Classes socials i comportament polític a Catalunya (i 3)

Algunes reflexions arran dels articles de Salvador Clarós a L’Agulla del mes de gener

En conjunt estic força d’acord amb els continguts dels dos articles de Salvador Clarós de L’Agulla núm. 94, del mes de gener: “Recessió econòmica i canvi de signe polític”, i “Sociologia de les classes socials: la nova política”. Senzillament, arran de la seva lectura, em faig les següents reflexions.

1. Sobre les possibilitats d’una nova esquerra, que pugi fer polítiques més justes (socialment parlant), amb una fiscalitat més intensa, més clara, que “persegueixi” realment als defraudadors i posi impostos als més rics i s’avanci en polítiques socials, ens podem preguntar:

  • ¿És possible evitar, gestionar, capgirar, tenir “més mà esquerra”… davant dels condicionaments econòmics de la política?
  • ¿El capitalisme no produirà cada cop crisis més dures i amb menys temps entre una i altra, fins arribar al seu col·lapse?
  • ¿Com es poden fer polítiques d’esquerres davant d’una lluita de classes que de moment l’estan guanyat els “rics”?
  • ¿La crisi econòmica i financera que es dóna des de l’any 2008, és una estratègia definida, organitzada pels grans poders econòmics del món, o és que l’economia se’ls ha descontrolat?
  • ¿Potser és més possible fer una política social en petits estats, acompanyada d’un desenvolupament recolzat de les economies socials, sostenibles, d’inserció social, del cooperativisme, del tercer sector, i de projectes com la renda bàsica universal?
  • ¿Com es poden aglutinar totes “les classes subalternes”? ¿A base d’un lideratge carismàtic, que pot caure en protagonismes  i fins i tot autoritarismes? ¿O en lideratges equipals cooperatius? ¿Hi ha una real recerca per part de la població que ha sofert i està sofrint les injustícies socials, d’un projecte que sigui realitzable i els afavoreixi, que  a vegades es pot decantar vers un desig de salvació de caire messiànic?
  • Un autèntic partit d’esquerres o un equip d’organitzacions d’esquerres, haAssemblea de tenir un bon programa, un pensament, un lideratge equipal, uns valors i unes idees fonamentades en les grans tradicions del moviment obrer, i dels moviments socials i populars, una capacitat de gestió, i a la vegada i sobre tot una constant informació, sensibilització, pedagogia, mobilització de la població que el recolza i l’ha d’anar recolzant. Això vol dir temps de dedicació i d’escolta del poble, del que viu, diu, pensa i experimenta.

2. Sobre la vinculació (tot i distingint clarament els dos processos emancipatoris) entre el procés de consciència obrera i el de consciència nacional catalana podríem aventurar-nos a afirmar que:

  • La classe obrera catalana pot ser engendradora de consciència nacional catalana, popular, no elitista, oberta, universal, dialogal, internacional i democràtica (republicana).
  • La classe obrera catalana pot esdevenir  “mestre humil” en la consciència social i nacional i com a estimuladora de la mobilització de la classe obrera espanyola immigrada, vinguda a Catalunya (actualment ja catalana també), i de les capes obreres estrangeres i indirectament de la classe obrera i de els capes populars dels territoris espanyols.

3. En vistes al futur a Catalunya podem dir:

  • Si només tenim en compte el fet d’aconseguir un Estat propi  (de moment, sense connotació social), calen les següents aliances:

       – CDC+ERC+Demócrates per Catalunya+MES+CUP

– I es podria intentar incorporar-hi ICV i EUiA, i Barcelona en Comú, Podemos, Guanyem…

  • En vistes a aconseguir un sistema social més just, veritablement socialista, caldrien les següents aliances:

– ERC+PSC+MES+ICV+EUiA+Podemos+CUP: unitat de l’esquerra

  • En vistes a un Estat propi social més just comptem amb:

– ERC+MES+CUP

– S’hi pot incorporar ICV i EUiA, Barcelona en comú, Guanyem…

– Podemos, i el PSC s’hi podrien incorporar

– Depèn de l’evolució de CDC i de Demòcrates per Catalunya, algun sector potser s’hi incorpori.

Quim Cervera

Vegeu Classes socials i comportament polític a Catalunya (1)

Classes socials i comportament polític a Catalunya (2)

Carta a ‘Podemos’

(publicada a Viladecans Punt de Trobada, núm. 101)

Madrid,  La Arganzuela, 27 junio 2016.

