Reflexions d’una jove, no tan jove

Quan una persona és militant de la JOC (Joves Obrers Cristians), passa per moltes etapes: la de “Jo de moment només soc militant de base”, la de “La meva acció passa pels estudis/feina i no em puc implicar en l’organització del moviment”, la de “Vull fer un servei al moviment i implicar-m’hi a fons”… Actualment la meva etapa és: “Ara que ja tinc trenta anys i no soc tan jove, ha arribat el moment que em plantegi deixar el moviment”. Com que hi ha més gent a la JOC en aquesta situació, hem decidit reunir-nos per compartir les inquietuds que tenim i reflexionar sobre el nostre pas pel moviment.

Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.

Explicada d’aquesta manera, la situació sembla excessivament complexa; però la gràcia de poder fer una reflexió com aquesta en un moviment com la JOC és que posa l’accent en el procés i el creixement personal. És veritat que actualment els joves tenen una situació complicada; constatem que les condicions de vida de molts d’ells està en contradicció amb el Regne de Déu. Però hi ha un element capaç d’aportar-los esperança i empenta: la descoberta del Jesús quotidià, del que actua en les petites coses i a través de les persones, el “Jesús amic” (tal com dirien els consiliaris). I dic que és un element clau perquè en molts casos va acompanyat també d’un moment de maduració personal. Quan parlo de descoberta no em refereixo a un moment d’il·luminació similar a l’eureka d’Arquimedes, sinó a una descoberta gradual, a un procés que ajuda a tenir una fe més aterrada, que mostra que la fe i la vida van lligades.

De tots els elements que ajuden a aquesta descoberta, en destaco quatre. El primer de tots són els referents, persones de qualsevol edat amb vivències similars a les nostres i amb capacitat de verbalitzar-les des del punt de vista cristià; algú que ajudi a crear ponts amb la nostra vida. El segon és la necessitat de tenir diàlegs o debats amb aquells diferents de nosaltres. A través del diàleg aprenem a crear discurs i també descobrim les pròpies incoherències. El tercer element és el silenci i la pregària, precisament perquè no sempre es poden corregir les incoherències, així que haurem d’aprendre a viure amb elles i estar-hi en pau. I el quart i últim element és el dret a equivocar-nos. Dit d’aquesta manera sona estrany, però l’explicació és ben senzilla: aprenem a partir de l’assaig-error i és quan analitzem l’error que descobrim quina ha estat la nostra responsabilitat, què hem de millorar. Quan tenim la combinació dels referents, el diàleg, l’error, el silenci i la pregària és el moment de preguntar-nos: ¿I en tot això que has viscut, quina ha estat la presència de Jesús?

Així doncs, i ja que acabo la militància a la JOC, ¿on he descobert jo la presència de Jesús? Per un costat, en els que m’han acompanyat en el meu procés i han tingut la paciència de deixar que m’equivoqui per créixer al meu ritme. I per l’altre en els militants de la JOC que m’encomanen la seva empenta, que em qüestionen des de l’amor i que no deixen de sorprendre’m cada dia.

Maria Guarch

Joventut sense Déu. Ödön von Horváth.

Joventut sense Déu. Ödön von Horváth. Traducció: Anna Soler. Pròleg: Ramon Farrés. Editorial Fonoll, Juneda, 2018. Pàgines: 173. Preu: 16 euros

S’està editant força material, tant en format de novel·la històrica com de documents i articles, sobre el període d’entreguerres i naixement del nazisme. ¿No deu ser pas que els temps que vivim hi tenen certa similitud?

L’autor, exiliat a París, va morir jove el 1938 i és més conegut per les seves obres teatrals. Ens descriu en aquesta petita novel·la com viuen diferents personatges en un temps en què el que diu la ràdio va a missa. El protagonista, un mestre de secundària, ha d’afrontar amb contradiccions l’esperit del seu temps, autoritari i excloent, que imbueix alumnes i pares.

Amb una trama interessant fins al final i un llenguatge singular i concís, ens planteja situacions d’aquells anys que avui anomenaríem d’exclusió dels diferents, menors sense sostre, desigualtats econòmiques, el coneixement utilitzat per manipular, silencis de la societat benestant…

Que el títol no ens confongui: el protagonista no creu en Déu perquè permet el mal; al final, però, apareix com un personatge més de la trama que podríem anomenar la consciència.

