en els horaris, en els àpats, en la presa de medicació… activitats en les quals han de participar, vigilància contínua, accés a teràpia obligatòria, activitats esportives i sanes…
Però la presó no pot ser el substitut de la Sanitat. Prèviament s’ha de cometre un delicte i, doncs, ¿han de cometre un delicte perquè els nostres fills rebin un bon tractament?
Fruit de les nostres experiències, i de la manca de perspectives de solució en un futur a curt termini, AFATRAC va comparèixer en el Parlament de Catalunya el 5 de juliol de 2017, amb una unànime acollida i comprensió envers la nostra problemàtica. Podeu llegir aquí el discurs que vàrem pronunciar al Parlament.
I de resultes d’aquesta compareixença el Departament de Salut de la Generalitat va crear al novembre del 2018 el “Programa d’abordatge integral sobre els casos de salut mental en casos d’elevada complexitat en salut mental” que dirigeix Magda Casamitjana, en la qual tenim posades tota la nostra confiança i esperança.
Veieu la nostra web. En ella sabreu qui som i què fem.
Estem federats a la Federació de Salut Mental de Catalunya (SMC), formem part de la Coordinadora de “Asociaciones de Adopción y Acogimiento”, que agrupa més de 13 entitats y estem en contacte amb totes les associacions i col·lectius que treballin en salut mental i addiccions.
Ara per ara la nostra feina es:
Posada en comú i suport mutu. Grups d’ajuda mútua GAM.
Reunions amb professionals.
Incidència política en els àmbits de salut, justícia, educació, famílies i afers socials.
Promovem la creació de recursos terapèutics idonis.
Organitzem jornades monogràfiques. Properament (6 de febrer 2020) organitzem la 1ª Jornada d’AFATRAC: Repensem la justícia.
Mantenim i afavorim tots els contactes possibles amb les associacions i entitats relacionades amb la salut mental i el consum de drogues (patologia dual) per treballar plegats en la prevenció, tractaments i sortides laborals pels afectats.
Promovem la formació assistint a congressos, cursos i jornades.
Tots aquests motius ens mouen a oferir-nos per promoure xerrades informatives, divulgar la nostra xarxa de suport mutu entre famílies (GAM Grup d’ajuda mútua) i assessorament psicològic, educatiu, legal, etc.
Montserrat Boix
Podeu llegir les cartes publicades per dues mares fundadores, a La Vanguardia i El Periódico al maig del 2016.
Com és sabut, la reforma operada per la Llei Orgànica 1/2015, de 30 de març, va incorporar la presó permanent revisable; de la qual se’n va qüestionar la constitucionalitat des d’un primer moment. Si la reforma va entrar en vigor l’1 de juliol de 2015, el 20 de juliol el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat presentat per diversos grups parlamentaris en aquesta qüestió. ¿En què consisteix i per què es refusa la seva constitucionalitat?
Si bé tan sols es contempla la seva aplicació en determinats supòsits, comporta el compliment íntegre de la pena de, com a mínim, 25 anys de presó (pot variar en funció de si la condemna és per un o diversos delictes). Un cop complerts, es pot revisar la pena imposada tot i que requereix un pronòstic individualitzat favorable de reinserció. Per tant, es tracta d’una pena revisable, però indeterminada en no tenir previst un límit màxim de duració.
El recurs d’inconstitucionalitat presentat, al·lega que aquesta pena vulnera quatre principis de la Constitució Espanyola: el principi de resocialització (25.2 CE), el de legalitat penal (25.1 CE), dret a la llibertat (art. 17 CE), el principi de proporcionalitat i la prohibició de penes inhumanes o degradants (art. 15 CE).
Ara bé, també cal recordar la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Si bé no ha resolt supòsits de presó permanent revisable, sí que s’ha pronunciat en penes de cadena perpètua no revisables de iure i de facto, considerant-les contràries al Conveni Europeu de Drets Humans. Així, el TEDH requereix que es faciliti la revisió de les sentències de cadena perpetua per tal de no vulnerar l’article 3 del CEDH, que estableix la prohibició dels tractes inhumans o degradants.
