Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica.

Lobos con piel de pastor. Pederastia y crisis en la Iglesia católica. Juan Ignacio Cortés. San Pablo.

Quan encara ressonen les imatges, discussions i conclusions de la cimera sobre la pederàstia al Vaticà, la lectura d’aquest llibre resulta profundament entenedora. Ens desvetlla el patiment de centenars, de milers de criatures arreu del món (sí, també en el nostre país) quan pensaven estar segurs en parròquies, escoles, cases de colònies o d’acollida, per preveres que s’aprofitaven de la situació de poder en les que es trobaven respecte a elles. I l’estructura clerical i jeràrquica ha mantingut el silenci, ha anat desplaçant els abusadors a altres indrets on podien trobar noves víctimes, amb l’única finalitat de què el renom de l’Església no quedés malmès.

Juan Ignacio Cortés no entra a fer sang, simplement presenta la història (en el segle XIII els pederastes en el si de l’Església eren lliurats a la justícia civil… i parlem de la foscor de l’Edat Mitjana!). Recull casos en països com Irlanda, Estats Units, Alemanya, Austràlia… Ens explica els mecanismes que fan que els traumes quedin amagats durant anys en la consciència de les víctimes i sovint només reapareguin quan ja en edat adulta fent teràpies per qualsevol altre motiu, es sorprenen recordant episodis que havien oblidat. Duríssim! Ens comenta també la posició vaticana i també les persones que han tingut un paper predominant en aquest tema. S’hi parla del fet que la pederàstia va ser un dels motius de la renúncia de Ratzinger com a Sant Pare i com el papa Francesc s’esforça per assolir la tolerància zero… i totes les dificultats amb què es troba.

De debò, un llibre molt recomanable. Ens obre els ulls, ens colpeix, i alhora ens fa revisar si alguna vegada hem estat còmplices d’alguna manera en el silenci que ha fet que la nostra Església fes d’infants víctimes d’escenes terribles, de patiments injustos, de dolors que molts d’ells no han pogut superar… I, tant de bo puguem denunciar qualsevol abús, demanar que es jutgi també en els tribunals penals del país i cridar: Mai més! I menys en el nom d’un Déu que és Amor i d’un Jesús que va respectar tot ésser humà i alliberar tot patiment.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos?

Cuando nos vamos, ¿a dónde vamos? Isabel Rodríguez Vila. Roquetas de Mar: Editorial Círculo Rojo, 2014

Isabel Rodríguez, infermera (ara ja jubilada), fotògrafa i durant 23 anys subdirectora d’una ONG que ha treballat al Txad, comparteix amb nosaltres les seves reflexions sobre la mort i el més enllà, a partir de tretze experiències personals de morts molt diverses d’éssers estimats –la més dura: la d’un fill de 21 anys, en accident de moto–.

De manera molt clara i pedagògica ens explica el fet, la seva reacció i les reflexions posteriors sobre com s’afronta (o s’amaga) aquesta realitat, com ens hauríem d’educar per tenir-la present i com acompanyar el millor possible les persones que la tenen a prop (per malaltia greu o per edat), així com els seus familiars. En cada capítol posa l’any que va passar i l’edat que ella tenia.

Manifestament creient, en el darrer capítol ens ofereix unes reflexions sobre com ella beslluma la transcendència del nostre esperit, amb referències a diverses persones famoses.

Prologat per Xavier Melloni, el llibre és molt recomanable, atès que ens transmet experiències personals importants, d’una manera molt senzilla i clara i amb una positivitat manifesta.

Jesús Lanao

En clau de procés, 11 conceptes polítics.

Gemma Ubasart i Miquel Seguró (eds). Ed. Herder, 2018

La crisi política que ocupa i preocupa en els darrers anys a Catalunya, l’anomenat procés, ha generat tota mena d’opinions i anàlisis, la majoria dels quals a partir de la necessitat de prendre posició amb relació als fets i les seves conseqüències. Aquest debat públic, irremeiablement captiu de la subjectivitat humana i no menys de la bel·ligerància del conflicte, estripa en el sentit visceral alguns conceptes banalitzant-los, contribuint a la cridòria i crispació general. En Clau de Procés. 11 conceptes polítics és una obra que recull un conjunt de textos breus entorn de conceptes com: nació, referèndum, democràcia, dret a decidir, Estat, sobirania, constitució… Els seus autors, acadèmics especialistes de reconegut prestigi inviten a aprofundir en la semàntica d’aquests conceptes fonamentals de la política actual. El llibre està editat per Gemma Ubasart i Miquel Seguró. Els textos recopilats són de: Daniel Innerarity, Esther Giménez-Salinas, Montserrat Nebrera, Ferran Requejo, Marc Sanjaume, Argèlia Queralt, Marina Subirats, Astrid Barrio, Álex Sàlmon, Neri Daurella, Borja de Riquer, Laia Bonet, i Montserrat Guibernau. En recomano la lectura a aquells que, sense apriorismes i amb esperit de reconciliació es pregunten de quina manera es pot superar el desacord a Catalunya i a Espanya.

Salva Clarós

La presencia pura. Christian Bobin.