I tot això amb un estil molt característic, tal com assenyala Ramon Farrés en el pròleg citant un comentari de Peter Handke: «Com a purs jocs formals, encara puc suportar les obres de Brecht, com a rondalles irreals però commovedores, perquè em mostren la simplicitat de l’ordre que no existeix. M’estimo més Ödön von Horváth amb el seu desordre i la seva sentimentalitat no estilitzada. Les frases confuses dels seus personatges m’esglaien, els models de maldat, de desemparança, de desconcert en una societat determinada es manifesten de manera més clara en Horváth. I m’agraden d’ell aquestes frases trastornades, que mostren els salts i les contradiccions de la consciència, una cosa que només podem trobar en Txèkhov o Shakespeare.»

Que gaudiu d’aquesta petita gran obra literària.

Jaume Roig

La música a través de Vozes

La Fundació Vozes és un projecte musical amb vocació social, fundat l’any 2005 per Pablo González a Barcelona. S’inspira en el Sistema d’Orquestres Infantils i Juvenils de Veneçuela, una xarxa de 120 orquestres formades per 135.000 nenes, nens i adolescents sense recursos, fundat pel Mestre José Antonio Abreu, alguns dels quals acabaran integrant la prestigiosa Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Venezuela. El mateix Pablo González va formar part del Sistema: “La música me hizo descubrir un mundo completamente diferente, es tener contacto con la belleza, con la belleza de esa música, es saber que el ser humano a través de esa música y de otras artes, sin duda, llega bastante lejos y muestra su lado más noble”, reflexiona Pablo González.

Vozes ofereix formació musical gratuïta a infants, nois, noies i joves, dels barris dels Districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris. En total uns cinc-cents, organitzats en l’Orquestra Simfònica Internacional Vozes, l’Orquestra Simfònica Vozes, l’Orquestra Amadeus, l’Orquestra Beethoven, l’Orquestra Corelli, una Orquestra de guitarres, una Batucada, i una Orquestra d’infants amb diversitat funcional, una Coral infantil, una Coral de mares i pares i una Coral de seniors.

Explica Pablo González que “hay una parte de excelencia musical con ese rescate social, que cuando tú los unes se convierte en una altísima dignidad de la persona que pertenece a eso. Del Maestro Abreu aprendimos eso. Dar ese derecho de dar esa belleza a todos”.

Tant els qui es volen dedicar en un futur a la música, com els qui no, poden arribar a fer música d’una manera diferent de com s’acostuma a ensenyar i molt enriquidora. És un aprenentatge musical on tu personalment dins de l’orquestra, a partir dels reptes musicals que et donen, has d’evolucionar per arribar al nivell musical que t’exigeix la peça, i això només ho pots fer tu. I l’orquestra conjuntament va evolucionant.

Fem concerts a llocs molt diferents, a la seu del Districte de Nou Barris, per la Mercè, per la Festa Major i en dates assenyalades; a les festes majors dels barris de Sant Martí i Sant Andreu; a la Sagrada Família; al Tibidabo; al Museu Pau Casals del Vendrell; a Palamós a les “Nits Blanques”; a sant Andreu de Llavaneres; a Madrid i a Bilbao; participem cada any al Festival de Concerts Simultanis Simfònic. I anualment fem un concert on hi participa tot Vozes, a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona. També hem fet intercanvis amb orquestres semblants a la nostra de Suïssa i de Venècia, Itàlia.

Hem rebut reconeixements i guardons, de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Honor; el Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival Clam a Navarcles; i el darrer, el Premi Altaveu de Sant Boi.

A més de fer música es fa convivència, ens eduquen en el respecte, ens ajudem els una als altres, és una família. Es busca la pau i l’harmonia i els valors a través de la música, és un projecte molt proper a tots els que en formem part. No has de tenir estudis musicals previs per entrar-hi, la música és el mitjà de cohesió i d’acollida de totes les persones.

