Pau de Tars (i 13) – Pau i el significat de Jesucrist com a sentit de tota criatura

La declaració de justícia, és a dir, el que Pau expressa com la gràcia, té uns efectes psicològics-existencials impressionants. Comprendre existencialment el que significa la declaració de justícia, la gràcia, és haver fet l’experiència de que Déu ens estima de manera que ens accepta amb les nostres limitacions, gratuïtament, sense atemorir-nos amb cap condemna eterna (l’amor incondicional que no espera res a canvi) i ens fa lliures per estimar com Ell ens ha estimat. Només així podem ser col·laboradors del seu projecte de construir el REGNE.

Rm 8,15 Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abba”.

Rm 8,29 Perquè ell, que els coneixia des de sempre, els ha destinat a ser imatge del seu Fill, que així ha estat el primer d’una multitud de germans.

Gal 3,28 Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.

Des d’aquesta experiència existencial, que és el nucli dur del cristianisme, o hauria de ser-ho, Pau fonamenta tota la seva teologia-antropologia.

La proposta de Pau davant la pregunta de qui pot participar d’aquesta GRÀCIA (declaració de justícia) ens pot sorprendre tenint en compte la HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. La seva resposta és totes les criatures siguin cristianes o no i, afegir que, ningú es pot convertir en un instrument donador i augmentador de la GRÀCIA. La gràcia és gratuïta i el seu únic administrador és Déu, que ja va dir el que havia de dir amb, en i per Jesucrist (la seva vida, mort i resurrecció). La transmissió del que significa el Déu de Jesucrist, de l’Esperit, hauria de ser la veritable missió de l’Església i no l’atribució d’uns poders que no li pertoquen.

Vegem-ho per passos:

1 La justificació és la gràcia i aquesta afecta a tothom, encara que no hagi conegut a Jesucrist. Els sagraments, doncs, no haurien de ser institucionalitzats per l’Església jeràrquica com a donadors de la gracia de Déu, sinó senzillament haurien de ser conscienciadors d’aquesta gràcia, de com Ell ens estima i desitja que estimem, GRATUÏTAMENT. Només així podem ser col·laboradors en la construcció del seu projecte, el REGNE, que també serà, doncs, el nostre.

2. La problemàtica de tota creatura: la carn (recordem que l’antropologia de Pau és la jueva). És per la CARN que l’home queda impedit de seguir l’ESPERIT perdent així la seva llibertat (la crida a estimar, a fer el que hauria de fer)

a. El pecat s’oculta darrera de la llei de les paganes, la llei de les jueves i la de les cristianes també. La LLEI, feta pels poderosos, siguin de l’àmbit que siguin, oculta els seus interessos i privilegis i en nom d’un dictador, del poble o del Déu de les jueves o de les mateixes cristianes ens portarà a la deshumanització (hem abandonat a les criatures pobres, dèbils, diferents, inútils que, en el millor dels casos, només mereixeran almoina, comprensió i perdó (si accepten que la seva diferència és pecaminosa) i no justícia.

b. El voler de la carn de les criatures que tenen el poder i legislen fa que apareguin avantatges, en la mateixa redacció dels textos sagrats, sobre les altres criatures. Pau diu que això no pot ser, el cristianisme no pot tenir avantatges ja que això seria la justificació del pecat.

c. Aquest Déu, utilitzat pels desitjos injustos del cor, acabarà sent blasfemat, amb raó, perquè encara que ens refermem en la ortodòxia literal que vulguem, és en realitat un ídol, és un Déu que mira, en els seus judicis, allò que és exterior a l’home –la seva nació, raça, poder…– i no el seu cor (2,27-28). Un Déu que concedeix privilegis i avantatges odiosos (2,11) i que porta “la humanitat” a odiar la seva imatge vista a través de la conducta que se li atribueix.

El mateix Pau, en el capítol Rm 7, es mostra impotent de superar aquest voler de la carn.

3. Qui pot salvar-se, doncs? Si totes som pecadores i el judici de Déu és el que és, qui es podrà salvar? Quina és la justícia salvadora de Déu per a les seves criatures? Es pregunta Pau i ens avança la solució: totes les persones ens salvarem a partir de la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, LA GRÀCIA. Déu vol fer-nos conscients, amb el seu Fill Jesucrist i el seu caràcter redemptor, de quina és la seva voluntat en referència a l’actuar de les seves criatures i la seva situació davant de la mort. Així, doncs, Pau introdueix en la teologia del cristianisme el concepte DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA, LA GRÀCIA DE DÉU, a l’identificar Jesús amb el Servent de Jahvè dels profetes de l’Antic Testament (Rm 3, 24-26, extret de Is 53). De tot això es poden despendre dues coses:

a. Pau ens reserva un Judici final diferent al de Mateu. Que lluny queda Pau del text de Mt 25,31-46, en què els que no s’han comportat segons el voler de Déu seran socarrimats a l’Infern. En Pau, però, el que es cremarà al foc seran les obres que no estiguin en la línia de la construcció del REGNE, les creatures es salvaran totes.

