Com viuen els joves la sexualitat?

Abordar la manera en què un grup tan gran i divers com els joves viuen la sexualitat és una tasca difícil perquè es tracta d’experiències molt personals que varien en funció de factors com, per exemple, el gènere, l’edat o la cultura. Per començar, cal definir alguns conceptes relacionats amb la sexualitat. Podríem fer un glossari tan llarg com aquest article, per tant, ens limitarem a dos conceptes que considero fonamentals per entendre la sexualitat: la identitat de gènere i l’orientació sexual.

Segons la guia pedagògica Dibuixant el gènere, la identitat de gènere és el gènere amb el qual una persona s’identifica: dona, home, ni una cosa ni l’altra… En la nostra societat, el gènere s’assigna als nadons en funció del sexe amb el qual neixen. Si tenen penis, es consideren nens i, si tenen vulva, es consideren nenes. Les persones que s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer, són cisgènere, mentre que les persones que no s’hi identifiquen, són trans.

En canvi, l’orientació sexual la defineix el gènere de les persones que ens atrauen sexualment i/o romànticament. Si ens atrauen persones de diferent gènere, som heterosexuals. Si ens atrauen persones del nostre mateix gènere, som homosexuals. I, si ens atrauen persones de tots dos gèneres, som bisexuals. No obstant, el gènere no és binari, és a dir, hi ha persones que, com hem dit anteriorment, no s’identifiquen com a dones ni com a homes. Per tant, existeixen molts altres conceptes que defineixen identitats i orientacions sexuals més enllà de les que hem dit.

En relació a la identitat de gènere i l’orientació sexual, penso que hi ha dues qüestions fonamentals que tothom hauria de tenir en compte a l’hora d’interactuar amb altres persones. Per explicar la primera, ens hem d’imaginar un gat dins d’una capsa. Si heu conviscut amb un gat, sabreu que els agrada molt ficar-se en capses i que s’hi poden estar molta estona. No obstant, és possible que, si heu intentat ficar-lo vosaltres dins la capsa, hagueu observat que en sortia d’un salt de seguida que podia. Doncs passa el mateix amb les persones i les etiquetes. Ens podem trobar molt de gust amb una etiqueta amb què hem decidit identificar-nos, però no ens agradarà que una altra persona ens posi cap etiqueta perquè no ha estat la nostra decisió.

La segona qüestió és la bola de vidre. De vegades sembla que tenim una bola de vidre que ens diu l’orientació sexual de les persones i sovint, quan afirmem l’orientació sexual d’una persona que mai ens ha dit què li agrada, intentem raonar la nostra predicció amb arguments que poc o res tenen a veure amb l’orientació sexual, per exemple, les seves aficions o la seva manera de vestir. Doncs no. El fet que una noia sigui molt “masculina” no vol dir que li agradin les dones, de la mateixa manera que el fet que una noia sigui molt femenina no vol dir que li agradin els homes. Cal que deixem córrer la idea que l’orientació sexual de les persones és quelcom que es pugui endevinar per la seva manera de ser o per les coses que els agrada fer, i cal deixar de donar per fet que “la majoria” de persones són heterosexuals.

Dit això, com hem dit al començament, no es pot generalitzar sobre la manera en què els joves vivim la nostra sexualitat perquè és segur que molts i moltes joves no es sentirien identificades amb aquestes generalitzacions. En la meva experiència com a jove i com a persona que treballa amb joves, hi ha joves que estan molt posades en tots aquests temes i que tenen molt clar el que busquen en una relació sexual i/o romàntica i el que no. Però també hi ha joves que no tenen clara la seva identitat de gènere o la seva orientació sexual, que la tenen clara però no s’hi senten còmodes, que no saben expressar què els agrada o què volen quan tenen relacions sexuals, etc. No obstant, crec que estem avançant cap a millor, només cal que ens mantinguem alerta per no perdre el que ja tenim guanyat.

Maria Outomuro

I els joves, què?

