Extutelados: de la tutela al abandono a los 18. Jóvenes en movimiento. Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes.

L’Asociación Marroquí para la Integración de los Inmigrantes ens envia aquest reportatge sobre la situació dels joves marroquins menors d’edat que arriben sols al nostre país quan compleixen els 18 anys i són considerats majors d’edat. A partir del testimoni de tres joves, s’hi exposen algunes de les principals dificultats d’aquest col·lectiu: la manca de places en recursos habitacionals, els problemes amb la documentació, que els impedeixen treballar de forma regular. Tot plegat, a més a més, en un context social que els menysprea i subestima. Podeu veure’l clicant aquí.

Mercè Solé

El càstig. Guillem Sala.

El càstig. Guillem Sala. L’altra editorial: Barcelona 2020

Vaig conèixer el llibre a partir d’una conversa al CCCB entre Marina Garcés i l’autor del llibre, Guillem Sala, titulada “Per què aprenem?”, que es pot veure aquí.

És una novel·la amb vocació de fotografia social, de captura del moment, amanida amb una aposta lingüística arriscada, que ha aixecat debat. Tracta temes que no et deixen indiferent, i això inclou no només l’argument de la història o els seus personatges sinó també l’enfocament i estil.

La Sandra, la gran protagonista, una professora d’institut amb una infància problemàtica, defuig la vida complaent i tranquil·la al costat de l’Albert, per deixar-se temptar pel futur brillant i enlluernador d’un apassionat, confiat i vital Minu, el nou company de feina. També interfereix en la seva vida l’Izan, un alumne amb qui té un vincle especial que s’enforteix quan és expulsat de l’institut arran d’un incident. Aquest fet tensarà la situació entre els diferents personatges i portarà que dues persones marcades pel càstig i la culpa, partint de situacions familiars diferents, es reconeguin l’una a l’altra.

La novel·la ens planteja quin valor pot tenir un càstig sobre algú que no acaba d’entendre la gravetat dels seus actes. De què serveix castigar algú que, òbviament, ha actuat de forma incorrecta, però sense voluntat de fer mal? Perquè els càstigs de la infància poden ser un estigma que marqui de per vida. Expulsant l’Izan de la seguretat de l’institut, se’l llança a un entorn molt pitjor i amb menys expectatives de futur.

Sala apunta les dificultats dels instituts perifèrics, una realitat que contrasta amb la visió esbiaixada de la sèrie televisiva Merlí. En aquesta entrevista es troben interessants opinions de l’autor sobre l’educació i la joventut actual.

La novel·la funciona molt bé, és àgil gràcies a l’acurat ús de l’el·lipsi que fa l’autor. A través d’escenes breus i ben perfilades, anem descobrint retalls de la vida dels nostres dos protagonistes i de la gent del seu entorn. El dinamisme del llibre s’aconsegueix, a més, perquè moltes d’aquestes escenes avancen sovint en forma de diàlegs.

A banda i banda del Besòs, la Sagrera, Sant Andreu i Bon Pastor, i Santa Coloma de Gramenet, hi trobem les cases i els instituts on es desenvolupa la història. “La idea –explica Sala– és una mica anar a la contra d’aquests relats adotzenats que no deixen de ser una translació de l’autoajuda a la novel·la; és una protesta contra l’obligació de ser feliç. Faig una reivindicació del dret de perdre. Tinc la sensació que patir o ser infeliç s’ha convertit en una vergonya, és culpa teva perquè no estàs gestionant bé el teu capital emocional, per dir-ho en termes de la nostra època”.

El llenguatge és una barreja de català i castellà considerable. El català és la llengua del narrador i la de l’escola, i en canvi els pensaments de la Sandra i els diàlegs de l’Izan són en castellà: “La novel·la intenta reflectir la realitat social. Els personatges parlen en la llengua que penso que parlen, i canvien d’idioma com fem habitualment. La novel·la està escrita en català brut i en castellà brut, amb molts castellanismes i catalanismes, hibridacions… Necessito fugir de la norma lingüística perquè no captura la realitat social. És una novel·la escrita d’orella, molt oral, molt col·loquial. He pretès capturar la barreja, com a la vida”.