Eds. El Gallo de Oro. 2017

“En veritat, en veritat t’ho dic: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però quan siguis vell obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.” (Jn 21,18)

Ens fem grans! Obvi! Cada dia una mica més. Caminem més a poc a poc, anem a una estança i no sabem per què, no ens venen als llavis noms de persones que estimem, referències abans evidents… I al nostre voltant (i en nosaltres mateixos) sovintegen progressivament més malalties, dols… I qui no ha viscut el patiment per l’Alzheimer de prop?

Christian Bobin ens presenta pinzellades del que va sentir, pensar, aprendre tot acompanyant el seu pare que patia d’aquesta malaltia i s’estava en una residència. Fàcil identificar els sentiments quan hem anat a una llar d’avis, quan no sabíem esbrinar què expressaven els ulls d’una persona afectada…
El llibret (90 pàgines) a més d’aquests pensaments breus, es complementa amb una entrevista a l’autor sobre aquesta etapa compartida amb el seu pare i amb unes fotografies en blanc i negre preciosíssimes i delicades.

Una eina per ajudar-nos a assumir que un dia uns altres ens cenyiran i duran… i per saber acollir i fer costat a qui ja hem de cenyir i dur…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Dones d’Àfrica

La filla de l’autora del llibre referenciat(1) va preguntar a la seva mare, de raça negra: ¿Com és que els altres països tenen dones cèlebres i no en tenim la gent com nosaltres (de pell negra)? I nosaltres, lectores i lectors de L’Agulla, ¿ens hem preguntat alguna vegada si hi ha dones cèlebres en les genealogies de raça negra? Segurament que sí, però potser no sabríem on trobar la resposta fora d’algunes vagues referències que tenen com a rerefons el greu fenomen (el gran pecat mundial del qual no en sentim pas demanar perdó) de l’esclavitud i les històries aïllades de la colonització que la literatura i el cinema han posat a les nostres mans. No ens referim aquí a tota la quantitat d’informació que els homes i dones missioners per terres d’Àfrica ens han proporcionat a través de les seves revistes especialitzades.

Si en la genealogia de tots els pobles s’hi troben els grans referents de dones importants que donen sentit a la seva història, és que abans, es pregunta Silvia Serbin, no existien, en els pobles de raça negra, dones que destaquessin per haver estat influents, o profetesses, o reines, o lluitadores contra l’esclavitud, o mares d’herois? I fundadores d’alguna Església? ¿No hi ha hagut víctimes de la colonització, lluitadores i resistents com els barons, que es poguessin erigir com figures emblemàtiques, amb nom i cognoms, en el seu país? ¿No hi ha hagut cap Joana d’Arc? I, en canvi, sí que hi ha hagut dones que van dirigir regnes, que governaven i anaven a la guerra com feien els reis. Dones que no es quedaven a casa esperant les notícies de la guerra. I afegeix “¿A qui faríem creure que una meitat del gènere humà hagi quedat muda, inactiva, silenciosa, absent, transparent àdhuc, mentre que l’altra part estava ocupada en lluitar, dirigir, construir i protegir? Perquè des que el món és món les dones també han intervingut per a canviar les coses i seria absurd fer creure que l’animació de les escenes històriques només depenen dels homes”. I es queixa de l’oblit imposat pels homes, perquè mai cap dona negra ha estat reconeguda com a heroïna per la història, diguem-ne, universal. En un país africà, de colonització francesa, hi havia un llibre d’història del seu poble que començava així: “Nos ancêtres les Gaulois…”. Si les dones blanques han estat silenciades, preguntem-nos com n’han estat, de silenciades, les dones de moltíssims pobles que ni tan sols coneixem… Potser un dia haurem de reescriure tota la història universal…

Antigament, en les societats africanes, el rol de les dones era respectat i podien participar en diversos afers socials. Aleshores, ens hem de preguntar quin és l’origen de la seva marginació. Les causes són diverses: per una banda la influència cultural dels “descobridors/conqueridors”, és a dir, de la colonització i, amb ells, de la presència de religions foranes, el cristianisme i l’islam. Amb la islamització, els musulmans consideraven que les dones no podien tenir un rol de primera línia, i amb el cristianisme la cosa no els va anar millor, perquè els europeus, junt amb la cultura/religió, els van transmetre el sistema patriarcal i endocèntric de les seves pròpies organitzacions socials i religioses. I el resultat va ser el desplaçament de les dones a segon pla. Recloses a la llar i al sosteniment de la família, van perdre tota possibilitat d’influència pública i social.

D’altra banda, si la ignorància d’Europa respecte a l’existència de les dones negres és gran, es deu, en part, primer perquè ben poca és la història que hem pogut conèixer d’aquests països africans a través dels nostres llibres de text, però també pel masclisme imperant generalitzat i una historiografia volgudament marcada per l’absència de dones, de la qual només se’n salvaven aquelles que no hi havia manera de poder amagar.

Per tot això el nostre propòsit és el de donar a conèixer algunes d’aquestes dones negres i feministes, que per no ser blanques i europees han estat expulsades del paradís del reconeixement universal. No són teòlogues, ni santes, ni abadesses, sinó protagonistes i testimonis que han marcat la història del seu país.

Roser Solé i Besteiro

(1) Sylvia Serbin, Reinas de África y heroínas de la diáspora negra, Wanafrica Ediciones, Barcelona 2017

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento.