Bruna Lira Comín

Havent llegit “Christus vivit”

“Christus vivit” és no només una reflexió sobre els joves i sobre com l’Església els ha de tenir presents en la seva vida i acció pastoral. Com acostuma a fer, l’actual bisbe de Roma, sense deixar el fil temàtic central, fa enllaços amb altres temes importants que afecten la vida de les persones: la realitat de les migracions; l’escàndol de l’abús de menors i el clericalisme; l’opció preferencial pels més pobres i dèbils de la societat; el treball i l’atur… Els joves, que són al centre del document, tanmateix no apareixen com a tema: són els destinataris i els interlocutors d’aquesta carta que els adreça «amb afecte». De fet, que no són “tema” ho diu explícitament: «En realitat, “la joventut” no existeix, existeixen els joves amb les seves vides concretes». Per altra banda, al començament avisa que «en alguns paràgrafs parlaré directament als joves i en altres oferiré plantejaments més generals per al discerniment eclesial».

El document té nou capítols, dels quals només dos, els últims, estan dedicats als altres dos temes que eren en l’enunciat de la convocació del Sínode dels Bisbes: la vocació i el discerniment. Llegint l’exhortació queda clar que aquests dos temes hi són en tant que cada jove ha de trobar la seva pròpia vocació –crida a la santedat, reprenent la “Gaudete et exsultate”– i que a cada jove, i al conjunt de l’Església, li cal el discerniment per a descobrir la crida concreta que Déu ens fa i el camí que ens proposa.

De la mirada general a la “Christus vivit” també es pot constatar, una vegada més, que Francesc no cita només magisteri romà. Entre les notes a peu de pàgina hi trobem conferències episcopals diverses així com noms de bisbes. Igualment és de destacar que en les citacions no només hi ha magisteri sinó també altres referents importants. Una mostra més que a Roma hi tenim un bisbe en diàleg permanent amb els seus germans bisbes i amb el món. I amb les Esglésies germanes i les altres religions, aspecte que també apareix.

El document fa referència explícita a determinades aportacions fetes per joves en els treballs sinodals, en què es posa de manifest com l’Església és vista avui per molta gent: una Església que no és significativa per a la vida dels joves, la presència de la qual els és molesta i fins i tot irritant… El Papa reconeix que hi ha raons: escàndols sexuals i econòmics, per exemple. També recull la crítica a la insensibilitat envers els joves per part de capellans, a les homilies poc preparades i a la dificultat per donar raó de posicions doctrinals i ètiques. I afirma que els joves reclamen una Església que escolti i no condemni, que parli però no només entorn dels temes que «l’obsessionen».

Dels molts subratllats que he fet tot llegint el document, en comento alguns. El primer és que posa al centre de tot que «Jesús ha ressuscitat i ens vol fer partícips de la novetat de la seva resurrecció» (32). Ell, que viu, és font de vida i manté vius somnis, projectes, ideals, i «ens llança a l’anunci de la vida que val la pena».

He subratllat la frase que dóna títol al capítol tercer: «vosaltres sou l’ara de Déu». De seguida hi he sintonitzat, perquè una acció pastoral amb joves, o amb qui sigui, no serà bona si no es mira la gent, sigui jove o gran, com a protagonistes del moment present, com a subjectes, com a fills i filles de Déu, que els estima sense límits.

Tot i que com a títol «pastoral juvenil» només apareix en el capítol setè, penso que el gran gruix del document la té com a preocupació. Perquè la mirada que fa sobre els joves “en positiu”; l’anunci que els fa de l’amor de Déu, de la figura de Crist i de l’Esperit Sant; les invitacions al creixement i al compromís en els diversos camps de la vida; l’exhortació a viure arrelats; etc., són mostres de quines han de ser les actituds de l’Església per afrontar qualsevol pastoral juvenil. I aquesta és, al meu entendre, una gran aportació que fa aquesta carta.

Tanmateix, a l’hora de concretar –no pot ser d’altra manera en un document adreçat a totes les Esglésies, que són diverses i viuen en ambients culturals molt diversos–, no hi ha cap opció definida sobre quines estructures pastorals cal adoptar. Sí que esmenta algunes coses en què no s’ha de caure, com quan diu que «es tracta de no posar-los tants obstacles, normes, controls i marcs obligatoris a aquests joves creients que són líders naturals en els barris i en diversos ambients» (no queda clar a qui es refereix, qui és que posa aquests obstacles… ¿són les parròquies? ¿són els moviments? ¿som tots plegats, perquè ho volem tenir tot controlat? ¿…?). O quan parla de l’escola catòlica i adverteix de «l’escola convertida en un “búnker” que protegeix dels errors “de fora”» provocant una «inadequació entre el que s’ensenya als alumnes i el món en el qual els tocarà de viure».