En poques paraules, és una novel·la que atrapa i et fa preguntes per la senzillesa i potència de la història. I el brutal final del relat ens desarma però encaixa perfectament amb el que se’ns ha contat prèviament.

Jaume Roig

Botellots / Empremta Co4

En els mitjans, s’ha anat evolucionat en les reflexions sobre els botellots. Primer s’ha culpabilitzat el joves, a les administracions i a les forces d’ordre públic. Després s’ha proposat que s’obrissin els locals nocturns de lleure, ja que això, suposadament, evitaria els botellots al carrer. A Madrid es van obrir tals locals i seguien les grans concentracions de joves als espais públics, bevent alcohol i ballant. És més barat gaudir de la festa així que no pas als locals tancats, que són un negoci que lucra a empresaris. Mes endavant s’ha fet una reflexió més profunda, fent notar la infiltració de delinqüents que realitzen actes vandàlics, i la influència de l’alcohol amb molta part dels joves. I finalment en una observació molt encertada que va més a l’arrel del problema, es parla d’una generació frustrada, que encadenen diverses crisis i que se’ls nega el treball, l’accés a un habitatge digne, i el lleure que ocasiona la necessària relació social, tot d’elements bàsics pel seu procés de desenvolupament.

Caldria anar encara més a fons. Els botellots venen de lluny, es produeixen ben bé des dels anys vuitanta del segle passat. Són un tipus de lleure de cap de setmana, de beure molt i barrejant diversos tipus d’alcohol i amb drogues, quan durant la setmana molts joves no estan acostumats ni a prendre una copa de vi. Potser la meva generació (soc nascut el 1950) vam tenir també la sort de trobar grups i persones que ens feien interessar per altres formes de divertir-nos, de relacionar-nos, de tenir un projecte de vida. Després han vingut les drogues, els còctels, les pastilles de disseny, que es distribuïen al carrer i en el locals de lleure nocturn. S’ha copiat un model de diversió més anglosaxó i nord-americà, que s’ha fet hegemònic de la mà de la nova etapa de globalització del capitalisme. Aquest sistema assassí de la vida i de la terra, destrueix consciències que poden ser perilloses pel seu esperit crític, i evita que els joves, creatius i àgils, el posin en qüestió.

Però, ¿per què molts joves troben, com a forma de gaudir, la beguda alcohòlica, i ingerir drogues? I la resposta és que hi ha molta alienació, molta insatisfacció i molta ràbia acumulada per no sentir-se valorats.

Per tant, cal un treball decent i una vivenda digna, cosa que no interessa a l’elit capitalista. I cal denunciar els negocis del lleure per a joves, que els escuren els butxaques, per tapar la presa de consciència sobre les seves insatisfaccions, per evitar les crítiques al sistema.

Si no es plantegen aquestes qüestions, de les quals tots en som responsables, seguiran havent-hi botellots i seguiran les administracions proposant més seguretat Amb més policia no s’arreglen aquests problemes. Ens encaminem vers una societat on cada cop més la coerció i l’autoritarisme avancen en detriment del consens, que és la dimensió més democràtica. A la policia se li demanen uns comportaments dels quals ella mateixa al final n’és víctima. ¿Com es pot sostenir una societat amb porres, tanques, controls, prohibicions i més normatives, si no es treballa el consens basat en les conviccions i en l’ètica del respecte, la cultura de la pau i el diàleg?

La crisi d’autoritat també influeix en tot plegat. En un país que hem estat quaranta anys en una dictadura, no és fàcil valorar l’autoritat en el bon sentit de la paraula, com a servei a la comunitat. Fa temps que molts pares i mares no saben com equilibrar l’afecte i el posar límits als fills (actitud bàsica de l’autoritat) i els protegeixen massa. Fa temps que les institucions, els polítics, els lideratges, les escoles, les universitats, al costat de bons testimonis, han ofert també referents negatius, i corruptes. Tot això construeix unes generacions amb pocs límits clars, amb pocs referents positius. Ara bé, criticar o culpabilitzar, com han fet alguns polítics, a altres polítics de posicions contràries, que per haver anat a una manifestació legítima i legal, es minva l’autoritat, és barrejar comportaments que no tenen res a veure. Una cosa és una posició política que es manifesta pacíficament i legítima i una altra un conjunt de pràctiques molt complexes del món juvenil.

