Rellegint els números anteriors de L’Agulla, m’aturo en l’article “Bisbes, política i família” del número 118 del gener passat que fa referència a la unitat d’Espanya, pregàries per salvar-la, enfrontament, anticatalanisme, promoció de la no entesa, Església conservadora i arrenglerada amb les dretes, formació del passat… I és per això que vull parlar de la realitat d’Església que he conegut aquest mes de febrer a Bangladesh, en un voluntariat a la missió marista de Giasnogor, zona de plantacions de te, les quals, sota una imatge bucòlica amaguen la problemàtica d’un nou tipus d’esclavatge.
El text de 2014, “Agenda of the Tea Workers and Little-known Ethnic Communities of Bangladesh” de l’ONG nacional SEHD (The Society for Environment and Human Development) planteja de forma clara i sintètica alguns dels grans problemes de les (persones) treballadores de les plantacions de té, així c
om de les “poc conegudes” comunitats ètniques d’aquest país. Entre elles… escassos recursos econòmics, fruit d’un treball per a empreses privades amb sous insuficients, habitatge cedit per la propietat en usdefruit, treball infantil, drets laborals bàsics poc desenvolupats com contractació fixa, baixa per maternitat o malaltia, disposició de material de seguretat en usar pesticides…; problemes de salut generalitzats en les dones i infants, fruit de la malnutrició per insuficient quantitat i varietat, preeminència de diarrees i altres malalties fàcilment evitables, sistemes de drenatge insuficients, inexistència de latrines ni formació i costum en el seu ús, de centres d’atenció primària i ambulàncies per urgències…; l’escassetat d’escoles de primària estatals –només sis per a 156 grans plantacions– i pitjor en el cas de les secundàries…; aïllament de la resta de la societat per desconeixement, manca de suport real per part de l’executiu i dels partits polítics així com impossibilitat d’accedir al sufragi passiu i formar part de la vida social i política del país…; tot i el que diu la Constitució de 1972 i els diversos tractats internacionals signats i ratificats com la Convenció de Poblacions Indígenes i Tribals de 1957 o la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes de 2007. La segona part del document proposa accions per a la millora de les condicions de vida de totes aquestes persones. Una d’elles: la creació de, com a mínim, una escola de primària a cada plantació de te i l’increment de les de secundària en les diverses valls. I justament és a això el que intenta donar solució la missió de Giasnogor, la promoció de la dignitat de persona des de l’àmbit de l’educació.
I allà he pogut recordar el que és la diversitat humana pel que fa a nacionalitats, ètnies, religions, cultures, llengües i formes de pensar. I com es pot viure des de la imposició del més fort o des de la gràcia de la comunió, quan l’acollida i l’acceptació de l’altre són el primer en rebre a qui s’hi apropa. Comunió marista, eclesial, catòlica, cristiana, hindú i islàmica, comunió humana, tot i les dificultats evidents. Així és com les (persones) missioneres cristianes, també els professors seglars Osibj i Umar i entre d’altres, des de les seves confessions ens han obert casa seva, i així és com ens vàrem apropar, la Carme i jo, des de la nostra especificitat catalana.
No és difícil adonar-se del procés que en les últimes dècades que està portant l’Església catalana, espanyola i europea a desenvolupar socialment un paper cada cop més minoritari, així com els esforços de part de la jerarquia i de determinats sectors per mantenir la presència pública, els privilegis i el poder d’antuvi. La diòcesis de Syhlet i la missió marista, pel contrari, també són petites i minoritàries en un país de tradició islàmica, i això les fa més conscients de la senzillesa del Missatge i millor exemple dels valors de l’evangeli.
I és per això que dono gràcies no només a Déu Pare, al qual com a fills i filles anomenen Abba (cfr. Rm 8,15), sinó també en aquest cas a Al·là i als déus hindús Brahma, Vishnu i Shiva, entre d’altres.
Sergi Bernabeu
L'Agulla 