Tinc molt més subratllats però no més espai. Acabo amb una frase que expressa molt bé, penso, el que pretén la “Christus vivit” i, en general, el papa Francesc. És relativa a una actitud pastoral fonamental: «la capacitat de trobar camins on d’altres només hi veuen muralles, l’habilitat de reconèixer possibilitats on d’altres només hi veuen perills. Així és la mirada de Déu Pare».

Josep Maria Romaguera Bach

Quan el professorat i Ensenyament acompanyen i ajuden davant la malaltia greu de l’alumne. I quan no (1)

Bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns

Amb un somriure de bat a bat entrem, mare i filla, a la seu de la nostra zona dels Serveis Territorials d’Ensenyament. Som una mena de “cas d’èxit”, de “prova superada” i, des del Departament, ens han demanat col·laborar en un projecte que veurà la llum el curs vinent. És una iniciativa de la professional que un dia ens va ajudar i acompanyar quan la meva filla va estar llargament hospitalitzada, i que va tenir un paper clau fent de pont entre hospital, aula hospitalària (on estudien els nens i joves ingressats a l’hospital), i centre educatiu. L’objectiu era que no perdés els estudis i, un dia, es pogués re-connectar, i vetllar, sobretot, perquè la qüestió dels estudis fos un ajut i motivació, i no pas un escull en moments de vivències duríssimes.

Ara, aquesta professional, ja no atén directament alumnat i famílies sinó que s’encarrega d’assessorar sobre casos complicats als professionals dels EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament) i de fer formació al professorat d’escoles i instituts. Ens anima a participar en un projecte que serà formatiu per als mestres, amb suport audiovisual, per fer entendre i visualitzar bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns. No s’esmenten centres educatius en concret, l’objectiu no és “renyar” ni “premiar”. No ho vol fer com un dossier teòric, sinó partint de les vivències reals de joves que han passat i superat moments difícils, i també amb els pares que els hem acompanyat. Tot plegat, amb l’objectiu d’ajudar, per aconseguir que les actituds negatives no es repeteixin, i que les actituds positives es fomentin. I això pel bé dels nens i nenes, i joves, que avui estan sent tractats d’alguna malaltia o trastorn, hospitalitzats o no. Per ells i elles, la meva filla i jo no tenim cap problema de posar-nos davant la càmera i parlar. I sumar el nostre testimoni al d’altres que s’aniran recollint els pròxims mesos.

Òbviament, el treball només està començat. En aquest article vull fer una pinzellada per compartir algunes coses que vam respondre a un breu esquema: presentar-nos i pràctiques que no ens han ajudat. Al proper número de L’Agulla parlaré de les pràctiques que ens han ajudat i de tot el que hem après.

Presentació

La meva filla es va presentar així davant de càmera: “Hola, sóc l’Elisenda, tinc 18 anys, estic molt contenta perquè estic acabant segon de Batxillerat, a l’institut em sento molt bé, he fet bones amigues, trec molt bones notes i aviat em presentaré a la selectivitat per entrar a la Universitat. Però no sempre ha estat així. Participo en aquest projecte per ajudar a qui pugui estar vivint el que jo he viscut. I m’ofereixo, si cal, per donar el meu testimoni, no només en aquest vídeo, sinó a través de xerrades que feu el Departament d’Ensenyament. Això és una cosa que m’importa molt, ajudar a qui pugui estar patint el que jo vaig patir”.

