La salut del català: política i recursos

L’any 1983 s’aprovava la Llei de Normalització Lingüística que instaurava el sistema d’immersió a l’escola, amb un amplíssim suport: 105 vots a favor i només una abstenció. El 23 de novembre de 2021 el Tribunal Supremo desestima el recurs de cassació presentat per la Generalitat en contra de la sentència prèvia (17/12/20) del TSJC en què es fixava una quota mínima del 25% del castellà com a llengua vehicular. A més ho fa emparant-se en una llei promulgada en temps de la majoria del PP, la LOMCE, que havia sigut derogada per la LOMLOE aprovada pel govern PSOE-Unidas Podemos i partits bascos i catalans. I resulta que el poder judicial practica l’intrusisme professional al fixar criteris pedagògics, lluny del que hauria de ser la seva competència.

Però no podem deslligar la decisió judicial del que ha estat l’ambient polític dels darrers anys. Recordem-ho, el 2006 apareix el fenomen Ciutadans que aconsegueix representació parlamentària el 2010. Amb un programa ben indeterminat en l’àmbit econòmic i social, la seva única senya d’identitat era el profund anticatalanisme. A punt de desaparèixer, podem pensar que mai un partit polític ha fet tant de mal en tan poc temps, ja que ha aconseguit arrossegar el PP –els de VOX tenen vida pròpia– i el poder judicial a exercir de salvapàtries. I de passada, fer venir més d’un tremolor a les cames a la gent de l’actual PSC, quan han volgut recuperar els vots que se’n van anar a la formació taronja. En definitiva, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat ha quedat per més endavant.

Mentrestant, certament, es nota un cert retrocés en l’ús social de la nostra llengua. Nostra, sí, també dels que parlen castellà. Però, ni això significa que el model lingüístic –que s’ha reconegut internacionalment com un model d’èxit– no tingui més benzina, ni és culpa dels docents, ni culpa de la nova immigració com pretén algú. I cal reconèixer que qui en surt més perjudicat dels atacs al català, són els mateixos a qui les decisions judicials pretenen protegir. A Catalunya, ara, tothom entén i parla el castellà. A Catalunya, ara, tothom entén el català, però no tothom el parla amb fluïdesa. Qui hi està perdent?

Però no només podem donar la culpa a la dreta espanyola o als jutges. Pensem-hi. És a Santa Coloma de Gramenet –i en d’altres barris obrers– on els partits d’esquerra dels anys vuitanta van veure clar que la llengua havia de ser un factor de cohesió, motor d’igualtat d’oportunitats, i van convèncer la dreta catalana que la separació a l’escola segons la llengua materna era un error i totalment contrària a la idea d’un sol poble. La percepció era que l’ús del català ajudava a funcionar el que se’n diu l’ascensor social. No serà que l’ascensor social s’ha espatllat?…

Aquesta pot ser una causa identificada subjectivament, però n’hi ha d’altres que és poden contrastar amb números. Per exemple, en els darrers deu anys TV3 ha reduït la despesa en programes infantils i juvenils de 20 milions d’euros el 2011 a 10 milions el 2020. Als recents premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català hi havia sis pel·lícules candidates al guardó principal, i estaria bé si no fos que són les úniques sis pel·lícules rodades en català l’any 21. Hi ha dades que certifiquen que el nombre d’escriptures notarials o sentències judicials redactades en català són moltes menys que fa uns anys… i podríem seguir posant exemples que no depenen del fenomen migratori ni del possible desinterès dels que tenen el castellà com a llengua materna.

No serà que el tema diners hi té alguna cosa a veure? No són calers el que cal per mantenir unes ràtios adients a les aules de primària i secundària?… No són diners el que cal per tal que a alguna universitat li faci vergonya l’excusa del nombre d’estudiants Erasmus per a no ser exigent en l’ús del català en els graus i post-graus?…

Per acabar potser cal tornar als arguments polítics i posar en dubte l’eficàcia de la defensa de la llengua feta a l’estil del Manifest Koiné. En ple fervor independentista, aquest manifest reclamava que l’única llengua oficial de la república, que era a tocar, fos el català. Va ser signat per destacades personalitats polítiques –la mateixa Presidenta del Parlament. Preguntem-nos si aquest rebuig d’una societat i cultura bilingüe ha provocat més d’un trencament emocional.

No obstant, aquesta diagnosi que no està feta per cap sociolingüista sinó que només és fruit del que qualsevol persona pot observar, no hauria de ser pessimista si ens agafem al que escriu Joan Mena en el seu llibre No parlaràs mai un bon català (Eumo Editorial). En Mena, nascut a Sabadell al barri obrer de Torre Romeu, mestre i diputat al Congrés de Madrid, diu que hi ha tres consensos encara existents als quals ens hem d’agafar i reforçar: el consens en la comunitat educativa de que la immersió és el millor sistema pedagògic, el consens social que té la immersió com a eina de cohesió, i el consens polític –majoria política– que hi ha al Parlament de Catalunya i, malgrat tot, al Congrés tal com es va manifestar en l’aprovació de la LOMLOE que enviava a fer punyetes la “españolización de los niños catalanes” del ministre Wert.

Ara bé, en Mena també adverteix que aquests consensos han d’anar acompanyats de l’enfortiment del sistema escolar i en particular de l’escola pública. També es tracta doncs d’una qüestió de recursos i diners, esclar.

