Volem pensar el futur i no en sabem

Fa massa temps que tot va accelerat, molta tàctica i poca estratègia, molt contraatac i poc projecte. L’anar i venir dels insomnis de Pedro Sánchez i la repetició d’eleccions només per motius tàctics. La unitat d’acció reclamada a l’independentisme oficial, mentre els ganivets volen que és un gust, i cada vegada és més evident que hi ha una lluita soterrada entre partits per l’hegemonia del projecte independentista. La convocatòria d’eleccions com a bala a la recambra. L’absurditat de negar-se a retirar una pancarta per part del President Torra –claudicant al cap de tres dies–, com si és tractés d’un ritus iniciàtic tot buscant el seu martirologi. El que ara se’n diu el “deep state” , que sense perdre els nervis, és implacable en les seves maniobres per obstaculitzar qualsevol solució que no sigui del seu gust –part de la jerarquia eclesiàstica és estat profund? La dreta més carcamal, mentidera i sense escrúpols que podia entrar al Congrés. Les declaracions grandiloqüents i exagerades que només miren d’acontentar als de cada casa. I les mines, les mines antipolítica que va sembrant el poder judicial, la JEC, i “tutti quanti” se senten amb l’obligació de fer de salvapàtries.

Volem pensar el futur i no en sabem. Polítics, particulars i mitjans de comunicació ens posem a especular a curt termini: “si passa X, llavors A farà Y…” però realment no passa X, A no sap què fer i al final anem a parar deu pàgines enrere… com si llegíssim un exemplar de “tria la teva aventura”.

La situació és molt complicada, però malgrat tot hi ha esperança si som capaços de tenir el cap per sobre les legítimes emocions. Del problema fem-ne parts i no el vulguem solucionar de cop:

1/ Ja tenim govern progressista a Madrid. Certament, per inexperiència d’uns, per prepotència d’altres i per allò del “deep state” hem perdut quatre anys, però això és aigua passada. La jugada PSOE – Unides Podem és arriscada, però són tants i tan poderosos els enemics que això mateix els ha de donar la saviesa, la cohesió i la valentia necessària per anar obrint camins de solució a problemes que se’ns estan fent vells: l’emergència climàtica, les desigualtats creixents, la política d’habitatge, la violència masclista, l’encaix de Catalunya… tot això és en el programa de govern… Personalment no em podré estar de mirar de reüll Pedro Sánchez, que de motius me n’ha donat, per no ser, per a mi, un personatge de confiança. Però no perdo l’esperança i fins i tot puc pensar que, com que de tontet no n’és, ell sap que només amb un govern efectiu que porti a terme el programa, pot assegurar la seva carrera política.

2/ Necessitem pressupostos aprovats, a la Generalitat i a l’Estat. Portem tres i dos anys respectivament, amb pròrrogues pressupostàries que no es poden repetir. Hauria de ser bo l’encreuament de debilitats al Parlament i al Congrés. En Comú Podem i ERC –ara sí– en són conscients i només falta que convencin a Junts X Cat perquè deixin de fer el petarrell. És clar que a més de superar el plantejament cupaire –legítim?– de no col·laborar en la governabilitat a Madrid, han d’acceptar que pactar només es pacta amb l’adversari.

3/ No podem esperar solucions sense diàleg en el contenciós Catalunya-Estat i només reconeixent l’altre hi pot haver diàleg. De les trucades sense resposta –quins collons!– s’ha passat a un reconeixement del President de la Generalitat encara que pugui ser inhabilitat estrambòticament per la JEC. Un pas endavant, sí, però experiències anteriors haurien de servir per entendre que, si bé no hi pot haver limitacions al diàleg, no cal fer públic tot el que es parli. Cal acceptar que cap de les parts pot guanyar-ho tot. Cal començar per parlar d’allò on les diferències son menors i cal saber allò que l’altra part no pot acceptar de moment. Això és contrari a la pressa. S’han d’acordar els desacords si es vol mantenir la vigència del que sí que s’ha acordat.