1 Cor 3,10-15.10 Jo, com a bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i uns altres hi construeixen al damunt. Però que cadascú miri bé com construeix! 11 De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. 12 Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, 13 i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra. 14 Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, 15 mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.

b. La justificació és la gràcia i aquesta afecta a tothom, encara que no hagi conegut a Jesucrist. Els sagraments, doncs, no haurien de ser institucionalitzats per l’Església jeràrquica com a donadors de la gracia de Déu, sinó senzillament haurien de ser conscienciadors d’aquesta gràcia, de com Ell ens estima i desitja que estimem, GRATUÏTAMENT. Només així podem ser col·laboradors en la construcció del seu projecte, el REGNE, que també serà, doncs, el nostre.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (8)

Jesús venç el pecat i la criatura queda alliberada de la seva esclavitud

El capítol 5è comença apartant-se del cas d’Abraham per internar-se en altres temes, en realitat el trànsit ja havia començat en el darrer verset del capítol 4, on ja es deia que la justícia que se li va comptar a Abraham se’ns comptaria també a nosaltres, entenent per nosaltres totes aquelles criatures que tenen FE en el Déu que va ressuscitar Jesús, és a dir, les cristianes.

I, per tant, el 5è és la continuació del 4rt i designa la pau que segueix a la reconciliació entre Déu i la criatura pecadora. Si seguim les petjades de la fe d’Abraham, serem, com ell, transformats de dèbils (5,6), pecadores (5,8) i enemigues (5,10) en amigues de Déu.

Aquest tema de la reconciliació és tractat amb certa extensió en la primera part del capítol 5è, i de manera explicita a 5,1-11. Allà es tracta del moment i de la funció de la reconciliació fonamentada en la DECLARACIÓ DE JUSTÍCIA. Però el tema apareix igualment, en la seva extensió, en la resta (5,12-20).

Pau col·loca l’esclavitud del Pecat, d’una banda, i la Mort per una altra, en una relació estrictament causal. Això, que ja es percep aquí, es veu amb molta més claredat en la primera carta als Corintis on escriu sobre tema escatològic (la fi dels temps) i diu que Jesús ha de regnar “fins que posi a totes les seves enemigues sota els seus peus”. La darrera enemiga en ser destruïda serà la Mort (1Cor 15, 25-26): “La Mort ha estat devorada en la Victòria. On és, oh Mort, la teva victòria? On és, oh Mort, el teu agulló? (1Cor 15, 55). I explica: “L’agulló de la Mort és el Pecat, i la força del Pecat és la Llei”. L’agulló és la causa i la Llei és el mecanisme gràcies al qual l’esclavitud del Pecat cobra la seva força més gran, fent possible un autoengany “revelat” i per això mateix sacral.

Així, doncs, la criatura esclava viu i obra alienada. Només si se l’allibera del seu amo (l’agulló és el pecat) es podrà dir de veritat que viu amb vida pròpia. I davant d’aquesta VIDA, regal de Jesús (declaració de justícia), la Mort haurà de deixar anar la seva presa. Després que, psicològicament, l’hagi deixat anar, invisiblement, de l’interior de l’home, fent-lo actuar com si fos fill i amo, haurà de fer-ho en l’exterior retornant-li, juntament amb les seves obres, la seva vida física, encara que superior i incorruptible (la resurrecció).

La resurrecció universal de les mortes és presentada per Pau com la derrota universal del Pecat, amb les seves causes i efectes. Aquesta equació antropològica serà essencial per comprendre la idea que Pau té del que significa Jesús mort i ressuscitat.

La resurrecció de Jesús constitueix com una projecció visible en el present del que només passarà en el futur darrer, però que afecta des d’ara l’existència de totes les criatures: “I quan això corruptible es revesteixi d’incorruptibilitat i això mortal es revesteixi d’immortalitat, llavors es complirà la paraula de l’Escriptura: la Mort ha estat devorada per la victòria…”

Pau entén de manera diferent a la resta del Nou Testament la resurrecció universal de les mortes, per ell aquesta és una victòria de Crist:

• No es tracta d’una característica natural de la criatura com pot ser l’ànima que és immortal (filosofia grega)

• Ni tant sols una actuació de Déu mateix en funció de justificar-se a si mateix (teodicea) per la falta de justícia en la història, cosa que l’obligaria a ressuscitar a bones i dolentes per poder donar a cadascuna una vida en funció de les seves obres o condemnar unes criatures i salvar-ne d’altres (segons el judici final de Mateu).