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento. Capitán Swing Libros, Madrid, 2017

Amb motiu d’unes converses al CCCB el mes d’octubre de 2017 vaig tenir coneixement d’Angela Davis, activista negra als EUA dels anys 60 i 70, que va ser perseguida, empresonada i amb una condemna de pena de mort que li va ser retirada per la gran reacció de protesta i denúncia sorgida per tot el món.

Quan va començar com a professora adjunta de filosofia a la Universitat de Califòrnia, en va ser expulsada pel fet de pertànyer al Partit Comunista. La seva erudició sobre les dones, la classe obrera i la gent de color; el seu treball intel·lectual i polític pioner sobre el creixement explosiu del sistema de presons com a solució a tota mena de problemes socials, especialment dels negres (població majoritària a les presons dels EUA), i el seu compromís per la lluita pels drets civils l’han fet ser un referent potent per a tots els moviments d’alliberament durant dècades i fins avui.

Copio el paràgraf final de la introducció de Frank Barak (activista en favor dels drets humans i periodista, que ha estat coordinador del Tribunal Russell sobre Palestina): “Angela es un milagro”, me dijo la autora, poeta y activista estadounidense Alice Walker un día. Angela es única, pero no está sola, porque su ejemplo y su obra han ayudado a que surjan nuevas voces, nuevos académicos, nuevos activistas que toman sus ideas y las amplían. Creo que, cuando Alice definió a Angela como un milagro, quería decir que Angela es el vivo ejemplo de que es posible sobrevivir, resistir y vencer a la fuerza bruta del poder corporativo y del Estado dispuesta a destruir a una persona importante porque inspira la solidaridad colectiva. Es el vivo ejemplo de que el poder del pueblo funciona, de que una alternativa es posible y de que la lucha puede ser bella y apasionante. Esto es algo que, como seres humanos, necesitamos vivir. Y está en nuestras manos tomar partido en esta lucha.”

Entre els fets de Ferguson i Palestina hi ha una connexió que les fa representatives de les causes globals, d’aquí el subtítol del llibre. Angela parla de la interseccionalitat com una resposta estructural, intel·lectual i política a la dinàmica de la violència, la supremacia blanca, el patriarcat, el poder de l’Estat, els mercats capitalistes i les polítiques imperials.

El llibre, estructurat en deu capítols, té una primera part, els tres primers capítols, que són tres entrevistes de Frank Barak a Angela Davis fetes en diferents moments de l’any 2014. En una analitza els fets de Ferguson on la mort d’un ciutadà negre, Michael Brown, en mans de la policia, va desencadenar tot un moviment de protesta que va posar en evidència el racisme als EUA, especialment als estats del Sud.

I una segona, la resta de capítols, que aplega un article periodístic i sis conferències recents d’ella per universitats del seu país principalment sobre diversos temes de gran actualitat, com el feminisme i l’abolició de les presons, Palestina, la G4S (la multinacional dedicada a la seguretat), el complex industrial de presons, i les solidaritats transnacionals, entre altres.

Per mi, llegir aquest llibre ara, entrar en aquesta història que ve de lluny però tan actual, m’ha sacsejat i m’ha despertat l’interès i les ganes no sols per conèixer més Angela Davis i la seva trajectòria militant, sinó també per comprovar la gran riquesa que suposa reconèixer que la lluita per la llibertat és un compromís vital, de tota una vida, si volem contribuir a fer un món més just i solidari.

Si voleu saber-ne més us recomano el vídeo de la conferència que va fer al CCCB, la tardor del 2017. També us recomano que escolteu la cançó que li va dedicar Pablo Milanés i les d’altres cantants dels anys 70 quan Angela Davis era una icona de la lluita pels drets civils a tot el món.

Josep Pascual

Marina Garcés. Ciutat Princesa.

Recomanacions per airejar l’estiu

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Galàxia Gutenberg, 2018 (249 pàgines)

És un bon llibre per a l’estiu. No pas per ser lleuger o intranscendent, sinó perquè requereix una lectura sense presses, disfrutant d’un text molt ben escrit en què sovint tens necessitat de rellegir un paràgraf amb la intenció de captar-ne i esprémer la idea essencial.

Barrejar política, filosofia i part de la historia no publicada dels moviments socials a la Barcelona dels darrers vint anys és complicat. Marina Garcés ens ho fa entenedor des de l’anàlisi que ens porta del jo al nosaltres, i dona valor al compromís personal en allò que ens fa moure, avançar, no conformant-nos amb els retrocessos inevitables. Això sí, sense deixar al tinter la crítica necessària a segons quines formes de treball col·lectiu i els seus lideratges.

I com a rerefons la transformació de Barcelona, des del moviment okupa i antiglobalització de la Barcelona post-olímpica fins a l’1 d’octubre, passant pel “No a la guerra”, el 15-M, la PAH, la gentrificació dels barris afectats per “l’èxit de la marca Barcelona” i el turisme de masses, i acabant per una anàlisi –més enllà de l’independentisme– dels dies convulsos de setembre i octubre del 2017…

En tot cas en el llibre hi ha una recomanació contínua sobre com fer incidir aquest jo en el nosaltres. En un paràgraf planteja la pregunta “…Com sostenir, doncs, una vida compromesa?… insistint i persistint sense deixar-se atrapar… Qui només es proposa aguantar, acaba fent-se de pedra o trencant-se. Massa sovint les vides compromeses acaben sent vides dogmàtiques o vides cremades. I de les vides cremades se’n deriven les pitjors reaccions: el cinisme, l’amargor, l’egoisme, el ressentiment.”