4/ Les línies vermelles i les posicions innegociables poden servir per motivar la pròpia parròquia, sobretot en campanya electoral, però difícilment serveixen per avançar si fan de barreres mentals. I és cert que aviat tornarem a votar a Catalunya, però cal fer un parell de precs: opinadors i tertulians, sisplau, deixeu d’assenyalar el polític que és capaç de canviar de discurs i fins i tot canviar d’opinió… polítics de tots els partits, feu el favor d’aprendre a usar les xarxes socials, que només amb titulars i eslògans no n’hi ha prou… entitats sobiranistes, en particular ANC, deixeu fer als que poden fer perquè tenen un mandat de tots…

5/ Sense un principi de realisme no es pot transformar la realitat i diuen que és l’objecte de la política. Allà a l’estat, han de saber, i alguns ho saben, que amb gent condemnada a la presó després d’un judici infame que ens va fer estar pendents de la radio i la tele –amb dolor i durant mesos– no es pot avançar. Per tant, és imprescindible la llibertat de les persones empresonades. Però tanmateix, a Catalunya, independentistes i sobiranistes han de ser conscients que, ara per ara, una amnistia és impensable per més que fos molt estètica i complaent. S’han de buscar altres camins, com la sol·licitud de l’indult del govern –no cal que el condemnat ho demani– o la reforma del codi penal que només requereix majoria simple al Congrés.

Tot va molt lligat, sí. I de fet cal reconèixer que amb aquest escrit seguim estant en el “tria la teva aventura”… ho hem provat i no en sabem més!

Albert Farriol

Ens falta intel·ligència col·lectiva

“Ens falta intel·ligència col·lectiva”. Ens va sortir així, espontàniament, quan parlàvem aquest estiu, en una reunió de L’Agulla, de les dificultats per formar govern. De l’excés del pragmatisme viscut en certes èpoques, que rebaixava el llistó de qualsevol projecte transformador, hem passat o bé a un tacticisme fora de mida o bé a una rígida ideologització, que per afirmar-se necessita posar línies vermelles a tort i a dret, no només als feixismes, sinó també a organitzacions o col·lectius que ens són propers. Una tendència general, com si ningú no vulgui governar. Mentrestant governen, ben segur, els poders econòmics.

I és que els partits reflecteixen el que ens passa una mica a tots: volem solucions clares i immediates a problemes complexos que necessiten una perspectiva a llarg termini; ens deixem portar per l’ambient desqualificador de l’adversari trencant ponts més que no pas construint-ne; anem a la nostra, traslladant a les organitzacions l’individualisme que és signe de la nostra civilització. Però resulta que, com mai, els reptes que hem d’afrontar requereixen la força i la complicitat de molta gent: la crisi climàtica, el comerç d’armes, l’expoliació dels països anomenats del Tercer Món, les migracions massives per motius diversos, la progressiva destrucció de l’estat del Benestar, la precarització i explotació laboral, el menyspreu cap a les dones, la penalització de la solidaritat, la desigualtat i marginació creixents… I a casa nostra, l’encaix de les diverses sobiranies nacionals.

Si no som capaços de confiar en els altres, encara que el seu projecte no sigui idèntic al nostre; si no som capaços d’anar més enllà de fàcils consignes per buscar solucions sostenibles i participatives a llarg termini; si no som capaços d’establir prioritats i de treballar en conjunt, estarem obrint pas al feixisme que ja apunta en tants països. Calen propostes poc afalagadores per a la nostra consumista i individualista societat: decreixement, acollida, redistribució de la riquesa. El suport mutu i la solidaritat internacional han estat històricament el canemàs que ha sostingut la lluita dels homes i dones treballadors. Enfortir, canalitzar i eixamplar amb generositat aquesta consciència col·lectiva és sens dubte una mostra d’intel·ligència i de lucidesa imprescindible per a un futur on tota persona pugui viure amb dignitat.

El PSC i el PSOE són d’esquerres?

Abans que res, honestament haig d’avisar que “els socialistes”, des de que tinc “raó política”, no m’han fet mai el pes. És a dir, més aviat “els hi tinc mania”. Això per tant sé que condiciona tot el que pugui afirmar d’aquests partits.

Solament vaig tenir-hi una certa simpatia en temps de la Convergència Socialista de Catalunya, a través d’uns amics que n’eren, i per la seva posició clarament d’esquerres i catalanista, que de certa manera, un sector del PSC va anar conservant. Però, llavors, pels anys 75-78, ja estava ben influenciat pel PSUC, que encara enyoro.

