I què cal fer, amb el català?

Deia una mestra fa ja un cert temps a TV3, quan es va començar a crear l’alarma sobre el futur de la llengua entre els adolescents i els joves: “És que, ara, el català no mola”. Darrerament, aquesta percepció s’ha agreujat i es constata un greu descens de l’ús de la llengua en els darrers deu anys. ¿I què podem fer, doncs?

És clar que des de Madrid uns grans entusiasmes per potenciar el català no els trobarem. Més aviat el contrari. Per tant, em permetré algunes reflexions sobre el que ens toca fer a nosaltres. I incloc entre el que ens toca fer a nosaltres la recerca d’estímuls perquè a Madrid canviïn la perspectiva. Aquí ho teniu:

1. Em resulta molt sorprenent que hagi estat precisament al final d’aquesta dècada processista que acabem de passar quan es constati aquest important descens del català. Tanta campanya exaltant Catalunya i el seu futur independent, i mentrestant ningú no es preocupava pel futur de la llengua. ¿Com és possible tanta ineficiència? ¿Què els interessa realment, als nostres governants?
2. Els nostres governants, a més de no fer res eficaç per a la promoció de la llengua, l’han polititzat, l’han burocratitzat i l’han fet antipàtica per a una bona part de la població. Han associat el fet de parlar català amb el fet de voler la independència. Han deixat entendre que en el futur tothom haurà de parlar català tant si vol com si no vol. Han menyspreat profundament tot el que soni a Espanya i a espanyol. I aquest còctel ha allunyat molta gent. Quina diferència amb els anys 80!
3. Més enllà dels governants pròpiament dits, crec que també fan molt de mal entitats com la Plataforma per la Llengua, amb aquest eslògan que no queda clar què vol dir però que almenys a mi em provoca una gran prevenció: “Volem viure plenament en català!”. O el manifest Koiné. O l’espai que es dona als mitjans públics de comunicació als talibans de la causa. O les sobreactuacions davant els “atacs” a la llengua.
4. La base imprescindible per promoure el català és recuperar els acords dels anys 80. Que el català pugui ser vist com una cosa de tots. El pacte pel català que es va signar l’any passat, que inclou independentistes, PSC i Comuns, ha de ser el lloc de treball on es decideixin els passos a fer. I a veure si tots plegats són capaços de deixar de pensar en les seves necessitats electorals i comencen a pensar en el bé de la llengua catalana.
5. El món educatiu és preocupant. Però les coses no s’arreglen amb crides més o menys esverades. Per començar, ¿per què no es fa un estudi ben fet de la situació dintre les aules? Quins percentatges d’ensenyament es fan en una llengua o en una altra, i no en general, sinó segons les zones, segons la llengua de l’alumnat i de les famílies… Potser així podríem parlar millor del poc sentit que té això del 25 per cent, per exemple.
6. El tema dels adolescents i els joves necessita molta atenció. Jo no hi entenc gens, però, per exemple, em sembla que dedicar diners a potenciar la indústria dels videojocs en català i altres instruments semblants seria molt necessari. Deixeu-m’ho dir: si en comptes de dedicar-se a crear suposades estructures d’estat els nostres governants s’haguessin dedicat a coses d’aquestes, doncs potser tot plegat ens hauria anat millor.
7. També cal reivindicar una TV3 més atenta a la cultura catalana i no tant a l’agitació i propaganda independentista. Ara es nota que les coses comencen a millorar respecte a l’embafadora propaganda indepe que patíem abans. Però el que no es veu per enlloc, encara, és una més gran atenció a la cultura catalana, i un més gran interès perquè el català de TV3 sigui correcte. Per exemple, que hi hagi un grup de lingüistes que mirin tots els programes i vagin anotant els errors que hi apareixen, per transmetre’ls als respectius locutors, presentadors i col·laboradors. I incloent-hi l’atenció a la fonètica.
8. Amb el procés, hem perdut Òmnium Cultural, que ha passat a ser una entitat dedicada a la lluita per la independència, i no tenim cap entitat dedicada a la llengua i la cultura catalanes des de la transversalitat, on ens hi puguem sentir bé tots aquells que estimem la nostra llengua i la nostra cultura i que, des d’aquesta perspectiva, pensi i promogui iniciatives per potenciar-les. Quan els ànims s’hagin calmat una mica més, algú s’haurà de plantejar crear-la.
9. I amb tot això, des de la transversalitat, caldrà empènyer el govern espanyol de cara a la visibilització i potenciació de la llengua catalana i les altres llengües de l’estat.