A las y los  dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros:

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual, entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisisvista_hemiciclo_boveda de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p.e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

¿Per què seguim votant partits corruptes?

Els resultats de les eleccions del passat 26 de juny van sorprendre  moltes persones, que confiaven en un canvi de majories i en la possibilitat també d’un canvi real de govern. Va sorprendre especialment que el Partit Popular recuperés vots (gairebé 700.000) i diputats (14) en relació a la contesa electoral del 20D. La sorpresa va ser molt més gran entre aquells que viuen immersos en el món de les xarxes socials, i que auguraven pel moviment d’aquestes xarxes i de les enquestes que el Partit Popular no recuperaria tant, i que estàvem més a prop d’una majoria d’esquerres liderada en aquest cas pel partit de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón. Després del recompte, van venir les lamentacions, l’estupor i la decepció.

Potser la primera conclusió davant d’això, seria recomanar a la gent que es deixés de xarxes i escoltés molt més el que es diu en aquelles ciutats, barris o pobles on el discurs del PP ha calat i la fidelitat a aquest partit està a prova de qualsevol terratrèmol. I recomanar també que dediquessin un temps a llegir el magnífic estudi que l’any 2012 politòlegs com Jordi Muñoz van publicar precisament amb el títol Per què els votants perdonen els polítics corruptes? (1). Alguna cosa no s’ha fet bé quan un partit amb la càrrega de corrupció que acumula els darrers anys i amb un lideratge aparentment feble, continua i continuarà els propers anys, amb una correcció seriosa però que en cap cas, sembla, li impedirà formar govern.

Com diuen els politòlegs en el seu estudi, la corrupció és un factor però no el definitiu. Els votants han valorat altres coses. Segurament han valorat una millora econòmica, l’han percebuda i la consideren l’inici d’una recuperació que els portarà a una situació de més benestar. Tenim doncs un electorat conservador, que encara confia en el sistema i que el veu com l’únic possible davant alternatives  excessivament radicals. Aquest conservadorisme té a veure amb molts factors, i l’envelliment de la població n’és un i no gens menyspreable. Per molta gent, la garantia del manteniment de les pensions (d’altra banda plena d’interrogants) i el discurs de la creació de llocs de treball (encara que precaris) ha esdevingut un discurs realista i creïble. L’esquerra no ha construït encara un discurs econòmic alternatiu que hagi estat percebut com a viable. O és que en un país on una bona part de la gent somnia en fer-se milionari a través de la loteria, hi ha lloc per alternatives econòmiques que tot just s’estan començant a experimentar? El PP es va centrar en aquest vot conservador i hi ha connectat, tot i la corrupció i el seu lideratge dèbil.

Però no és només el factor econòmic el que pesa. En la meva opinió també hi ha una derrota en el terreny cultural i dels valors. L’intel·lectual Santiago Alba Rico va escriure, no fa pas massa, un llibre molt interessant titulat ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? on defensava en contra d’una bona part del pensament dominant d’esquerres, una necessitat de reconèixer el paper que juguen en la vida de les persones la religió, la família, la nació, la propietat o altres valors considerats com a «conservadors». Hi ha en tota l’òrbita del sentit i de la quotidianitat de la vida de les persones valors que moltes vegades un discurs de superioritat intel·lectual d’una part dels partits d’esquerra ha menystingut sempre i fins i tot, ha denigrat i ridiculitzat. Doncs bé, per moltes persones que viuen aquest món canviant nostre amb temor, que viuen en la precarietat i la inseguretat econòmica, aquests valors culturals conservadors són els únics on aferrar-se.

Els partits d’esquerra poden seguir acomodats en el seu Olimp, lamentant-se de la societat que tenim i menystenint els «electorats captius» d’altres partits, però seguiran naufragant (2). Ja hem vist que la corrupció no és suficient motiu, i que cal construir un discurs atraient, realista i respectuós per milions i milions de persones que de ben segur no volen renunciar a un futur i a un país millors, però que no se senten atrets per un discurs que no entenen o que senten com aliè.

Santi Torres

 1. L’estudi duia el títol “Why do voters forgive corrupt politicians? Cynicism, noise and implicit exchange” i es va presentar al congrés IPSA a Madrid el juliol del 2012.