Sempre he recordat el que em van dir els exiliats del PSUC a París, que el PSOE va intentar pactar amb en Franco per acabar la guerra. I abans, la dictadura de Primo de Rivera va prohibir la CNT i no ho va fer així amb la UGT (?). El PSOE i el PSC van capitalitzar l’antifranquisme en les primers eleccions democràtiques, quan de fet foren sectors catòlics, anarquistes, catalanistes i comunistes els que participaren més en la lluita contra la dictadura. Després en temps de democràcia, ja va venir el fet de deixar el marxisme per part del PSOE, liderat per Felipe González i avui dia, ell i altres líders socialistes, els veiem de “socis” d’empreses ben poderoses.

Quan han tingut el govern de les Espanyes, poc han fet per la reforma agrària, i per avançar vers una societat socialista. Han fet gestió, en molts casos i llocs, positiva. Han actualitzat, desenvolupat serveis socials, sanitat, educació, urbanisme, etc. Però no han anat a fons per posar impostos forts a les grans empreses. Podríem dir que en el camp social (diferentment dels partits de dretes) han col·laborat a fer avançar el país, però en el camp econòmic, han fet polítiques semblants a la dreta. Han “modernitzat” el país, com ho podria haver fet qualsevol partit de centre o de centre-dreta. Han anat cercant els vots del centre, per a poder aconseguir majories parlamentàries i governs.

Per a mi les esquerres les conformen aquells partits i moviments que estan a favor de les capes treballadores i populars, que tenen programes per avançar vers el socialisme (“a cadascú segons el seu treball”) per més endavant arribar al “cadascú segons les seves necessitats” (comunisme), i que per anar realitzant tals programes no n’hi ha prou amb una gestió (més o menys bona) sinó que cal una pedagogia, sensibilització, i mobilització constant del poble. L’esquerra també es defineix per analitzar la societat a partir del que viuen, senten i pensen les capes populars i el que necessiten, i amb una escolta atenta i en estreta col·laboració amb elles. Per tot plegat, m’atreveixo a afirmar que el PSC el PSOE difícilment se’ls pot aplicar el qualificatiu d’esquerres.

A més de la construcció de la justícia social i de les polítiques en favor de les capes més necessitades (el “roig”), avui dia en una esquerra actual, caldria ajuntar-hi el treball per un medi ambient sostenible (“verd”), la construcció de la pau (“blanc”), com a instrument per afrontar els conflictes, el respecte i promoció de la diversitat nacional, ètnica, sexual, religiosa, cultural i del feminisme (“groc” i “lila”). Si anéssim repassant aquest elements, podem observar que el PSC i el PSOE alguns passos han fet en aquestes orientacions. Però, per què van estar a favor de la OTAN? I on queda el seu federalisme real, de tradició popular i d’esquerres? I el seu ecologisme i feminisme, a vegades, semblen més de maquillatge que de contingut real.

Al meu parer, tant el PSC com el PSOE s’han convertit en un partit de centre, poc atrevit, que serveix a un electorat força conservador i conforme amb l’estat actual de la societat i dels poders establerts, tant a nivell econòmic, com territorial. Ha perdut la utopia i els objectius clarament socialistes. Hi tenen tot el dret, però seria millor que traguessin de les seves sigles la paraula socialista.

Els “perills” que he indicat per “anar deixant de ser d’esquerres”, observo que també els tenen (en graus diferents) altres partits que es defineixen d’esquerres.

Quim Cervera

Connectar amb la política

Per parar els peus a l’extrema dreta

Connectar amb la política intentant discernir quins són els principals problemes sobretot per als més vulnerables; quines les millors formes; quines les dificultats d’entesa i de convivència. Per comprendre millor què passa, per definir prioritats, per actuar de forma democràtica, per compartir l’atzarosa vida per al bé comú, que tant costa enmig del soroll que ens envolta. De tant dir-m’ho a mi mateixa m’he animat a fer-ho i he acceptat de formar part d’una de les llistes per a les municipals.