Josep Lligadas Vendrell

Saber llegir el moment

A ERC som independentistes perquè som demòcrates, republicans i d’esquerres. Per a nosaltres ser independentista és un estat transitori, que volem que duri el mínim possible, perquè entenem que assolir un estat propi és l’única manera de poder ajudar amb totes les eines a la nostra ciutadania.

És qüestió de ser útils. Per això, a partir de 2017, el partit ajusta el rumb, se n’adona que un full de ruta no serveix per explorar un camí inhòspit que ningú ha transitat abans. L’objectiu és clar: constituir la República catalana. Però per tal d’assolir-lo és imprescindible ajustar-se als reptes, saber decidir quin pas fer en cada moment i, si convé, tornar enrere per agafar impuls o emprendre un altre trajecte (amb idèntic destí).

A l’entorn dels fets de l’1 d’octubre van emergir dues qüestions que ens van alarmar i calia saber llegir: l’Estat espanyol estava disposat a anar molt més lluny del que ens pensàvem i hi havia una part de la ciutadania a qui no ens havíem sabut dirigir i que ho vivia tot plegat amb consternació i por. Davant d’aquests dos fets, era imprescindible aturar-se, reflexionar i modificar l’estratègia. 

De manera que mentre alguns continuen ancorats a les fases 1 i 2 del dol de l’1 d’octubre (negació i ira), altres hem superat el dol i portem anys arromangant-nos per estar al servei de la ciutadania, al costat de la gent. I els resultats són més que evidents. Perquè això no va de ser els més purs o de defensar la teva raó irracionalment, ans al contrari. Va de diversitat, de pacte, de construir consensos, de créixer, d’escoltar l’altre, d’ampliar la base. Aquesta darrera expressió ha estat molt menystinguda, però és evident que cap objectiu polític s’assoleix restant o sent menys.

Per tant, Esquerra Republicana no ha renunciat a res. Simplement ha sabut continuar avançant, perquè quedar-se ancorat al 2017 quan ens ha passat per sobre una pandèmia i una guerra dins de les fronteres europees, i ens amenaça quelcom tan seriós com l’emergència climàtica, és d’un maniqueisme que esparvera.

Però hi ha un altre sector polític del país que també ha quedat atrapat en el temps, en aquest cas al segle passat. Amb receptes antigues per a reptes nous. Receptes que en el seu moment ja resultaven caduques, i que avui demostren com renuncien a llegir els nous temps. Posar com a condició per aprovar uns pressupostos el Hard Rock de Tarragona, el quart cinturó o l’ampliació de l’aeroport del Prat és absolutament incomprensible.

Són els mateixos que han construït el seu projecte polític a base d’especulació. Municipis metropolitans densificats sense oferir a la ciutadania els serveis que els pertoquen i mereixen, mentre trinxen el territori i amenacen els pulmons verds que encara queden. Sigui els Gallecs al Vallès Oriental, el Delta del Llobregat o la plana del Castell de Cerdanyola, per posar només tres exemples.
Per tot plegat i segurament quelcom més, els republicans hem esdevingut la primera o segona força a pràcticament tot el territori del principat. Perquè hem sabut interpretar què necessiten els catalans i catalanes, i hem demostrat que tant des del govern com des de l’oposició estem al seu servei. Es tracta de fer política, en lloc de partidisme. I de fugir de missatges fàcils i simplistes i tractar la ciutadania amb el respecte que es mereix, sense menystenir la seva intel·ligència. Sent honestos quan els reptes són ingents.

Tampoc oblidem una altra amenaça compartida lamentablement amb altres parts del planeta: l’extrema dreta. La simplificació dels debats només els beneficia a ells, i ens hi juguem tots els drets assolits fins ara. Especialment els de les dones. Que es posi en entredit el dret a l’avortament o es negui la violència masclista són dues línies vermelles que traspassen sense escrúpols. Un atac a la línia de flotació dels fonaments democràtics més essencials, i tampoc podem obviar-ho, menystenir-ho o ignorar-ho. Esquerra Republicana, com a partit antifeixista, tampoc oblida aquesta lluita i esdevé un referent per a qualsevol demòcrata del país. Aquí i ara, sempre, al costat de la gent.

