Dues experiències de meditació

Arran d’unes estones de meditació

En primer lloc donar les gràcies a tots els que han fet possible aquesta iniciativa. Només portem algunes sessions i és una estona que em puc regalar a mi mateixa; on experimento pau, amor, bondat de Déu i el sento ben a prop. És una estona de silenci, sento com si es silenciés el món per entrar en una altra dimensió, com una estada pel desert. A més ho puc fer a la parròquia, en sentit comunitari, i això també és bonic i d’agrair.

De moment vaig fent, suposo que, com en tot, és qüestió de pràctica. Escolto amb atenció les explicacions de la Mercè i la Rosa, intento fer-ho el millor que puc.

Però, malgrat tot, em sento com quan em treia el carnet de conduir, quan havia de pensar quin era el pedal del fre, el de l’accelerador o el d’embragatge i ara ja ni hi penso, ho tinc ben incorporat al dia a dia. Ara estic en aquesta època d’estar massa pendent de la postura, la respiració, mirant la icona de la Trinitat, tancant els ulls, la postura de les mans, buscant un mantra que m’ajudi i que, sortosament, em va sorgint tot sol: «Jesús, t´estimo». Repeteixo molts cops el mantra i que bé que s’està però, de tant en tant, em venen pensaments que intento deixar de banda.

Amb poca llum, alguna música, algun text que em fan sentir molt bé i ni me n’adono que han passat els dos espais de vint-i-cinc minuts de silenci i el temps en comú. Surto com quan fa molta calor i et dutxes i que et trobes tan bé. Experimento que surto millor de com he entrat, amb molta pau i tranquil·litat com si el temps s’hagués aturat.

Ester Martra

Meditant en clau cristiana

Farà uns vuit anys em vaig apuntar a ioga –buscava espiritualitat alhora que tenia el cos encarcarat i el cor adolorit–. La professora era molt dolça i hi posava molta voluntat, ensenyant-nos les asanes o postures de ioga i la manera com havíem de respirar. Moltes de les asanes tenien noms ben curiosos, una s’anomenava «salutació al sol». Al final de les classes fèiem una estona de meditació i relaxació i algunes vegades la professora ens cantava cançons. A mi m’agradava molt escoltar-la cantar. En la meditació ens deia que havíem de mirar el nostre interior.

La base que sustentava aquelles estones de meditació era el budisme zen, que té les arrels a l’Índia i és considera més una filosofia que una religió. En aquest context la meditació entrena la ment a viure en l’ara i implica un esforç intern per autoregular-la. Meditar és la condició natural de la consciència humana, capaç de comprendre per si sola el significat de la pròpia existència, davant l’agitació o els interessos particulars que absorbeixen la nostra atenció. Per a mi va ser una ajuda i una experiència positiva, tot i que hi trobava a faltar alguna cosa, sense saber ben bé què.

El passat mes d’octubre vaig començar a participar en una nova experiència de meditació, aquesta vegada a la parròquia de Sant Josep Oriol. En aquestes poques sessions en què hi he participat crec que vaig descobrint allò que trobava a faltar. En el cristianisme, la meditació no cerca només mirar el nostre interior, sinó que té un enfocament cristològic: el cristià tracta de dirigir el pensament a Déu, a la seva Paraula, a la seva obra. És una expressió de l’oració cristiana. A més en aquestes trobades meditem cristianament i comunitàriament, tothom està convidat a fer una estona de silenci compartit.
I què fem en aquestes trobades de meditació cristiana? Ens posem en cercle i al centre hi ha una icona molt bonica, la de la Trinitat. Al principi de la meditació ens introdueixen en les postures corporals: les de les mans, com hem de respirar, i ens recomanen que en inspirar i expirar diguem repetidament alguna paraula o expressió com ara Jesucrist.

Fem dues sessions de silenci de vint-i-cinc minuts cada una. Es tracta de concentrar-nos en la respiració i en la paraula escollida o mantra, i procurar que els nostres pensaments no es quedin, deixar-los passar. Restar en una actitud de recolliment i d’obertura al misteri de Déu. Al final es llegeix algun text i s’intercanvien impressions i sensacions entre els que hi hem participat.