Per tant, ni estavellar-nos en l’onada, ni surfejar l’onada. Ser l’onada, que entra i surt…

Albert Farriol

La comunicació de la Paraula

La comunicació de la Paraula. Manel Simó. CPL (Emaús 150), Barcelona 2018.

El periodista i capellà Manel Simó reprèn i actualitza aquí un llibre publicat en el seu moment pel Centre d’Estudis Pastorals per contribuir a millorar la comunicació de l’Església. No espereu trobar-hi les darreres novetats de les xarxes, sinó una cosa més important: recordar que no hi ha Església sense transmissió de la Paraula, i que aquesta és una responsabilitat de tots i totes els qui la formem. Transmetre el missatge de Jesús s’ha de fer en un llenguatge intel·ligible per als nostres contemporanis, sense banalitzar-lo i partint de la nostra autenticitat cristiana. Se’ns gira feina.

Mercè Solé

Decir haciendo. Crónicas de periferia. Pepa Torres Pérez. San Pablo

Per als qui tenim la sort de conèixer la Pepa Torres, només caldria dir que aquest llibre “és molt ella”. Ella i les seves causes… Per als qui no la conegueu, dir-vos breument que la Pepa és una religiosa que viu en una comunitat intercongregacional al barri de Lavapiés de Madrid, que és teòloga feminista i educadora social, acompanya la vida de moltes persones, de tota raça, de tota religió, de tota condició… Viu per opció en la perifèria i en l’activisme: veïnal, pels manteros, pels refugiats, per la sanitat universal, per la dona i contra tota violència… I això només es pot viure des de l’amistat, la pregària, l’agraïment, l’obertura, la desinstal·lació constant…

Aquest llibre ens permet eixamplar horitzons, descobrir àmbits on els cristians ens hauríem de sentir cridats a ser-hi i lluitar. Per a mi ha estat una interpel·lació constant… Agraeixo la seva dimensió creient, però també la reivindicativa des dels moviments socials i des de la crítica política. M’ha fet veure realitats que queden lluny de la meva realitat… I que segur que no ho haurien d’estar tant.

Gràcies, Pepa!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Abadessa

“Des de Constantinoble a Castella, des del s. IX fins al barroc, melodies corals que ens ajuden a pregar, a treballar, a llegir… i en qualsevol cas, anar descobrint la història silenciosa de moltes protagonistes de l’art”… (L’Agulla n. 102. Maig 2017”. “Per airejar el Cervell”). Maria Antònia Bogónez Aguado recomana “Clarissima Mater. Conventos femeninos, monjas compositoras”, de Música Ensemble.

I, entre la relació de compositores hi és Hildegarda de Bingen (1098-1179) nascuda prop d’Alzey, en el Hesse renà. Admiro aquesta dona que fou superiora de monestirs, a la qual vaig descobrir en un petit llibre d’acurada edició que portava a la meva bossa perquè llegint-lo es feia més curta l’espera a la consulta del metge.

Hildegarda m’atreu i des d’aquest segle XX ens podem sentir a prop d’ella. És poeta i música, ha deixat 77 cants de lloança. Visionària, teòloga, abadessa, metgessa, ha deixat estudis sobre les virtuts curatives de la Natura, encara que l’autor del llibre ens fa l’advertiment que hem d’anar en compte sobre “la interpretació científica d’una revelació d’origen diví”.

Hildegarda, amb la seva mística i el posat d’abadessa (vint anys al monestir de Disibonberg i ho és als 30 anys i el 1147 funda el seu propi monestir). Tracta en els camps de la salut psíquica, física i espiritual. També sobre temes d’ecologia, que aborda amb llenguatge acurat i creatiu. Sí, és una creadora de llengua i vocabulari.

Us recomano aquest llibre que ens acosta a l’època medieval i a les seves dones, a les quals no puc estar-me d’admirar.

Dones místiques. Època medieval, J.J. de Olañeta, editor. Els petits llibres de la saviesa, apartat 296.07080. Palma de Mallorca

Altre llibre de la mateixa col·lecció: Dones místiques. Segles XV-XVIII.

Maria Josefa de Fuenmayor

Martí Amagat i Matamala

En Josep Torrents ha regalat a la Liueta, en el dia del seu 69è aniversari, dos llibres escrits per en Martí Amagat i Matamala. Escrits com d’altres que comparant-lo amb el seu estimat mar són com les ones tombant a la platja on els records i les manyagues ens recorden vivències d’amistat. Aire que descontamina, però que encamina a imitar. Gràcies, Martí, per la teva generositat en oferir-nos aquestes alenades que surten del teu interior. Són com aquelles pedres precioses que es descobreixen després d’un treball constant i fatigós, però el trepig de la teva vida ha deixat signes en el nostre món i en el nostre estimat Maresme. Voldria navegar més temps i viure amb la teva mirada clara i amb la teva veu rogallosa plena de bondat. Gavines que em parlen de tu, xiprers que de puntetes, contemplen el mar, barques amb els escàlems ben fornits i les teves impressions que són autèntiques brúixoles que ens porten vers el port de l’estimació. Òndia, Martí, he plorat per dins del meu interior, veient-te que passaves contemplant com un estel petit o recollint la petxina a la sorra vora mar.

