No som dones despistades

Ser mare no és una obligació ni el destí natural de cap dona. Ser mare és una elecció i, per tant, un privilegi que neix de la llibertat. Voler ser mare als quaranta… és una altra cosa.

Darrere de cada mare hi ha una motivació, pròpia o aliena, i darrere de les no-mares també. Com tantes altres dones, durant més anys dels recomanats vaig habitar el territori de les no-mares sabent que el temps per prendre la Gran Decisió corria en contra. Però què havia de fer? Tenir un fill quan realment no sabia si el volia? I és que a les dones d’ara ens ha tocat viure una època força torbadora. Per una banda, ens han educat per tenir opcions. Hem estudiat, viatjat, treballem, vivim soles, en parella, tornem a viure soles. Decidim qui som i com vivim. Aquesta llibertat és una conquesta feminista de les nostres mares i no hi renunciarem. Per altra banda, vivim un moment de sublimació de la maternitat (i també la paternitat) mai vist anteriorment. La realització personal a través de la família. L’exaltació de la maternitat com una forma més de revolució feminista. Semblen interessos contradictoris, i formalment ho són, perquè de nou, el temps ens juga en contra. Però no tenim dret a voler-ho tot?

I amb aquest embolic al cap, desfullant la margarida del “vull o no vull”, et plantes quasi als quaranta i decideixes que sí, que ara, i no abans, és el moment de tenir un fill. Però llavors el teu cos et diu que no, que haver-ho volgut abans, i la ginecòloga li dona la raó. Ep, un moment! Ja sé que en tinc quaranta. No sóc una dona despistada que m’he adormit sobre els llorers. Simplement, no he tingut un fill quan no l’he volgut tenir o amb qui no he volgut tenir-lo. Això hauria de parlar en favor meu, no? Però com diu la meva admirada escriptora Silvia Nanclares, “l’edat dels ovaris no atén a conquestes feministes”.

Com jo, milions de dones i de parelles que tenen dificultats per tenir fills —i no sempre per culpa de l’edat— transiten un llarg camí per aconseguir-ho. Queden atrapades en un estat intermedi entre el “volem ser pares” i l’“estem embarassats”, un impàs vital que pot durar mesos o anys, molts anys, o que fins i tot pot no arribar a ser mai. És, a més, una batalla silenciosa contra el desig, les expectatives, la frustració, la vergonya i la por que no succeeixi.

Com jo, aquests milions de dones i de parelles entren en contacte amb el món de la reproducció assistida, amb les proves mèdiques, les probabilitats d’èxit —que sempre són menys que les probabilitats de fracàs—, amb les ecografies, les injeccions, les bates blanques. Canvien l’ideal romàntic de la concepció per una transferència en un quiròfan. Per no parlar dels diners, que fa lleig.

Ser mare és una elecció i, per tant, jo ho he estat quan he tingut ganes d’estimar, de cuidar i d’acompanyar. Quan he volgut que algú depengui de mi i que la meva vida estigui lligada, per sempre, a una altra persona. Agraeixo infinitament a la ciència la possibilitat que m’ha donat de ser-ho, però també hauria pogut no passar.

Sense entrar en els motius que porten a les dones a retardar la maternitat, el cert és que els ritmes socials i els ritmes biològics sonen desacompassats i qui té les de guanyar és la biologia. De veritat no podem fer res per minimitzar l’impacte d’aquest desajust? Sí que podem. Podem millorar l’educació sexual i reproductiva tant a les escoles com en l’àmbit sanitari. Sabem més sobre com no quedar-nos embarassades que sobre com funciona la concepció. No fallem a les revisions ginecològiques anuals, però mai ens demanen analítiques per controlar la nostra reserva ovàrica ni ens expliquen que la fertilitat comença a caure en picat als trenta-cinc anys, i no als quaranta. Alguna vegada us han comentat, en una visita rutinària, la possibilitat de vitrificar els òvuls? Segurament, no. I per cert, com és que a hores d’ara encara no tenim ginecòlogues de capçalera, a la sanitat pública?

No, les dones que som mares als quaranta no som dones despistades ni ens hem adormit als llorers.

Vanessa Rodríguez
Publicat a
Viladecans Punt de Trobada

Per què remenar el passat?