2. Recomanable també  González Faus, J. I El naufragi de l’esquerra

Sociologia de les classes socials: la nova política

La història ensenya que en determinats moments s’imposa un canvi perquè hi ha una necessitat que s’apodera del conjunt de la societat. El que crea la convicció àmpliament compartida no sol ser l’aparició d’una proposta alternativa sinó la certesa general que el vell projecte s’ha esgotat. Així va ser el final de la dictadura franquista, que donà lloc a la transició democràtica, amb nous actors polítics i renovades institucions. Ara hi ha una expectativa de canvi per l’esgotament d’un llarg cicle neoliberal que ha desencadenat una gran crisi econòmica, deixant desigualtat, injustícia i corrupció.

L’aparició de nous actors polítics a les darreres cites electorals ha trencat el bipartidisme, a causa de la doble polarització entre l’eix dreta-esquerra, d’una banda, i l’eix nova-vella política, de l’altra. Ha augmentat la complexitat amb noves alternatives, sobretot a Catalunya on s’hi afegeix el sobiranisme, conformant un espai tridimensional on es combinen els eixos de coordenades: dreta-esquerra, nova-vella política, i independentisme-unionisme.

És molt significatiu el cas de Podemos, que ha posat pel davant l’estigma del canvi, amb l’apel·latiu “nou” abans que el “d’esquerra”. Encara que la ideologia es fa explícita en el discurs, Pablo Iglesias sembla fins i tot diluir-la. La raó és que Podemos s’adreça a electors que no tenen consciència de classe. A votants de classe mitjana a qui l’atur ha fet descendir en l’escala social. A famílies vingudes a menys massacrades per les retallades, els desnonaments, i a joves desanimats, sense feina. Col·lectius, en definitiva, que podríem definir Línies vermellescom de classe treballadora si no fos que no se’n senten.

Mentre que en l’esquerra marxista la classe obrera és la base sociològica i l’espai conceptual on els ciutadans esdevenen subjectes de la transformació social, el canvi de paradigma polític que opera avui no té classe social definida perquè no hi ha consciència de classe. El recel de Pablo Iglesias cap a IU, partit del qual ell mateix prové (i semblantment podem dir del grup d’Ada Colau cap a ICV i els sindicats) busca distanciament amb la dogmàtica de l’esquerra tradicional per construir un nou eix (una altra dogmàtica) que aglutini un espectre més ampli, la majoria “del 99%”. Hi ha una picada d’ull a les víctimes de les retallades amb una crítica a tot allò que és institucional (“no ens representen”), desacreditant les institucions que són part de la vella política (“la casta”). La figura que suplanta a la institució és l’assemblea, reafirmant que el poder resideix en la gent i no en els parlaments. Totes aquestes simplificacions (demagògies?) estan al servei de construir un projecte comú per a totes les classes subalternes. Ara bé, pescar vots en el calador dels descontents sense consciència de classe, li ha costat a Podemos deixar de sumar el milió, gairebé, de vots de IU, amb els quals hauria canviat radicalment l’escenari postelectoral del 20D.

L’arribada al poder polític dels nous moviments socials és la prova del nou que demostra que el canvi està en marxa i és irreversible. El repte és fidelitzar la nova identitat de classe. I per això cal doctrina (un manual de transformació del sistema). Si no es corre el risc de donar ales a aquells que simplement projecten la seva impotència amb un nihilisme autodestructiu revestit de radicalitat, que no té res de nova política sinó més aviat tot el contrari (pot ser el cas de la CUP?). Perquè el pas de l’assemblea a la constitució d’una alternativa política de poder comporta un procés de desconstrucció de formes que han impregnat caràcter al grup: 1) la necessitat d’una organicitat que força a nomenar representants per dotar-los de poder delegat; 2) l’imperatiu de la negociació que comporta pactes i renúncies; 3) l’acceptació d’una jerarquia de grup… és a dir, cal convertir-se una mica en casta.

Salvador Clarós

Moments polítics excepcionals

Tant a Espanya com a Catalunya vivim una situació política excepcional i són temps de definició personal i col·lectiva.

Després de les darreres eleccions ens trobem tant a Espanya com a Catalunya, en unes “aritmètiques diabòliques”, que fan molt difícil la constitució de governs estables.

A Catalunya, apurant el màxim, s’ha arribat a un acord imprevisible, fruit d’una “enginyeria política”, entre Junts pel Sí i les CUP.