Durant les últimes setmanes no han faltat a cap mitjà de comunicació les referències a l’onada de Covid-19 que està afectant, aquest cop i principalment, a la gent jove. Els judicis morals i la culpabilització han seguit de manera quasi immediata totes aquestes notícies, però no ha estat el primer cop que la culpabilització i els joves s’han trobat; jo mateixa he escoltat a molta gent dir que la causa d’algunes de les onades que s’han donat al llarg de la pandèmia han estat únicament responsabilitat dels joves. I s’ha de parlar de responsabilitat col·lectiva, quelcom que ha estat clau per fer front a una pandèmia mundial com la que estem vivint, no només exigida als joves sinó al conjunt de la societat.

Però és injust que, ara que la onada de Covid-19 està afectant el jovent, s’assenyali només a un grup com a irresponsable i culpable, quan d’irresponsabilitat n’hi ha hagut de totes les edats i en tots els àmbits. Potser culpar a la gent jove sempre ha estat el més senzill, molt més senzill que obrir un debat sobre com els trastorns mentals, l’ansietat, la depressió o els trastorns alimentaris, entre els més destacats, han incrementat entre els adolescents i joves, molt més senzill que intentar obrir les universitats per a restablir la normalitat o semi normalitat acadèmica, molt més senzill que donar solucions a l’augment de l’atur juvenil. Si es parla dels joves per culpabilitzar-los, també cal parlar de tots aquests altres temes que han quedat al marge del debat públic.

La universitat va ser de les primeres coses que van tancar, no només al març de 2020 quan la pandèmia de Covid-19 estava descontrolada, sinó també a l’octubre del mateix any quan escoles i instituts reprenien amb cautela l’activitat docent. I pot tenir sentit que es tanqui la universitat per evitar, sobretot, la mobilitat. Però un cop es va tancar la universitat a l’octubre, i tenint en compte que tampoc havíem pogut fer docència la meitat del curs 2019-2020, ja no se n’ha tornat a parlar. I fer un curs universitari sencer des de casa amb totes les limitacions que això suposa, comptant, a més, el període del confinament anterior, acaba perjudicant molts àmbits diferents; no només les relacions socials o la vida universitària, també la pèrdua d’un ritme de vida i d’uns hàbits a la qual cosa s’hi suma el cansament que s’ha anat acumulant, el cansament de la incertesa i de les nul·les propostes per reprendre, d’una manera o d’una altra, la normalitat. Hi ha estudiants que sí que van acabar tornant a les aules i n’hi ha d’altres, com en el meu cas, que vam acabar asseguts a l’escriptori de casa comentant i compartint, tant amb professors com amb alumnes, el desgast que ha suposat aquest curs anòmal.

Carme Palacios Prados

Salut mental: parlem-ne (en pandèmia o sense)

Ara que amb la vacunació, cada cop més estesa, comencem a veure llum a la sortida del túnel d’aquesta pandèmia, podem prendre consciència dels efectes devastadors que està tenint a la nostra societat. Sóc del parer que no tot és sempre negatiu, i que alguns aspectes d’aquesta situació ens poden aportar aprenentatges personals i socials. Però és cert que deixarà molt de dolor: per les persones mortes, pels qui s’han quedat i no han pogut estar al costat dels familiars que han perdut, pels qui tenen seqüeles de salut arran de la COVID-19, pels qui s’han quedat sense feina i sense perspectives i pels qui, per tots aquests motius o d’altres, o potser sense motiu aparent, els ha afectat la salut mental.

De salut mental se’n parla poc. De fet, cal dir que dels aspectes fonamentals de la persona humana gairebé no se’n parla ni socialment ni en família, o bé directament són tabú: la mort, la sexualitat, les emocions… aspectes essencials de la nostra existència massa vegades queden soterrats, com si no hi fossin. De petits no se’ns en parlava i de grans poques vegades en parlem obertament, o, si nosaltres ho fem, semblem estranys als altres. Aquí també hi entra la salut mental. Per això, el fet que la pandèmia hagi posat a primera plana la salut mental i se’n parli, és mínimament positiu.

