El regne de les (persones) nues

El Soldadet de Plom, L’Aneguet Lleig i El Rei Nu són contes infantils de Christian Andersen (1805-1875). D’aquest últim se’n coneixen versions diverses arreu, una de les quals narra l’arribada al país d’un vell dèspota, també sastre ocasional, d’un infant, per formar-se com a rei. La premsa de l’època recull com, jugant, disparà el seu germà amb resultat de mort; no hi va haver investigació ni autòpsia i la pistola desaparegué; expliquen també de l’atropellament d’un ciclista mentre conduïa als 17, encara sense carnet; la solució del sobirà i padrí fou fer-li encarregar el permís. Aquesta era la formació moral establerta.

Passats els anys, i sabent-se a prop de la mort, el sobirà va oferir al príncep, ja adult, un vestit de monarquia amb les millors teles, les més suaus i cares. L’encara príncep, cegat de vanitat, acceptà. I així és com, finides quatre dècades de dictadura, i amb una transició millor del que podia haver arribat a ser, però simplement maquillada, aquell petit gran país entrà en una nova època de dictanècia. El que tothom desconeixia era el poder del vestit de despullar els afalagadors. Des d’aquell moment, aquell nou rei es feia visitar al palau de nom musical i, ben parapetat per la guàrdia reial, policial, secreta, mediàtica, faldillera i de claca, sortia a passejar per cases senyorials, ministeris, la judicatura, seus institucionals, de partits, de grans empreses, llotges esportives i taurines, iots, vedats de caça, reservats d’hotels i restaurants si no pels tàlems que, alguns deien, tenia repartits.

I així és com gran part del país començà a perdre la roba, alguns, fins i tot, les calces! Des dels caps de govern i els ministres acompanyants de jornada, passant per les autoanomenades amigues que l’omplien de cars regals, tots al crit de “Visca el rei! Visca la pàtria!”. Alguns pocs, en veure el despropòsit feien com si allò no anés amb ells, o potser callaven en saber que també se n’enriquien. Resumint: les classes dirigents, nues.

El grup de gent treballadora i senzilla, que s’ho mirava tot per televisió, era dels més entusiastes i en veure’l passar pel carrer cridaven: “Visca el Rei! Guapo! Bonic!”. Expliquen les cròniques de la nuesa d’algunes d’aquelles velles pies de missa diària, que arribaven a vantar-se elles mateixes d’anar amb joves acompanyants –un somni eròtic insatisfet, potser?– quan sortia algun rumor de faldilles, desmentit per la premsa groga, també nua.

La cosa estranya d’aquell regne és que gairebé ningú no n’era conscient. Poques eren les que es qüestionaven aquella ostentació i devoció: algunes de les que passaven fred en temps de tempesta, part de la ciutadania de dues regions singulars per on el rei ja no podia ni passejar i, sortosament, un grupet d’infants en girar momentàniament el cap, tot i seguir embadalits en el seus jocs.

Amb el pas dels anys el seu renom s’estengué i començà a ser ben rebut més enllà de les fronteres del regne, entre veïns i també llunyans. Alguns dignataris estrangers, seguint les normes protocol·làries també l’afalagaven en públic, però en veure’s perdent les pròpies robes, callaven o bé afirmaven de forma política, “afers interns”, girant la mirada. Altres acabaven nus, però des del poder tot s’aguanta.

Però tot corrent el temps, les coses es van desbordar: quan havent de rubricar una llei, ningú no el trobava; o en cridar grollerament un dignatari estranger; o en no poder llegir un discurs o… però la gota que vessà el got, el nou menjar de l’arbre del paradís (cfr. Gn 3,7) que obrí els ulls al perill de pèrdua del statu quo, va ser un paquiderm amb una rosa espinosa! I així és com s’intentà acabar un conte de quatre dècades: l’establishment va fer abdicar el vell rei, se l’exilià a un país de nues d’altres tonalitats i encimbellà al fill –mig nu– i, en previsió, a la càndida neta –encara vestida–, també rosa però sense espines. I a tot això, el poble, estabornit i bocabadat, mirant-se el melic i més avall.

Però, acabà aquí la història? Va perdre la innocència i les calces la nena princesa? Desenvolupà espines, d’adulta? Va buscar robes noves el poble? Com van ser els següents quaranta anys? Ho desconec. Però el futur d’aquell regne resta obert en mans d’aquells que jugaven a soldats i princeses i que avancen per un món real.

Sergi Bernabeu

El president Torra ha de demanar perdó

En el discurs de la Diada Nacional, el president Torra va exigir al rei Felip VI i al president Pedro Sánchez que demanessin públicament perdó al poble de Catalunya per l’afusellament del president Companys.

Doncs, ficat dintre aquesta lògica, jo, com a catòlic català, exigeixo al president Quim Torra que demani públicament perdó als catòlics catalans per l’assassinat de la gran quantitat de bisbes, capellans, monges, frares, laiques i laics que van ser morts pel fet de ser catòlics en les primeres setmanes de la guerra civil.

Torra i el seu govern són els hereus d’aquell govern de Catalunya que va permetre tota aquella matança. No, ja ho sé, ells no la van promoure. Però no és tan clar que fessin realment tot el que calia per evitar-la. I en qualsevol cas, el que sí que és indiscutible és que ells no van complir amb el seu deure, que era el d’impedir tota aquella barbaritat.

Apa, president Torra, abans d’exigir tan solemnement res als altres, compleixi el que a vostè li correspon.

(Nota final: No, de fet jo no tinc cap interès perquè Torra demani perdó. Jo en el que sí que tinc molt d’interès és en que Torra i la seva colla parin de fer tanta comèdia).

Josep Lligadas