Paper dels laics en l’Església i en el món

El tema de “Vida Creixent” del curs que ve és el paper dels laics en l’Església i en el món.

El primer que cal dir és que l’Església som tots. Tots plegats formem el poble de Déu. L’Església no és la jerarquia, el papa, els bisbes i els mossens. Tenim papers diferents, però tots hem rebut de Crist una gran missió, profètica, sacerdotal i apostòlica o missionera. Profètica: Crist parla a través nostre, Crist s’expressa a través nostre. Si Crist és la paraula encarnada, avui la paraula de Déu s’encarna en nosaltres, de tal manera que tota la nostra vida ha d’estar informada i empesa per la paraula de Déu, que ens crema per dins i ens llença a esdevenir testimonis del seu missatge de salvació.

art-ricard-cLa nostra és una Església sacerdotal, vol dir que fem d’intermediaris entre Déu i la humanitat, fem que l’angoixa i l’esperança dels homes arribi a Déu i que la bondat de Déu arribi als homes. Crist viu en nosaltres, Crist s’immola en nosaltres, Crist s’ofereix al Pare per la salvació del món a través nostre. El nostre sacrifici callat de cada dia, unit al sacrifici salvador de Jesucrist, té una gran força salvadora. Sant Pau deia: Supleixo el que falta a la passió de Jesucrist. La passió de Jesucrist és la passió de l’home, tot el cos místic. No pot ser que el cap sofreixi sense que sofreixin els membres. La passió de Jesucrist es fa present en nosaltres en la mesura en què nosaltres sabem dir “amén” a la voluntat del Pare, com Crist a l’hort de les oliveres. Jesús assumeix la responsabilitat de tot el món. El pecat del món pesava sobre les seves espatlles, com una llosa que esclafa. Catòlic vol dir universal. El pecat del món pesa sobre nosaltres. Cada vegada que ens apropem a l’altar per participar en el sacrifici salvador de Jesucrist, participem del seu sacerdoci salvador.

I som un poble apostòlic, missioner. Tots, pel sol fet de ser cristians, tenim la missió de fer créixer el Regne de Déu en els nostres ambients, a casa nostra, entre els nostres veïns, en el nostre poble o ciutat. Allà onsevulla que ens trobem, hem de ser missatgers de pau, de joia, de llibertat, d’amor i d’esperança. El Regne de Deu no es fa sol. És ben veritat que és Déu qui el construeix, però ho fa a través nostre. Com el cep que dóna fruit no pas en el tronc, sinó en les sarments. El Concili Vaticà II, en el document sobre l’Església, no va voler començar parlant de la jerarquia, malgrat que el primer esquema estava redactat així, sinó sobre el poble de Déu. Perquè tant la jerarquia com nosaltres formem part de l’Església, que és el poble de Déu per excel·lència.

Segons el decret sobre l’apostolat dels laics del Concili Vaticà II, la missió primordial dels laics consisteix en la transformació de l’ordre temporal. Vol dir que els laics han de ser presents en el món amb una actitud solidària, crítica i transformadora. El món, el nostre món, no ens plau. Canviem-lo. Aquesta és la missió que Déu encomana als laics. Per això cal que siguem presents en el món de la política, de l’economia, de la convivència social. Hem de voler que el Regne de Déu es faci present en totes les institucions, en totes les estructures, en tots els ambients. Hem de ser arreu sembradors de pau, de joia, de llibertat i d’amor. “Allà on no hi ha amor, posa-hi amor i em colliràs amor”. Si volem collir fruits de vida eterna, hem de començar per ser sembradors de les llavors de Déu. Pius XII deia a una concentració de joves reunits a Roma: “Jo, papa, tinc una gran missió en l’Església, en sóc ben conscient. Els bisbes tenen un paper molt important i també els mossens en cadascuna de les seves parròquies, però ni el papa ni els bisbes ni els mossens no us podem suplir. Els laics teniu un paper insubstituïble”.