Bàrbara Lligada

Les meves vivències del curs 2021-22:uns mesos de treball i lluita

Per situar el lector, vull dir que aquest és un article vivencial, on poso per escrit algunes reflexions personals fetes a partir de situacions viscudes a l’Institut on treballo, de converses amb companys i companyes docents i del dia a dia amb l’alumnat.

Per començar, cal parlar del context. Aquest curs passat hem continuat exercint la nostra tasca en una situació de pandèmia i de crisi, no exclusivament sanitària, que va començar l’any 2020. Una crisi que ha colpejat i colpeja la societat en general, però que afecta més a les famílies més febles i desfavorides i, especialment, els seus fills i filles majoritàriament escolaritzats a l’escola pública. Els docents, doncs, estem exercint la nostra tasca educativa i formativa amb uns infants, adolescents i joves molt marcats pels efectes socials, econòmics i emocionals de la pandèmia.

En aquest sentit, vull subratllar que ningú pot posar en dubte que el personal docent ha estat el primer a entendre la importància que per a l’alumnat tenia recuperar, ràpidament i de la millor manera possible, la normalitat en el funcionament dels centres educatius. I, diguem-ho ben clar, si les escoles han funcionat és per la responsabilitat, la voluntat i l’empenta dels docents que volem el millor pels alumnes. Certament, nosaltres no hem estat l’únic col·lectiu que ha fet front en primera línia les conseqüències de la pandèmia (n’hi ha d’altres, com el personal sanitari), però cal recordar que les escoles van obrir mentre que moltes empreses del sector privat i de les administracions públiques mantenien les oficines tancades. No cal que ningú ens posi medalles, però ha mancat un cert reconeixement perquè el dia a dia no ha estat fàcil, algunes vegades la realitat ens ha superat i la manca endèmica de recursos, sobretot professionals, s’ha notat més que mai.

Centrant-nos concretament en el curs 21-22 que ara acaba, coincidirem que ha estat marcat per l’aprovació de la LOMLOE i, en gran part, per les imposicions del Departament d’Educació que han provocat la mobilització, la contestació i el rebuig dels docents. Aquest conflicte, des del meu punt de vista, ha posat en evidencia els límits de la concepció gerencial i vertical, de dalt a baix, que té el Departament actualment. Ha quedat palès que els canvis ni es poden imposar ni es poden implementar contra els docents. Si el que es vol és transformar i millorar l’educació d’aquest país, és obvi que caldrà comptar amb la complicitat i la il·lusió de tota la comunitat educativa.

A més a més, quan el conseller i el seu equip han acusat els docents de no voler treballar, no només han demostrat una manca de sensibilitat envers el que representa el moviment sindical, sinó que han posat de manifest una preocupant incapacitat per llegir la realitat, una competència que s’ha d’exigir a tot responsable polític. Em refereixo al fet d’ignorar i menystenir l’actitud i el compromís que hem tingut durant aquests darrers anys de pandèmia. No, senyor conseller, quan fem vaga i ens manifestem, no ho fem perquè volem fer més vacances a l’estiu, ho fem perquè volem exercir la nostra tasca docent en unes millors condicions!

Al llarg d’aquest curs, he constatat un cansament i una certa desil·lusió entre els companys i companyes del meu centre. Altrament, en les manifestacions dels dies de vaga he percebut aquest mateix desencís en molts altres companys i companyes, tant de primària com de secundària. Es constata, doncs, un malestar entre els docents i també en moltes direccions dels centres educatius. Una realitat preocupant que hauria d’interpel·lar a tothom, especialment als qui tenen més responsabilitats. Crec que la causa d’aquest malestar és que el professorat se sent sol, desbordat i amb manca de recursos davant dels reptes i necessitats que té diàriament a les aules i als centres educatius. La frase tan recurrent: «es fa el que es pot», posa de manifest la gran contradicció entre els objectius i els mitjans. El sistema educatiu d’un país no pot recolzar-se sobre la bona voluntat dels docents. És obvi que per millorar l’atenció a la diversitat, avançar cap a una escola més inclusiva, impulsar el treball per projectes o la docència compartida (per posar només uns quants exemples), cal incrementar els recursos públics materials, professionals i de formació destinats a l’ensenyament. Per cert, una de les reivindicacions principals dels sindicats d’ensenyament.

