Primavera per la Pau: 38 anys cantant per la pau a Mataró (i on calgui)

Enguany anem camí dels 39 anys cantant per la pau i el desarmament i persistim en la nostra tossuderia de no defallir per aconseguir plegats aquests objectius.

Fins ara no hem pogut presentar el CD commemoratiu ja que la pandèmia no ens ha deixat.

Ho vam fer el passat 6 de març al Teatre Monumental de Mataró, ple de gom a gom.

Un concert ple d’harmonia musical, d’escenificació i amb un públic entregat a les causes de la pau i la justícia.

Primavera per la Pau neix la primavera del 1983, per recordar el 10è aniversari de la mort de Salvador Allende i per denunciar el criminal cop d’estat de Xile, interpretant la cantata popular Santa Maria de Iquique. I és a la primavera del 1984 que iniciem aquesta llarga aventura de fer servir la música coma eina per la pau i el desarmament. Al llarg de tots aquests anys hem estat conseqüents i persistents, en tots els concerts, en aquesta lluita per la pau.

Desgraciadament, ha començat una nova guerra a Ucraïna, una de tantes, una més de les 65 guerres que hi ha a tot el món. I som milions les persones que no volem aquest camí. Cantem i cantarem per totes les causes justes, per ajudar a denunciar les guerres, i reclamant que el diàleg i la concòrdia prevalguin per davant de tot.

Començàrem amb Xile, continuàrem amb Nicaragua, Txetxènia, Bòsnia-Hercegovina… Tenim records compartits amb Miquel Martí i Pol, manifestant-nos al crit de No a la guerra, amb Pere Casaldàliga, gravant amb Lluís Llach, cantant amb Indio Juan, Carlos Mejía Godoy y los Palacagüina…

Hem fet concerts amb corals d’arreu de Catalunya i d’Espanya.

Han estat un reguitzell de concerts fets amb molta convicció i volent donar un testimoniatge de solidaritat envers les persones que pateixen les conseqüències de les guerres i els conflictes injustos.

Hem pogut comptar amb un munt de persones col·laboradores i amb més de 500 cantaires que, al llarg d’aquests quasi 39 anys han passat per Primavera per la Pau, aportant veus i solidaritat a les causes en què ens hem compromès.

Els primers 25 anys vam ser dirigits per Genís Mayola i els quasi 15 que portem ja, per Xavier Rodon.

Hem estat partícips i entitat fundadora, entre d’altres, dels Consell de Solidaritat de Mataró i hem col·laborat i contribuït a fer de la solidaritat el camí de confraternització entre els pobles.

Desitgem i esperem, des del cor, que la nostra continuïtat sigui pel gaudi de la música com a eina de pau i que les causes que ens han mogut fins avui quedin en l’oblit més absolut i que s’acabin d’una vegada les guerres i les causes que les provoquen.

Per un món en pau, i que la felicitat s’escampi arreu!

Abraçades,

Àngel Puig Boltà

Juan de Maya, per la cohesió i la dignitat

El passat dia 5 de juliol, Òmnium Mataró va concedir la seva distinció anual a un activista del barri de Cerdanyola de Mataró, Juan de Maya. A mi em va correspondre fer la presentació del Juan i he pensat que, encara que el text tingui referències molt locals, ofereix un retrat retrat d’un personatge que pot resultar interessant per als lectors de “L’Agulla”. O sigui que aquí el teniu.

Déu vos guard.

Com podeu suposar, per mi és tot un plaer estar aquí en aquest acte. Per molts motius, que no us explicaré perquè l’objectiu de la meva intervenció no és explicar la meva vida, sinó una altra vida, la del Juan de Maya.

Però en la vida del Juan de Maya i en el perquè d’aquesta distinció que avui li atorga Òmnium Mataró hi entraré d’aquí una miqueta. Abans, farem una mirada més àmplia. I és que, quan es concedeix una distinció a una persona, de fet, no es distingeix només aquesta persona. Es distingeixen alhora una colla de coses que conflueixen en ella.

En el cas del Juan de Maya, crec que la primera d’aquestes coses és la realitat mateixa del barri de Cerdanyola. El barri gran de Mataró, com ell va voler titular aquell llibre d’història que vam publicar conjuntament fa dinou anys. El barri gran de Mataró, i un barri que no sé jo si arreu de Catalunya en trobaríem cap altre amb unes riqueses secretes com aquest. Ara, amb la uniformització que estem vivint a tot arreu, aquestes riqueses secretes es van diluint, però hi han estat, i encara més o menys perduren en la memòria. Per això té tanta raó el Juan de Maya reivindicant un Centre de Documentació Històrica del barri. Jo, com sens dubte la majoria sabeu, vaig estar uns anys com a capellà a la parròquia de Maria Auxiliadora, i vaig quedar fascinat descobrint a poc a poc aquestes riqueses amagades, aquesta capacitat de generar activitats que a altres llocs necessiten molts i molts anys per generar-se, aquestes xarxes que des de fora no es noten però que hi són.