Ricard Cabré

Congrés Laïcat XXI. Una valoració

Els passats dies 2 i 3 octubre 2015 es va celebrar a Poblet el Congrés Laïcat XXI amb el lema: “Ser més Església, servir més el món”.

El van convocar un grup de laics i laiques de moviments eclesials i de parròquies.

El divendres dia 2 al vespre es va fer una pregària molt concorreguda. I el dissabte dia 3 després de l’acte inicial ens vam distribuir en tres eixos. Cada eix tenia 6 o 7 tallers, o taules rodones, o aportacions/debat o conferències sobre diferents temes.

Vaig participar en un espai de cada eix, i no sé com van anar els altres tallers, xerrades i taules rodones. En els que vaig assistir no hi va haver massa temps per al diàleg. Em va semblar que escoltàvem als de la taula però no treballàvem unes qüestions per arribar a unes conclusions més o menys consensuades. Tampoc vaig saber si es recollia el que els participants en el diàleg van aportar. El mètode el vaig trobar, doncs, poc participatiu, i amb poques possibilitats per construir un discurs junts, o per compatir i aprendre experiències d’altres.

A-laicat-seglaXXIAl meu entendre, menys algunes excepcions, la “filosofia” eclesiològica dominant, em va semblar intuir que planava en aquesta separació “clàssica” entre clergat i laïcat. Separació que situa fonamentalment els laics i laiques en el món (encara que accepta que tenen una responsabilitat, capacitat de decisió i servei dins l’Església) i els clergues (“separats”, “sagrats”) i religiosos o religioses en l’àmbit de l’Església (encara que accepta que tenen responsabilitats ciutadanes). Aquesta visió no ens ajuda, al meu entendre, ni a analitzar el que és l’Església, en el present, i encarada vers el futur, ni a l’hora de proposar comportaments als diversos i variats membres de les comunitats cristianes. Tots i totes (siguem capellans, religioses i religioses, o laics i laiques) estem en el món, i estem condicionats per la societat, la cultura i el país que ens ha tocat viure, i estem cridats al compromís sociopolític i al treball per construir una societat mes justa i per fer avançar una Església més fidel a l’evangeli, on tots i totes tenim la responsabilitat de dir la nostra opinió i de decidir al seva marxa.

Especificar el laic o laica com el que treballa, està en l’acció social i política, i en la família, és tenir una visió poc ecumènica (els pastors protestants, anglicans, els capellans ortodoxos, i els de l’Església catòlica oriental tenen esposa i fills) i amb poc horitzó de futur (tant de bo els capellans llatins catòlics poguessin també decidir el seu estat de vida!). Per tant tots som laics i laiques, amb diferents serveis a la comunitat cristiana, i amb accions diverses en el camp social.

Penso que el model eclesial al qual hem d’anar entrant és el d’unes comunitats amb diferents ministeris: catequistes, animadors, celebrants… Per tant tots som laics o laiques, amb diferents serveis a la comunitat cristiana, i amb accions diverses en el camp social.

La trobada va acabar amb una animada i ben preparada eucaristia. Ara bé, ens podem preguntar: ¿per què es va seguir el ritual tradicional de la missa pels laics? Cal anar canviant el llenguatge. Em va agradar el símbol de la pau, però potser no calia repetir-lo tant. Al final es va llegir un manifest per anar-lo transmetent arreu.

Ha estat molt bé convocar aquest Congrés. Ha estat un èxit l’assistència de 500 persones de totes les diòcesis catalanes i de Menorca i Mallorca. I el sol fet de trobar-nos gent de tot Catalunya, ja és positiu. Tant de bo es convoquessin trobades semblants més sovint per compartir el moment social i eclesial que vivim al país. Va molt bé per animar-nos, per construir Església, per avançar en la consciència eclesial i pastoral per preparar el futur.

Penso que per a la Xarxa Laïcat segle XXI, pensant en el futur de la nostra Església, seria molt convenint tenir l’objectiu de preparar persones actives, amb capacitat de dirigir, animar les parròquies, els moviments eclesials, i la constitució de grups de compartir fe-evangeli i vida entre els amics, parents, companys i veïns, arreu del país.