La resurrecció universal és, doncs, una victòria de Jesús sobre els seus grans adversaris antropològics: la Llei, el Pecat i la Mort. En efecte, el poder obsessiu de la Llei, portava al seu cim el Pecat i el poder inhumà i esclavitzador d’aquest, a la manera d’un agulló (no d’un càstig), produïa, començant en la vida mateixa, una mort que culminava en la MORT física: l’esclava perdia (alienava) un per un els seus projectes en una mort anticipada i preparatòria.

Serà suficient, rastrejar l’origen del paral·lelisme entre la criatura que sorgeix d’Adam i la que precedeix a Crist, reconèixer que les mateixes enemigues antropològiques sorgeixen vençudes en Romans per aquest “plus” universal (declaració de justícia) que caracteritza el poder del Crist (5, 15): la Llei és vençuda per la Gràcia (5,20), el Pecat per la Justícia 5, 18-19) i conseqüentment la Mort per la VIDA (5, 17-18).

La resurrecció de Jesús, com a experiència escatològica, permet a Pau comprendre que la realització del Regne en poder ha de traduir-se, en la seva clau antropològica, per una resurrecció que és la victòria en totes les criatures de la VIDA, de la GRÀCIA que és rebuda per la FE i de l’eficàcia de la llibertat que es torna així creadora en l’amor als altres.

Cesc Cònsola

Pau de Tars (7). Pau i la fe: l’exemple d’Abraham

Comentarem en aquest article el capítol 4 de la carta als Romans.

L’argument d’Abraham està lògicament destinat a convèncer, en primer terme, als jueus conversos de la comunitat de Roma. Després ens hem de preguntar per què aquest capítol ens exposarà el primer exemple d’una declaració de justícia per la fe utilitzant un personatge, Abraham, que no va poder tenir la fe exigida per Pau en el capítol tercer: la fe en Jesús.

Pau arriba a la conclusió que la fe és quelcom molt distint d’un acte específic, accessible a criatures específicament situades en la història: aquells que han rebut la circumcisió com els jueus. La crida de l’Esperit es concreta en fer el bé (Rm 2,10-11), és a dir, la FE en Jesucrist és actuar sota l’AMOR (Gal 5,1-6 ), i això ens iguala a totes (les paganes i les jueves).

Per tant, Pau ho veu com una manera de ser criatura. La criatura davant de Déu (o de l’experiència de TOTALITAT) amb el seu actuar amorós vers els altres experimenta una comprensió absoluta de la seva condició humana i, per tant, una tranquil·litat i un perdó inefables. Podríem dir que la criatura que actua vers l’estimar, independentment de si creu o no en la Llei o en una concreció d’un Déu (Rm 1), se sentirà cridat a fer allò que ha de fer encara que això el situï en contra de la Llei.

Es podria dir que aquesta experiència és com quelcom que fa passar a la criatura de la seva timidesa infantil a la maduresa, com quelcom que remou els càlculs mesquins per fer que la criatura sigui de manera gratuïta i creadora, posant-la en acció (OBRES) vers la construcció de quelcom més just.

14 De fet, si l’herència s’aconseguís en virtut de la Llei, la fe no seria res, i la promesa quedaria anul·lada; 15 d’altra banda, la Llei comporta un càstig, perquè, on no hi ha Llei, tampoc no hi ha transgressió. 16 Per això els qui ara són hereus en virtut de la fe, ho són per pura gràcia (Rm 4,14-16).

D’aquí la importància de comprovar que l’oposició que fa justícia a tot el pensament paulí no és FE/OBRES, sinó FE/OBRES DE LA LLEI. I que Llei –o sigui un tipus de regles de càlcul per a les relacions Déu-criatura– està sobreentesa cada cop que Pau, en un context semblant, parla d’obres (en plural). Ho podem veure a Rm 4,2: Si hagués estat just en virtut de les seves obres, hauria tingut motius de gloriar-se’n, però no davant de Déu. Aquestes “obres” es refereixen a les obres de la Llei; recordem que aquestes són justificadores de la deshumanització de la criatura (veure articles anteriors, sobretot: “L’estructura i pensament humanista paulí dels 8 primers capitols de romans”).

Això significarà, esclar, l’aposta per una dada transcendent que les criatures formularan de manera diferent, però que serà radicalment el mateix i apareixerà clar en la resurrecció de Jesús. Per Pau Jesucrist és l’encarnació de tot el que ell havia cregut a partir de la fe jueva. La intuïció existencial de Pau (el Pau antropòleg humanista) és explicada en aquell Jesús que va viure, morir i ressuscitar. Per a Pau, doncs, Jesús és el garant del que ell ja experimentava existencialment en la seva vida: ell sentia profundament que Déu ja l’havia perdonat i això el feia més humà, en tant que que el feia més amorós i just. És a dir, en Jesucrist es fa visible, per als cristians, allò que en Abraham, els pagans i els jueus ja intuïen:

24 sinó també per a nosaltres, a qui Déu també havia de comptar la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, 25 entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos. (Rm 4,24-25)

Així, la criatura, encara que pecadora, serà una irreprotxable col·laboradora de Déu. Perquè, un cop més, no existeix antinòmia entre FE i obres. Tot el contrari, només la fe fa possible un obrar humà.

