Recordant en Pep Soler

Pep Soler, acompanyat de Xavier Moralans, empenyent un cotxe en una trobada de la Jobac. Finals del 70.

De vegades l’expressió d’una persona, la gestualitat, l’entonació… suggereixen més que una biografia. Si penso en el Pep Soler sento la seva veu i percebo l’apassionada i sonora intenció de les seves paraules. Sonora en part per la seva sordesa, i d’altra part per la seva discreta però contumaç necessitat de fer una observació, un detall, una afirmació, mai gratuïta, i acte seguit… una sonora també rialla que projecta aquella vitalitat que coneixem els que l’hem tractat en algun moment. Però el Pep principalment escoltava. Atent no només al que es diu sinó al que hi ha de vivència que no acaben d’expressar les paraules, i atent a estirar el fil que conduirà a la presa de consciència. D’aquelles paraules dites i no dites, d’aquelles intuïcions anotades amb lletra minúscula a la llibreta en brolla vida. Tot el que escrivia a les llibretes dels grups de revisió de vida que acompanyava com a consiliari –ves a saber quantes en tenia– constituïa la matèria prima de la pregària diària. La vida d’en Pep estava feta de fragments, de fets i de paraules, de rostres concrets, de situacions que l’envoltaven dia a dia. En el seu silenci brollaven cares, expressions, misèries i joies que alimentaven certament aquella passió de viure que reflectia la seva forma de comunicar-se.

Vaig conèixer el Pep Soler al local parroquial del carrer Martí Molins al barri de la Sagrera quan ell i altres capellans joves havien iniciat l’aventura de coordinar grups de joves entorn de les parròquies de barris, amb la revisió de vida d’herència jocista, enmig d’un corrent d’aire fresc que corria llavors gràcies a l’obertura de finestres que propicià el Concili, i de l’efervescència social d’aquell moment de canvis dels anys 70. Jo era un d’aquells joves de barris, en Pep, primer consiliari general de la JOBAC, anava posant les primeres pedres de l’organització: els joves teníem la paraula i el protagonisme, una cosa insòlita si es vol en aquells moments, seguint la màxima de Joseph Cardijn “els joves evangelitzen els joves”. D’aquelles estones llargues a la coordinadora general acompanyades de la paciència i tenacitat del Pep Soler en va néixer un moviment que a mitjans dels 80 aplegava setmanalment un miler de joves entorn de la revisió de vida que, segons el bisbe Joan Carrera, era equiparable als millors moments jocistes dels anys 60. Certament l’organització és la clau de tot moviment que vulgui incidir i transformar la realitat. Tan simple però tan desconegut encara avui per alguns partits de la nova política.

La JOBAC recollia herències, i reformatava la pastoral del medi d’acord a allò que configurava llavors la vida dels joves, que per al Pep Soler i els seus companys capellans joves acabats d’ordenar, era el “ser joves de barris”. La JOBAC volia transmetre la força de l’Evangeli perquè els joves es comprometessin amb els seus companys i companyes de la classe treballadora i amb els seus entorns socials dels barris populars. L’única recepta era impulsar-los cap a l’acció i fer revisió de vida. És en aquest escenari on el Pep Soler es va entrenar com a consiliari i com capellà diocesà. Aquella experiència del Moviment va quallar en un home que ha vinculat sempre la seva tasca pastoral a fer equip a tot arreu on ha viscut. Després de 43 anys de capellà, va explicar fa alguns mesos als companys de grup de l’ACO: “He procurat menjar, viure i compartir sempre vivenda amb els companys capellans. No és cosa fàcil, i alguns acaben vivint sols”. Darrerament, amb el temor de quedar-se sol a la vivenda de la parròquia, no es resignà a la temptadora comoditat de no dependre de ningú. Continuava fent equip a l’arxiprestat, a l’ACO. “En l’altre trobes l’escalf humà que necessites”, deia, perquè era addicte a sentir al voltant la presència dels altres, els que fossin, on ell hi veia la presència de Déu. La seva obsessió era fer arribar a tothom que, contra tota esperança, l’Evangeli adreça sempre una paraula de salvació, de superació, de dignitat…

En Pep Soler ha sigut i és un referent necessari per a les generacions sortides de la JOBAC. El seu entusiasme per l’Evangeli i el seu esperit de treballador incansable del dia a dia ens acompanyaran sempre. Va marxar com el seu amic i company Josep Maria Puxan, amb discreció i sense avisar.