Quim Cervera

Col·lapsats

A la ciutat on visc hi ha tres parròquies, que en realitat són quatre, perquè una de les parròquies té dos centres de culte de considerable activitat. Abans de l’estiu, de forma estable hi havia quatre capellans, tres dels quals eren rectors. El quart és salvadorenc, està preparant el doctorat i col·labora en tot allò que pot, però quan acabi els estudis tornarà a la seva terra. Les edats dels tres mossens són 75, 76 i 85 anys. El més jove és potser qui té més problemes de salut i per això ha demanat la seva jubilació immediata. Els altres dos continuen.

Parlàvem un dia de tot això amb un amic viladecanenc, que està força més compromès que jo a la seva parròquia. Tots dos estàvem d’acord que difícilment tots tres capellans trobarien relleu: no n’hi ha pas tants de disponibles. I tots dos comentàvem, amb un cert estupor, que davant d’això no sembla pas que els responsables eclesials es plantegin gaire canvis ni que facin participar els laics i laiques a l’hora de repensar els objectius i les tasques eclesials, ni molt menys a l’hora de delegar responsabilitats.

A-ofec-capellansTinc molts amics capellans, gent tots ells molt valuosa i molt pencaire, que sovint em fan témer per la seva salut. Són rectors d’una, o de dues, o de tres parròquies. Consiliaris d’un, de dos o de tres moviments. Tenen responsabilitats diocesanes i institucionals diverses. Se’ls demanen xerrades, escrits, presència en actes molt diversos, a hores intempestives i a llocs distants. S’ocupen de les persones, de les teulades, de les urgències, dels enterraments. A l’hora en què la majoria de treballadors ens jubilem, a ells encara els queden deu anys de vida laboral, per dir-ho en termes laics. Si exerceixen les seves diverses responsabilitats, sol passar que es converteixen en taps d’ampolla: no tenen temps ni de fer un cop d’ull a l’activitat que es genera al seu voltant i per tant sovint s’encallen i amb ells el seu entorn.

Jo recordo com, de jove, consiliaris dels grups de joves ens dedicaven molt i molt de temps: per parlar amb nosaltres individualment o en grup, per sortir, per prendre una cervesa, per acompanyar-nos en l’acció o per participar en la vida ciutadana. I això acaba donant fruit. No és el mateix que un capellà al qual només veus en el moment de la reunió.

Alguns bisbats van reaccionant, però la sensació és que tot en general és molt lent i té molt poc en compte que les decisions que calgui prendre i les noves pràctiques que calgui endegar han de ser compartides amb laics i laiques. Jo tinc l’experiència de l’ACO i dels moviments afins. Ja fa molt de temps que hem après a funcionar sense gaire capellans, que han anat reduint el seu àmbit de participació. N’estic contenta. El fet que els laics ens n’ocupem no significa que no correm el risc d’estar anquilosats, de ser poc evangelitzadors o poc compromesos… El nostre fer Església no inclou miracles, però ens ajuda a caminar i a viure la fe en comunitat. De fet hem desitjat i pregat per tenir una Església més pobra. Una Església pobra també vol dir una Església envellida i petita, que costa d’assumir i que comporta necessàriament canvis.

Em pregunto per què molts capellans no comparteixen aquestes inquietuds amb nosaltres o no ho plantegen al seu bisbe (si ho fan, sembla que no els escolten gaire). O per què la majoria de delegats diocesans són homes i capellans (no caldria). O per què es continuen construint noves esglésies quan amb prou feines hi ha gent per ocupar-se’n. O per què hi ha capellans que cada dia han de dir una o dues misses, quan no és precepte. O per què les comunitats religioses femenines que volen una missa diària no se la podrien dir elles.

Hi ha qui diu que no hi ha vocacions. Jo més aviat penso que l’Església no les sap acollir.

Mercè Solè

Laicat