Marta Gòmez

Anuncis

Un nou grup de meditació a la parròquia de Sant Josep Oriol

L’agrupació parroquial de Sant Josep Oriol/Sant Isidor us convida a fer una estona de meditació el segon i quart dimarts de cada mes. A les 18:30h a la sala parroquial de Sant Josep Oriol, entrada per Villarroel 83. Comencem el dia 9 d’octubre de 2018.

Mercè Manzano

¿Qué hacer cuando la dispersión nos domina?

Uno de los problemas que más inquietaron a los Padres y Madres de la Iglesia (PMI) y que sin duda más nos preocupan hoy es el tema de la dispersión: estar en múltiples frentes sin abarcar ninguno de ellos en condiciones, saturados, fragmentadas y descangallados.

Así los PMI encontraron en la Escritura dos referencias para expresar este exceso de actividades y palabras que no conducían sino a la disgregación y la disolución del propio ser humano.

Por un lado, en la parábola del sembrador, la parte de semilla que cae entre espinos es interpretada desde el inicio como “el afán de este siglo y el engaño de las riquezas, que ahogan la palabra y la convierten en infructuosa”, Mt 13,22. Y alguno de los comentaristas posteriores hablan de las “múltiples actividades” (polypragmosyne), que impiden al ser humano crecer y alcanzar su madurez por estar inmerso en tal cantidad de acciones que le impiden centrarse en lo único necesario (cf Lc 10,42).

Por otro lado en el mismo evangelio se dice que “cuando vayáis a orar, no uséis vanas repeticiones, como los gentiles, que piensan que por su palabrería (multiloquitur), serán oídos”, Mt 6,7. Es decir, la obsesión por volcarse en las formas, el exceso de palabras, olvidando el contenido y el silencio que da sentido a esas mismas palabras.

De hecho, una de las sentencias (apotegmas) más conocidas de los padres del desierto está relacionada con las actividades que, a pesar de ser consideradas como beneficiosas, no solo no nos ayuda a crecer, sino que nos impide ser felices. Dice así:

Uno contó: ‘Tres amigos, llenos de celo, se hicieron monjes. Uno de ellos eligió reconciliar a los tenían pleitos, según lo que está escrito: ‘Bienaventurados los que buscan la paz’ (Mt 5,9). El segundo se propuso visitar a los enfermos. El tercero fue a poner en práctica la hesiquía en la soledad.

El primero, agotándose en los pleitos de los hombres, no podía pacificar a todos. Desalentado se fue donde estaba el que ayudaba a los enfermos y lo encontró también desanimado, incapaz de cumplir el mandamiento divino. De común acuerdo fueron al encuentro del que se había retirado al desierto, y le contaron sus tribulaciones y le rogaron que les dijera a qué situación había llegado.

Este quedó un momento en silencio, y llenando una copa de agua les dijo: ‘Mirad este agua’. Estaba turbia. Y poco después añadió: ‘Mirad ahora cómo se ha vuelto trasparente’. Se inclinaron sobre el agua y vieron en ella su rostro como un espejo. Y les dijo: ‘Esto sucede al que mora en medio de los hombres: el desorden no le permite ver sus pecados, pero si recurre a la hesiquía, sobre todo en el desierto, descubrirá sus pecados”, Las sentencias de los Padres del desierto, DDB, Bilbao 1981, p. 51.

Y es que para los PMI la hesiquía, palabra que significa al mismo tiempo “reposo, tranquilidad, recogimiento, silencio y encuentro con Dios”, es la actitud que nos permite alcanzar la unidad interior sin fracturarnos, vivir en paz con los que nos rodean (naturaleza incluida) y experimentar la presencia de Dios, porque supone una concentración de nuestros deseos, facultades y energías, va en contra de cualquier dispersión y nos ayuda a experimentar la auténtica felicidad interior y exterior.

Por ello se hace necesario hablar de la hesiquía, pero esa es otra historia, que veremos en el siguiente artículo. Ahora solo nos queda, como decía el Quijote: “Paciencia y barajar, amigo Sancho”, sobre todo si es en tiempo de verano, esa maravillosa escuela de calor (Radio Futura dixit).