Però, al meu entendre, seria un error pensar que només és necessari incrementar els pressupostos públics. També és indispensable una organització als centres més horitzontal i participativa que fomenti la corresponsabilitat, el treball en equip, transversal i creatiu, que retorni el protagonisme als docents i al claustre. Penso que cal un lideratge educatiu basat en l’empatia, l’escolta, el suport i la confiança més que no pas en la gestió que marca objectius i dona directrius. En definitiva, calen equips directius que generin objectius compartits, creïn un bon clima als centres i confiïn en la professionalitat dels docents, factors indispensables per cohesionar, il·lusionar i empoderar els equips docents. De la mateixa manera, els equips directius haurien d’estar menys fiscalitzats i més acompanyats pel Departament en la resolució de les petites o grans problemàtiques del dia a dia.

Ara voldria fer un breu comentari sobre el futur immediat. En els pròxims cursos s’haurà d’implementar la nova llei d’ensenyament. Una aplicació que implica canvis i novetats, planteja reptes i obre interrogants que no es poden abordar amb èxit sense la complicitat, la il·lusió i el protagonisme dels docents. Confiar l’aplicació dels canvis a les direccions dels centres educatius, enteses com a corretja de transmissió de les directrius del Departament, crec que és un error, encara que a alguns els pugui semblar la manera més eficaç d’implementar-los. No es pot confondre l’educació amb una mera gestió, perquè això és ignorar que sense ànima no es pot educar. La docència és un art, quelcom creatiu, personal, original i dinàmic, que sorgeix en la relació personal entre l’alumnat i el professorat. Una relació singular i irrepetible. No podem passar per alt que sense docents no és possible educar.

Respecte als canvis en els currículums, l’avaluació per competències, el treball per projectes, l’aplicació de la tecnologia digital… penso que s’haurien d’implementar amb el màxim consens possible, sense improvisacions, sense “anades i tornades” ni dogmatismes. Cal realisme per acceptar que som fills d’un model d’escola que ens condiciona. Cal certa humilitat per reconèixer que ningú sap exactament com serà la nostra societat d’aquí a 25 o 30 anys. També cal prudència perquè es tracta més de construir que d’enderrocar.

Per acabar, manifesto un desig per al curs que ara comencem. Espero que el Departament posi en valor la tasca docent per retornar la dignitat, la il·lusió i el protagonisme als docents. Desitjo un canvi d’actitud del Departament respecte als sindicats que permeti, sense imposicions, un acord ampli i sòlid amb tota la comunitat educativa sobre les grans qüestions del sistema educatiu a Catalunya: el pressupost públic, les relacions laborals, la llengua i la cultura, la inclusió i la integració de la diversitat, l’equitat social, els serveis socioeducatius o els resultats acadèmics. Segurament no és fàcil, però no és impossible i, en tot cas, és imprescindible. L’educació a Catalunya, en aquest curs, no pot estar marcada per la conflictivitat en els centres educatius.

Xavier Becerra Castells

La immersió és saber i és justícia

El consens per defensar l’idioma català prové de la societat catalana, en el sentit més ampli. La intromissió judicial espanyola, ara, intenta modificar-ho. Els partits catalans, independentistes o no, no saben com tractar-ho. És un cas clar de raons per a la lliure secessió.

La convulsió social que provoca l’alteració del consens dels darrers quaranta anys amb una llei de normalització lingüística que ha garantit bé el coneixement de la llengua catalana és molt gran. Es preveu, raonadament, que en cas d’aprovar-se amb els vots d’ERC i JXCAT necessària, tot plegat pot suposar un greu retrocés, el qual, en el marc de la globalització amenaça directament la vitalitat de l’àmbit comunicatiu en català.

Els grups parlamentaris d’ERC, JXCAT, PSC i PODEM volen establir per llei que el castellà sigui llengua vehicular i d’aprenentatge en el sistema educatiu. Fins ara, gràcies a la immersió, i només teòricament, això no era possible. Però el català és la llengua de Catalunya.