Cesc Cònsola

Un magnífic llibre sobre el xoc de valors del cristianisme amb l’imperi romà

L’aparició del cristianisme enmig de l’imperi romà, amb el seu nou sistema de valors que xocava frontalment amb les maneres d’entendre i de viure la vida que la civilització pagana tenia profundament arrelades, va significar una profunda sacsejada. Valors com la igualtat entre tots els éssers humans o la compassió envers els pobres estaven en total contradicció amb el que es vivia i es pensava en aquella societat. I aquesta va ser una causa fonamental de les persecucions que va patir el cristianisme en els seus primers segles d’existència.

Entre les moltes coses que podem fer aquest estiu, jo voldria recomanar la lectura d’un llibre que fa entendre molt bé el que va significar aquest xoc de valors. I que no ho explica mitjançant un estudi sistemàtic, sinó mitjançant unes cartes entre un pagà i un cristià, escrites amb un estil narratiu molt agradable de llegir, i amb un permanent punt de suspens.

La contraportada del llibre ens diu que durant unes excavacions arqueològiques a la ciutat de Pèrgam, a la costa de l’Àsia Menor, o sigui a l’actual Turquia, es van descobrir unes cartes que podien datar-se de finals del segle primer després de Crist. En elles, el noble romà Antipes intercanvia amb Lluc, l’autor del tercer evangeli, els respectius punts de vista sobre el món i la societat en què viuen.

La lectura d’aquestes cartes, continua la contraportada, són, per al lector actual, un magnífic mitjà per anar-nos introduint en la mentalitat d’un ciutadà romà, ferm defensor dels valors de la seva cultura i del paper de Roma en el govern del món, i veure el procés pel qual un home així va poder percebre, passant pel refús, la perplexitat, la curiositat i l’atracció, el que significava la novetat de les formes de vida de la tercera generació de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret.

Les cartes són, certament, una ficció. Però magníficament documentada i, a més, amb un final impactant. I a sobre, el llibre porta uns apèndixs en què l’autor explica quines de les coses que surten a les cartes són indubtablement històriques, quines seria versemblant que haguessin passat, i quines són simplement ficció.

El títol del llibre és Las cartas perdidas de Pérgamo, va ser publicat per Ediciones Sígueme l’any 2007, té 200 pàgines i el seu autor és el professor d’estudis sobre el Nou Testament Bruce W. Longenecker.

Josep Lligadas

Pau de Tars (3)

L’estructura i el pensament humanista paulí dels vuit primers capítols de la carta als Romans

En aquest article faré un breu resum (macro perspectiva per anar centrant el tema) del que Pau ens vol dir en els set capítols primers de la carta dels Romans (deixarem el vuit per al final):

1. L’estructura dels capítols és la següent:
   – Romans 1,16-32 (El pecat esclavitzador del paganisme)
   – Romans 2,1-28 (3,1-20) (El pecat esclavitzador del judaisme)
   – Romans 3,21-31 (3,1-31 (Entre la llei i la fe)
   – Romans 4,1-25 (Abrahan primera sintesis d’allò que és cristià)
   – Romans 5,1-20 (Adam, Crist i la victòria)
   – Romans 6,1-23; 7,1-13 (La vida nova del cristià)
   – Romans 7,14-25; 8,1 (L’home dividit)
   – Romans 8,2-39 (La mort vençuda)

2. En els dos primers capítols, Pau ens posa al descobert l’esclavitud al Pecat dels pagans i jueus, es a dir, de tots. La Llei feta per als pagans i la Llei (la Llei de Déu) feta per als jueus, és el que encobreix les injustícies i deshumanitza les persones, justificant i potenciant els seus comportaments inhumans. Al final del tercer capítol estableix el criteri salvador que tindria, per a tots, el judici de Déu: no és el compliment de la Llei el que ens salva (és a dir, el que ha de donar el sentit de les nostres vides), sinó que és la fe que ens ve de l’Esperit (la que ens fa veure a on la Llei, tant pagana com jueva, ens deshumanitza, ens fa injustos amb els germans, en definitiva impedeix l’assoliment del Regne).

En els capítols següents examinarà casos a on mostra tàcitament com aquesta fe produïa efectes de salvació davant del judici de Déu (dona el sentit veritable a la vida, és a dir, el per a què viure amb plenitud la vida). Recolzant-se en les creences jueves, el capítol 4 mostra com aquest criteri va actuar en la salvació d’Abraham. De la mateixa manera, recolzant-se en la creença cristiana (fundada en la resurrecció de Jesús), el capítol 5 mostra la seva acció en la salvació de tots els fills d’Adam, o sigui, en la humanitat sencera, del primer al darrer home.