La segona cosa que conflueix en la persona de Juan de Maya és la voluntat de fer un Mataró inclusiu, global, no compartimentat. La manera d’entendre Cerdanyola sempre ha estat estretament lligada a la manera d’entendre Mataró. Recordo que fa anys, havia discutit amb l’alcalde Manuel Mas sobre el fet que la Festa Major de Cerdanyola és digués Festa Major. Ell volia que es digués Festa de Barri, perquè segons ell, la ciutat només pot tenir una festa major, i tenir-ne més d’una divideix. Doncs no. Cerdanyola, dèiem nosaltres, té una Festa Major, molt arrelada, amb característiques molt pròpies d’una Festa Major. I això no treu que la Festa Major de Mataró sigui la Festa Major de tothom. Una personalitat forta i ben viscuda per una part de la ciutat, si és assumida pel conjunt de la ciutat, fa la ciutat més potent i rica, no més feble. Per això, em sembla molt important que Òmnium hagi mirat aquest cop més enllà del rovell de l’ou, i hagi considerat que Mataró va més enllà dels entorns de la Riera. De fet, la destinatària d’aquesta mateixa distinció l’any passat, la Margarida Colomer, va ser una de les moltes persones del Mataró de tota la vida que en el seu moment va anar cap a Cerdanyola a donar-hi un cop de mà, amb l’escola Bons Amics.

I la tercera cosa que conflueix és que Juan de Maya és un militant de pedra picada. Li van ensenyar els seus pares, que eren rojos, diu ell. I també diu que l’adjectiu amb què voldria ser recordat quan es mori és el d’haver estat una persona coherent i honesta, que ha volgut viure allò mateix que deia i defensava. A mi no m’agrada quan ara veig que hi ha partits que pensen que la paraula militant espanta i la substitueixen per expressions més toves i desimplicades. No, el que necessitem és gent que militi, és a dir, que actuï, que estimi el lloc on és i la gent amb qui és, que vulgui transformar la vida i fer-la més viva, que lluiti pel benestar de tots i per la igualtat, que combati el poder sense ànima que se’ns menja. Juan de Maya és un exemple clar d’això.

Aquestes són, crec jo, les tres característiques principals que conflueixen en el Juan de Maya. Però el Juan de Maya, a més d’unes confluències, és una persona concreta que ha viscut una vida concreta. I d’això voldria parlar jo ara.

El Juan de Maya Jiménez va néixer a Cehegín, la pàtria de tants altres mataronins, el 2 de gener de l’any 1943. Té, doncs, 76 anys.

L’any 1953, quan tenia 10 anys, va venir a Mataró, al barri de Cerdanyola, i ja no se n’ha mogut mai.

Als 12 anys, com molta gent de la seva edat, va començar a treballar d’aprenent de mecànic, i va continuar al ram del metall fins que es va jubilar. La realitat del treball va ser, de fet, la seva gran escola social i cívica. I és que, tres anys després d’entrar d’aprenent, va entrar en un altre àmbit que ajudava a entendre i viure allò que el treball significava: el primer grup de nois de Mataró de la JOC, la Joventut Obrera Catòlica, fundat a la parròquia de Maria Auxiliadora.

I ara em permetreu un record personal. Quan estàvem preparant el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró”, el Juan em va ensenyar els materials que feien servir en aquell grup de la JOC. En una enquesta adreçada als aprenents, per a la pregunta “¿Cuántas horas trabajas semanalmente?”, s’oferien aquestes possibles respostes per marcar: 48, 50, 52, 54, 56. Aquestes xifres em van impressionar. Llavors no era imaginable que un noi de 15 anys fes només 40 hores. I això que ja feia 40 anys que amb la vaga de la Canadenca s’havia oficialitzat per a tot Espanya la jornada universal de, precisament, 40 hores… I també em va impressionar que entre les peticions que feien aquells nois hi havia la de que posessin portes als vàters del seu lloc de treball.

Aquell grup de la JOC va ser fonamental per al Juan, per aprendre a llegir la realitat i a tenir eines per afrontar-la. Juan de Maya serà el responsable d’aquesta JOC incipent, i l’encarregat de la coordinació amb la JOC barcelonina. Al cap d’un temps, però, les desavinences amb el rector de la parròquia, mossèn Juan Luis González Haro, van fer que haguessin de començar a reunir-se a altres llocs. Mossèn Juan Luis González Haro, el mític mossèn Biscúter, com tothom sap, va ser una persona clau perquè aquell barri que naixia tingués ja d’entrada una vitalitat de poble. Però el fet és que aquells nois poc domesticables el posaven nerviós.

Sense deixar de treballar, Juan de Maya, als vespres, va fer els estudis de Mestria Industrial, i la seva promoció va ser l’última que va sortir de l’antiga Escola d’Arts i Oficis de darrere l’Ajuntament. I, alhora, va participar en els inicis de Comissions Obreres a Mataró, i més tard va ser president del Ram del Metall a Argentona.

I, fent un parèntesi en el relat de les seves activitats socials, deixeu-me introduir aquí una altra activitat social, però d’una mena ben diferent: l’any 1973 el Juan de Maya es va casar amb la Tina Alonso, i van tenir dos fills, el David i la Maribel. Una activitat social, gosaria dir, especialment satisfactòria.