El bilingüisme, com diuen tots els experts, és un parany estratègic per reduir la llengua pròpia d’un país a que quedi residual, i amb el temps, a la seva feblesa interna (dialectalització del castellà), només un element exòtic, sense valor comunicatiu i només com a record històric. Un escenari que és inadmissible per una nació, com els Països Catalans, que han fet de la seva identitat cultural, l’essència de la seva existència. Tot i així, Marta Vilalta d’ERC i Monica Sales de JXCAT, defensen per escrit que cal fer-ho.
L’arquitectura jurídica és una cosa i la realitat sociolingüística una altra, poden dir. I certament, el fet evident és que el sistema normatiu espanyol no deixa escletxes buides per a la normalitat nacional de Catalunya i en un escenari de globalització imperant el compliment de la immersió en català ha estat sempre en qüestió.

Hom podria, per tant, escatir que la responsabilitat ara és dels ciutadans catalans per mantenir en totes les reunions o trobades i allà on sigui l’ús de la llengua, tot recordant com durant la dictadura espanyola patida després de la Guerra Civil es va continuar parlant i aprenent el nostre idioma. Diran que si ens entossudim a emprar el nostre idioma segur que no tindrà cap efecte, tot plegat. Res més trist, si aquesta és la conclusió a què s’arriba quan hi ha una majoria social i política que defensa la independència de Catalunya i hi ha una trajectòria creixent de consolidació en els treballs de reconstrucció nacional.

Una sentència espanyola ha estat el detonant d’aquesta reculada que protagonitzen, per igual, ERC i JXCAT. Una dinàmica que recorda perfectament com la sentència de l’Estatut d’Autonomia del 2006, el 2019 va fer prendre consciència a la societat catalana de fins a quin punt els poders de l’estat espanyol dirigeixen i limiten els drets nacionals dels catalans.

L’aprenentatge del castellà (espanyol) és obligatori encara que hom mai vagi a Espanya o a països amb aquesta llengua (cada vegada en són menys, ja que recuperen les seves llengües indígenes, un cop han superat el llast de la colonització). L’idioma castellà és imperatiu perquè hom està obligat a relacionar-se amb aquest idioma a les institucions espanyoles fora de Catalunya, àdhuc a les que presten serveis públics al país. Saber castellà és necessari per pura imposició política espanyola.

Una llei de normalització lingüística del català no pot incórrer en l’error de regular l’ús del castellà. Ha d’ésser una llei que vetlli pel ple coneixement del nostre idioma, amb qualitat i rigor, tot exigint responsabilitat social i jurídica si no és així. Tocar, encara que sigui una coma, la llei vigent que estableix la immersió és destruir la inflexió de la transició del 1978, quan anys de mort, dolor, misèria i calamitats es van bescanviar per la normalització de la llengua pròpia de Catalunya.

Llorenç Prats
@llorenprats 
desdara@gmail.com

Canvi de paradigma per recrear la independència catalana

Fins ara, sempre s’han mirat de buscar les raons que fonamenten la causa independentista en la desqualificació de l’estat espanyol com estat de baixa qualitat democràtica o amb un feble estat de dret. D’aquesta manera, s’intenta erosionar la força coactiva de l’estat on vivim majoritàriament els catalans, tot cercant el seu desprestigi a nivell popular malgrat que, quina paradoxa, a nivell institucional, a través de la Generalitat, principalment, es faci tot el contrari i s’ajudi tant com es pot a la supervivència d’aquest estat.

Aquesta lògica, explicada així de forma simplificada, fa que es mantingui un doble llenguatge de forma permanent: al carrer l’estat espanyol és opressor i a les oficines és un col·laborador necessari a l’hora de prestar els serveis públics i garantir l’estat del benestar. Aquesta lògica, per tant, s’hauria d’invertir, com a millor camí per fer la independència i resoldre el contenciós històric entre catalans i castellans (espanyols).

Els ciutadans catalans, els de l’estat espanyol, estan protegits per les lleis que ens hem donat de forma activa (el règim constitucional del 1978 es va fer i es manté gràcies a la participació activa de les forces polítiques catalanes, àdhuc independentistes tot i l’excepció d’ERC als anys 70, a Catalunya). Aquesta protecció, a més, es sustenta en el dret de la Unió Europea, i aquest estat de dret, democràtic i social, s’articula, a ulls del món, com una democràcia liberal totalment normalitzada.