Els joves estan en un procés bàsic de construcció de les identitats i per això és fonamental la comunicació i crear sentit de pertinença a través de participar de grups, associacions, i moviments. Així és com es poden canalitzar les ganes d’acció, en un projecte de vida humà i alliberat que ajudi a prendre consciència realista de la situació en què es troben i de la societat i conèixer alternatives personals i socials per implicar-s’hi. Així, no necessitarien tant omplir els seus buits amb les llàgrimes etíliques. Així es faria un bé a ells mateixos, als altres i a la societat. Única forma de fer camí de felicitat i de vida autèntica.

Ara bé: per a tot cal un esperit, un sentit, unes conviccions, un motor de vida. Les grans savieses de la humanitat, les grans tradicions religioses i espiritualitats i cosmovisions humanistes poden aportar-lo. Al capitalisme no li interessa que siguin conegudes, ja que són crítiques a l’individualisme, al tecnocratisme, i al materialisme possessiu innats en el sistema que ens vol dominar.

És urgent un moviment de joves interreligiós i interconviccional que, protagonitzat per ells, es fonamenti en l’ètica i espiritualitat comunes d’aquestes tradicions religioses, espirituals i humanistes (en diàleg entre elles) a les quals s’hi ajunti i empelti l’ecologisme, el pacifisme i el feminisme. Justícia i Pau està promovent un moviment d’aquest estil en la proposta Co4 (Consciència, Constància, Coherència, i Compromís) –contra el Co2, Co 4– amb un fort component ecològic, feminista i pacifista. I aquí en aquestes pàgines teniu alguns exemples concrets d’aquest projecte que es va realitzant.

Quim Cervera

L’Associació de familiars d’afectats per trastorn de conducta (AFATRAC)

L’associació AFATRAC representem un col·lectiu de pares i mares “desesperats” (per “desassistits” i “frustrats”), amb fills amb trastorn greu de conducta procedents de diferents patologies mentals prèvies. Els nostres fills es troben en diferents estadis de gravetat, però tots segueixen una mateixa clínica.

Es tracta d’alguns adults però la majoria adolescents, quasi nens encara, que s’escapen de casa, passen nits fora, al carrer, a casa d’algun desconegut, sense por, consumeixen alcohol i cànnabis (i altres substàncies posteriorment), i son promiscus sexualment. Agressius amb la família, amb altres… Ens roben. Ens destrossen la casa i la vida.

Aquests trastorns provoquen dificultats en totes les àrees. El consum d’alcohol i de cànnabis a edat molt primerenca acaba en més fracàs escolar. I és molt fàcil passar a consums més importants: crac, heroïna.. No poden accedir a estudis posteriors, ni oficis… ni treball.

Per poder dur a terme el tractament biopsicosocial que necessiten aquests nois i noies, els pares que poden, han d’ingressar-los en centres privats, ja que no hi ha centres de l’Administració pública que els puguin atendre adequadament, la qual cosa comporta una despesa econòmica molt elevada a la qual moltes famílies no poden accedir o cedir la seva tutela a la Generalitat… Si aconseguim pagar-ho, al sortir ens trobem sense continuïtat en el tractament i tornen a recaure.

Hi ha nois i noies que, malgrat el treball dels terapeutes i l’esforç de les famílies, són casos crònics que necessitarien un centre de llarga estada on poder viure i treballar… que actualment no existeix, i com a conseqüència, aquests joves es queden sense una solució terapèutica que provoca que el destí de molts d‘ells sigui la presó o el cementiri.

Els nostres nois que han estat a la presó (si tenen la sort que els admetin a psiquiatria…) és on han estat millor: límits que venen de fora (i que per tant ells no han de posar-se), control en els horaris, en els àpats, en la presa de medicació… activitats en les quals han de participar, vigilància contínua, accés a teràpia obligatòria, activitats esportives i sanes…

Però la presó no pot ser el substitut de la Sanitat. Prèviament s’ha de cometre un delicte i, doncs, ¿han de cometre un delicte perquè els nostres fills rebin un bon tractament?