Mercè Solé

Classes socials i comportament polític a Catalunya (i 3)

Algunes reflexions arran dels articles de Salvador Clarós a L’Agulla del mes de gener

En conjunt estic força d’acord amb els continguts dels dos articles de Salvador Clarós de L’Agulla núm. 94, del mes de gener: “Recessió econòmica i canvi de signe polític”, i “Sociologia de les classes socials: la nova política”. Senzillament, arran de la seva lectura, em faig les següents reflexions.

1. Sobre les possibilitats d’una nova esquerra, que pugi fer polítiques més justes (socialment parlant), amb una fiscalitat més intensa, més clara, que “persegueixi” realment als defraudadors i posi impostos als més rics i s’avanci en polítiques socials, ens podem preguntar:

  • ¿És possible evitar, gestionar, capgirar, tenir “més mà esquerra”… davant dels condicionaments econòmics de la política?
  • ¿El capitalisme no produirà cada cop crisis més dures i amb menys temps entre una i altra, fins arribar al seu col·lapse?
  • ¿Com es poden fer polítiques d’esquerres davant d’una lluita de classes que de moment l’estan guanyat els “rics”?
  • ¿La crisi econòmica i financera que es dóna des de l’any 2008, és una estratègia definida, organitzada pels grans poders econòmics del món, o és que l’economia se’ls ha descontrolat?
  • ¿Potser és més possible fer una política social en petits estats, acompanyada d’un desenvolupament recolzat de les economies socials, sostenibles, d’inserció social, del cooperativisme, del tercer sector, i de projectes com la renda bàsica universal?
  • ¿Com es poden aglutinar totes “les classes subalternes”? ¿A base d’un lideratge carismàtic, que pot caure en protagonismes  i fins i tot autoritarismes? ¿O en lideratges equipals cooperatius? ¿Hi ha una real recerca per part de la població que ha sofert i està sofrint les injustícies socials, d’un projecte que sigui realitzable i els afavoreixi, que  a vegades es pot decantar vers un desig de salvació de caire messiànic?
  • Un autèntic partit d’esquerres o un equip d’organitzacions d’esquerres, haAssemblea de tenir un bon programa, un pensament, un lideratge equipal, uns valors i unes idees fonamentades en les grans tradicions del moviment obrer, i dels moviments socials i populars, una capacitat de gestió, i a la vegada i sobre tot una constant informació, sensibilització, pedagogia, mobilització de la població que el recolza i l’ha d’anar recolzant. Això vol dir temps de dedicació i d’escolta del poble, del que viu, diu, pensa i experimenta.

2. Sobre la vinculació (tot i distingint clarament els dos processos emancipatoris) entre el procés de consciència obrera i el de consciència nacional catalana podríem aventurar-nos a afirmar que:

  • La classe obrera catalana pot ser engendradora de consciència nacional catalana, popular, no elitista, oberta, universal, dialogal, internacional i democràtica (republicana).
  • La classe obrera catalana pot esdevenir  “mestre humil” en la consciència social i nacional i com a estimuladora de la mobilització de la classe obrera espanyola immigrada, vinguda a Catalunya (actualment ja catalana també), i de les capes obreres estrangeres i indirectament de la classe obrera i de els capes populars dels territoris espanyols.

3. En vistes al futur a Catalunya podem dir:

  • Si només tenim en compte el fet d’aconseguir un Estat propi  (de moment, sense connotació social), calen les següents aliances:

       – CDC+ERC+Demócrates per Catalunya+MES+CUP

– I es podria intentar incorporar-hi ICV i EUiA, i Barcelona en Comú, Podemos, Guanyem…

  • En vistes a aconseguir un sistema social més just, veritablement socialista, caldrien les següents aliances:

– ERC+PSC+MES+ICV+EUiA+Podemos+CUP: unitat de l’esquerra

  • En vistes a un Estat propi social més just comptem amb:

– ERC+MES+CUP

– S’hi pot incorporar ICV i EUiA, Barcelona en comú, Guanyem…

– Podemos, i el PSC s’hi podrien incorporar

– Depèn de l’evolució de CDC i de Demòcrates per Catalunya, algun sector potser s’hi incorpori.

Quim Cervera

Vegeu Classes socials i comportament polític a Catalunya (1)

Classes socials i comportament polític a Catalunya (2)

Carta a ‘Podemos’

(publicada a Viladecans Punt de Trobada, núm. 101)

Madrid,  La Arganzuela, 27 junio 2016.