Salva Clarós

En la mort del Pep Soler

El vespre del 29 de novembre de 2019 Josep Soler i Llopart en l’Eucaristia de la Festa Major de Sant Andreu resplendia de goig i d’esperança activa amb la comunitat aplegada. Em va fer recordar, tot donant-ne gràcies, l’itinerari vital que havíem recorregut des del 1965 al seminari de la Conreria, ara fa 55 anys… Moltes causes i compromisos semblants i temps d’esbarjo periòdicament compartit en grup han anat enriquint l’amistat.

Vam rebre de la bona tradició diocesana d’aquell temps la JOC com a moviment evangelitzador de la classe treballadora. Les seves grans capacitats d’unir fe i vida real, personal i social, l’estímul educatiu i de promoció de l’adolescència i la joventut. També vam rebre afortunadament la renovació conciliar del Vaticà II amb els tons de goig, llibertat i esperança.

Tot això es va escampar entre nosaltres, seminaristes, preveres, religioses i religiosos, militants grans d’ACO, i es va escampar entre noies i nois dels barris de les ciutats i pobles i arribem a la JOBAC del curs 1973-74. El Pep Soler va ser el primer consiliari general. La persona de Jesús i el seu Evangeli el feien vibrar sempre profundament, era una fe experimental de vivència d’amistat i servei a la causa de Jesús. Sense pretensions personals de títols o càrrecs o lideratge, fent un servei amb responsabilitat i esperit d’equip. Era un do difícil que ell tenia com a fàcil i va ser una bona base per a la JOBAC.

Una gran part d’aquesta caravana de gent hem anat transitant des de diverses situacions i reptes, portant el bon segell de l’esperança activa enmig de les dificultats, entrebancs i retrocessos socials i eclesials que hem experimentat. Potser de vegades exagerem en sentir-nos massa sols o com poc transformadors. El que ens facin poc cas o no sapiguem incidir millor en la realitat per canviar-la no ens ha de portar al desànim i a la frustració. Ens entristim o ens indignem i ho expressem, però reciclem-lo aviat en una actitud constant de servei al Regne que està més enllà dels nostres esforços. Ens cansem, sí, però alliberem-nos de l’esgotament, cuidant-nos i cuidant l’amistat, i sense dubtar ni oblidar-nos d’anar posant la part prosaica, de vegades picant pedra, que ens toca. En la celebració exequial els comentaris i pregàries van recalcar molt que el Pep ha estat incombustible i prompte a l‘acció fins el final, teixint amistats i col·laboracions.

A l’església de Sant Andreu, amb el seu volum impressionant i objecte de maldecaps per a la seva reparació i manteniment, s’han viscut moltes coses; grans celebracions litúrgiques, manifestacions artístiques, tancades laborals o polítiques importants. Esdeveniments familiars i dels grups del poble de Sant Andreu. De moltes maneres és un espai consagrat.

Vull recordar que el 17 de maig de 1987 vam trobar-nos com a Zona Pastoral en una celebració final per presentar el treball de durant el curs sobre aspectes de la vida de l’Evangeli en els nostres barris. Xavier Morlans ens va oferir l’estrena solemne del cant “Poble de Déu”. Va ser una eclosió feliç de la Zona Pastoral, impregnant del tarannà dels moviments evangelitzadors a les nostres comunitats parroquials. Amb entusiasme ho vam comentar amb el Pep i altres persones en els dies següents i encara ara amb moltes persones que ho vam viure.

El passat 7 de gener a la tarda també una gran multitud, amb una gran comunió, ens vam aplegar per celebrar l’Eucaristia de comiat de la vida mortal del Josep Soler i Llopart, juntament amb la seva entranyable família. El cant del “Poble de Déu” va emmarcar també la celebració. Anar donant la vida sempre té èxit. És el gran negoci de l’AMOR concretat en obres, sentiments, paraules, amistats, relacions, conversió permanent demanant perdó de les nostres mancances, esforços per donar el millor de nosaltres mateixos.

Josep Hortet i Gausachs