Així “de fe en fe”, Pau arriba per fi, en el capítol sisè i en la primera part del setè, a tractar, amb els mateixos elements de la creença cristiana, la situació dels batejats i observem com en aquest mateix moment, darrera part del capítol setè, que es va trobar amb una dificultat: si el bateig fos quelcom automàtic i màgic, i això seria també un avantatge, no es podia entendre per què el cristià hauria de lluitar, com qualsevol altra persona, per evitar amb la fe aquestes esclavituds escalonades que ens deshumanitzen. A on estava la superioritat de la fe en Jesucrist? No haurien d’estar lliures els cristians de la Llei del Pecat i de la Mort? I aquí és justament a on comença Pau a parlar de si mateix: “jo…”

3. Diguem tot això d’una altra manera, en ordre històric segons el pensament de Pau. Ja indicàvem que, en una primera etapa de la humanitat, que va des d’Adam fins a Moisès, el judici de Déu s’exercirà en la seva plena universalitat i igualtat: el projecte de germanor universal. És veritat que els homes aconseguien, enganyant-se a si mateixos amb raonaments idolàtrics, fugir de la llibertat i gratuïtat de la fe i aconseguir que divinitats infrahumanes els permetessin les injustes relacions humanes a què tendien els seus desitjos.

Una segona etapa va començar amb la Llei, confiada en exclusivitat a Israel. Amb aquesta, Déu va mostrar a Israel un camí superior d’humanització. Israel, posseïdor d’aquesta necessària particularitat, tenia com a missió mostrar, a través de les seves actituds i realitzacions humanes, els avantatges d’aquest camí per a tots. Però els portadors d’aquesta revolució normativa es van enganyar també a si mateixos, prenent aquesta particularitat com a avantatge i convertint-la en un instrument de deshumanització i d’idolatria (per als altres). I així, aquesta etapa, per necessària que fos, Pau havia de mostrar-la pecaminosa i mortífera per tal que la persona que visqués dins d’ella fos arrencada a la seva pròpia seguretat d’esclau.

Pau pensa la tercera i definitiva etapa, per tant, apuntant a retornar a tota la humanitat el seu estatut comú, sense avantatges, davant del judici de Déu. Pau no posa mai en dubte que el judici de Déu es fonamenta sobre l’amor mutu, la fe que opera en l’amor, o simplement la fe (termes sinònims, per a Pau) i que aquest sigui l’esperit de la Llei, es a dir, la seva pura i última direcció. Però, quan analitza allò de negatiu de les dues etapes anteriors, arriba a la conclusió que l’engany que esclavitza les persones té una sola font: l’antropològica, l’afany de seguir els propis desitjos assegurant-se que ja estan justificats. Dit d’una altra manera: la por a enfrontar-se als riscos de la construcció del Regne (la germanor universal), és a dir, no poder respondre a la crida de l’Esperit.

Cesc Cònsola

Per llegir els capítols anteriors sobre Pau de Tars: Pau de Tars (1) o Pau de Tars (2)

 

Pau de Tars (1)

Pau de Tars ha estat un del grans personatges de l’Església perquè l’ha estructurat en la seva comprensió del que hauria de ser més tard el cristianisme tal com avui l’entenem.

En aquest primer escrit em cenyiré a fer una biografia d’ell comptant només amb les dades que ens aporta el Nou Testament.