A las y los  dirigentes y/o responsables de ‘Podemos’.

Compañeras, compañeros:

Lo de ayer nos sonó a batacazo electoral. El juego de palabras malévolo  –creíamos en la posibilidad del ‘sorpasso’ y nos quedamos con un ‘batacazo’–  tenía una base. El tono serio de la rueda de prensa de Pablo Iglesias, o las imágenes de ojos que habían llorado frente al Reina Sofía, no podían dejarnos indiferentes. En mi caso, que he votado a ‘Podemos’, que incluso ejercí como interventor en las penúltimas elecciones, sin haberme apuntado nunca al ‘Partido Podemos’, la reflexión que sigue tiene un final claro: sí, quiero apuntarme a ‘Podemos’, quiero trabajar en ‘Podemos’, aun a pesar de mis obvias limitaciones físicas y de mi edad. Cuento por qué.

Desde el año 1979, el de las primeras elecciones municipales, he participado en todas las elecciones, desde las filas de un partido histórico, casi digno y siempre minoritario: el PSUC, que luego derivó en IC e ICV.  Durante muchos años ejercí, bajo estas siglas, como concejal en Cornellà y como diputado en el Parlament de Catalunya. Más allá de la representación institucional, me encargaron la tarea de ‘predicador de la Idea’, como yo traducía el encargo de mitinero, participación en debates públicos, conferenciante, articulista, etc. Todo ello antes de mi traslado a Madrid, en donde estoy empadronado desde hace más de trece años. Lo anterior no es un listado de méritos porque soy consciente de que, a lo largo de mi vida política, he cometido muchísimos errores. Pero sí que me siento autorizado a extraer conclusiones de ‘nuestro’ momento actual, entre ciénagas de corrupción (que tal vez acabe ‘prescribiendo’, para vergüenza de todos), las consecuencias del ‘Brexit’, los efectos de la crisis, el crecimiento exponencial en Europa y en el mundo de una extrema derecha xenófoba e insolidaria.

Chesterton decía que todo lo que es vivo siempre da la sensación de que está a punto de morir. Y que únicamente aquello que ya ha muerto da sensación de estabilidad. Pensaba, ayer por la noche, en sus palabras. De ahí que me atreva a traducir en positivo el análisisvista_hemiciclo_boveda de lo sucedido. Porque, ¡ojo!, 70 diputados (y lo digo en genérico, que incluye a los y a las) son muchos diputados,  que pueden dar lugar tanto a un aprendizaje político ‘für Ewig’, de larga duración, y a una intensa, visible, ‘transformadora’ (¡sí!)  acción política. Setenta diputados garantizan la presencia en todas las comisiones parlamentarias, en todas los grupos de trabajo que se puedan crear, en todos los debates (en comisión y en pleno), etc. Es decir:  los/las de nuevo cuño tendrán ocasión de dominar, de forma acelerada y con medios suficientes (de asesoramiento específico y de información pertinente adjunta), los entresijos de la actividad parlamentaria,  en la cual tiene especial relieve  –aunque supongo que son bien conocidos, recomiendo una lectura ‘coral’ de los artículos 70 a 80 de la Constitución, para cerciorarse de las herramientas que nuestros diputados pueden activar  –véase, p.e., el artículo 76–, siempre amparados por el Reglamento y que pueden convertirse en una garantía política para quienes les hemos votado.

En términos generales, creo que ‘Unidos-Podemos’ ha hecho una buena campaña. Sin olvidar el contubernio, no sé si sellado con sangre, destinado a cargar contra ‘Podemos’, tanto desde un PP, que ha sido capaz incluso de minimizar, ante la opinión pública,  los efectos corrosivos de la corrupción de los suyos, como desde la retórica de frases hechas y de descalificaciones genéricas, de aromas demasiado falangistas, del PSOE, el gran perdedor de esta contienda.

Cierro. Perdonad mi intromisión que era, para mí, la forma de agradeceros lo que habéis aportado, y aportáis, a la dignificación de la vida política de nuestro país.

Ignasi Riera

¿Per què seguim votant partits corruptes?