Ja des del segle XIX Concepción Arenal defensava la necessitat de reformar el Codi Penal i esdevenia la primera dona Visitadora de Presons, mostrant enèrgicament el seu rebuig a qualsevol càstig físic així com també qüestionant el model penitenciari vigent. Des d’aleshores, han estat diverses reformes les que han acabat al punt en què ens trobem. Una pena privativa de llibertat persegueix la reinserció social del penat, i per tant, es regeix la individualització de la pena, que progressivament conduirà al penat a la llibertat dins un determinat tractament penitenciari. Es permet, doncs, no només la comunicació amb l’exterior sinó permisos de sortida, procurant alhora que el compliment de la pena es realitzi a prop d’on el penat hi tingui les arrels. ¿Com pot ser que, basant-se en aquests principis, s’hagi incorporat la pena de presó permanent revisable?
Considero que el paper dels mitjans de comunicació com a quart poder ha sigut una gran influència en aquest fet, alhora que s’ha promogut una sensació de inseguretat ciutadana vers el delicte –no corroborada per les estadístiques de delinqüència– que ha derivat en un populisme punitiu preocupant. En funció dels crims que es cometen i el ressò que tenen als mitjans, ressorgeixen demandes d’enduriment tant dels delictes com de les penes, sense tenir en compte que en el nostre sistema penitenciari hi ha uns principis que regeixen, sense que es puguin contradir en cap cas.
La presó permanent revisable resulta, des d’un punt de vista garantista, una clara vulneració dels drets fonamentals establerts en la Constitució Espanyola així com també un exemple de regressió en aquests drets. Caldrà esperar a veure com resol el Tribunal Constitucional al respecte, i confiar en futures reformes legislatives que s’adeqüin a l’Estat Social i Democràtic de Dret en què vivim.
Norma Pedemonte Rubió Advocada i coordinadora del Sociojurídic del FICAT
Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.
Crist de Maryknoll
Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.
Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.
La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.
La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.
Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.
Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.
Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.
Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.
Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.
Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.
Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.
Miquel Àngel Jiménez Coordinador diocesà del voluntariat a Brians
La Fundació Ficat té en marxa el Servei d’Acompanyament Sociojurídic en el marc d’un conveni amb la Conselleria de Justícia de la Generalitat, al Centre Penitenciari de Joves.
El Servei d’Acompanyament Sociojurídic al Centre Penitenciari de Joves, a la Roca del Vallès, és un servei multidisciplinar per a acompanyar, apoderar i formar en Dret. Va néixer fa 22 anys com a conseqüència d’haver detectat una manca d’informació legal a interns a la presó de joves sobre la seva situació, en especial a persones provinents de l’exclusió social, que en ocasions pot comportar una indefensió per desconeixement dels drets i les possibilitats legals.
Com el seu nom indica es tracta d’un acompanyament (fer camí amb) als joves de 18 a 21/24 anys que es troben complint condemna al Centre Penitenciari, acollint-los, escoltant-los, empatitzant amb ells, supervisant la seva situació legal i aportant els nostres coneixements jurídics per tal de prevenir situacions d’indefensió. Ajudem a contenir ansietats i prevenir conflictes.
És un servei totalment gratuït que es presta en col·laboració i coordinació amb els serveis ja establerts (Administració, director, serveis de tractament penitenciari, SOJP, advocats designats –reforçant el contacte amb l’intern i ajudant a la preparació del judici). El servei s’estructura a demanda dels interns als centres penitenciaris, dels professionals socials, de les entitats socials o recursos socials externs i en plena coordinació amb tots ells.
S’acompanya nois joves condemnats amb una clara situació d’exclusió social i manca de recursos econòmics i socials a l’exterior del centre penitenciari. Generalment atenem persones amb diferents perfils d’aïllament social, malaltia mental, addiccions, discapacitat…
Els oferim informació i orientació sobre què cal fer, on anar, quins procediments seguir davant problemes i/o dubtes de tipus penal i penitenciari. Alhora es treballa des d’una perspectiva d’acollida i suport personal i social, tenint present la circumstància de cada persona i el seu moment processal. Es proposa aquest servei de manera global i no limitat a un assumpte concret, tot aportant una informació general sobre el funcionament de la Justícia, sobre conceptes jurídics, sobre els recursos existents, per exemple, quadres de causes, situació processal, suport als advocats designats…
Intentem apoderar els propis joves condemnats i formar-los jurídicament a ells i les seves famílies. El nostre servei te un caràcter socioformatiu de cara als interns/es, no només d’assessorament, s’intenta fomentar la seva responsabilitat, una major autoestima, el seu apoderament i la seva implicació en la resolució dels problemes o dubtes.