1. Era jueu i de Tars:
   “Jo mateix soc israelita, descendent d’Abraham, de la tribu de Benjamí!” (Romans 11, 1). “Circumcidat el dia vuitè, soc israelita de naixement, de la tribu de Benjamí, hebreu i fill d’hebreus; en l’observança de la Llei, era fariseu.” (Filipencs 3, 5).
   “Jo soc un jueu de Tars de Cilícia, ciutadà d’una ciutat que no és pas desconeguda.” (Fets 21, 39).
2. Segurament va néixer cap a l’any 10 i possiblement tenia un germà i una germana:
   “Saludeu Rufus, que ha estat escollit en el Senyor, i la seva mare, que considero també meva.” (Romans 16, 13).
   “Però el fill de la germana de Pau es va assabentar de l’emboscada. Anà a la caserna i va entrar-hi per contar-ho a Pau.” (Fets 23, 16)
3. Parlava l’arameu i l’hebreu:
   “(…) i llavors Pau els adreçà la paraula en la llengua dels jueus” (Fets 21, 40).
4. Era fill de comerciants hebreus i descendent de la tribu de Benjamí, és circumcidat al cap de vuit dies de néixer, educat segons la llei mosaica i de ben jove és enviat a Jerusalem a l’escola del rabí Gamaliel (Filipencs 3,5), representant de la branca més liberal dels fariseus, on aprofundeix en l’estudi i història de l’Antic Testament i amb qui també aprèn dialèctica:
   “En la defensa del judaisme sobrepassava molts companys de la meva edat” (Gàlates 1, 14).
   “Jo soc jueu, nascut a Tars de Cilícia, però educat en aquesta ciutat, instruït als peus de Gamaliel en l’observança estricta de la Llei dels nostres pares, ple de zel per Déu, com n’esteu avui tots vosaltres.” (Fets 22, 3).
5. Esdevé un activista perseguidor dels primers seguidors de Jesús. Presencia i participa en la mort per lapidació del seu company d’escola Esteve, considerat el primer màrtir cristià. L’any 36, anant cap a Damasc mentre perseguia cristians per dur-los a Jerusalem per ser jutjats és quan té lloc la seva conversió:
   “Però mentre feia camí s’esdevingué que, en ser prop de Damasc, de sobte esclatà al seu entorn un fulgor celestial, i caient per terra va sentir una veu que li deia: “Saule, Saule, per què em persegueixes?”. Ell respongué: “Qui ets, Senyor?” Li digué: “Jo soc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, ves cap a la ciutat, i allà et diran el que has de fer…”(Fets dels apòstols 9,1-18).
   A les seves cartes no parla d’aquest fet, però afirma que perseguia als cristians i que se li aparegué Jesús “com a un que neix fora de temps” (1 Corintis 15, 8).
   Recobra immediatament la vista, es converteix al cristianisme i és batejat per Ananies. Comença a ensenyar i a predicar a les sinagogues de Damasc que Jesús és el Messies que els jueus esperen. Retorna a Jerusalem on Bernabé, antic company d’escola l’espera, i el presenta als apòstols, on continua predicant-hi.
6. Va ser l’apòstol que obrí l’Església naixent als “gentils”. En aquella època l’ensenyament s’adreçava als jueus per a convertir-los. A ulls dels primers cristians, que encara se sentien jueus, els incircumcisos (els “gentils”) eren persones considerades impures i per tant el missatge de Crist no semblava adreçat a elles. Segons Lluc, al Concili de Jerusalem aconsegueix convèncer els altres caps de la primera comunitat cristiana que es podia ser batejat (ritu de la purificació) sense haver estat circumcidat prèviament (Fets 21, 15-26). Malgrat això les tensions persistiren amb el corrent encapçalat per Jaume (Gàlates 2, 11-14).
7. Fou un gran viatger que va fundar i sostenir les primeres esglésies de tot l’est de la conca mediterrània i quan no li era possible visitar les comunitats personalment s’hi comunicava per cartes.
8. El fort compromís amb els gentils i les seves fermes conviccions religioses li van crear enemistats entre certs jueus. Fou arrestat a Jerusalem i a punt de ser linxat, però els seus contactes i el fet de tenir la ciutadania romana el van salvar d’una mort segura. El governador romà l’empresonà durant dos anys a Cesarea de Palestina. A petició del mateix Pau, va ser enviat per mar cap a Roma per comparèixer davant l’emperador. Una tempesta el desvià a Malta on es va quedar uns mesos, després arribà a Roma on es va instal·lar, primer en llibertat vigilada i després completament lliure. Aquí morí decapitat, molt probablement l’any 67, a conseqüència de les detencions per l’incendi de Roma l’any 64, durant el mandat de Neró.

Cesc Cònsola

Si voleu llegir la segona part, premeu aquí.

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers.

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers. Emaús 163. Barcelona, maig 2020.

Una de les coses que més m’han impactat darrerament en relació a la Bíblia és la constatació que tot el Nou Testament està construït molt acuradament sobre l’Antic. Les imatges, els noms, les paraules, els personatges, les històries, els fets del Nou Testament estan ben arrelats en imatges, noms, paraules, personatges, històries i fets de l’Antic. Segurament quan s’està amarat de cultura bíblica això es viu amb naturalitat i és una obvietat, i més encara si la cultura bíblica és la teva pròpia. Els lectors d’avui que en som poc coneixedors o que sempre hem tendit a limitar-nos als evangelis, ens perdem la meitat de la pel·lícula. I més encara si llegim amb pressa, si som poc sensibles als símbols o si llegim superficialment sense parar-hi tota l’atenció que el text mereix.

Per això em sembla tan interessant aquest llibre de Rodolf Puigdollers, que fa una aproximació sistemàtica al significat de cadascun dels nombres en el Nou Testament, de manera que esdevé una esplèndida guia de lectura. No es tracta en absolut d’aplicar cap mena de càbala o de numerologia, senzillament es tracta d’entendre’n el significat cultural en el món jueu i en les primeres comunitats cristianes.

