La salut del català: política i recursos

L’any 1983 s’aprovava la Llei de Normalització Lingüística que instaurava el sistema d’immersió a l’escola, amb un amplíssim suport: 105 vots a favor i només una abstenció. El 23 de novembre de 2021 el Tribunal Supremo desestima el recurs de cassació presentat per la Generalitat en contra de la sentència prèvia (17/12/20) del TSJC en què es fixava una quota mínima del 25% del castellà com a llengua vehicular. A més ho fa emparant-se en una llei promulgada en temps de la majoria del PP, la LOMCE, que havia sigut derogada per la LOMLOE aprovada pel govern PSOE-Unidas Podemos i partits bascos i catalans. I resulta que el poder judicial practica l’intrusisme professional al fixar criteris pedagògics, lluny del que hauria de ser la seva competència.

Però no podem deslligar la decisió judicial del que ha estat l’ambient polític dels darrers anys. Recordem-ho, el 2006 apareix el fenomen Ciutadans que aconsegueix representació parlamentària el 2010. Amb un programa ben indeterminat en l’àmbit econòmic i social, la seva única senya d’identitat era el profund anticatalanisme. A punt de desaparèixer, podem pensar que mai un partit polític ha fet tant de mal en tan poc temps, ja que ha aconseguit arrossegar el PP –els de VOX tenen vida pròpia– i el poder judicial a exercir de salvapàtries. I de passada, fer venir més d’un tremolor a les cames a la gent de l’actual PSC, quan han volgut recuperar els vots que se’n van anar a la formació taronja. En definitiva, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat ha quedat per més endavant.

Mentrestant, certament, es nota un cert retrocés en l’ús social de la nostra llengua. Nostra, sí, també dels que parlen castellà. Però, ni això significa que el model lingüístic –que s’ha reconegut internacionalment com un model d’èxit– no tingui més benzina, ni és culpa dels docents, ni culpa de la nova immigració com pretén algú. I cal reconèixer que qui en surt més perjudicat dels atacs al català, són els mateixos a qui les decisions judicials pretenen protegir. A Catalunya, ara, tothom entén i parla el castellà. A Catalunya, ara, tothom entén el català, però no tothom el parla amb fluïdesa. Qui hi està perdent?

Però no només podem donar la culpa a la dreta espanyola o als jutges. Pensem-hi. És a Santa Coloma de Gramenet –i en d’altres barris obrers– on els partits d’esquerra dels anys vuitanta van veure clar que la llengua havia de ser un factor de cohesió, motor d’igualtat d’oportunitats, i van convèncer la dreta catalana que la separació a l’escola segons la llengua materna era un error i totalment contrària a la idea d’un sol poble. La percepció era que l’ús del català ajudava a funcionar el que se’n diu l’ascensor social. No serà que l’ascensor social s’ha espatllat?…

Aquesta pot ser una causa identificada subjectivament, però n’hi ha d’altres que és poden contrastar amb números. Per exemple, en els darrers deu anys TV3 ha reduït la despesa en programes infantils i juvenils de 20 milions d’euros el 2011 a 10 milions el 2020. Als recents premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català hi havia sis pel·lícules candidates al guardó principal, i estaria bé si no fos que són les úniques sis pel·lícules rodades en català l’any 21. Hi ha dades que certifiquen que el nombre d’escriptures notarials o sentències judicials redactades en català són moltes menys que fa uns anys… i podríem seguir posant exemples que no depenen del fenomen migratori ni del possible desinterès dels que tenen el castellà com a llengua materna.

No serà que el tema diners hi té alguna cosa a veure? No són calers el que cal per mantenir unes ràtios adients a les aules de primària i secundària?… No són diners el que cal per tal que a alguna universitat li faci vergonya l’excusa del nombre d’estudiants Erasmus per a no ser exigent en l’ús del català en els graus i post-graus?…

Per acabar potser cal tornar als arguments polítics i posar en dubte l’eficàcia de la defensa de la llengua feta a l’estil del Manifest Koiné. En ple fervor independentista, aquest manifest reclamava que l’única llengua oficial de la república, que era a tocar, fos el català. Va ser signat per destacades personalitats polítiques –la mateixa Presidenta del Parlament. Preguntem-nos si aquest rebuig d’una societat i cultura bilingüe ha provocat més d’un trencament emocional.