Els resultats de les eleccions del passat 26 de juny van sorprendre  moltes persones, que confiaven en un canvi de majories i en la possibilitat també d’un canvi real de govern. Va sorprendre especialment que el Partit Popular recuperés vots (gairebé 700.000) i diputats (14) en relació a la contesa electoral del 20D. La sorpresa va ser molt més gran entre aquells que viuen immersos en el món de les xarxes socials, i que auguraven pel moviment d’aquestes xarxes i de les enquestes que el Partit Popular no recuperaria tant, i que estàvem més a prop d’una majoria d’esquerres liderada en aquest cas pel partit de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón. Després del recompte, van venir les lamentacions, l’estupor i la decepció.

Potser la primera conclusió davant d’això, seria recomanar a la gent que es deixés de xarxes i escoltés molt més el que es diu en aquelles ciutats, barris o pobles on el discurs del PP ha calat i la fidelitat a aquest partit està a prova de qualsevol terratrèmol. I recomanar també que dediquessin un temps a llegir el magnífic estudi que l’any 2012 politòlegs com Jordi Muñoz van publicar precisament amb el títol Per què els votants perdonen els polítics corruptes? (1). Alguna cosa no s’ha fet bé quan un partit amb la càrrega de corrupció que acumula els darrers anys i amb un lideratge aparentment feble, continua i continuarà els propers anys, amb una correcció seriosa però que en cap cas, sembla, li impedirà formar govern.

Com diuen els politòlegs en el seu estudi, la corrupció és un factor però no el definitiu. Els votants han valorat altres coses. Segurament han valorat una millora econòmica, l’han percebuda i la consideren l’inici d’una recuperació que els portarà a una situació de més benestar. Tenim doncs un electorat conservador, que encara confia en el sistema i que el veu com l’únic possible davant alternatives  excessivament radicals. Aquest conservadorisme té a veure amb molts factors, i l’envelliment de la població n’és un i no gens menyspreable. Per molta gent, la garantia del manteniment de les pensions (d’altra banda plena d’interrogants) i el discurs de la creació de llocs de treball (encara que precaris) ha esdevingut un discurs realista i creïble. L’esquerra no ha construït encara un discurs econòmic alternatiu que hagi estat percebut com a viable. O és que en un país on una bona part de la gent somnia en fer-se milionari a través de la loteria, hi ha lloc per alternatives econòmiques que tot just s’estan començant a experimentar? El PP es va centrar en aquest vot conservador i hi ha connectat, tot i la corrupció i el seu lideratge dèbil.

Però no és només el factor econòmic el que pesa. En la meva opinió també hi ha una derrota en el terreny cultural i dels valors. L’intel·lectual Santiago Alba Rico va escriure, no fa pas massa, un llibre molt interessant titulat ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? on defensava en contra d’una bona part del pensament dominant d’esquerres, una necessitat de reconèixer el paper que juguen en la vida de les persones la religió, la família, la nació, la propietat o altres valors considerats com a «conservadors». Hi ha en tota l’òrbita del sentit i de la quotidianitat de la vida de les persones valors que moltes vegades un discurs de superioritat intel·lectual d’una part dels partits d’esquerra ha menystingut sempre i fins i tot, ha denigrat i ridiculitzat. Doncs bé, per moltes persones que viuen aquest món canviant nostre amb temor, que viuen en la precarietat i la inseguretat econòmica, aquests valors culturals conservadors són els únics on aferrar-se.

Els partits d’esquerra poden seguir acomodats en el seu Olimp, lamentant-se de la societat que tenim i menystenint els «electorats captius» d’altres partits, però seguiran naufragant (2). Ja hem vist que la corrupció no és suficient motiu, i que cal construir un discurs atraient, realista i respectuós per milions i milions de persones que de ben segur no volen renunciar a un futur i a un país millors, però que no se senten atrets per un discurs que no entenen o que senten com aliè.

Santi Torres

 1. L’estudi duia el títol “Why do voters forgive corrupt politicians? Cynicism, noise and implicit exchange” i es va presentar al congrés IPSA a Madrid el juliol del 2012.