La realitat, tanmateix, és que els greuges sobre els catalans persisteixen i són d’una gran magnitud (en temes com llengua, drets nacionals, poder judicial, presència exterior, lleis electorals, forces armades…). I són de tanta magnitud que no queden explicats “en la tebiesa” de la resposta catalana, sobretot la de caràcter institucional quan hom cerca, per activa i per passiva, i des de fa molts anys, establir ponts, negociar o dialogar amb els que somnien amb la liquidació definitiva dels catalans però que no la poden fer del tot després d’intentar-ho durant una dura dictadura militar on van tenir tot el poder.

El fet és que l’aplicació del principi democràtic impedeix a l’estat espanyol parlar clarament sobre les seves intencions reals sobre els catalans i la nació catalana. El 1977 es va acordar una transició que va obligar a l’estat espanyol a ratificar els tractats internacionals de defensa i protecció del drets civils i polítics dels pobles (BOE 30/4/1977). Va ésser el preu a pagar per signar l’amnistia amb el vistiplau comunista a un règim, encara infiltrat, de 40 anys d’assassinats i tortures, a més de milers de morts derivats de la Guerra Civil que va provocar el cop d’estat militar del 1936.

Per això, el primer d’octubre, en una jornada de referèndum d’autodeterminació, no hi va haver detencions massives ni dissolucions violentes de votants. L’estat espanyol va intentar requisar material però no podia anar contra les persones, contra l’exercici pacífic i democràtic de drets fonamentals. Si després o durant hi va haver desordres o aldarulls, aquests són tipologies penals de comportaments individuals, la transcendència política dels quals ha generat la victimització que ha perdurat durant aquests darrers 4 anys, en un greu error estratègic que endarrerirà els objectius independentistes.

La victimització no serveix per fer la independència. El futur estat català no serà millor que l’espanyol, el francès, l’alemany o l’italià en la protecció dels drets fonamentals. La victimització situa el moviment independentista sempre a la defensiva. I la independència només és possible amb iniciativa, ja que ha de trencar una realitat de confort, volguda o no, que s’ha incrustat a la societat catalana de forma secular.

El punt d’inflexió clau en l’evolució catalana és el primer d’octubre amb la victòria esclatant del referèndum d’autodeterminació, el qual era legal i vinculant. Aquesta conquesta col·lectiva no pot quedar anorreada sota les consignes de “amnistia i autodeterminació”. La legalitat que sorgeix del dret espanyol permet, i aquest és el canvi de paradigma, reconèixer el resultat del referèndum d’autodeterminació, per tot seguit deslligar-se’n en un conflicte obert sense atenuants en la mesura que l’estat espanyol, tot mantenint les formes, com fins ara, s’oposi, naturalment, a aquesta decisió catalana amb molta gesticulació.

L’estat espanyol ha de mantenir les formes dins el context de les democràcies occidentals. Això no vol dir, òbviament que intenti crear escenaris mediàtics d’assetjament o persecució. Però no poden passar d’això. No pot crear una situació de deportacions massives ni engarjolaments indiscriminats. No pot ni ho farà. En un escenari d’afirmació nacional catalana els empresonaments, si hi són, serien mutus.

De fet la lògica espanyola, i la raó de la transició del 78 amb una subjacent organització franquista en totes les seves institucions encara plenament articulada, es basa en guanyar la partida política per mitjà de l’autocensura dels catalans i la seva prostració anticipada. Ja que com deia el rei dels espanyols “el castellà no serà llengua d’imposició” perquè els catalans abans ja l’estaran utilitzant.

El que l’estat espanyol, com estat democràtic, no farà mai és exercir l’autodeterminació catalana per nosaltres. La força del primer d’octubre és precisament que per primer cop els catalans van exercir la seva llibertat, tot i que després es van aturar, per raons que ara no cal analitzar, tot i la seva evident transcendència. I és que si no existeix determinació catalana, en els assumptes que siguin, no hi ha resposta possible. L’estat espanyol ha d’escoltar i atendre els seus ciutadans, i per ara nosaltres en som, i aquí és on rau el mecanisme per trencar l’espiral de victimització que ens paralitza i esllangueix el moviment independentista.

L’imaginari català de la resistència (ancorat en les idees de la insurgència i la contrainsurgència) dins el context d’una democràcia occidental i en els temps que corren és un parany per aturar la independència guanyada en el referèndum d’autodeterminació del 2017. Hi ha moltes maneres de reconquerir espais perduts a les escoles, als carrers, a les administracions… i això hauria d’ésser la prioritat de l’esforç independentista.