Fernando Rivas Rebaque

Un grup de silenci a Sant Joan Despí

Hem començat aquest curs, a la parròquia del Carme a Sant Joan Despí (Josep M. Trías de Bes, 9). Ens trobem els segons i quarts dimecres de mes, a les sis de la tarda, per fer una estona de silenci compartit, sense més pretensions… L’acompanyem d’una mica de moviment (txi kung), d’alguna lectura breu, i de picar un parell de galetes al final. Senzill i obert a tothom qui s’hi vulgui afegir. Tots hi sou convidats!

Mercè Solé.

Camí endins

cami-endinsCamí Endins neix a la primavera del 2013 en un sopar d’amigues i amics en què vàrem compartir un seguit d’intuïcions. Després d’aquella primera trobada en vingueren d’altres i, lentament, vàrem destil·lar aquelles primeres intuïcions en algunes certeses que ens han acompanyat al llarg del nostre recorregut vital: el nostre viatge de vida és més complet si realment connectem amb qui som; tothom pot arribar a connectar amb la seva interioritat; la descoberta d’aquest món interior es pot educar.

Camí Endins neix, doncs, a partir de l’experiència personal. I neix de la convicció que l’ésser humà ha de fer una introspecció, més que una exploració exterior, per respondre a la pregunta més fonamental a la qual ha de donar resposta: ¿Qui sóc jo?

La intuïció ens deia que hi havia un dèficit d’introspecció. Una mancança que ens feia estar descentrats, buscant la raó del nostre ésser per aquí i per allà. I al mateix temps copsàvem una necessitat, nascuda d’una anhel de profunditat.

Una segona intuïció era que aquesta dimensió interior també es podia educar en família. El repte és com iniciar tota la família en el desvetllament de la riquesa que ja som cadascú de nosaltres. Aquestes intuïcions ens varen animar a preguntar-nos què podíem fer per donar una petita resposta tant a nivell individual com col·lectiu.

La nostra tercera intuïció és que totes som mestres i deixebles. Cadascú de nosaltres, sent i vivint el que som, ensenyem. El mestre apareix en un infant de cinc anys que es queda extasiat davant la marieta que té a la seva mà. O en l’adult que, emocionat, explica com la natura ens indica que la cooperació, la interconnexió i interdependència, és el que fa que la vida s’esdevingui…

Així doncs, vàrem idear un itinerari pensat per a persones, grups i famílies que pogués ajudar a apropar-nos al nostre interior. L’itinerari que oferim està basat en practicar i viure el silenci, l’atenció plena i la meditació. Aquest itinerari no és d’estudi; ha de ser viscut. No es basa en conèixer, sinó en viure. Educar la interioritat no és quelcom que es fa des de fora, amb ensenyaments que s’han d’aprendre i repetir per a poder després tenir un bagatge de coneixements.

No és el mateix coneixement que saviesa. La saviesa suposa adonar-se i viure que som ja plenitud, que som harmonia i pau, que l’essència de tot ésser humà rau en estar connectat amb la Realitat que ens amara, que abasta, que ens sosté. Aquesta essència no cal anar-la a cercar fora de nosaltres. Està en nosaltres. Ja som allò que intuïm i anhelem.

Tot això es descobreix en l’Ara, que és el moment en què tot succeeix, el temps en què tot s’esdevé. No és ni en el passat ni el futur on es juga la vida. És cada moment, cada respiració, cada instant, que viscut així és etern.

I això només es pot fer en el silenci, que no és absència de soroll extern, sinó apaivagar el soroll de prejudicis, creences, pensaments, valoracions, que constantment produeix la nostra ment. És assistir com a testimoni a allò que succeeix, sense identificar-nos amb res, deixar que passi, que flueixi…

I per això és necessària la meditació, que no és res més que entrenar la ment per prendre consciència d’allò que som, per trencar la seqüència de pensaments, emocions, sentiments que constantment produïm i no confondre’ns entre el que sembla i el que és real.