Fruit de les nostres experiències, i de la manca de perspectives de solució en un futur a curt termini, AFATRAC va comparèixer en el Parlament de Catalunya el 5 de juliol de 2017, amb una unànime acollida i comprensió envers la nostra problemàtica. Podeu llegir aquí el discurs que vàrem pronunciar al Parlament.

I de resultes d’aquesta compareixença el Departament de Salut de la Generalitat va crear al novembre del 2018 el “Programa d’abordatge integral sobre els casos de salut mental en casos d’elevada complexitat en salut mental” que dirigeix Magda Casamitjana, en la qual tenim posades tota la nostra confiança i esperança.

Veieu la nostra web. En ella sabreu qui som i què fem.

Estem federats a la Federació de Salut Mental de Catalunya (SMC), formem part de la Coordinadora de “Asociaciones de Adopción y Acogimiento”, que agrupa més de 13 entitats y estem en contacte amb totes les associacions i col·lectius que treballin en salut mental i addiccions.

Ara per ara la nostra feina es:

    • Posada en comú i suport mutu. Grups d’ajuda mútua GAM.
    • Reunions amb professionals.
    • Incidència política en els àmbits de salut, justícia, educació, famílies i afers socials.
    • Promovem la creació de recursos terapèutics idonis.
    • Organitzem jornades monogràfiques. Properament (6 de febrer 2020) organitzem la 1ª Jornada d’AFATRAC: Repensem la justícia.
    • Mantenim i afavorim tots els contactes possibles amb les associacions i entitats relacionades amb la salut mental i el consum de drogues (patologia dual) per treballar plegats en la prevenció, tractaments i sortides laborals pels afectats.
    • Promovem la formació assistint a congressos, cursos i jornades.

Tots aquests motius ens mouen a oferir-nos per promoure xerrades informatives, divulgar la nostra xarxa de suport mutu entre famílies (GAM Grup d’ajuda mútua) i assessorament psicològic, educatiu, legal, etc.

Montserrat Boix

Podeu llegir les cartes publicades per dues mares fundadores, a La Vanguardia i El Periódico al maig del 2016.

Els joves, objectiu polític

Una militant de l’ACO de l’Hospitalet de Llobregat em comenta que fa uns dies, en una manifestació contra el judici als polítics engarjolats, es trobà un jove que coneix molt bé, de 16 anys, que li manifestà que pertanyia als CDR i que havia participat en algunes de les accions d’aquests grups.

Ella l’interpel·là: “Però de manera pacífica, oi?”. Ell li respon: “Per aconseguir la República cal emprar la violència, perquè per mitjans pacífics ja es veu que no s’aconsegueix res”. Ella restà astorada, atès que aquest xicot té una orientació cristiana, i li va rebatre amb el clàssic argument pacifista que, justament, amb la violència no se soluciona res.

Un altre amic, que coneix molt bé els entrellats de la política estatal, ens explicà l’estratègia que està utilitzant un partit d’extrema dreta estatal per captar els joves: missatge molt simple, que doni “identitat”, visceral (res de racionalitat), amb signes (bandera) i frases curtes per aconseguir una “España” com cal. Tot molt estudiat i calculat (psicologia i sociologia) i que està donant un “alt rendiment” electoral: les empreses especialitzades que es dediquen a “crear opinió” en saben molt, ja que els està funcionant mundialment (des de Rússia a Brasil, passant per Hongria o Itàlia). Els arguments són sempre els mateixos: “això (la democràcia) no funciona”, “tot està corcat”, cal “foc nou”, “vosaltres sou els protagonistes d’aquest futur, que és vostre”.

Em sorgeixen preguntes (què caldria fer?, com? des d’on?) que, suposo, vosaltres també us feu.

Em preocupen aquests fenòmens, sobretot pensant en les diverses conteses electorals que tenim “a tocar” i en els joves que no han votat mai, per l’edat o perquè no els ha interessat mai la política: perfecta “carn de canó”.

Jesús Lanao