Jo sí que et crec

Al meu entendre, la diferència entre la jerarquia de l’Església francesa i l’espanyola a l’hora d’encarar els abusos sexuals és que aquí encara hi ha connivència amb l’aparell de l’estat. Ens ve no només del franquisme, que sí, sinó des de sempre, de les etapes no democràtiques de l’estat espanyol. També aquí, a Catalunya.

Tenir l’aixopluc polític ha permès anys de patiment per als i per a les supervivents, i menyspreu i ignomínia per part de l’Església. Que “altres” cometin abusos als infants i a joves no és una excusa vàlida que justifiqui la inacció eclesial, fins fa dos anys, de la part que li pertoca. L’Església de Jesucrist, mai hauria d’haver estat casa de persones depredadores sexuals. I això té responsables concrets, els bisbes. Em pregunto si ara, ja, aquest aspecte l’estan atenent en la formació en seminaris o en ordes religiosos tant masculins com femenins. I si s’està fent detecció de potencials depredadors i és motiu per no ordenar preveres o admetre’ls a ordes religiosos.

Perquè la violència exercida per una persona depredadora no només té el vessant sexual, també té l’exercida com a violència psicològica, el poder. De domini i sotmetiment en sap molt la jerarquia i el clericalisme que fomenta, com planteja l’editorial d’aquesta revista. El poder exercit sense l’autoritat emanada de la legitimitat democràtica no té cabuda a la nostra societat. Així es percep dins i fora de l’Església. Esmenar de manera profunda una tradició és legítim i profètic.

Estem davant d’una xacra per a l’Església. I em dol com a creient. També m’indigna. Només un cas ja seria dolorós que s’hagués donat. En aquesta situació, cal dir que, quan la jerarquia diu que es busca sempre la veritat i estar al costat dels qui pateixen, no és creïble. La confiança en una institució requereix molt poc per erosionar-se més si aquesta institució té la missió d’anunciar l’Evangeli de Jesús i construir el regne de Déu a la terra. Una missió encarregada a homes i dones fràgils com gerres de terrissa. És en aquesta fragilitat on hem de posar la nostra mirada perquè no es torni fang. De reparació en sabem poc. N’hem d’aprendre. Demanar perdó, però un perdó creïble. I aquest no ho és quan va acompanyat d’un preàmbul on es diu que només són el 0,2% dels abusos comesos per integrants de l’Església. En una reparació has de sentir-te acompanyat per professionals i per altres supervivents. I quan es denuncia escoltar un unànime: “Jo sí que et crec”.

Aquest no és l’únic pecat de l’Església espanyola. La separació de nadons de mares i famílies legítimes va ser una acció sistèmica fins a mitjans del anys vuitanta. Un abús de poder criminal compartit amb les “famílies de bé” a les quals entregaven la criatura.

Pare, tu que ens has entregat el tresor de l’Evangeli,
ajuda’ns a curar les ferides que hem provocat com a Església
a les criatures innocents que teníem a les nostres mans
per ajudar-los a néixer, per educar-los i formar-los.
T’ho demanem per nostre Senyor Jesucrist. Amén.

Quiteria Guirao Abellán

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica.

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica. Juan Ignacio Cortés. San Pablo.

Quan encara ressonen les imatges, discussions i conclusions de la cimera sobre la pederàstia al Vaticà, la lectura d’aquest llibre resulta profundament entenedora. Ens desvetlla el patiment de centenars, de milers de criatures arreu del món (sí, també en el nostre país) quan pensaven estar segurs en parròquies, escoles, cases de colònies o d’acollida, per preveres que s’aprofitaven de la situació de poder en les que es trobaven respecte a elles. I l’estructura clerical i jeràrquica ha mantingut el silenci, ha anat desplaçant els abusadors a altres indrets on podien trobar noves víctimes, amb l’única finalitat de què el renom de l’Església no quedés malmès.

Juan Ignacio Cortés no entra a fer sang, simplement presenta la història (en el segle XIII els pederastes en el si de l’Església eren lliurats a la justícia civil… i parlem de la foscor de l’Edat Mitjana!). Recull casos en països com Irlanda, Estats Units, Alemanya, Austràlia… Ens explica els mecanismes que fan que els traumes quedin amagats durant anys en la consciència de les víctimes i sovint només reapareguin quan ja en edat adulta fent teràpies per qualsevol altre motiu, es sorprenen recordant episodis que havien oblidat. Duríssim! Ens comenta també la posició vaticana i també les persones que han tingut un paper predominant en aquest tema. S’hi parla del fet que la pederàstia va ser un dels motius de la renúncia de Ratzinger com a Sant Pare i com el papa Francesc s’esforça per assolir la tolerància zero… i totes les dificultats amb què es troba.