Gràcies, perquè és la paraula més bonica i quan ens queda entelada per la pols del temps o de la rutina, una petita alenada fa que brilli més que mai. Saps quina és aquesta paraula: PERDÓ.

Espero retrobar-nos tot i que mai no t’he arraconat i com qui contempla l’horitzó navegant pel temps, la teva imatge és con aquella vela blanca, ben estesa com el teu cor.

He llegit i t’he vist en les “Nadales a prop del mar i d’altres poemes i pregàries”.

Una abraçada com aquelles teves, sempre plenes d’estima, de coratge i de bondat.

Ignasi Forcano Isern

Onze articles d’una escriptora peculiar

Natalia Ginzburg. Les petites virtuts. Barcelona, Àtic dels Llibres, 3a ed. 2017 (publicat en italià el 1962)

Un bon amic em va regalar fa poc aquest llibre que conté onze articles d’aquesta autora italiana de novel·la, teatre i assaig (1916-1991), que va firmar sempre amb el cognom del primer marit –ella es deia Levi–. Aquest regal m’ha despertat les ganes de saber qui hi havia rere aquests textos plens d’una mirada profunda, i planera alhora, que reflecteix una gran humanitat i una profunda saviesa vital quan parla dels fills, de les relacions humanes, de l’amistat, de l’ofici d’escriure, de moments durs viscuts, del silenci, de paisatges urbans… He buscat l’article que li dedica l’Enciclopèdia Catalana, el de la Viquipèdia italiana; he vist que en relativament poc temps a Vilaweb li han dedicat dos articles que us recomano, l’un de Montserrat Serra i l’altre de l’escriptora Tina Vallès, i que us acostaran a l’autora i a la seva obra, que aquests darrers anys ha estat més traduïda al català. Us deixo una llista de detalls del seu context: pare jueu i mare catòlica; opositora al feixisme, amb el marit i els fills desterrats fora de la seva regió; el primer marit mor a la presó víctima de la tortura; tres fills del primer marit, i dos del segon, amb problemes de discapacitat; militant cultural i política d’esquerres; diputada… Sabut tot això, encara he entès i valorat més el llibre que us recomano. I posats a fer recomanacions una de final, dedicada especialment als lectors de L’Agulla: en aquest enllaç trobareu un article d’ella escrit el 1988 sobre el símbol cristià de la creu amb motiu d’una polèmica sobre símbols religiosos a l’escola.

Josep Pascual

Llegir de cap a cap, d’una tirada, algun o alguns dels llibres o cartes del Nou Testament

La meva recomanació estival és una cosa força senzilla de fer, però indubtablement profitosa. Es tracta d’agafar un dels llibres o cartes del Nou Testament i llegir-se’l tot seguit, de cap a cap, i sense fer cas ni dels subtítols, ni de les notes, ni de cap altra cosa que no sigui pròpiament el text. Pot ser bo, això sí, i especialment davant textos menys coneguts i obvis, com ara les cartes de sant Pau, llegir-se prèviament la introducció que hi hagi en el Nou Testament que fem servir, per situar-se una mica.

No ocupa gaire estona, aquesta lectura. Per exemple, l’evangeli de Marc s’enllesteix en un parell d’horetes, i la carta als Gàlates o als Filipencs, un màxim de mitja hora. Però això sí: cal assegurar l’espai de temps, i no interrompre la lectura. Bé, sí que es pot interrompre una mica per respirar, o per reflexionar una miqueta, no gaire, però no per fer altres coses.

Què ens aporta, aquest tipus de lectura? Nosaltres estem acostumats a agafar els textos evangèlics i bíblics a trossos, i a llegir-los per veure què feia i què deia Jesús, o quin missatge transmetia Pau, i què ens diu a nosaltres i a la nostra vida aquell text. Doncs ara l’objectiu és un altre. Ara es tracta d’entrar en el clima global d’allò que se’ns diu, i penetrar en el to i el tarannà de Jesús o de l’apòstol corresponent, i adonar-se de per on van les seves prioritats i interessos principals… És acostar-se al text tot sencer, i adonar-se de la seva riquesa i complexitat, i deixar-se tocar pel fil de fons que allà se’ns transmet. I sense preocupar-nos de si hi ha coses que no les entenem. No passa res, l’important és el conjunt.

Proveu-ho. Trieu per exemple tres o quatre escrits per llegir al llarg de l’estiu. I veureu que interessant que és.

Josep Lligadas

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías.