2. Recomanable també  González Faus, J. I El naufragi de l’esquerra

Sociologia de les classes socials: la nova política

La història ensenya que en determinats moments s’imposa un canvi perquè hi ha una necessitat que s’apodera del conjunt de la societat. El que crea la convicció àmpliament compartida no sol ser l’aparició d’una proposta alternativa sinó la certesa general que el vell projecte s’ha esgotat. Així va ser el final de la dictadura franquista, que donà lloc a la transició democràtica, amb nous actors polítics i renovades institucions. Ara hi ha una expectativa de canvi per l’esgotament d’un llarg cicle neoliberal que ha desencadenat una gran crisi econòmica, deixant desigualtat, injustícia i corrupció.

L’aparició de nous actors polítics a les darreres cites electorals ha trencat el bipartidisme, a causa de la doble polarització entre l’eix dreta-esquerra, d’una banda, i l’eix nova-vella política, de l’altra. Ha augmentat la complexitat amb noves alternatives, sobretot a Catalunya on s’hi afegeix el sobiranisme, conformant un espai tridimensional on es combinen els eixos de coordenades: dreta-esquerra, nova-vella política, i independentisme-unionisme.

És molt significatiu el cas de Podemos, que ha posat pel davant l’estigma del canvi, amb l’apel·latiu “nou” abans que el “d’esquerra”. Encara que la ideologia es fa explícita en el discurs, Pablo Iglesias sembla fins i tot diluir-la. La raó és que Podemos s’adreça a electors que no tenen consciència de classe. A votants de classe mitjana a qui l’atur ha fet descendir en l’escala social. A famílies vingudes a menys massacrades per les retallades, els desnonaments, i a joves desanimats, sense feina. Col·lectius, en definitiva, que podríem definir Línies vermellescom de classe treballadora si no fos que no se’n senten.

Mentre que en l’esquerra marxista la classe obrera és la base sociològica i l’espai conceptual on els ciutadans esdevenen subjectes de la transformació social, el canvi de paradigma polític que opera avui no té classe social definida perquè no hi ha consciència de classe. El recel de Pablo Iglesias cap a IU, partit del qual ell mateix prové (i semblantment podem dir del grup d’Ada Colau cap a ICV i els sindicats) busca distanciament amb la dogmàtica de l’esquerra tradicional per construir un nou eix (una altra dogmàtica) que aglutini un espectre més ampli, la majoria “del 99%”. Hi ha una picada d’ull a les víctimes de les retallades amb una crítica a tot allò que és institucional (“no ens representen”), desacreditant les institucions que són part de la vella política (“la casta”). La figura que suplanta a la institució és l’assemblea, reafirmant que el poder resideix en la gent i no en els parlaments. Totes aquestes simplificacions (demagògies?) estan al servei de construir un projecte comú per a totes les classes subalternes. Ara bé, pescar vots en el calador dels descontents sense consciència de classe, li ha costat a Podemos deixar de sumar el milió, gairebé, de vots de IU, amb els quals hauria canviat radicalment l’escenari postelectoral del 20D.

L’arribada al poder polític dels nous moviments socials és la prova del nou que demostra que el canvi està en marxa i és irreversible. El repte és fidelitzar la nova identitat de classe. I per això cal doctrina (un manual de transformació del sistema). Si no es corre el risc de donar ales a aquells que simplement projecten la seva impotència amb un nihilisme autodestructiu revestit de radicalitat, que no té res de nova política sinó més aviat tot el contrari (pot ser el cas de la CUP?). Perquè el pas de l’assemblea a la constitució d’una alternativa política de poder comporta un procés de desconstrucció de formes que han impregnat caràcter al grup: 1) la necessitat d’una organicitat que força a nomenar representants per dotar-los de poder delegat; 2) l’imperatiu de la negociació que comporta pactes i renúncies; 3) l’acceptació d’una jerarquia de grup… és a dir, cal convertir-se una mica en casta.

Salvador Clarós

Moments polítics excepcionals

Tant a Espanya com a Catalunya vivim una situació política excepcional i són temps de definició personal i col·lectiva.

Després de les darreres eleccions ens trobem tant a Espanya com a Catalunya, en unes “aritmètiques diabòliques”, que fan molt difícil la constitució de governs estables.

A Catalunya, apurant el màxim, s’ha arribat a un acord imprevisible, fruit d’una “enginyeria política”, entre Junts pel Sí i les CUP.

A Espanya a hores d’ara no sabem si arribaran a un acord entre PP i PSOE, recolzat per Ciutadans, o a un acord d’“esquerres”, entre PSOE, Podemos, i Izquierda Unida.