De debò, un llibre molt recomanable. Ens obre els ulls, ens colpeix, i alhora ens fa revisar si alguna vegada hem estat còmplices d’alguna manera en el silenci que ha fet que la nostra Església fes d’infants víctimes d’escenes terribles, de patiments injustos, de dolors que molts d’ells no han pogut superar… I, tant de bo puguem denunciar qualsevol abús, demanar que es jutgi també en els tribunals penals del país i cridar: Mai més! I menys en el nom d’un Déu que és Amor i d’un Jesús que va respectar tot ésser humà i alliberar tot patiment.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Església, pederàstia i la teoria del doble cop

Perquè una persona pateixi un trauma s’ha de complir la teoria del doble cop. Així ho explica Boris Cyrulnik, neuropsiquiatra i psicoterapeuta jueu que va veure morir els seus pares en un camp de concentració nazi del qual va fugir amb només 6 anys. Aquest gran estudiós de la resiliència humana va explicar que els traumes provenen d’un doble cop: el primer cop és el fet dolorós en si que pugui patir una persona, però el que converteix aquest patiment en un trauma té a veure amb el segon cop, el comportament de l’entorn que pot ser de rebuig, abandonament, menyspreu, incredulitat o humiliació. Ell diu: “Imagineu que un nen ha tingut un problema, que ha rebut un cop, i quan li explica el problema als seus pares, a aquests se’ls escapa un gest de disgust, un retret. En aquest moment han transformat el seu sofriment en un trauma”.

L’Església (i també, durant molts anys, la societat), amb el seu silenci còmplice amb els casos de pederàstia per part de capellans, amb la seva manca de reacció, ha convertit en trauma el dolor de molts infants. L’abús va ser una fase del seu patiment, però el que ho va agreujar va ser el silenci, la indiferència o la incredulitat de l’entorn. Doble cop: veure com aquell individu que havia abusat d’ells seguia al seu lloc, com si no passés res, abusant d’altres infants, o veure com saltava de parròquia en parròquia o seguia en contacte amb infants o adolescents sense cap acció per part de ningú per apartar-los. Aquests dies que han saltat a la premsa, un rere l’altre, casos ben a prop nostre, com el de Vilobí d’Onyar, Constantí, o el del monjo de Montserrat, he pensat en aquest doble cop que ha infligit l’Església, que veurem si pren consciència de la seva culpabilitat i reacciona de veritat.

És cert que s’han vist gestos positius de reacció. Malauradament, arriben molt tard. L’Església trontolla i perd credibilitat dia rere dia, i no només pels casos de pederàstia, sinó pel seu encaix a la societat. Els que som creients i compartim la fe en comunitats parroquials, cada cop som menys i és ben normal. També els seminaris estan buits i falta ben poc perquè no hi hagi prou relleu quan es van jubilant els capellans. Les parròquies, que havien “perdut” els joves, ara ja perden els de mitjana edat, i la majoria de gent que habitualment participa a les eucaristies (més enllà de batejos i funerals) sobrepassa els 70 anys. El Concili Vaticà II s’està convertint en una pàgina de la història passada, els aires de renovació de l’església han quedat estancats al segle passat. Si amb el papa Francesc, les bases (que no la jerarquia) no s’han engrescat a la renovació de l’Església, a fer-la més coherent, és que alguna cosa s’està acabant de forma definitiva. Si alhora, els que van a missa són cada cop els més conservadors, és que alguns ja no hi tenim lloc. I si davant casos greus no s’ha reaccionat a temps, és que ja s’està fora de joc.

Cal dir també que la pederàstia no és una xacra exclusiva de l’església. De fet, els experts assenyalen que la gran majoria d’aquests casos es produeixen en l’àmbit familiar, i en una proporció més petita en altres àmbits. Però el que indigna especialment és que aquesta Església tan intransigent amb altres qüestions, no hagi reaccionat com cal amb els abusos a infants. Posant el dit a la llaga: un capellà es vol casar i ha de deixar d’exercir… però el que abusa d’infants, sent “secrets a veus que duren 30 anys”, continua com si res. I ja no diguem amb la doble moral en tot el que té a veure amb la sexualitat o les dones…

Uns bons amics, un matrimoni de fe profunda i gran saviesa, em deien aquests dies quan saltaven més casos a la premsa: “És el que ha de ser”. I sí, pot ser dolorós, però és bo que es conegui tot el que ha succeït. I pel que fa a l’Església, que passi el que hagi de passar. Jo la veig en caiguda lliure… però és només una opinió. Com a reflexió final: valorem i vivim allò que tenim de bo en temps present, per justícia no callem el que ens indigna, i pel que fa al futur, que sigui el que hagi de ser.

Maria-Josep Hernàndez

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.