Cal revisar en què gastem les energies els catalans d’avui. Per molt que ens molesti, a ulls d’Europa l’estat espanyol és un estat de dret. Nosaltres podem parlar lliurement tot i que treballem incansablement per la fi d’aquest estat on vivim. I l’1 d’octubre de 2017 tothom que va voler va poder votar. Tothom.

La prioritat per enfortir les nostres estructures d’estat i fer valdre una feina constructiva que molts i molts fan en silenci hauria de fer silenciar el discurs de la victimització permanent. Com sovint veiem, hi ha molt de camí enfortint la xarxa escolar en català a la Catalunya del Nord, a l’Alguer i arreu dels Països Catalans. I tot això és legal i podria tenir, fins i tot, el recolzament de l’estat espanyol, de forma indirecta. Si no fem la independència ja ara, tal com caldria perquè el mandat democràtic del primer d’octubre és totalment vigent, com a mínim reconstruïm o conquerim nous espais d’afirmació nacional arreu dels Països Catalans i superem el discurs pessimista, victimista i viciós que marca la repressió espanyola.

Llorenç Prats
desdara@gmail.com

Reparar, tornar a la política

Molts catalans i catalanes hem vist els indults amb un bri d’esperança. Diria que no m’equivoco dient que som molts, i crec que tampoc si dic que des de diferents ideologies. Tenim necessitat de reparació. I vull aturar-me un moment en aquest concepte, reparar: tornar a posar en bon estat allò que ha sofert un dany, parar-se a considerar quelcom, aturar-se i observar, restablir, preparar de nou… Una necessitat que aplega des de l’espai personal a l’institucional i polític, penso.

Vull assenyalar també una imatge (entre les milers que hi ha del procés), el 27 d’octubre de 2017. El Parlament votava la declaració unilateral d’independència, mentre el Senat aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, pel qual se suspenia l’autonomia de Catalunya. Molta gent ens vam sentir ostatges del joc en paral·lel que es produïa al mateix temps al Parlament i al Senat. Atònits, exclosos. Si la política és diàleg i negociació, assistíem en directe a un fracàs estrepitós. Estaria bé que algú s’entretingués a escriure l’anatomia dels instants previs i durant aquell dia.

En més d’una ocasió he defensat el dret al dubte i la valentia d’aplicar-lo. Davant de la fe cega i les certeses absolutes d’alguns, davant la calculada ofensiva per encasellar, ha estat un atreviment el fet de qüestionar, argumentar, debatre pausadament i raonadament des de conviccions diferents. Ja sabem que aquesta simplificació practicada el que busca és la negació del debat, substituint els raonaments per pura propaganda i demagògia. I això és molt perillós. Una prova és l’anomenada “casella de l’equidistància”, de forma intencionada per suprimir espais de deliberació. També estaria bé que algú s’entretingués a recopilar el diccionari del procés (dels dos blocs) amb els vocables i conceptes que han anat apareixent en un intent de simplificar al màxim quelcom que és d’una complexitat extrema. Cal tornar als espais de diàleg i transversals, cal reparar amb això.

Necessitem que un conflicte que és polític, torni a la política, i en política sovint s’han de prendre decisions arriscades amb llums llargs i en benefici del conjunt. Els indults son un gest, important, positiu (i he rebutjat la judicialització del conflicte des del primer moment). La prova és la polseguera que ha aixecat entre els falsos patriotes, els defensors del com pitjor millor. La convivència és un vas de terrissa del qual cal tenir cura, i més les persones que ostenten representació institucional. En aquest sentit també trobo que no s’ha exigit prou al PP sobre la seva enorme irresponsabilitat d’utilitzar Catalunya com a arma electoralista.

És del tot legítim aspirar a la independència de Catalunya com a opció. Però quina nació és la que prescindeix de la meitat de la població? Ningú pot atribuint-se el valor de parlar en nom del poble. Qui és el poble? Trobo imprescindible que la “taula de diàleg” comenci aquí, a Catalunya, entre els diferents partits polítics i entre diferents àmbits de la societat catalana. Igual que reparar també és afrontar els grans reptes que tenim com a país, la desigualtat, l’habitatge, els joves, la regeneració urbana, el canvi climàtic… amb això sí que tenim presa. El patriotisme dels drets en un espai on la diversitat és una riquesa. Reparar un projecte que ha de ser col·lectiu.