Jo em presento i explico el cas de la meva filla. Actualment té reconeixement d’Altes Capacitats (per dos hospitals públics) i alhora, reconeixement de Grau de Discapacitat per part de la Generalitat, per aquelles discapacitats que en diuen “invisibles” (=incompreses) però que existeixen. A l’escola de primària, era feliç però era diferent, i a cinquè i sisè de primària va patir bulling i li va afectar molt emocionalment. A l’ESO va anar molt bé, va fer amistats, treia bones notes. Però a tercer d’ESO va emmalaltir. Es va barrejar malaltia física i trastorn mental. Vam començar peregrinació i derivacions de serveis i hospitals, fins que durant tres anys de tractament i ingressos, els equips de l’Hospital de Sant Joan de Déu i l’Hospital comarcal de Mataró podem dir que ens van salvar la vida. A tot això, els estudis d’ESO van penjar d’un fil, i va poder reenganxar-se gràcies a l’aula hospitalària, l’Escola d’Adults (amb un permís especial d’Ensenyament), i finalment, l’institut. En aquest trajecte, algunes actituds de professors/es van ajudar molt. Altres, van perjudicar i fer mal. Tant és així que va ser la professora de l’aula hospitalària i la doctora que la portaven a l’hospital, les que van contactar amb Ensenyament per demanar ajuda, donat que les recomanacions que feien a l’escola on cursava l’ESO eren poc ateses o ignorades, amb el perjudici emocional i vital que li comportava.

Exemples de pràctiques que no han ajudat

  • “M’han oblidat. Per ells, ja m’he mort”. Amb un llarg ingrés a l’hospital i poca assistència a classe “normal”, només classe a l’hospital, l’hospital i l’EAP van demanar a l’escola: “No toqueu per res la seva taula de classe, no la canvieu de lloc, que l’entorn sigui el més igual possible quan torni”. Situació: Torna a classe després d’una llarga absència i troba totes les taules amb una nova distribució i el seu pupitre, amb les seves coses, sol, separat i arraconat a la paret. Resultat: Crisi d’ansietat. “M’han oblidat”. “Per ells ja m’he mort”. Quan ho sap la doctora de l’hospital es posa les mans al cap, no s’ho pot creure… havia avisat i no s’ho han pres seriosament! Ara costarà molt que torni a classe i combini aula hospitalària i escola els dies que no està a l’hospital. Jo encara la recordo a casa plorant hores seguides. Professors: Feu cas als professionals, encara que no us sembli important el que us diuen!
  • Els deures d’estiu ingressada a l’hospital. Jo crec que aquest cas és el més increïble vist des de fora, si no fos perquè tenim els testimonis de l’EAP del Departament d’Ensenyament i de l’equip de l’hospital. Acaba el curs estant ingressada i, òbviament, no ha assolit els objectius del tercer d’ESO. Per acabar-los d’assolir, cada professor/a dona al tutor els deures per a l’estiu de la seva assignatura. Recullo els deures a l’escola, i ho trasllado a la doctora i la professora de l’hospital. Amb l’excepció de dos dels vuit professors d’ESO, que han fet una tria d’exercicis, en la majoria de deures de recuperació, el volum de feina és tan gran que doctora i professora de l’hospital comptabilitzen, aproximadament, les hores que caldria per fer-ho tot. Resum: ni fent 10 hores diàries a l’aula hospitalària tot l’estiu tindria temps d’acabar-ho. “Això no ens havia passat amb cap centre educatiu de la comarca”, em diu la doctora… A l’hospital li diuen a la meva filla que no es preocupi, que a l’aula de l’hospital aniran fent a poc a poc el que pugui. Però el mal ja està fet: té una angoixa immensa, ella estava acostumada a treure bones notes, a fer la feina que li demanen i vol passar de curs… La qüestió provoca angoixa tot l’estiu i no ajuda gens en la seva millora mèdica. Per cert, els dos professors que han mirat amb cura els deures que posaven, són els únics d’adreçar-li una nota humana a la primera pàgina de les feines, amb una mica d’afecte: “Desitjo que et vagis recuperant. A poc a poc veuràs que ho pots fer.” “Tenim ganes de veure’t a classe amb nosaltres”. Una mica d’oxigen enmig de la indiferència i la fredor dels altres.
  • Passar de curs. La recomanació de l’hospital és no desvincular-la del seu grup de classe a l’ESO, amb el qual se sent bé, i que malgrat no haver assolit els objectius del programa educatiu, passi de curs. Aquesta recomanació la fan directament des de l’hospital a l’escola i el tutor es nega en banda. Nosaltres ho vam saber després. Des de l’hospital demanen la intervenció de l’EAP, del Departament d’Ensenyament, que acudeixen a l’hospital a interessar-se pel cas, i després, insisteixen amb l’escola. Finalment s’imposa el criteri d’Ensenyament i de l’hospital, al del tutor en qüestió. Passa de curs amb el seu grup. La meva filla explica: “Jo sé que el tutor ho feia amb bona intenció perquè volia que assolís els coneixements del tercer d’ESO, però si m’arriben a separar del meu grup, jo no hagués tornat a estudiar, tenia por”. Afegeix amb rotunditat: “La prioritat no és l’ensenyament, sinó que la persona es refaci, que l’alumne no es suïcidi”. “Tenia molta por i inseguretat. No era el moment de fer-me repetir”. I jo dic: “Si us plau, escolteu-vos entre professionals. Entenc que a un pare o una mare potser no ens vulgueu escoltar… però a un metge/essa d’un hospital públic…? a un psicopedagog d’Ensenyament…? Heu de veure l’EAP com uns professionals que ajuden a l’escola o l’institut, no com un enemic que ve a decidir què feu a l’aula.”
  • Tractar l’alumne com si fos la malaltia. D’això hi ha molts exemples, però n’esmentaré un. Diu la meva filla: “Creuen que ja no puc fer res o que sóc tonta”. “Donen una feina de literatura, molt interessant, a tota la classe. Sense preguntar, la professora pressuposa que jo no puc fer-la i me’n dona una de diferent, molt elemental. Em poso a plorar. Tremolo. Brot d’ansietat. Surto de classe. Després parlo amb la professora amb calma. M’ha fet mal que prejutgés que això jo no ho podia fer. Després d’una llarga conversa sobre literatura, ella em diu, en positiu: “No em pensava que eres així”: I jo em pregunto: “I com et pensaves que sóc? Què t’han dit de mi? Sóc un diagnòstic escrit en un paper? Una nena malalta? O una persona a la qual li pots preguntar: Et veus amb cor de fer aquest exercici?” “Sóc una persona, no una malaltia”, conclou la meva filla.
  • El bulling. El bulling no ens va coincidir en el temps amb la malaltia, va ser abans, a Primària. Les víctimes acostumen a ser alumnes més sensibles, diferents per algun motiu (orientació sexual, trastorns del desenvolupament…), o alumnes amb altes capacitats que als altres els semblen “rarets”. Et sembla increïble que, davant del patiment del teu fill/a, el professor minimitza o nega la situació. O pitjor encara: fa sentir culpable l’alumne. Es va acabar en canviar de centre i mai més ens hi hem trobat. El que em preocupa, coneixent l’experiència d’altres pares, és que els casos es tapen a l’escola i no arriben a Ensenyament, i per tant, no hi ha opció que intervingui algun professional més qualificat o amb més experiència que el professor/a que es troba amb aquesta situació. Un consell per a pares? Si no us fan cas a l’escola, si ho tapen o minimitzen, demaneu ajuda als Serveis Territorials d’Ensenyament. En principi, no atenen els pares però insistiu i no pareu fins a ser escoltats per algun professional.