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías. Emaús 139. Barcelona: CPl 2017

És un llibre per a gent normal. Bé, això de la normalitat costa de mesurar. Potser és un llibre per a friquis. Però la Breu història dels concilis ecumènics és un bon punt de referència per als cristians “de a pie” que anem llegint cosetes i de tant en tant se’ns entravessa o ens atropella un concili que no sabem com emmarcar. I et comencen a parlar d’heretgies o de formulacions dogmàtiques i t’adones que el temps se t’ha endut la primíssima capa de la història que vas aprendre al batxillerat, i que no saps per on vas. Esgarrifa sentir allò del “Credo niceno-constantinopolità” (àlies Credo llarg) en contraposició al “símbol dels apòstols! (àlies Credo curt). O veure que en els concilis s’han pres grans decisions i sovint s’ha parlat més del poder que de Déu, o de qüestions, sense resoldre les quals servidora dormiria la mar de bé. A banda de comprovar com ens arribem a complicar la vida dins l’Església, va bé trobar un lloc on, de forma senzilla, et facin cinc cèntims de cadascun dels vint-i-un concilis ecumènics de l’Església, de manera ordenada i sistemàtica. Per llegir seguit o només per consultar i, sobretot, per entendre millor les bases de l’ecumenisme.

Mercè Solé

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman.

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia. 112 pàgines. Preu 14€

bauman3Potser es tracta dels darrers escrits de Zygmunt Bauman. La primera edició de l’original en anglès és d’octubre de l’any passat, i ens va arribar la notícia de la seva mort el dia 9 de gener d’aquest any. És de les noticies que en escoltar-les se t’escapa un ooh!… en forma de lament. No és exagerat dir que han sigut 92 anys profitosos per a la humanitat i la sociologia…

En tot cas el llibre és aquí i val la pena llegir-lo. La ressenya editorial diu: “Avuidesconeguts-bauman la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar.

Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivint, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.”

Bé, potser no és que valgui la pena llegir el llibre. Senzillament s’ha de llegir!

Albert Farriol

Noviembre. Jorge Galán.

Noviembre. Jorge Galán. Ed. Tusquets

El títol fa referència al mes de 1989 que va trasbalsar la realitat salvadorenca noviembre-imatgeun cop més i va acabar amb la vida de sis jesuïtes i dues dones. Sí, Ellacuría era el més rellevant, probablement el que buscaven, el que van esperar que tornés d’un viatge per procedir a assassinar-lo amb els seus companys. La novel·la ens ho explica a partir de les diferents mirades. Polièdric. I revela allò que sempre havíem sospitat però que mai no s’havia dit tan clarament: l’autoria de les clavegueres de l’Estat amb l’exèrcit com a braç executor.

L’autor ha rebut amenaces que l’han empès a exiliar-se a Espanya. A nosaltres ens esfereeix veure els mecanismes assassins, l’exèrcit que executa ordres polítiques, però també ens emociona la dona senzilla que manté el testimoni i coherència amb heroïcitat malgrat el risc, l’estimació per als jesuïtes, la seva serenor encarant la mort… Altres noms formen part del mosaic salvadorenc i van apareixent al llarg del llibre: Monsenyor Romero, Rutilio Grande, la UCA, la gent del poble víctima de la guerra i la violència…

Tot ben trenat. Una bona lectura per entendre un episodi que va marcar la vida de Centreamèrica, de la seva Església però també va palesar la vigència de la Teologia de l’Alliberament.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Silencio. Shûsaku Endô.

Silencio. Shûsaku Endô. Edhasa. Barcelona 2009.silencio_shusaku-endo

Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.

No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.

Mercè Solé

Els Equips de Dolor. El tresor amagat de l’HOAC

Aquest estiu acaba de veure la llum el llibre titulat Els Equips de Dolor. El llibre-hoactresor amagat de l’HOAC. El seu autor és l’Emili Ferrando Puig, membre de l’Equip de Pastoral Obrera de Badalona i militant de l’HOAC. En ell tracta del treball realitzat per Mossèn Josep Asens amb l’objectiu de connectar els malalts amb la vida de l’HOAC, de forma que, sentint-se membres actius del Cos Místic de Crist i col·laboradors en l’apostolat obrer, donessin sentit al seu sofriment i visquessin en plenitud.

Mossèn Josep Asens va nàixer el 1923 en la localitat d’Alforja (Tarragona), on va passar la seva infantesa i part de la seva joventut. Als 17 anys va ingressar en el Seminari de Tarragona, essent ordenat capellà el 22 de gener de 1950. Aquest mateix any va ser nomenat vicari de la Prioral de Sant Pere de Reus, càrrec i funció que va exercí fins l’any 1971.

Cal recordar que la fi de la guerra no va comportar pau i reconciliació sinó la victòria d’un bàndol sobre l’altre que es manifestava en depuracions, condemnes, afusellaments, camps de concentració, presó, exili, repressió, clandestinitat, por, frustració, silenci… Eren temps difícils per al moviment obrer i per al conjunt de treballadors. Les condicions de vida i de treball de la majoria de la població s’endureixen: les jornades laborals s’allarguen fins a 60 i 70 hores setmanals, pugen els preus dels queviures i els salaris perden un 40% del seu poder adquisitiu en comparació al període d’abans de la guerra, el racionament dels productes alimentaris obliga a acudir al “mercat negre”, molt més car, i les famílies treballadores no tenen més remei que acostumar-se a una dieta pobra en calories. El gran desgast físic realitzat en el treball i la subalimentació van provocar una forta disminució de les seves defenses i un augment de malalts tuberculosos i de morts. Les cases particulars, els sanatoris i els hospitals eren plenes d’obrers i obreres que pagaven en pròpia carn les conseqüències de la fam i d’unes condicions de treball inhumanes fruit de l’explotació, la misèria i els racionaments d’una societat autàrquica i autoritària com va ser especialment la primera etapa del franquisme. La tuberculosi era la malaltia per excel·lència dels pobres.