No obstant, aquesta diagnosi que no està feta per cap sociolingüista sinó que només és fruit del que qualsevol persona pot observar, no hauria de ser pessimista si ens agafem al que escriu Joan Mena en el seu llibre No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial). En Mena, nascut a Sabadell al barri obrer de Torre Romeu, mestre i diputat al Congrés de Madrid, diu que hi ha tres consensos encara existents als quals ens hem d’agafar i reforçar: el consens en la comunitat educativa de que la immersió és el millor sistema pedagògic, el consens social que té la immersió com a eina de cohesió, i el consens polític –majoria política– que hi ha al Parlament de Catalunya i, malgrat tot, al Congrés tal com es va manifestar en l’aprovació de la LOMLOE que enviava a fer punyetes la “españolización de los niños catalanes” del ministre Wert.

Ara bé, en Mena també adverteix que aquests consensos han d’anar acompanyats de l’enfortiment del sistema escolar i en particular de l’escola pública. També es tracta doncs d’una qüestió de recursos i diners, esclar.

Albert Farriol

“Evangelizar la cultura en Valencia”

Aquest era el títol de la carta pastoral (en castellà) que el desembre de 2105 va escriure el cardenal Antonio Cañizares, un text on l’arquebisbe de València exposava una qüestió de gran actualitat: “que la fe se haga cultura”. Això, la fe en la cultura d’un poble, es va fer realitat el diumenge 26 de març de 2017, quan un miler de catòlics ucraïnesos van celebrar l’Eucaristia a la catedral de València en ritu bizantí i en llengua ucraïnesa.

És bonic que els diversos pobles puguin expressar la seva fe en la pròpia llengua, com van fer aquests ucraïnesos a la Seu valenciana. O com ho fan els filipins, els polonesos, els britànics o els xinesos que viuen al País Valencià. I amb tot, els cristians valencians no podem gaudir en la nostra llengua, com poden fer-ho aquests cristians en les seves llengües.

Com va dir el papa Pau VIè, (i ens ho recordava l’arquebisbe Cañizares en aquella carta pastoral), “la ruptura entre el Evangelio y la cultura es sin duda el drama de nuestra época” (Evangelii Nuntiandi 20). Aquesta ruptura entre Evangeli i cultura és una realitat que patim des de segles els cristians valencians, que veiem marginada i ignorada la nostra llengua i la nostra cultura a l’Església. Per això estic totalment d’acord amb l’arquebisbe Cañizares, quan en aquella carta pastoral defensava que “una fe que no se haga cultura, no es plenamente acogida”.

Per això mateix, si l’arquebisbe de València propugnava la necessitat que l’Església integri totes les cultures, ¿com és que, des de fa segles, els bisbes valencians no valoren, estimen i introdueixen el valencià a la nostra Església?

L’arquebisbe Cañizares destacava en el seu text “las raíces cristianas de la identidad valenciana”, ja que el nostre País ha estat al llarg dels segles, “centro de diálogo y de convivencia” i “cruce de culturas”. Per això l’arquebisbe presentava la necessitat de “crear, desde la inmensa riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una auténtica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso, que pueda contribuir al diálogo entre ciencia y fe, entre la cultura cristiana y la civilización universal”. Però podrem evangelitzar la cultura sense utilitzar la llengua del nostre Poble?

El capellà valencià Alexandre Alapont, que ha passat pràcticament tota la seva vida a Zimbabwe, el primer que va fer en arribar al poble africà que l’acollí, va ser aprendre la llengua dels nàmbies, traduint la Paraula de Déu a aquesta llengua i celebrant la fe en la llengua d’aquest poble. ¿Per què els bisbes valencians pretenen evangelitzar la cultura dels valencians, prescindint de la llengua d’aquesta cultura? ¿Com és possible que les nostres parròquies, en ple segle XXI, ens obliguin a deixar la nostra llengua a les portes dels temples?

