Cada any acostumo a anar a Lourdes. Amb la meva dona, o sol. És una estada breu: surto un dia de bon dematí, arribo a Lourdes a l’hora de dinar, la tarda i el vespre me’ls passo a la gruta i a tota la zona dels santuaris, l’endemà al dematí hi torno una estoneta, i a mig dematí agafo el cotxe ja de retorn, paro a dinar a mig camí, i arribo a casa no gaire tard.
Com veieu, a més de ser un viatge breu és també un viatge privat, sense participar en cap peregrinació organitzada. No perquè em semblin malament les peregrinacions organitzades, només faltaria, sinó perquè a mi el que m’agrada i em resulta relaxant i espiritualment estimulant és aquesta estada molt personal. Precisament són les peregrinacions organitzades les que fan de Lourdes allò que és. Però a mi em funciona viure-ho d’aquesta altra manera.
I com que més d’una vegada m’han preguntat que què hi trobo a Lourdes per mantenir-hi aquesta afició i aquesta tirada, doncs miraré d’explicar-ho.
D’entrada he de dir que, òbviament, tota la parafernàlia turística que ocupa tota la ciutat no m’interessa gens. De fet, se m’ha convertit en una mena de decorat inevitable que em miro fins i tot amb curiositat i interès gairebé antropològic. Venen cada cosa! Caminar per la ciutat té, però, a vegades, un atractiu molt digne quan et trobes les corrues de malalts en les seves cadires arrossegades pels voluntaris; i és que l’atenció als malalts és, sens dubte, el primer atractiu de Lourdes.
Però el lloc bàsic que a mi m’interessa és la zona dels santuaris, un ampli espai on se situen els edificis religiosos, les esplanades, i la gruta. Allà no hi ha comerç, sinó que hi ha la suma de les dues coses que fan que Lourdes tingui sentit: els malalts, i l’ambient espiritual que cadascú es pot muntar com vulgui.
Com he dit, la primera cosa bàsica són els malalts. Veure tanta i tanta gent en condicions precàries de salut, vivint amb il·lusió aquells dies en què se senten el centre de l’interès dels qui els atenen, i veure també la colla de voluntaris i voluntàries, joves i grans, que estan per ells, val tots els diners del món. De fet, encara que Lourdes és presentat i vist per molts com un lloc on es va a buscar la curació, i encara que són molts els malalts que es banyen a les piscines que teòricament tenen aquest objectiu, jo crec que són pocs els malalts que pensen que sortiran de Lourdes curats: el que la immensa majoria busquen és, més aviat, sortir-ne reforçats, després d’haver viscut allà una experiència humana i cristiana molt potent. I estar en un lloc així, on la feblesa és permanentment visible i és el centre de l’interès col·lectiu, és un gran signe.
I, en aquest clima, un pot viure-hi l’ambient espiritual que he dit abans. Cal dir, això sí, que els espais i elements religiosos més visibles són en general d’un estil kitsch que acaba fins i tot fent-se simpàtic de tan carrincló que arriba a ser, i cal dir també que els signes de religiositat que molta gent expressa fan a vegades una certa angúnia. Però la senzillesa i l’autenticitat de la gruta, la pau de les esplanades, la bellesa del riu, i el tràfec de malalts amunt i avall permeten i animen a cultivar la vivència interior, la trobada amb Déu, la crida cap als febles i els pobres.
Josep Lligadas
L'Agulla 