És molt important remarcar que en cap moment substituïm ni interferim en la derivació dels casos dels joves als corresponents serveis públics (Torn d’ofici o Servei d’Orientació Jurídica Penitenciari), ni substituïm ni interferim en la feina especialista de l’advocat/da designat/da per a cada causa o expedient, ni en cap cas assumim la defensa ni la representació del jove als procediments penals. Tot el contrari, pensem que som un bon recurs per a tots aquests actors ja que esdevenim per a ells en bons aliats per aconseguir que els joves gaudeixin d’una defensa amb uns estàndards correctes de qualitat.
Des de Fundació Ficat ens interessa que els lectors i lectores de la revista L’Agulla pugueu conèixer aquest servei i, en especial, els/les qui sigueu professionals de l’educació i treball socials. Els col·lectius joves amb què treballem són vulnerables i poden passar temporalment períodes en règim tancat, primer als centres de menors i posteriorment al Centre Penitenciari de Joves. Pensem que els agents educatius, socials i jurídics ens hem de conèixer i coordinar per tal de donar un millor servei a aquests joves que han de refer les seves vides, que és del que es tracta.
Per a qualsevol derivació o coordinació al respecte, no dubteu contactar a penitenciari@ficat.org
Josep M. Garcia Picola Membre del Servei d’Acompanyament Sociojurídic al Centre Penitenciari de Joves i president de Ficat
En una situació social cada vegada més dual, en què la diferència d’oportunitats per construir una vida digna esdevé cada vegada més estructural, les persones que compleixen penes de presó es situen generalment al nivell més baix de la societat. Les raons que expliquen aquesta situació tenen a veure, d’alguna manera o altra, amb tres fets que generalment es donen simultàniament: en primer lloc, els condicionants que comporta l’estada en una presó: l’aïllament i la solitud, la crisi emocional, la desconfiança en un mateix, la manca d’autonomia personal, un règim disciplinari ferri, l’agressivitat de l’entorn… En segon lloc, les dificultats en què es troben en el moment de la sortida en llibertat: l’estigma, el recel, els problemes de salut física i mental, les addiccions, les dificultats per trobar feina, el rebuig de l’entorn familiar i social, la insuficiència de recursos públics…; i en tercer lloc, la gran majoria de persones que compleixen condemnes de presó provenen de sectors socials de contextos de pobresa, d’entorns de famílies desestructurades, amb escassa formació, procedents de zones i/o barris amb risc d’exclusió, amb forta incidència de consums, d’entorns violents, o estrangers amb nivells d’arrelament social molt baix o nul…
La vida en un centre penitenciari ve marcada per les parets i les reixes, l’horari pautat i la rutina. Qui utilitzi el concepte demagògic de “mira com viuen”, o bé “tenen la vida solucionada”, i altres comentaris més despectius encara, mostra un desconeixement total d’aquesta realitat. Si a més parlem de llargues condemnes, ens trobem davant d’un gran deteriorament personal. La monotonia, el pas dels dies i les hores buides són elements omnipresents en totes les persones que són als centres penitenciaris. Alhora, allà dins, s’estableixen relacions molt variades i creuades. Hi ha la persona que intenta superar un moment crític de la seva vida, hi ha gent violenta, també persones que reconeixen el delicte, o bé persones que malden per deixar enrere múltiples addiccions. És un món tancat, format per persones que van totes amb la seva feixuga motxilla; algunes han viscut situacions extremes.
Fem l’activitat que fem, l’objectiu dels voluntaris penitenciaris és el d’acompanyar unes persones que estan en una situació de gran fragilitat i que tenen dret a una segona oportunitat. La nostra tasca és contribuir a millorar les condicions per a la seva rehabilitació i posterior reinserció a la societat. Volem posar el nostre gra de sorra per humanitzar un entorn molt hostil, jeràrquic i forçosament repressor, i destacar aquelles qualitats bones que tots tenim i millorar l’autoestima.