És en aquest context que Mossèn Asens creà i impulsà els Equips de Dolor que va estendre per diferents indrets de Catalunya i de la resta d’Espanya. També va mantenir contacte amb el Cottolengo del P. Alegre de Barcelona i amb altres Cottolengos de l’Estat. Com a Consiliari de l’HOAC de Reus, i també en la seva funció de Consiliari Nacional dels Equips de Dolor, s’ocupà d’escriure i enviar a tots els malalts (1952-1976) unes cartes circulars per tal de mantenir-los units i ferms en la fe, al mateix temps que els informava dels últims esdeveniments de l’HOAC, de l’Església i del món obrer. Més de cent circulars composen aquesta relació epistolar que tingué una periodicitat mensual, bimensual o trimestral segons moments i circumstàncies. Mossèn Asens redactà per a ells un opuscle titulat Viacrucis del malalt hoacista, els visitava sempre que podia i contestava personalment les cartes que li enviaven. Basant-se en elles va escriure diverses biografies.

Els Equips de Dolor són grups de malalts que coneixen i estimen l’HOAC i ofereixen el seu sofriment per l’èxit de l’apostolat hoacista. Es considera que el creixement de l’HOAC no es fonamenta ni en els diners ni en tenir grans plataformes de poder; el seu secret, la seva fortalesa i la seva mística se sustenten en el sacrifici. En l’HOAC tots poden ser útils, els sans oferint el sacrifici de la seva militància activa, els malalts oferint el seu dolor, unit al dolor de Crist, per les necessitats del món obrer, de l’Església i de l’HOAC. Es podia estar abatut i aixafat pel dolor i el sofriment, però, tot i això, no es podia deixar de ser cristià, no es podia renunciar a seguir estimant. En la circular enviada en el mes de març de 1968, Mossèn Asens recorda la influència de Guillem Rovirosa en l’origen dels Equips de Dolor, que ell considerava com “la nineta dels ulls de l’HOAC” i “el seu tresor més valuós”.

Difondre aquesta última i extraordinària faceta de Mossèn Asens, poc coneguda i valorada, és l’objectiu d’aquesta publicació. La intenció no és altra que promoure el reconeixement de Mossèn Asens i de tots els malalts que van oferir i segueixen oferint el seu sofriment per l’HOAC, per l’Església i pel món obrer.

Paqui Casino

Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: “Tornem Jesús als pobres” (2)

Aquest article és la continuació del que es va publicar a l’anterior numero de la revista, comentant l’interessant llibre d’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres.

En l’article anterior comentava que al meu entendre Oriol Xirinachs separava tornem-jesus-als-pobresmassa “el món dels pobres del nostre món”, exposava la problemàtica de definir qui són els pobres i què vol dir evangelitzar.

Oriol m’ha respost als meus comentaris, remarcant que el llibre parteix de l’experiència de relació amb uns pobres concrets, d’un grup concret de cristians que han fet les seves limitades reflexions. També em recordava que la seva perspectiva no és ni acadèmica, ni exhaustiva, sinó el mostrar una preocupació fonamental d’aquest grup sobre el dret que tenen aquest pobres concrets de conèixer a Jesús, que dóna i pot donar sentit i joia a les seves vides.

Continuo doncs amb el comentari plantejant la qüestió del subjecte evangelitzador: nosaltres, Jesús, les comunitats i tota l’Església.

4. Qui evangelitza?
Si els pobres són Crists anònims com diu l’Oriol (planes 38-39), són ells els que ens evangelitzen i per tant cal escoltar-los, acollir els seus gests i actituds, com les que vénen de la persona que pateix i ens invita a viure la joia, a donar sentit a la nostra vida. Així doncs, no ens hem de preocupar tant si nosaltres “evangelitzem” sinó si sabem rebre l’evangelització provinent dels pobres. A més, ens cal captar com les nostres pobreses ens estan evangelitzant, gràcies a la llum que ens ofereixen els pobres. La seva existència i les nostres debilitats i les de les persones dels nostres entorns ¿no són l’ocasió per trobar Jesús i a través d’ell sentir-nos perdonats, estimats pel Pare-Mare?

Per tant, els autèntics subjectes de l’evangelització són els pobres (Capítol “¿Els pobres ens evangelitzen?”, planes 44-45) és a dir, tothom. Tots tenim Crist a dins. El que es produeix en els nostres encontres humans és un intercanvi evangelitzador, una correspondència, una reciprocitat, sempre variable, que beneficia a les dues parts sempre.