Com a conclusió per a mestres i educadors

Escolteu els altres professionals (els metges, psicòlegs, professors d’aules hospitalàries…), ateneu a les recomanacions de l’EAP (no ho visqueu com una intrusió del Departament d’Ensenyament a la vostra feina), mireu i tracteu amb empatia l’alumne que està patint, i sigueu sensibles i atents amb els més febles.

Veureu que he explicat tot això sense cap rancúnia. I encara menys rancúnia i més bondat veuríeu en la meva filla. No porta a res. Voldríem només que les coses milloressin i que no hi hagi alumnes que quedin fora del sistema educatiu volent estudiar. No són alumnes que puguin anar a un centre d’Educació Especial (hi ha casos d’altes capacitats!) però sí que necessiten en algun moment atenció especial. Tant de bo hi hagués almenys un institut per comarca per atendre’ls només a aquests casos especials. Al proper número faré la segona part de l’article amb aquelles pràctiques positives que han vingut del professorat i directors/es dels centres, i del Departament d’Ensenyament, i que han ajudat. Com un petit avanç, cito frases de la meva filla en la gravació del vídeo:

“Els professors em veuen com a persona, no com un diagnòstic mèdic”

“M’he sentit escoltada i respectada”

“La professora m’exigeix molt, i alhora m’ajuda a creure en mi mateixa”

“Quan em trobo malament, hi ha una actitud positiva i no de drama”

“M’agrada que ens tractin i exigeixin a tots per igual, però sent flexibles quan és necessari”

“Del meu pas per l’hospital he conegut molts nois i noies patint per moltes circumstàncies diferents, i he aprés a no jutjar. Les aparences enganyen. Pot semblar que no tens res i patir molt. Necessitem ser escoltats i compresos.”