Crec que cal una atenció a les persones més fràgils i desvalgudes. Entre aquestes hi ha les persones que compleixen condemnes. No es tracta de jutjar-les ni d’obviar el mal que han provocat. No ens podem oblidar de les víctimes. Per això són a la presó. A partir d’aquí, què podem fer perquè surtin del forat? La nostra activitat no és solucionar-los la vida, sinó ajudar-los, i facilitar-los eines perquè ells mateixos se’n surtin. I si tornen a ensopegar, tornem-hi.
També volem contribuir a sensibilitzar la població respecte a la responsabilitat de tots en la reinserció de les persones empresonades. La societat ha d’entendre que la persona que surt de la presó i que vol refer la seva vida ha de tancar una carpeta, i que no la podrà tancar si entre tots reforcem l’estigma que porta d’ex-presoner, si no troba feina, si no té on anar a viure, o si no li facilitem la creació de noves relacions socials. La reinserció parteix de la voluntat personal, però també necessàriament de la complicitat de tots nosaltres.
La molt injusta forma d’aplicar la llei als presos de l’independentisme ha aconseguit posar damunt la taula la vida quotidiana a la presó i la innegable subjectivitat i partidisme en l’aplicació de la llei, sobretot si es compara la seva situació amb la dels imputats o condemnats per casos de prevaricació i corrupció.
Anem aprenent l’angoixa d’entrar a la presó o de patir humiliacions gratuïtes, d’estar privat de llibertat no només per sortir, sinó també per comunicar-se amb els altres, de no poder veure els fills més de dues hores al mes.
Però ens enganyaríem si penséssim que aquesta és una situació excepcional. Més aviat el que és excepcional és que nosaltres fixem la mirada en la gent que viu a la presó. Perquè l’arbitrarietat d’aplicar mesures desproporcionades o injustes deu patir-la molta altra gent. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que a les presons mateixes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre.
Per no parlar dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen els drets humans.
Podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.
A les nostres presons encara es mantenen classes socials, hi ha violència i tràfic de drogues, i no sempre els més febles reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades (sovint a instàncies dels ciutadans: ningú no vol una presó prop de casa seva), cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar. Tant de bo tot aquest despropòsit ens torni a tots més propers als homes i dones que, pel motiu que sigui, viuen a la presó.
Fa uns dies, la C. (ja pots imaginar qui és) em va fer arribar la teva adreça postal -que bèstia dit així!- i tinc ganes i l’obligació de fer-te arribar una carta. No sé massa com posar-m’hi. Hem sigut companys de partit, hem compartit objectius, encerts, fracassos i neguits… ens respectem… però és veritat, no tenim la intimitat suficient i no sé com posar-m’hi. Si fos possible una sola mirada de complicitat ho tindria arreglat…
Potser el que puc fer és provar de compartir un dia de novembre d’aquest any que sembla un segle de tantes coses com passen.
Avui és dissabte. Fa dies que sé què faré aquesta tarda: m’ajuntaré amb centenars de milers de persones al Carrer de la Marina i ens farem sentir fins a 600 km de distància: #LlibertatPresosPolítics!… Poca cosa comparat amb el repte que abordem, ja ho sé, però no se m’acut res millor avui.
El pla per aquest matí no és tan clar. Hi ha assemblea d’això que se’n diu espai dels “comuns” -que la cosa va més lenta del que molts voldríem i encara fem servir algun eufemisme per definir-ho. Fa mandreta anar-hi. Tot i mantenir la militància activa i l’interès en la construcció d’aquest projecte polític tan necessari, ja no estic per segons quines “misses”… No em malinterpretis, no és passotisme ni res que s’hi assembli, només un cert pragmatisme i estalvi d’energies… al cap i a la fi, deixant de banda formulacions més o menys retòriques i un cert culte als lideratges, estic d’acord en el que decideixin i votin. Amb encerts i errors es tracta de consolidar un espai polític ancorat en el sobiranisme, la diversitat, les classes populars i, per això, al servei d’aquest país petit que hem de fer entre tots.