Però la realitat és la que és, i no és positiva. En molts casos, la situació ha fet aflorar patologies mentals preexistents, i en d’altres, directament, les ha causat. La revista científica Psychiatry Research ha estudiat l’impacte mental de la irrupció del SARS-COV-2. Es tracta d’un estudi a nivell mundial, basat en 2.189 articles científics i 55 investigacions amb una mostra poblacional de 200.000 persones de diversos països. Mostra que la prevalença del trastorn per estrès posttraumàtic va situar-se al 22%, la depressió en un 16% i l’ansietat va arribar al 15% de la població. En el cas de l’estrès posttraumàtic suposa cinc vegades més d’afectació en la població, l’ansietat es va quadruplicar i la depressió va triplicar els casos. I és que la inquietud per quedar-se sense feina, per contagiar-se, els morts diaris, els drames de famílies senceres, les persones desemparades, la soledat… tot ha deixat seqüeles, així com també s’ha vist un increment del consum de drogues i alcohol, amb l’estigma i desatenció que ha suposat per a les víctimes d’aquestes addiccions.

Vull posar el focus en els més joves, perquè s’ha parlat més per culpabilitzar-los (per disbauxes que han estat minoritàries) que no pas com a persones que han patit. Una xifra: Han augmentat un 47% les urgències per trastorns mentals d’adolescents a l’Hospital de Sant Joan de Déu durant el primer trimestre del 2021, en comparació amb el mateix període de l’any passat. En la presentació de l’informe FAROS de l’hospital, la cap de l’Àrea de Salut Mental, Montse Dolz, va destacar l’impacte en els adolescents de l’aïllament causat pel confinament, l’estrès per les dificultats econòmiques o els traumes no resolts, la disminució d’hàbits saludables, la reducció de la sociabilització o els traumes per no poder acomiadar i fer el dol per la pèrdua d’éssers estimats. A més, en l’últim any han crescut un 25% les consultes per trastorns de la conducta alimentària als centres de salut mental infantil i juvenil de Catalunya i a Sant Joan de Déu, les derivacions per anorèxia, bulímia o trastorns per afartament s’han duplicat.

Però del que menys es parla (perquè és tabú també, perquè es fa veure que no existeix, i perquè es culpabilitza víctimes i familiars) és del suïcidi o dels intents de suïcidi. A Sant Joan de Déu en l’últim any s’han duplicat els intents de suïcidi atesos a Urgències: si en l’any abans de la pandèmia Sant Joan de Déu va atendre 101 casos d’intents de suïcidi d’adolescents, entre desembre del 2020 i el febrer de 2021 se n’han registrat 206. Us recomano la presentació de l’informe FAROS de Sant Joan de Déu (i us el podeu descarregar i llegir-lo). Per prevenir i detectar de manera precoç els problemes de salut mental entre nens i adolescents, Sant Joan de Déu ha presentat un decàleg amb consells per detectar aquests trastorns.

Tot plegat ha arribat en un context de sistema sanitari que ha tingut sota mínims, durant molts anys, l’atenció en salut mental. Quan un metge o metgessa de capçalera veu un pacient greu, a qui no pot atendre només des del CAP i que cal derivar-lo a psiquiatria (almenys per a una visita de valoració), pot trigar mesos en tenir la cita… i possiblement acabarà a urgències el dia que s’agreugi molt la situació. Hi ha hagut crides desesperades de pares i mares per xarxes socials, amb fills a la vora del suïcidi per problemes de salut mental desatesos. I això no és nou.

Invertir en salut mental d’infants, adolescents i adults és salvar vides, i també, dit en termes econòmics (que els gestors entenen més) suposaria estalviar en salut pública en anys futurs. Perquè les seqüeles mentals acaben sent físiques, i cada cop més metges ho reconeixen. O qui no sap de persones que han patit seriosament a nivell mental i emocional, que més endavant s’han trobat patint un càncer o una altre malaltia greu…?

Maria-Josep Hernàndez

Botellots / Empremta Co4

En els mitjans, s’ha anat evolucionat en les reflexions sobre els botellots. Primer s’ha culpabilitzat el joves, a les administracions i a les forces d’ordre públic. Després s’ha proposat que s’obrissin els locals nocturns de lleure, ja que això, suposadament, evitaria els botellots al carrer. A Madrid es van obrir tals locals i seguien les grans concentracions de joves als espais públics, bevent alcohol i ballant. És més barat gaudir de la festa així que no pas als locals tancats, que són un negoci que lucra a empresaris. Mes endavant s’ha fet una reflexió més profunda, fent notar la infiltració de delinqüents que realitzen actes vandàlics, i la influència de l’alcohol amb molta part dels joves. I finalment en una observació molt encertada que va més a l’arrel del problema, es parla d’una generació frustrada, que encadenen diverses crisis i que se’ls nega el treball, l’accés a un habitatge digne, i el lleure que ocasiona la necessària relació social, tot d’elements bàsics pel seu procés de desenvolupament.