Maria-Josep Hernàndez

Continuació

La UEC del Centre Educatiu Esclat

Fa dotze anys que dirigeixo el Centre Educatiu Esclat. És una entitat sense afany de lucre que promou diversos projectes per a infants, joves i adults de la ciutat de l’Hospitalet. Un dels projectes que realitza és la UEC (Unitat d’Escolarització Compartida). És un recurs educatiu que lluita contra l’absentisme i el fracàs escolar. Tenim 54 places en conveni amb el Departament d’Ensenyament i amb l’Ajuntament de la ciutat. Treballem amb adolescents que, per diverses raons, no poden continuar la seva escolarització obligatòria a l’institut. Per tant i d’entrada, alumnes difícils, diríem… En canvi el que voldria expressar en aquest espai és el gran projecte pedagògic que ens permet gaudir a tots plegats, educadors/es i alumnes, i al mateix temps créixer, madurar i obtenir un graduat en secundària, que a priori semblava molt difícil.

Els eixos metodològics que fan possible aquest projecte educatiu són tres:

Una adaptació curricular centrada en una diversitat gran de tallers, els continguts dels quals recullen el currículum bàsic de l’ESO. Aquesta adaptació curricular ens permet uns canvis en el procés d’ensenyament-aprenentatge, imprescindibles per a aconseguir els objectius proposats:

  • Els tallers permeten crear un clima de treball on els adolescents s’hi senten còmodes: l’organització, la maquinària, el propi local, i les relacions que s’estableixen contribueixen a assolir aquest objectiu. Els alumnes s’incorporen als tallers com a “aprenents”, sota el guiatge del mestre de taller, i amb l’ajuda constant del seu tutor/a. L’adolescent a poc a poc canvia el seu rol i els aprenentatges que va fent comencen a interessar-li cada vegada més.
  • L’aprenentatge basat en la manipulació és un altre element important. En els tallers l’alumne aprèn de la seva pròpia experiència. Es comença “fent” i s’aprèn “fent”. És feina de l’educador/a afegir-hi els elements més reflexius que porten a saber el “perquè”.
  • L’adaptació curricular possibilita també un canvi en la percepció que tenen de si mateixos, transformant el seu negativisme de base, el seu fracàs (“jo no ho sé fer”) en expectatives positives de futur. Propiciar experiències d’aprenentatge satisfactòries, on els adolescents comproven que són capaços d’aprendre, és imprescindible per a assolir l’èxit educatiu.

La tutoria és un altre element fort del nostre projecte educatiu. Una tutoria que cerca la relació personal amb els nois i noies, acompanyant constantment. És per això que el tutor/a segueix l’alumne al llarg de tot l’horari escolar.

L’aprenentatge servei (APS) és el tercer element. És una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un únic projecte ben articulat en el qual els participants aprenen alhora que treballen en necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo.

Es parteix d’una concepció de l’aprenentatge basada en l’exploració, l’acció i la reflexió per destacar l’aplicabilitat i utilitat del coneixement.

Conclusions

La UEC és una veritable oportunitat per a molts adolescents que necessiten una forma d’aprendre diferent. En aquest sentit és un repte per als educadors/es, ja que cal ensenyar també d’una forma diferent. La UEC és un espai on es possibilita d’una forma natural l’atenció a la diversitat, l’atenció a cada alumne perquè tots som diferents. Des de sempre la UEC ha treballat amb aquestes “noves metodologies” que, efectivament, possibiliten l’èxit d’un grup d’alumnes, exclosos del sistema educatiu “normalitzat” i destinats al fracàs. Caldria fer una seriosa reflexió sobre la necessitat de crear espais educatius plurals i diversos, on les diferents propostes d’ensenyament-aprenentatge siguin vistes com espais d’inclusió i facilitadores d’itineraris educatius reeixits.

Mercè Basté