Segons l’autor els pobres tenen dret a conèixer i poder “viure els valors que ens transmeten, des del fonament darrer que ens permet trobar-hi tota la riquesa i plenitud que són els que nosaltres afirmem trobar en Jesús” (plana 45). Però, que no el capten el fonament? Potser alguns sí i altres no. Però, ens pertoca a nosaltres donar-lo o més aviat descobrir-lo entre tots? Potser nosaltres no estem prou evangelitzats per oferir aquest fonament i encara hem de caminar per deixar-nos humilment portar vers Ell, que segueix estant en els pobres i en les nostres pobreses.

5. De qui és Jesús?
¿On trobem que Jesús està fent alguna cosa per mi?, com diu l’Oriol. Em sembla que en els pobres i en totes les persones en tant i en quant són pobres.

Jesús ja és dels pobres. Està en ells. L’acció de tornar Jesús als pobres és lloable i s’entén, a partir del cert segrest que ha sofert Jesús per part dels “benestants”. Però, ¿aquest Jesús segrestat és Jesús? L’autèntic Jesús el trobarem en els pobres, en les debilitats nostres i de tothom i de manera transparent en la vida dels exclosos. Per tant en aquests sentit no cal tornar-los Jesús, sinó més aviat acollir l’amor de Jesús que ens crida i ens atrau des dels pobres.

6. La pobresa de l’Església
Una qüestió en la que no es fa suficientment cabal és en el procés lent de “marginació” que sofreix l’Església en la nostra societat individualista i materialista. L’Església ha anat perdent influència, com havia de ser. Aquest fet, juntament amb la incapacitat per adaptar-nos als canvis accelerats, i el no saber com transmetre el missatge de l’evangeli, són debilitats que ens apropen realment als pobres.

L’autor admira Jesús com es relaciona amb la gent, com comparteix el dolor del necessitat i el fa participar de la seva joia, com compta amb la fe de l’altre en el signe curatiu i es pregunta com ho hauríem de fer nosaltres com Ell i reconeix la nostra feblesa i la nostra ignorància i inhabilitat.

Us recomano la lectura del llibre, i utilitzar-lo, rellegint els textos que ofereix i responent als qüestionaris que tant a nivell personal com de petit grup, ens poden fer molt de bé.

Quim Cervera

Vegeu comentari de Josep Lligadas

 

Els pobres i l’evangelització

tornem-jesus-als-pobresAquesta revista vol, entre altres coses, fomentar el debat sobre els temes importants de la vida política, social i eclesial. De manera que crec que serà una bona cosa oferir aquí un parell de reflexions a propòsit de l’article que va publicar el Quim Cervera a l’últim número de la revista, titulat “Comentari al llibre l’Oriol Xirinachs: Tornem Jesús als pobres”. L’article és només la primera part del comentari-crítica que continua en un segon article que es publica en aquest mateix número, i que jo no he llegit encara. Però els dos punts que voldria debatre estan molt clarament formulats en l’article del número anterior.

Qui són els pobres. Diu el Quim: “Al meu entendre no crec que hi hagi una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres… De fet tots tenim les nostres pobreses, i fragilitats”. Evidentment, és cert que tots tenim les nostres pobreses i fragilitats, però deduir d’aquí que no hi ha una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres és una trampa que de fet el que aconsegueix és diluir la brutal realitat de la pobresa enmig nostre i en el món sencer. Entre jo i una persona que viu al carrer, o un refugiat, o un pres, o una mare soltera sense cap suport familiar, hi ha una diferència abismal. I també hi ha una diferència abismal entre jo i una família en la qual ningú no té feina i han de viure de la pensió dels avis o de Càritas. I crec que és fonamental donar tota la visibilitat a aquestes duríssimes situacions, sense diluir-les.

Què és l’evangelització. Diu el Quim: “Estar al costat, acompanyar, tirar endavant accions contra la injustícia social, ¿realment creiem que a tot això li manca alguna cosa per ser realment evangelització?”. No sé què en deu pensar l’autor del llibre, però jo crec que aquesta frase pretén tombar tot el missatge que l’Oriol Xirinachs ens vol transmetre. Responc a la pregunta del Quim: sens dubte, aquestes accions d’humanitat són evangelització, però no ofereixen tota la riquesa que l’anunci de l’Evangeli comporta. Per tant, sí, els manca alguna cosa. Però no els hi manca perquè el “manual del bon evangelitzador” ho digui, o perquè formi part de l’“imaginari clerical” sinó perquè els pobres tenen dret que se’ls ofereixi tot l’Evangeli. És a dir, tenen dret que se’ls parli de Jesucrist i de tot el que Jesucrist pot significar per a ells. No és que, quan jo visito un pres, em senti obligat a parlar-li de Jesucrist, vingui o no vingui a tomb. Sinó que si Jesucrist és important per a mi, i si estic convençut que Jesucrist és un do de vida sobretot per als pobres, jo, si veig que aquell pres serà més feliç si coneix aquesta Bona Nova, miraré de transmetre-l’hi. La meva dona m’ha comentat més d’un cop, amb dolor, que quan treballava d’assistent social va estar acompanyant una dona malalta greu de sida, i ella veia clar que aquella dona podia ser receptiva al coneixement de Jesucrist i que aquest coneixement la podia fer més feliç en aquella situació dolorosa, però per vergonya i per por de fer proselitisme no va ser capaç de dir-n’hi res…

Josep Lligadas