La carta pastoral, que l’hauria pogut signar el bisbe de Salamanca o el de Sevilla, si traiem del text la paraula “Valencia” (sempre en castellà), no feia cap referència concreta a la cultura i a la llengua dels valencians. I és així com l’Església Valenciana tracta la nostra cultura: ignorant-la.

L’arquebisbe parlava de “la riqueza cultural de esta diócesis de Valencia, una autentica cultura de la verdad y del bien, de la belleza y del progreso”. D’acord! Però la riquesa de la cultura no està formada també pel valencià?

Sintonitzo plenament amb l’arquebisbe Cañizares, quan ens deia que s’ha d’evangelitzar la cultura. ¿Però no s’hauria també d’inculturar l’Evangeli en aquesta mateixa cultura?

En una entrevista (Levante, 29 de gener de 2017), el cardenal Cañizares, a més de dir que desitja “la misa en valenciano de manera habitual”, afirmava el seu interès “en que el misal en valenciano sea una realidad cuanto antes”. D’ell i dels altres bisbes valencians depèn que això sigui una realitat. Com també depèn d’ell que les misses siguin en valencià. Només es tracta de voluntat per així fer-ho possible. Hi ha el Missal Romà traduït al valencià per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però el cardenal Cañizares continua sense presentar-lo a la CEE perquè sigui aprovat. Per això no hi ha textos litúrgics oficials i les misses se celebren en molts pocs pobles, degut a la bona voluntat o a l’interès dels mossens més conscienciats per la llengua.

Des de segles que els cristians valencians estem esperant que, com els ucraïnesos que viuen al País Valencià, també nosaltres puguem celebrar la nostra fe en la nostra llengua. I mentrestant la jerarquia valenciana mira cap a un altre costat. Malgrat les declaracions a la premsa.

Josep Miquel Bausset

“S’ha de parlar a Déu en castellà”

Els bisbes valencians, en relació a la nostra llengua, pensen com l’emperador Carles V que deia: “S’ha de parlar a Déu en castellà”. I afegia encara: “als homes en francès, a les dones en italià… i als cavalls en alemany”. Així ho explicava l’escriptor Josep M. Espinàs, el maig de 2016, en el seu article al diari El Periódico, titulat precisament: “S’ha de parlar a Déu en castellà”.

També els bisbes valencians pensen que la nostra llengua és rudimentària i bàrbara i per tant, no apta per parlar amb Déu. Ells, com Carles V, també pensen que “s’ha de parlar a Déu en castellà”. I és que la jerarquia del País Valencià viu en un permanent autoodi per la nostra llengua, excloent-la dels temples.

Des del 1756 quan l’arquebisbe Andrés Mayoral prohibí la nostra llengua a l’Església, els bisbes valencians (a excepció de Josep Pont i Gol i Josep M. Cases), han menyspreat i arraconat el valencià, que ha de quedar-se a la porta dels temples. Els bisbes valencians i la majoria de preveres viuen amb un autoodi pel valencià digne de ser psicoanalitzat. Els valencians patim uns bisbes i uns preveres espanyolistes i molt de dretes. I així ens trobem, malgrat que la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II recomanava la utilització de la llengua vernacla a la litúrgia.

Els bisbes valencians haurien de seguir l’exemple del papa Francesc quan, en el seu viatge a Tailàndia, el novembre de 2019, feia memòria dels laics que van evangelitzar aquelles terres, homes i dones “que tingueren la possibilitat de parlar el dialecte de la seva gent”, un fet que el papa definia com “un exercici simple i directe d’inculturació”. Per això el papa demanava als tailandesos (també s’ho poden aplicar els bisbes valencians) que no caiguessin en “estructures i mentalitats eclesials que poden arribar a condicionar negativament un dinamisme evangelitzador”, com seria a l’Església valenciana prohibir la nostra llengua. El papa deia també a Tailàndia: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. I estava tan convençut de la idea de la inculturació, que el papa repetí de nou: “No tinguem por de voler inculturar l’Evangeli cada vegada més”. El papa exhortà l’Església tailandesa de la necessitat de “confessar la fe en dialecte, a la manera que una mare canta cançons de bressol al seu fill, donant-li rostre i carn tailandès, que és molt més que realitzar traduccions”.