A Espanya a hores d’ara no sabem si arribaran a un acord entre PP i PSOE, recolzat per Ciutadans, o a un acord d’“esquerres”, entre PSOE, Podemos, i Izquierda Unida.

Per cercar les causes d’aquests fets ens fem unes preguntes a diferents nivells de profunditat.

1 Nivell psico-cultural: ¿Per què s’han concentrat les negociacions a l’entorn de la persona d’Artur Mas? ¿No serà que ha entrat també en els territoris de les esquerres l’individualisme modern? O en les CUP ¿és la valoració anarquista de l’individu? En aquest cas de l’anti-valor Mas. Les anàlisis socials d’esquerres haurien de ser sobre els moviments sociopolítics, i no sobre les persones.

2 Nivell psicològic-polític: ¿Darrere les personalitzacions, no hi ha la qüestió de qui lidera el sobiranisme? ¿No pot haver-hi una “enveja” de les esquerres, per no haver-lo pogut liderar, o per no haver pogut liderar un moviment pro-federalista? ¿No hi ha un cert “complex d’inferioritat” de les esquerres, d’haver d’acceptar el lideratge del centre-dreta?

3 En una anàlisi sòcio-històrica, ens preguntem: ¿L’emancipació nacional i l’emancipació social no s’han tornat a frenar mútuament com en altres moments de la nostra història?

4 En una anàlisi dels partits, notem com tots van passant els seus “viacrucis” i canvis. ERC ja l’ha passat després de moltes crisis. El PSC fa temps que l’està passant. El PSOE va perdent vots. ICV, ha tingut posicions ambivalents i ha perdut visibilitat dins les diverses coalicions. CiU s’ha desfet. UDC s’ha dividit. CDC s’està refundant. El PP ha perdut molts vots. Ciutadans ha guanyat vots i l’interessa més Espanya. Podemos encara està fent-se, i li falta base popular i experiència política. IU ha quedat molt reduïda. Les CUP amb el resultat de les negociacions amb Junts pel Sí, ha iniciat el seu viacrucis.

5 Ara bé, ¿per què els partits estan passant aquests “calvaris”? ¿I per què apareixen nous partits? Segurament, per les conseqüències polítiques de la crisi social. Els partits amb els seus programes i estructures tradicionals, els governs, tant de dreta, com de centre, o d’esquerra, no solucionen els dos temes fonamentals: l’augment de la desigualtat i el desequilibri ecològic.

6 Nivell sociològic: ¿Quines són les causes de les crisis i d’aquestes impotències dels partits i dels governs? Els canvis tecnològics, la globalització, i els canvis en les classes socials, són els factors determinants. Les diferents capes socials es van situant econòmicament, política, cultural, ideològica, ètica i religiosa. Això significa: aparició de noves capes socials i canvis a l’interior de cada classe.

7 Nivell de consciència política: ¿Hi ha maduresa suficient per construir un Estat Català? ¿I hi ha consciència social suficient per a un govern d’esquerres, que necessita una base popular majoritària i mobilitzada? Cal eixamplar la base independentista. Els vots d’una bona part de la classe obrera en favor del PP i de Ciutadans, ens indica que cal fer créixer tant la consciència social com la consciència nacional a l’interior de les capes populars. I a Espanya: ¿Hi ha maduresa per a un govern d’esquerres i per acceptar la plurinacionalitat? Cal molt treball polític i caminar vers la democràcia participativa.

8 Anant més a fons: ¿Com estan jugant actualment en tots aquests processos les “ànimes” catalanes: la “cristiana”, la “republicana”, l’”anarquista” i també les “musulmana” i “jueva”?

9 Nivell humà: Constatem com tothom està aprenent a dialogar, a tolerar-se, a posar-se en la pell de l’altre, a comprendre… Tots hem après a fer uns dels exercicis més humans: la política, i això és bo. Hem avançat en consciència nacional, en consciència social i en desenvolupar la democràcia.

10 Des de la fe cristiana, podem afirmar que l’Esperit Sant està en els conflictes i negociacions. ¿En la generositat, en la humilitat, en el servei al país de força polítics i partits, en el reconeixement autocrític d’errors, en el que hem après tots, en la paciència, i esperança de molts, no hi ha aquesta capacitat d’estimar i d’acollir l’estimació dels altres, que és fruit de l’Esperit Sant, motor de la història?

Quim Cervera