Per cercar les causes d’aquests fets ens fem unes preguntes a diferents nivells de profunditat.

1 Nivell psico-cultural: ¿Per què s’han concentrat les negociacions a l’entorn de la persona d’Artur Mas? ¿No serà que ha entrat també en els territoris de les esquerres l’individualisme modern? O en les CUP ¿és la valoració anarquista de l’individu? En aquest cas de l’anti-valor Mas. Les anàlisis socials d’esquerres haurien de ser sobre els moviments sociopolítics, i no sobre les persones.

2 Nivell psicològic-polític: ¿Darrere les personalitzacions, no hi ha la qüestió de qui lidera el sobiranisme? ¿No pot haver-hi una “enveja” de les esquerres, per no haver-lo pogut liderar, o per no haver pogut liderar un moviment pro-federalista? ¿No hi ha un cert “complex d’inferioritat” de les esquerres, d’haver d’acceptar el lideratge del centre-dreta?

3 En una anàlisi sòcio-històrica, ens preguntem: ¿L’emancipació nacional i l’emancipació social no s’han tornat a frenar mútuament com en altres moments de la nostra història?

4 En una anàlisi dels partits, notem com tots van passant els seus “viacrucis” i canvis. ERC ja l’ha passat després de moltes crisis. El PSC fa temps que l’està passant. El PSOE va perdent vots. ICV, ha tingut posicions ambivalents i ha perdut visibilitat dins les diverses coalicions. CiU s’ha desfet. UDC s’ha dividit. CDC s’està refundant. El PP ha perdut molts vots. Ciutadans ha guanyat vots i l’interessa més Espanya. Podemos encara està fent-se, i li falta base popular i experiència política. IU ha quedat molt reduïda. Les CUP amb el resultat de les negociacions amb Junts pel Sí, ha iniciat el seu viacrucis.

5 Ara bé, ¿per què els partits estan passant aquests “calvaris”? ¿I per què apareixen nous partits? Segurament, per les conseqüències polítiques de la crisi social. Els partits amb els seus programes i estructures tradicionals, els governs, tant de dreta, com de centre, o d’esquerra, no solucionen els dos temes fonamentals: l’augment de la desigualtat i el desequilibri ecològic.

6 Nivell sociològic: ¿Quines són les causes de les crisis i d’aquestes impotències dels partits i dels governs? Els canvis tecnològics, la globalització, i els canvis en les classes socials, són els factors determinants. Les diferents capes socials es van situant econòmicament, política, cultural, ideològica, ètica i religiosa. Això significa: aparició de noves capes socials i canvis a l’interior de cada classe.

7 Nivell de consciència política: ¿Hi ha maduresa suficient per construir un Estat Català? ¿I hi ha consciència social suficient per a un govern d’esquerres, que necessita una base popular majoritària i mobilitzada? Cal eixamplar la base independentista. Els vots d’una bona part de la classe obrera en favor del PP i de Ciutadans, ens indica que cal fer créixer tant la consciència social com la consciència nacional a l’interior de les capes populars. I a Espanya: ¿Hi ha maduresa per a un govern d’esquerres i per acceptar la plurinacionalitat? Cal molt treball polític i caminar vers la democràcia participativa.

8 Anant més a fons: ¿Com estan jugant actualment en tots aquests processos les “ànimes” catalanes: la “cristiana”, la “republicana”, l’”anarquista” i també les “musulmana” i “jueva”?

9 Nivell humà: Constatem com tothom està aprenent a dialogar, a tolerar-se, a posar-se en la pell de l’altre, a comprendre… Tots hem après a fer uns dels exercicis més humans: la política, i això és bo. Hem avançat en consciència nacional, en consciència social i en desenvolupar la democràcia.

10 Des de la fe cristiana, podem afirmar que l’Esperit Sant està en els conflictes i negociacions. ¿En la generositat, en la humilitat, en el servei al país de força polítics i partits, en el reconeixement autocrític d’errors, en el que hem après tots, en la paciència, i esperança de molts, no hi ha aquesta capacitat d’estimar i d’acollir l’estimació dels altres, que és fruit de l’Esperit Sant, motor de la història?

Quim Cervera