I després del seu viatge a Tailàndia, el papa, que visità el Japó, davant dels bisbes japonesos, Francesc elogià l’Església que va “acompanyar la cultura japonesa” i “la inculturació”, cosa que no fan els bisbes valencians. El mateix interès per la inculturació l’ha demanat el papa, en l’Exhortació Estimada Amazònia.

No tindre por d’“inculturar” i “confessar la fe en dialecte”, seria la manera més sensata d’acompanyar la cultura dels valencians, unes actituds que l’Església valenciana es nega a fer, ja que en rebutjar la nostra llengua, està prohibint la seva inculturació en la cultura del País Valencià.

No em resisteixo a explicar dues anècdotes que, sorprès, em contà un jove llatinoamericà que durant cinc anys estudià Teologia a la Facultat Sant Vicent Ferrer de València. A l’hora de l’esmorzar els seminaristes valencians (que entre ells parlaven valencià) quan veien vindre aquest jove llatinoamericà, canviaven el valencià pel castellà, tot i que aquest jove sempre els deia que no canviaren de llengua, perquè així ell podria aprendre valencià. La segona anècdota que em contà aquest jove és més dolorosa: a classe, quan un estudiant de Teologia va fer una pregunta en valencià, el professor li contestà en castellà, i li recordà a l’alumne que a classe, les preguntes s’havien de fer en castellà, que era la llengua de la facultat. Una autèntica vergonya, tenint en compte que les classes es feien a la ciutat de València, no a Toledo ni a Sevilla.

Evidentment aquestes anècdotes expliquen el despropòsit que suposa que després, els preveres, quan són enviats a una parròquia valencianoparlant, facin tota la litúrgia en castellà, ja que al seminari han fet les classes en castellà i han vist com la llengua dels valencians era tractada amb menyspreu i exclosa de la docència.

Josep Miquel Bausse

Desigualtats (lingüístiques) entre homes i dones

Us explico una curiositat lingüística per si algú té ganes d’elucubrar i treure conclusions respecte a tot allò que envolta la situació d’homes i dones en la societat.

Resulta que, en totes les llengües llatines, la paraula “home” prové del llatí “homo”: en català, home; en castellà, hombre; en gallec, home; en portuguès, homem; en francès, homme; en occità, òme; en italià, uomo; en romanès, om.
En canvi, en el cas de la paraula dona, la cosa és diferent:

En tres llengües, la paraula que s’utilitza comunament per indicar una dona, prové del llatí “femina”, que és la paraula genèrica que indica l’ésser humà del sexe femení: en francès, femme; en occità, femna; en romanès, femeie.

En tres llengües més, la paraula corresponent prové del llatí “mulier”, que vol dir una dona ja adulta, en general casada: en castellà, mujer; en gallec, muller; en portuguès, mulher.

I en les dues llengües restants, la paraula prové del llatí “domina”, que vol dir senyora: en català, dona; en italià, donna.

Doncs apa, ja us hi podeu entretenir: ¿quines conclusions es podrien treure d’aquest fet?

Josep Lligadas

L’independentisme i la llengua catalana

El passat mes de desembre, un grup de cristians i cristianes vam fer pública una carta adreçada a les comunitats cristianes i a tothom qui li pogués interessar, en què reflexionàvem, en nou punts, sobre la situació que estem vivint actualment a Catalunya. El setè punt es referia a com afecta el procés independentista a la salut de la llengua catalana, i sobre aquest tema voldria ampliar aquí una mica la reflexió.

Aquest punt deia: “Dintre l’objectiu de ser un sol poble, voldríem fer parar atenció en un aspecte que a Catalunya té un pes determinant. Ens referim a la situació de la llengua catalana. Les convulsions dels darrers anys han provocat que un cert nombre de catalans i catalanes, que no tenien el català com a llengua de família però que havien assumit i interioritzat que l’aprenentatge i l’ús de la llengua pròpia de Catalunya era un bé tant personal com social, ara hagin començat a girar-li l’esquena. Des de l’independentisme, s’ha actuat de manera com si el català anés indestriablement unit a la independència. I com que aquests catalans i catalanes d’orígens familiars no catalans no la volen, la independència, han passat a veure el català com una llengua enemiga. Així, s’ha trencat un consens que havia costat molt de crear. Creiem que els partits independentistes haurien de reflexionar seriosament sobre aquesta realitat. I haurien de reflexionar també sobre el mal que es pot provocar en els altres territoris amb qui compartim la mateixa llengua”.