Camí Endins ofereix aquest itinerari a tothom, perquè considera que totes les persones en recerca de veritat necessiten que el seu dit índex, en lloc d’assenyalar cap enfora assenyali cap al seu interior.

En concret, oferim trobades i tallers. Acompanyem persones, grups que ens ho demanen i també famílies. En les trobades familiars els adults inicien, guien i introdueixen a les criatures en l’escolta de si mateixes, en la descoberta del silenci i la pràctica de la meditació.

En la curta vida de l’associació, les nostres intuïcions es van confirmant i veiem que les persones que participen en els tallers i les trobades senten que aquest itinerari els ajuda a respondre la gran pregunta de: qui sóc?

Marta Digón
www.camiendins.org

Els Amics del Desert, la xarxa del silenci

Reconec que em va frapar llegir la Biografia del Silenci de l’escriptor i prevere Pablo d’Ors. Potser perquè està escrit d’una manera senzilla, o potser perquè està escrit en primera persona, a partir de la pròpia experiència de l’autor, o potser perquè m’ha arribat la resposta en el moment en què jo em feia la pregunta.

De fet això de la meditació, del fer silenci, sempre m’havia quedat molt lluny: sonava a cosa espessa, culturalment distant, i passiva. Ja es veu que visc plena de prejudicis, oi? Prego poc i malament, de forma irregular. Intento tenir present la gent que m’envolta, les seves i les meves inquietuds, i mirar-me la vida des de l’agraïment i la confiança. Tanmateix, no sé evitar la por. Com molts altres cristians, quan em poso a resar tinc molt present la Bíblia, sempre amb la sensació que no m’acabaré aquest pou immens de saviesa. Amb els anys, però, m’he anat quedant sense paraules.

D’una banda, potser ja no són tan necessàries. De l’altra, no sé si té gaire sentit fer girar tant la meva pregària sobre mi mateixa i les coses que em passen i que em preocupen. ¿Potser ha arribat l’hora d’escoltar amb una mica més d’atenció? ¿O bé de deixar de creure’m “secretària general de l’evangelització” segons una eloqüent expressió de Dolores Aleixandre? És a dir, jo faig el que puc, però qui fa no sóc pas jo. I això val especialment per la meva hiperactivitat, que encara que em sembla que de vegades dóna fruit, aquest fruit no sol estar relacionat amb l’èxit sinó més aviat amb el fracàs i els seus efectes col·laterals (ara la que es posa espessa sóc jo). És cert que vivim profunds canvis socials i culturals i que em sento una mica fora de joc, també per l’edat. Un àmbit en el qual m’he mogut sempre és el de l’Església i cada vegada estic més convençuda que bases i altures hauríem de fer una mena de “reset”. Però tot plegat només es pot fer si es va a la font, a allò que és essencial. I intueixo que el silenci és un camí. M’atrau aquest no-res, que no deixa de ser un salt en la gratuïtat i la confiança.amics-del-desert

Total, que em va alegrar molt poder contactar amb la xarxa dels Amics del Desert, una iniciativa promoguda pel mateix Pablo d’Ors i que també té seu a Barcelona. Els Amics del Desert es troben quinzenalment per fer meditació als locals de la parròquia de Sant Josep Oriol. Tothom qui vol fer silenci hi té cabuda, cristià o no. És un grup divers i respectuós, i amb sentit de l’humor. Quan ens trobem fem silenci i també comentem algun fragment de l’evangeli, en el criteri que Jesús no és propietat exclusiva dels cristians i que el seu missatge arriba a moltes persones i de moltes maneres. De tant en tant comentem alguns textos de Franc Jalics, un jesuïta mestre de la meditació. Recentment vaig tenir ocasió d’anar a un recés d’iniciació a la meditació que em va encantar. I properament, del 10 al 12 de juny de 2016, n’hi ha un altre de programat, amb Pablo d’Ors, a Poblet. Si hi esteu interessats, podeu escriure a
estevegrasset@grasset.es o bé a losamigosdeldesiertobarcelona@gmail.com.

Amb tot, ja veieu que el silenci no em fa emmudir… no.

Mercè Solé