Us deixo amb el pròleg de l’autor.

Mercè Solé

PRÒLEG

Cada dos per tres, en les converses o en els llibres, ens trobem amb nombres, que ens indiquen diverses quantitats. No tan sols quan fem comptes, sinó també quan volem parlar de la nostra vida. Per exemple: Que si la vida en aquest món són quatre dies; que si som quatre gats; que si u no és ningú i tres són multitud. Els nombres ens ajuden a interpretar la realitat.

En un tres i no res podem recollir diversos exemples que ens mostren que els nombres, en el nostre llenguatge, van més enllà del seu simple valor numèric. Perquè la realitat és que no som quatre gats els qui ens adonem de l’ús literari dels nombres: ni som quatre, ni som gats. Si mirem amb set ulls veurem que totes les cultures –unes més, d’altres menys– donen un sentit afegit a cada un dels nombres.

Això és veritat en la nostra i ho era encara més en les antigues cultures mesopotàmiques, i en la jueva. En dues paraules: també en la Bíblia, sigui l’Antic com el Nou Testament, els nombres tenen un sentit que va més enllà de la simple quantitat que indica la xifra.

Per això, vull posar els cinc sentits en mostrar de forma senzilla i mesurada la simbologia dels nombres en el Nou Testament. Dic de forma mesurada, perquè no vull caure en valors esotèrics de difícil avaluació, com va fer la càbala medieval. No voldria que algú em cantés les quaranta o me’n digués quatre de fresques, com si aquesta simbologia fos una mera especulació inventada. No vull tornar-me de set colors. El meu desig és, simplement, mostrar aquell sentit dels nombres que qualsevol lector habituat a les Escriptures jueves capta i pot entendre en els textos del Nou Testament.

¿Per quins cinc sous la literatura bíblica –de fa quasi dos mil anys— ha d’estar escrita amb el sentit purament mercantil dels tiquets que ens donen quan anem al mercat? Ho vull dir als quatre vents: captar amb senzillesa i mesura el sentit dels nombres ens ajuda a entendre amb més profunditat els textos dels evangelis i de la resta del Nou Testament. I si no vols brou, tres tasses: que el lector pensi en el llibre de l’Apocalipsi, amb els diversos septenaris i el seu clar advertiment: «Aquí cal saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és com xifra referida a una persona» (Ap 13,18).

A la fi del llibre el lector podrà dir si entén una mica més el mon cultural de les primeres comunitats cristianes en l’escriptura dels seus textos, seguint la mateixa simbologia de l’Antic Testament. Aleshores podrà copsar per què el primer dia de la setmana –el dia després del xàbat– és, al mateix temps, el dia vuitè.

Rodolf Puigdollers i Noblom

Pau, misogin?(2)

Vegeu: Pau, misogin? (1)

Les dones en les cartes autèntiques

Respecte al que diu Pau. Gàlates 3,27-28. Abraçar la fe exigeix “morir a l’home vell”, perquè el que és nou pugui viure en tota la seva magnificència. No diu “cal morir al pecat”, en sentit moral sinó que implica superar les distincions existents en tres àrees ben concretes:

• Racial: “ja no hi ha jueu ni grec”
• Social: “ni esclau ni lliure”
• Sexual: “home ni dona”

“perquè tots sou un de sol en Jesucrist”.

Això sí que forma part del nucli de la seva predicació perquè és la fórmula baptismal de la fe. Compromís que concerneix i implica tots els batejats, homes i dones. No és un text fàcil, demana la conversió de cada home i de cada dona, i de tota l’Església.

Viure en Crist exigeix ressituar la pròpia identitat en Jesús ressuscitat i no en el sexe. Aquest és el Pau que considera i dóna protagonisme a les dones en les primitives comunitats cristianes. Un espai obert en contra del patriarcalisme imperant en l’època. És el contrapunt a una pregària que recitaven alguns homes jueus: “Gràcies per no haver-me fet gentil; per no haver-me fet esclau; per no haver-me fet dona”. En coneixem la versió moderna de l’home blanc, europeu i cristià.

Però altre cop ens trobem amb un fragment contradictori i misogin que ja s’ha citat a la primera part: “Que les dones casades callin en les reunions comunitàries; no els és permès de parlar, sinó que s’han de mostrar submises com diu fins i tot la Llei. I, si es volen instruir sobre algun punt, que ho preguntin a casa als seus marits, perquè no està bé que una dona casada parli en una reunió de la comunitat” (1Co. 14,34-35).