Per no donar la culpa a la mandra, havia pensat que podia aprofitar aquest matí, una mica lleganyós i fred, per escriure un article que tinc pendent per a “L’Agulla” –una publicació d’esquerranosos cristians per a cristians esquerranosos, o al revés. Els que fem de consell de redacció, amb diferents sensibilitats en el tema nació/independència, hem consensuat una editorial en que parlem d’allò que ens és comú: la necessitat de diàleg entre tots. Diàleg des del punt de vista polític i també entre persones. A més volem que en aquest número s’hi reflecteixin també les diverses visions i sentiments en el tema nacional. Pensava doncs que podia aprofitar el matí per posar blanc sobre negre allò que en penso. No em diràs que no és bona excusa…
Però he canviat d’idea. No sé si me’n sortiré, però l’article serà aquesta carta que t’enviaré dins d’un sobre amb un segell enganxat. Quan temps fa que no llepo un segell!… una altra anomalia que em recorda la situació en què estàs.
Vull compartir dubtes i no és fàcil. Si ens poguéssim mirar als ulls segur que aquests dubtes no sonarien en absolut a retret. Mira, és evident que l’origen d’aquest embolic en què estem, rau en la incapacitat, per part de l’estat espanyol, de reconèixer Catalunya com a nació i subjecte polític. I aquesta justa reivindicació ens ha portat a un Nosaltres/els Altres que cal resoldre. Aquest és el veritable origen de tot el problema. Ara, i aquí vénen els neguits, mentrestant hem generat un catalans/espanyols, indepes/no indepes, indepes amb pressa/indepes sense pressa, democràcia/no democràcia, herois/traidors… tot plegat embolicat amb dos conceptes que han pesat com una llosa, mandat democràtic/cumplimiento de la ley… i l’empat etern del 50%.
D’altra banda no sé si la por a que, als que ens identifiquem com a catalans ens anomenin identitaris –com si hi hagués algun mal en sentir-se identificat amb el teu poble– ha generat, potser com a excusa, un discurs enardidor i una mica ingenu: “farem una república més neta, justa i solidària!…”. No ho sé!… en tot cas ho intentarem però no en podem tenir la seguretat, penso jo. En aquest plantejament un punt escèptic és evident que en deixo al marge la terrible injustícia i immoralitat que ha provocat la situació en què us trobeu consellers, membres de la mesa del parlament i els Jordis… ara, fins a quin punt això ha traçat una línia falsa bons/dolents entre la bona gent que s’identifica en un o altre cantó?… Crec que caldrà trobar nous camins, cosir i recosir…
Ho havia deixat aquí, i ara torno de la manifestació. Algú més t’ho dirà, ha sigut una manifestació impressionant, plena de força, però trista. M’he emocionat mentre fèiem llum amb els mòbils i, almenys al sector on jo era, es cantava fluixet, endins, Els Segadors. Aquest efecte escènic m’ha fet pensar que trobarem la força i la determinació per a resoldre els dubtes i dificultats que et transmetia abans… I quina gran idea que llegís el teu missatge el Jordi Armadans, un referent per a tanta gent!… Gràcies.
I ara acabo d’assabentar-me que aniràs de número tres a la llista d’ERC. En primer lloc t’agraeixo el compromís i el valor de seguir en aquestes circumstàncies. I me n’alegro. Ja saps que no et votaré, però me n’alegro. Així veig més possible una entesa entre l’esquerra sobiranista per tal d’avançar en la conquesta dels drets nacionals i socials que, prou que ho hem dit junts, són inseparables. Que qui té gana somia pa!…
Acabo. Dilluns aniré a comprar sobre i segell. I m’agradaria que fos inútil i no t’arribés mai la carta. Voldria dir que ja ets entre nosaltres.
L’associació AFATRAC representem un col·lectiu de pares i mares “desesperats” (per “desassistits” i “frustrats”), amb fills amb trastorn greu de conducta procedents de diferents patologies mentals prèvies. Els nostres fills es troben en diferents estadis de gravetat, però tots segueixen una mateixa clínica.
un futur a curt termini, AFATRAC va comparèixer en el Parlament de Catalunya el 5 de juliol de 2017, amb una unànime acollida i comprensió envers la nostra problemàtica. Podeu llegir 
L'Agulla 