Albert Farriol

Enganxada al Paraulògic

Doncs sí, soc una de les persones enganxades al Paraulògic… Em distreu, em permet d’aprendre paraules (moltes de les quals mai no arribaré a utilitzar, segur), em fa pensar…

Trobo que està bé que només hi hagi un joc al dia… No permet una addicció extrema… Esclar que jo, coneixent-me, m’ho he limitat a intentar arribar a la meitat dels mots en cerca… Ja en tinc prou…

I després m’agrada posar-ho en comú al vespre, a casa, i descobrir com junts podem més, augmentar les troballes amb esperit de cooperació… i veure com en són de diferents els nostres mecanismes mentals, com ens complementem…

Aquest punt cooperatiu és el millor del meu dia amb el Paraulògic!

A jugar sense obsessions i optant per la cooperació i no la competició!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Carta oberta a Josep Lligadas

Benvolgut Josep,

Jo soc un “independentista decebut”, dels quals parles al numero 126 de L’Agulla. Per això he llegit el teu article. M’interessa el que diguis en un tema en el qual no pensem igual. Quan he acabat la lectura he fet la pregunta que em faig sovint davant les posicions més unionistes: quina alternativa proposen. No accepten la independència, doncs què proposen pròpiament. Tampoc el teu article parla d’això. Només una frase expressa el que crec que realment penseu: “… buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya”.

Aquí hi ha la qüestió fonamental, almenys el meu sofriment més fondo. Abans que la decepció pels camins que ha anat prenent el procés independentista, visc una decepció molt més profunda, la que en podríem dir la decepció autonomista, la decepció espanyola. Els meus coneixements històrics no són gaire galdosos, però m’atreviria a dir que l’intent espanyol més seriós per integrar Catalunya a Espanya de manera raonable i satisfactòria per a tothom ha sigut l’Estat de les Autonomies. El rebombori que ha constituït en el conjunt social i polític ha estat d’una envergadura enorme. Jo, com tu i molts, vàrem fer els primers passos democràtics en un clima autonomista. Jo el vaig viure de manera honesta i sincera. Vàrem viure aquells primers anys amb la il·lusió d’una Catalunya autònoma. Ens van dir que hi havia una condició, l’autonomia dels altres territoris de l’Estat, i vàrem acceptar aquesta condició, crec que sincerament, perquè s’afirmava i es treballava per una Catalunya realment autònoma.

Han anat passant els anys i el clima s’ha fet cada vegada més irrespirable: campanyes de boicot a Catalunya, tancament de les seves seus comercials a l’estranger, “Pujol, enano, habla castellano”, llista de decisions del Parlament, el temple de l’autonomia catalana, tombades pel Tribunal Constitucional, retallades substancials a l’Estatut de Catalunya aprovat per la majoria del Parlament, on encara ningú parlava d’independència; fins arribar al paroxisme, la prohibició d’una consulta, les càrregues policials de l’1 d’octubre, absolutament inacceptables des de qualsevol punt de vista raonable, els “a por ellos”, el 155, i l’espectacle sense qualificatiu d’uns dirigents polítics jutjats i condemnats, persones honorables al màxim, condemnades per un tribunal que provoca terror, una mena d’Inquisició Política Espanyola; i una exigència idiota de “arrepentimiento y conversión”. No puc entendre que algú es miri aquests fets, greus, com quelcom provisional o anecdòtic, mirant cap a un altre costat. Com si diguessin: ens tracten així perquè ens portem malament; quan ens portem bé ens abraçaran amb una amistat eterna.

Aquesta és la meva veritable decepció, profunda, definitiva, irrecuperable. L’autonomia de Catalunya ha estat impossible. Espanya no accepta Catalunya, i la llengua és el 90 % de la qüestió, i alhora no accepta que se’n vagi, en una mena d’amor–odi quasi patològic. Si seguim a Espanya, sigui de la forma que sigui, sempre serem súbdits. Catalunya dins d’Espanya és impossible. Els Aznar, els Rivera, les Arrimadas, no són fills del franquisme, són fills de la democràcia. Sigui davant la proposta que sigui, tornaran a sortir. Per a mi és una pena immensa, una decepció profunda, dolorosa, insalvable, molt més destructora que la decepció per la deriva independentista.

I una nota abans d’acabar. Dius que la independència de Catalunya és impossible; no la volen molts catalans, no la vol Espanya, no la vol Europa. Deixa’m al·ludir a la meva experiència. De fet, les coses importants en les que crec i que donen sentit a la meva vida, pràcticament totes són impossibles. Però hi crec. No cal que les expliciti. Segurament tu mateix has dit, parlant d’altres temes: les utopies no són impossibles; la fe les fa possibles. Si algun moment sents a dins el corc dolorós de la decepció espanyola, ens podem trobar i parlar.

Cordialment,

Gaspar Mora

Defensem la parla

2 de gener de 2019

Quan era petit i m’escrivien el que jo demanava en la carta dels Reis, sempre em deien el mateix final: “Y todo lo que sus majestades quieran”. No ho dic pas amb segones de canvi ni menyspreant la llengua de Cervantes, però quina sort poder escriure i poder expressar-te en la llengua que el pare i la mare t’han ensenyat. Recordo perfectament, quan a la meva època d’estudiant al Seminari, la mare em corregia els escrits que li enviava cada setmana, dins de la coixinera de la roba.

Avui, fa 22 anys que moria el Sr. Joan Coromines, sembrador de saviesa, sobretot, de la paraula catalana. Un record que no podem deixar esmorteir ni de bon tros, oblidar. Més encara, amb la il·lusió d’escriure la carta als Reis, hi afegeixo, l’enamorar-nos de la nostra parla i així fer-la conèixer i al mateix temps, defensar-la.

Quina carta per entregar als Reis, quin inici d’any per a poder celebrar amb la gran llengua de l’amor el que ens ensenya el qui és l’autèntica Paraula de Déu, Jesús.

Ignasi Forcano Isern