És com si s’hagués donat un pas enrere, però dels estudiosos alguns diuen

• que aquest fragment és un afegit posterior al text original. Com si Pau, preocupat per l’ordre a l’assemblea, pensés que l’amenaça del desordre venia per la participació de les dones i que el dir “que es guardi silenci a les assemblees” s’interpretés que l’ordre de callar, de guardar silenci, anava només per les dones.
• o bé que els corintis creguessin en la fama de xerraires de les dones i que a través d’una carta li hagués arribat a Pau aquesta informació. Pau la repeteix per a donar-hi la resposta que ve immediatament: “¿És que la paraula de Déu ha sortit tan sols de vosaltres? ¿O és que sou els únics que l’heu rebuda?” I, aleshores, el sentit canvia totalment.

Positivament hi ha el testimoni de les salutacions. Tot són elogis per a aquelles dones que ofereixen les seves cases per a les celebracions, per la seva preocupació pastoral i missionera, etc.

Se n’anomenen poques, però això no disminueix la importància històrica, demés que hem de tenir en compte que en les societats androcèntriques i patriarcals, les dones són invisibles i gairebé no se les reconeix en els escrits masculins. Hem d’agrair que n’anomeni tantes.

Respecte de les dones que es citen. A les cartes autèntiques es parla de dones reals, reconegudes en els seus grups locals, que van exercir diverses funcions de lideratge, i que van contribuir a la consolidació del moviment cristià per la Mediterrània.

Elisa Estévez diu d’elles:

“El seu poder de significar és expressió del seu ésser creient, que es va forjant enmig de circumstàncies externes no fàcils i en la gestió de les dificultats internes. Entenc per “poder de significar” la capacitat de crear situacions alliberadores, de generar relacions igualitàries, d’autocomprendre’s com a éssers autònoms i interdependents, d’afavorir noves maneres de relacionar-se amb Déu”.

Aquesta és la força que ens anima a lluitar contra les pressions externes que han marginat les dones; i les pressions internes que venen del propi tancament continuat de l’Església.

Conclusió. Pau no va escriure tractats sistemàtics, sinó cartes, un convers que lluitava per copsar les implicacions del missatge de Jesús per a la vida.

Val la pena llegir aquestes paraules de Bonnie Thurston, especialista nord-americana en el Nou Testament: “No sóc conscient de cap text autènticament paulí en el qual Pau critiqui les dones pel fet de ser-ho, limiti el seu rol en l’Església pel fet de ser dones, o indiqui algun rebuig al fet que siguin dones les que liderin les comunitats eclesials que ell ha fundat o visitat”.

Si la situació es va capgirar tan de pressa, cal examinar el context històric i buscar-ne les causes, no en el pensament de Pau sinó en les interpretacions, certament misògines i mantingudes durant segles, pels barons de l’Església.

Roser Solé Besteiro

Rectificació del número anterior: la frase de la primera carta a Timoteu, “que la dona calli a l’Església”, es pot considerar una glossa posterior. És canònica, però “no epigràfica”, igual que la carta als Colossencs.

Llegir de cap a cap, d’una tirada, algun o alguns dels llibres o cartes del Nou Testament

La meva recomanació estival és una cosa força senzilla de fer, però indubtablement profitosa. Es tracta d’agafar un dels llibres o cartes del Nou Testament i llegir-se’l tot seguit, de cap a cap, i sense fer cas ni dels subtítols, ni de les notes, ni de cap altra cosa que no sigui pròpiament el text. Pot ser bo, això sí, i especialment davant textos menys coneguts i obvis, com ara les cartes de sant Pau, llegir-se prèviament la introducció que hi hagi en el Nou Testament que fem servir, per situar-se una mica.

No ocupa gaire estona, aquesta lectura. Per exemple, l’evangeli de Marc s’enllesteix en un parell d’horetes, i la carta als Gàlates o als Filipencs, un màxim de mitja hora. Però això sí: cal assegurar l’espai de temps, i no interrompre la lectura. Bé, sí que es pot interrompre una mica per respirar, o per reflexionar una miqueta, no gaire, però no per fer altres coses.

Què ens aporta, aquest tipus de lectura? Nosaltres estem acostumats a agafar els textos evangèlics i bíblics a trossos, i a llegir-los per veure què feia i què deia Jesús, o quin missatge transmetia Pau, i què ens diu a nosaltres i a la nostra vida aquell text. Doncs ara l’objectiu és un altre. Ara es tracta d’entrar en el clima global d’allò que se’ns diu, i penetrar en el to i el tarannà de Jesús o de l’apòstol corresponent, i adonar-se de per on van les seves prioritats i interessos principals… És acostar-se al text tot sencer, i adonar-se de la seva riquesa i complexitat, i deixar-se tocar pel fil de fons que allà se’ns transmet. I sense preocupar-nos de si hi ha coses que no les entenem. No passa res, l’important és el conjunt.

Proveu-ho. Trieu per exemple tres o quatre escrits per llegir al llarg de l’estiu. I veureu que interessant que és.

Josep Lligadas