Caldria anar encara més a fons. Els botellots venen de lluny, es produeixen ben bé des dels anys vuitanta del segle passat. Són un tipus de lleure de cap de setmana, de beure molt i barrejant diversos tipus d’alcohol i amb drogues, quan durant la setmana molts joves no estan acostumats ni a prendre una copa de vi. Potser la meva generació (soc nascut el 1950) vam tenir també la sort de trobar grups i persones que ens feien interessar per altres formes de divertir-nos, de relacionar-nos, de tenir un projecte de vida. Després han vingut les drogues, els còctels, les pastilles de disseny, que es distribuïen al carrer i en el locals de lleure nocturn. S’ha copiat un model de diversió més anglosaxó i nord-americà, que s’ha fet hegemònic de la mà de la nova etapa de globalització del capitalisme. Aquest sistema assassí de la vida i de la terra, destrueix consciències que poden ser perilloses pel seu esperit crític, i evita que els joves, creatius i àgils, el posin en qüestió.

Però, ¿per què molts joves troben, com a forma de gaudir, la beguda alcohòlica, i ingerir drogues? I la resposta és que hi ha molta alienació, molta insatisfacció i molta ràbia acumulada per no sentir-se valorats.

Per tant, cal un treball decent i una vivenda digna, cosa que no interessa a l’elit capitalista. I cal denunciar els negocis del lleure per a joves, que els escuren els butxaques, per tapar la presa de consciència sobre les seves insatisfaccions, per evitar les crítiques al sistema.

Si no es plantegen aquestes qüestions, de les quals tots en som responsables, seguiran havent-hi botellots i seguiran les administracions proposant més seguretat Amb més policia no s’arreglen aquests problemes. Ens encaminem vers una societat on cada cop més la coerció i l’autoritarisme avancen en detriment del consens, que és la dimensió més democràtica. A la policia se li demanen uns comportaments dels quals ella mateixa al final n’és víctima. ¿Com es pot sostenir una societat amb porres, tanques, controls, prohibicions i més normatives, si no es treballa el consens basat en les conviccions i en l’ètica del respecte, la cultura de la pau i el diàleg?

La crisi d’autoritat també influeix en tot plegat. En un país que hem estat quaranta anys en una dictadura, no és fàcil valorar l’autoritat en el bon sentit de la paraula, com a servei a la comunitat. Fa temps que molts pares i mares no saben com equilibrar l’afecte i el posar límits als fills (actitud bàsica de l’autoritat) i els protegeixen massa. Fa temps que les institucions, els polítics, els lideratges, les escoles, les universitats, al costat de bons testimonis, han ofert també referents negatius, i corruptes. Tot això construeix unes generacions amb pocs límits clars, amb pocs referents positius. Ara bé, criticar o culpabilitzar, com han fet alguns polítics, a altres polítics de posicions contràries, que per haver anat a una manifestació legítima i legal, es minva l’autoritat, és barrejar comportaments que no tenen res a veure. Una cosa és una posició política que es manifesta pacíficament i legítima i una altra un conjunt de pràctiques molt complexes del món juvenil.

Els joves estan en un procés bàsic de construcció de les identitats i per això és fonamental la comunicació i crear sentit de pertinença a través de participar de grups, associacions, i moviments. Així és com es poden canalitzar les ganes d’acció, en un projecte de vida humà i alliberat que ajudi a prendre consciència realista de la situació en què es troben i de la societat i conèixer alternatives personals i socials per implicar-s’hi. Així, no necessitarien tant omplir els seus buits amb les llàgrimes etíliques. Així es faria un bé a ells mateixos, als altres i a la societat. Única forma de fer camí de felicitat i de vida autèntica.