I tornem al barri. Juan de Maya va participar, en els seus inicis, en un dels emblemes de Cerdanyola, el grup de teatre de la parròquia, i va actuar en diverses obres.

Però, de cara al barri, on va abocar més energies va ser en el Centre Social, a partir de mitjans dels anys seixanta, que és qui va canalitzar en el seu moment tant l’acció cultural com reivindicativa, i en va ser president durant uns anys.

S’ha dedicat també, des de diverses plataformes, a la tasca amb joves del barri.

I, després, va incorporar-se a l’Associació de Veïns, de la qual també va ser president durant uns anys.

Actualment, forma part de la junta de l’Associació Cultural Cerdanyola, i això enllaça amb l’última cosa que voldria ressenyar. I és que Juan de Maya ha tingut com una afició, gairebé com un deure, classificar documents i papers de tot tipus de la història del barri. Una afició, diu ell, que tenia com a primer objectiu la publicació d’un llibre per recollir aquesta història, tasca en la qual vaig tenir l’honor de participar i que es va concretar en el llibre “Cerdanyola, el barri gran de Mataró. 1920-2000”. I ara, un cop complert aquest primer objectiu, apunta cap a un altre que ja he esmentat al començament: la creació d’un Centre de Documentació Històrica del barri. Cerdanyola, ja ho he dit, té unes riqueses amagades i unes xarxes internes que dubto jo que es donin en cap altre barri de Catalunya. Doncs això no es pot perdre. Per cert, he recordat aquests dies l’existència, al Centre Cívic de Ramon Berenguer, d’un armari amb tot de dossiers amb documentació del barri, que quan fèiem el llibre vaig conèixer gràcies a la Quiteria Guirao i que no sé si està ara suficientment preservat. Vigileu-ho, sisplau…

I bé. Aquí acabo. Juan, felicitats per aquesta distinció, i felicitats per la bona feina de tants anys. I moltes gràcies a Òmnium Mataró per haver-nos facilitat de fer aquest recordatori de tanta història viva.

Moltes gràcies a tots.

Josep Lligadas

La partida que es juga és als barris populars

Un estimat amic es definia com a persona poc de banderes i himnes, més aviat d’abraçades. La primera vegada que li vaig escoltar dir aquestes paraules vaig sentir que em lligava moltes més coses a aquell home de les que pensava. Un amic al qual he trobat molt a faltar durant tot aquest temps de processisme i constitucionalisme, on les banderes i cançons de l’una i l’altra part han ressonat de manera eixordadora. Per a les persones com jo que no ens sentim especialment lligades als elements simbòlics, aquest temps, m’he trobat de vegades perplexa, de vegades incrèdula, de vegades massa enfadada… i amb enyorança de l’amic.

La situació política de Catalunya a dia d’avui no la veig gaire diferent de la del 6 i 7 de setembre de l’any passat. Em refereixo als dies en què es va veure un trencament social i polític del qual, a hores d’ara, sabem el que les urnes han dit el 21 de desembre: un partit de dretes espanyolista, nascut per esquinçar l’acord de la immersió lingüística a l’escola catalana, ha estat el més votat, i una majoria parlamentària dels partits que van proclamar la república catalana el 27 d’octubre. No m’oblido de l’1 d’octubre. I dins d’aquest resultat ens trobem amb el que sembla portar-nos cap a un atzucac quan el cap de llista del partit més votat per l’independentisme planteja la seva investidura sense trepitjar el Parlament de Catalunya.

La situació política està clarament polaritzada i deixa la foto d’una Catalunya partida per la meitat en termes electorals. Amb l’agreujant, sota el meu parer, que aquell electorat que viu en barris i ciutats on les esquerres guanyaven (l’eix social) ara els trobem pintant de taronja (l’eix nacional-espanyol). Com a mostra la meva ciutat, Mataró, on Ciutadans guanya de forma clara arrasant als barris populars.

Mai havia estat tan urgent construir espais de diàleg i deixar de banda la campanya electoral constant en la qual estan immersos els partits. Algun partit vol treure el cap posant l’accent en les polítiques públiques que garanteixin drets de ciutadania i es troben amb un Parlament desaparegut des de fa quatre mesos i que l’opinió publicada, que ha de fer de caixa de ressonància, o bé estan en línia amb l’una o l’altra part o bé simplement no els interessa pel seu propi interès.

Els espais de diàleg han de servir per reconstruir el catalanisme popular que va fer que veritablement fóssim un sol poble, el poble Català. I on l’eix social i també la lluita per l’autodeterminació del nostre poble es construeixin de manera col·lectiva i plural.

La situació de polítics i activistes socials en presó preventiva ha de passar a ser de llibertat. Molt em temo que amb polítics encara a Brussel·les, això no canviarà.

En tot allò que sigui construir i reconstruir les cristianes i els cristians estem cridats a aportar el millor de nosaltres mateixos. Ens hem de creure, i hem de pregar perquè així sigui, que podem ser llum i esperança en el nostre temps. Partint d’una situació que pensem trencada i sentim que manca l’esperança hem de teixir comunitat. Ens n’hem de sortir!

Quiteria Guirao