Un servidor, vaig aprendre a llegir i després a escriure en català de petit, gràcies als llibres de pietat d’abans de la guerra que hi havia a casa i que havien sobreviscut a la guerra i a la postguerra: llibres en català i alhora llibres catòlics, o sigui llibres que tenien tots els números per ser condemnats a la desaparició per una banda i l’altra. Però van sobreviure. El que més recordo i que encara conservo és un que es deia Jesuset, del claretià Lluís Ribera, amb unes encantadores il·lustracions de Ricard Fàbregas, que era un dibuixant que va morir als 41 anys i que tant feia dibuixos de missa com cartells de cabaret.

Després, quan tenia 8 o 9 anys, el vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, mossèn Joaquim, un home que va deixar petjada forta al meu poble, em va posar a ensenyar a escriure en català als altres nens, i recordo que m’hi vaig esforçar molt, no sé si amb gaire èxit. Però en tot cas, el que tinc clar és que, des de ben petit, i amb poca ideologia a sobre, el treball per la llengua i la cultura catalana ha estat fonamental per a mi, incloent-hi algunes piruetes davant la dictadura franquista quan va caldre.

Després, gràcies a la transició democràtica –aquest procés que alguns, insensatament, volen desacreditar anomenant-lo “el règim del 78”–, es van aconseguir importants consensos sobre la llengua, uns consensos molt inclusius i que han anat obrint camins de recuperació molt importants.

I bé. Ara tot això s’està destruint. Sens dubte que la dreta rància espanyola ha mirat de boicotejar tant com ha pogut la recuperació del català. Però gosaria dir que qui més mal ha fet, i més mal està fent, a l’estabilitat de la llengua catalana, és l’independentisme que ens governa. La liquidació d’Òmnium Cultural per esdevenir un grup independentista més, és un molt il·lustratiu i lamentable exemple d’aquest fet. Els que tenien el compromís de promoure la llengua i la cultura catalanes ens estan dient que, això, només es pot fer des de l’independentisme. Que la llengua catalana no és una riquesa transversal, sinó només d’un sector de la població.

El meu germà Jordi, que és discapacitat i va a un taller ocupacional, m’explicava un dia que una companya del taller, d’origen no català però que s’havia acostumat a parlar amb ell en català, un dia va començar a parlar-li en castellà. I quan el Jordi li va preguntar el perquè d’aquell canvi, la noia li va dir: “Pues porque yo no quiero la independencia de Cataluña”. Doncs això.

Josep Lligadas

Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Enric Gomà.

Editorial Pòrtic, Barcelona 2018.

¿Per què dimonis diem afilador, ambdós, xai, creuar, liderar, oxidar, cercar, assolir, sacerdot o Verge, en comptes de dir esmolet, tots dos, be, travessar, dirigir, rovellar, buscar, aconseguir, capellà o Mare de Déu, que són les paraules que a l’àrea de Barcelona havíem dit sempre? Doncs, a vegades, perquè calquem el castellà (com afilador, ambdós, creuar, oxidar, sacerdot o Verge), a vegades per influències de la societat globalitzada i tirant a pija (com liderar), a vegades perquè sembla “més català” (com xai, cercar o assolir), i a vegades fins i tot per una mena de respecte arcaic (sacerdot).

El català ha de ser correcte, evidentment, però també ha de ser natural, és a dir, el que ens ha arribat i hem parlat i sentit de les generacions que ens l’han transmès, amb les lògiques evolucions, però sense sobreactuar-lo ni transmutar-lo. I aquest llibre ens convida a fer una recerca per aquestes paraules sobreactuades o transmutades que s’estan apoderant del nostre llenguatge. Del llenguatge concret que parlem la gent de Barcelona i el seu entorn, sense copiar altres parlars sinó mantenint la nostra riquesa pròpia.