Fa cinc anys, vam viure un dels moments i més feliços de la nostra vida en parella. D’un dia per l’altre ens van dir que seríem mares d’un nadó acabat de néixer que es trobava a l’hospital. Amb l’ajut de moltes persones, l’endemà teníem la casa preparada i anàvem a buscar-lo. Després d’una setmana a casa, la Generalitat de Catalunya ens citava per dir-nos que havíem de tornar l’infant. El somni s’havia acabat deixant-nos una gran tristesa amb un regust molt dolç.

En aquest article no volem aprofundir en l’explicació del cas ni en el desenvolupament dels fets. Uns fets que afectaven una mare menor d’edat que manifestava que l’embaràs era fruit d’una violació intrafamiliar, un nadó sa que va estar a l’UCI de l’hospital durant 10 dies sense cap justificació i nosaltres, víctimes secundàries de la manca de diligència del sistema. Tampoc volem entrar en la nostra denúncia i reivindicació per millorar el sistema d’adopcions a Catalunya i per extensió, el sistema català de protecció de menors. Aquestes reivindicacions fa temps que estan sobre la taula i entitats i professionals també les denuncien. Hem fet un blog i ho podeu mirar amb calma, si us interessa: https://adopcionscatalunya.wordpress.com, o escoltar l’entrevista que ens van fer a RAC1.

Nosaltres volem parlar de com vam afrontar aquesta situació per superar-la. Perquè, a vegades, quan ho parlem, se’ns ha qüestionat amb tota la bona fe, per què seguir explicant i “remenant“ el passat, si només ens pot portar represàlies de l’Administració i se’ns anima a mirar endavant.

Creiem, però, que si vam poder superar el dol de la pèrdua i fer que la tristesa i la ràbia no ens paralitzés i així poder continuar amb el procés d’adopció, ha sigut per l’actitud que vam prendre i que es podria resumir en aquestes actuacions:

1. Entendre què havia passat

Per entendre-ho vam parlar amb moltes persones. Això no només ens va permetre sentir-nos acompanyades i estimades sinó que així vam conèixer una part del marc legal i administratiu de l’adopció a Catalunya que no se’ns havia explicat tot i que havíem fet el llarg camí des de la sol·licitud de l’adopció passant per la idoneïtat fins arribar a l’assignació d’un infant i haver signat una resolució d’acolliment preadoptiu.

2. Gestionar la indignació

La indignació que es deriva de comprovar les males pràctiques per part de les dues institucions que intervenen en el sistema de protecció de menors a Catalunya, l’ICAA i la DGAIA. Però també, pel tracte prepotent i sense cap empatia de les professionals de l’ICAA, parapetades en uns protocols, que a dia d’avui no s’han revisat i que serveixen com a resposta a qualsevol qüestionament que se’ls faci, ja que no fan cap reconeixement d’error.

Què podíem fer perquè aquesta actuació imprudent i precipitada per part de l’administració, no es tornés a produir? Vam decidir que ho denunciaríem i que no ho deixaríem. Aniríem fent sense obsessionar-nos. Per això vam anar al Síndic de Greuges, que no va ser ni eficient ni eficaç en la seva feina. Després va venir una compareixença a Fiscalia i, finalment, quan vam considerar que era prudent, vam fer públic el cas en l’esmentat blog. Aquest blog no només vol ser una denúncia, també vol ser un mitjà de comunicació amb altres persones que han fet o volen adoptar a Catalunya, amb informacions d’utilitat.

Aquest article no vol ser un manual d’autoajuda. La nostra experiència ens ha demostrat que no hem tingut mala sort sinó que hi ha més persones que han passat per situacions similars o pateixen per l’actuació d’aquestes institucions. Parlar-ne i denunciar-ho ens ha fet cada cop més fortes i ens dona esperances d’anar aconseguint canvis en el tracte cap a les persones que estan en espera d’adopció i en la millora del sistema de protecció de menors a Catalunya. Potser encara trigarà, però nosaltres hem intentat posar-hi un granet de sorra.

I tot això no impedeix que ara puguem gaudir plenament de la nostra filla, una nena meravellosa que vam adoptar posteriorment, i de totes les coses bones de la vida.

En el proper número en continuarem parlant, intentant respondre a una altra pregunta que ens fan: però això com pot ser?

Tresa Guarro
Laia Serra