Consol Prados

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Com una pàtria. Vida de Josep Benet. Per Jordi Amat. Edicions 62 (*). Nombre de pàgines: 584

La vida privada de Josep Benet i Morell no és pas la part important d’aquesta biografia. La vida íntima i familiar només hi surt de manera col·lateral, però de manera suficient per intuir que era una persona sorruda, tossuda… marcat per una infantesa difícil. Amb el pare que era un “vivales” que va desaparèixer, va deixar Cervera per ser criat entre l’escolania de Montserrat i uns oncles a Barcelona. S’intueix també que la seva dedicació a la política segurament no li va deixar gaire temps per cuidar-se dels afers econòmics familiars, no sense certa angoixa.

El que fa interessant però la biografia d’aquest “demòcrata cristià d’extrema esquerra”, tal com el va definir Maurici Serrahima, és el trànsit que fa des de la fe cristiana a dedicar la seva vida al servei de Catalunya. En paraules seves, al servei de refer el país de la desfeta de la guerra civil.

Diuen que és qui va encunyar el concepte de Catalunya un sol poble, una forma de definir la necessitat de superar les divisions d’obrers i burgesos, catalans de soca-rel i immigrats. I fortament influït per la doctrina social de l’Església, va intentar convèncer a la burgesia catalana de postguerra de la necessitat de treballar en aquesta direcció. Curiosament una de les raons que esgrimia inicialment era que d’altra manera, els comunistes serien hegemònics en la lluita contra Franco.

Infatigable activista i imaginatiu –va fundar el Partit Demòcrata Cristià de Catalunya que segurament era quasi unipersonal per fer-se sentir més–, era capaç de treballar i ser valorat per moltes persones i moltes tendències ideològiques. Al llibre s’hi reflecteixen les seves relacions i treball conjunt amb tot tipus de personatges. Des de Jordi Pujol a Solé-Barberà, passant per Jaume Vicens Vives, Francesc Vicens, Coll Alentorn o Fèlix Millet… Des dels comunistes del PSUC a la burgesia catalana de dretes, passant per una especial relació amb Montserrat i l’abat Escarré. De la seva militància a la UDC de postguerra acaba essent candidat a la presidència de la Generalitat a les llistes del PSUC…

I és aquesta dedicació al treball unitari, tenint com a eixos Catalunya, la Justícia social i l’arrel cristiana, que fa particularment atractiu el llibre per saber més coses de la postguerra, de la lluita anti-franquista i dels inicis de la democràcia.

Albert Farriol

(*) Editorial que va fundar Josep Benet

Pel diàleg

A la redacció d’aquesta revista, cristiana i d’esquerres, els resultats de les eleccions generals ens han produït una notable satisfacció. Perquè l’esquerra ha guanyat, tant a Catalunya com a tot Espanya, i perquè els electors han primat clarament la voluntat d’entesa i no l’afany de confrontació, també tant a Catalunya com a tot Espanya. I tant una cosa com l’altra es corresponen molt bé amb els valors que mouen aquesta publicació.

Ara, toca veure com es tradueix aquesta nova situació en les polítiques que cal dur a terme.

Per una banda, tant a Catalunya com a tot Espanya necessitem una política d’esquerres seriosa. Una política en què la voluntat sigui clara, i aquesta voluntat clara es digui públicament, i es faci. Sí, és cert no sempre es pot fer tot el que un voldria, però tot i així és imprescindible que tothom pugui percebre que, realment, els nostres governants volen dur a terme polítiques socials amb redistribució de la renda i també polítiques ecològiques.

I per una altra banda, necessitem diàleg i voluntat d’entesa en el conflicte català. La situació, sens dubte, és molt complicada. Però això no és excusa perquè no sigui exigible als nostres governants que actuïn amb sinceritat i lleialtat, activant un diàleg que no pretengui partir de posicions preses inamovibles, sinó que estigui disposat a caminar amb bona voluntat i amb intel·ligència política.

Bona Pasqua!

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública… ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben.

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991. Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (…) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny…”.

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista… que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota la vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana… també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema… que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “Per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (…) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

Ignasi Riera (Publicat a Viladecans Punt de Trobada, maig 2018)

Voleu sentir la veu de Maria Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.

I aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.