El llibre és deliciós, a poc que a un li interessin aquestes coses tan bàsiques com la nostra manera de parlar, que és tota una riquesa cultural, social i fins i tot vital. I a més a més és divertit, com acostumen a ser els llibres de l’Enric Gomà.

Li faria, però, a l’autor, dos mini-retrets. Un, que s’oblida una paraula que a mi em fa mal de ventre: això de dir-ne “carxofa” a una cosa que sempre n’hem dit “escarxofa”, que és una paraula absolutament correcta. I dos, que digui que l’àrea de Barcelona inclou el Vallès i el Maresme, i es deixi el Baix Llobregat, quan, em sembla, almenys pel que fa a la subcomarca del Delta (l’Hospitalet, Cornellà, Sant Boi, el Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent), que aquesta és, potser, la zona lingüísticament més barcelonina de totes.

Josep Lligadas

El futur de la llengua catalana

La llengua catalana mai no ha tingut fàcil el seu devenir. El fet de ser una llengua minoritària i que en l’Europa moderna i contemporània Catalunya no hagi esdevingut un estat són elements cabdals que condicionen el seu present i el seu futur. Malgrat aquesta situació, la voluntat de ser dels catalans i el compromís individual i col·lectiu dels habitants del nostre país amb la seva llengua també han estat una característica decisiva per al futur del català.

El segle passat va ser el segle de la normativització de la llengua i de la seva consolidació com a llengua moderna, literària i científica, a més de com a llengua popular. També va ser el segle en què Catalunya va rebre una de les onades immigratòries més importants de la nostra història amb l’arribada de moltes persones procedents d’altres parts d’Espanya. Aquesta arribada massiva es va fer en un context d’una dictadura que havia suposat una enorme dificultat de cara al futur de la nostra llengua, per la via de la prohibició i persecució del seu ús normal i social.

La lluita contra el franquisme i la consolidació de la democràcia, i amb ella, l’establiment d’importants consensos entre l’esquerra política i social i el nacionalisme polític, van comportar a Catalunya l’establiment, a més d’un sistema de llibertats, d’un gran acord lingüístic de cara a l’establiment d’un model escolar d’immersió lingüística que tancava la via a l’aparició de dues xarxes d’escoles separades per la llengua i a models educatius segregadors per motius de la llengua. Aquest model, que afavoria l’ús del català com a llengua normal del dia a dia escolar, i que aconseguia el coneixement, en un nivell d’igualtat, de la llengua catalana i la castellana al final de l’ensenyament obligatori, només podia ser factible a partir d’un gran acord social i polític com el que hi va haver al nostre país en el moment de la consolidació de la democràcia. Aquest pacte lingüístic, com ha dit recentment l’Antoni Puigverd, “era una barreja de reparació, de mecanisme d’igualtat per a garantir un bilingüisme efectiu i de protecció ecològica d’una espècie en perill”. D’aquesta manera a Catalunya s’assegurava que la llengua era un factor de cohesió social i no de separació, i a més el seu coneixement i ús social esdevenia un element d’ascens social. S’afrontava d’una manera clara i constructiva el desafiament que va suposar la immigració dels anys 50 i 60 del segle passat, i ens posàvem en una bona situació per abordar el repte actual i futur de la globalització i de la difusió dels nous instruments de comunicació social, que afavoreixen el predomini de les llengües majoritàries a nivell mundial.

Els últims esdeveniments polítics del nostre país han posat en crisi aquest gran acord polític, social i lingüístic, fent que una part important de la societat no solament no assumeixi aquests punts bàsics, sinó que a més, mantinguin una actitud de bel·ligerància envers ells. A més de la gravetat d’aquest fet, ja de per si prou important, no constato consciència d’aquesta situació ni de la seva importància de cara al futur de la nostra llengua, ni en bona part de la societat que recolza activament el procés d’independència unilateral, ni en els dirigents socials i polítics d’aquest mateix procés. Només una política de consens i de manteniment d’uns acords bàsics que reforcin la confiança mútua, la superació de blocs enfrontats i la continuïtat del pacte lingüístic que permeti l’assumpció del model d’immersió per part de tota la societat catalana, posaran, crec, la llengua catalana en una bona situació de cara al futur.

Xavier Badia i Cardús