Ara bé: per a tot cal un esperit, un sentit, unes conviccions, un motor de vida. Les grans savieses de la humanitat, les grans tradicions religioses i espiritualitats i cosmovisions humanistes poden aportar-lo. Al capitalisme no li interessa que siguin conegudes, ja que són crítiques a l’individualisme, al tecnocratisme, i al materialisme possessiu innats en el sistema que ens vol dominar.

És urgent un moviment de joves interreligiós i interconviccional que, protagonitzat per ells, es fonamenti en l’ètica i espiritualitat comunes d’aquestes tradicions religioses, espirituals i humanistes (en diàleg entre elles) a les quals s’hi ajunti i empelti l’ecologisme, el pacifisme i el feminisme. Justícia i Pau està promovent un moviment d’aquest estil en la proposta Co4 (Consciència, Constància, Coherència, i Compromís) –contra el Co2, Co 4– amb un fort component ecològic, feminista i pacifista. I aquí en aquestes pàgines teniu alguns exemples concrets d’aquest projecte que es va realitzant.

Quim Cervera

Reflexions d’una jove, no tan jove

Quan una persona és militant de la JOC (Joves Obrers Cristians), passa per moltes etapes: la de “Jo de moment només soc militant de base”, la de “La meva acció passa pels estudis/feina i no em puc implicar en l’organització del moviment”, la de “Vull fer un servei al moviment i implicar-m’hi a fons”… Actualment la meva etapa és: “Ara que ja tinc trenta anys i no soc tan jove, ha arribat el moment que em plantegi deixar el moviment”. Com que hi ha més gent a la JOC en aquesta situació, hem decidit reunir-nos per compartir les inquietuds que tenim i reflexionar sobre el nostre pas pel moviment.

Vaig començar la militància a la JOC el 2008 i des de llavors les coses han canviat molt. El Pla Bolonya i l’impacte de la crisi econòmica amb la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors fan que l’actitud dels joves davant dels estudis hagi canviat. Per a molts dels meus companys universitaris les bones notes són gairebé una obsessió. Els smartphones ens mantenen connectats constantment i, a la vegada, les xarxes socials ens allunyen del contacte cara a cara. Però també hi ha molta mobilització en relació amb el canvi climàtic, el feminisme i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Tot plegat se suma al fet que cada vegada veiem més joves que consideren la figura de Jesús com un referent i model a seguir, però que no es consideren creients. I també trobem joves que es consideren creients, però que per certs prejudicis o incoherències dins de l’Església, no se senten part de la comunitat cristiana.

Explicada d’aquesta manera, la situació sembla excessivament complexa; però la gràcia de poder fer una reflexió com aquesta en un moviment com la JOC és que posa l’accent en el procés i el creixement personal. És veritat que actualment els joves tenen una situació complicada; constatem que les condicions de vida de molts d’ells està en contradicció amb el Regne de Déu. Però hi ha un element capaç d’aportar-los esperança i empenta: la descoberta del Jesús quotidià, del que actua en les petites coses i a través de les persones, el “Jesús amic” (tal com dirien els consiliaris). I dic que és un element clau perquè en molts casos va acompanyat també d’un moment de maduració personal. Quan parlo de descoberta no em refereixo a un moment d’il·luminació similar a l’eureka d’Arquimedes, sinó a una descoberta gradual, a un procés que ajuda a tenir una fe més aterrada, que mostra que la fe i la vida van lligades.

De tots els elements que ajuden a aquesta descoberta, en destaco quatre. El primer de tots són els referents, persones de qualsevol edat amb vivències similars a les nostres i amb capacitat de verbalitzar-les des del punt de vista cristià; algú que ajudi a crear ponts amb la nostra vida. El segon és la necessitat de tenir diàlegs o debats amb aquells diferents de nosaltres. A través del diàleg aprenem a crear discurs i també descobrim les pròpies incoherències. El tercer element és el silenci i la pregària, precisament perquè no sempre es poden corregir les incoherències, així que haurem d’aprendre a viure amb elles i estar-hi en pau. I el quart i últim element és el dret a equivocar-nos. Dit d’aquesta manera sona estrany, però l’explicació és ben senzilla: aprenem a partir de l’assaig-error i és quan analitzem l’error que descobrim quina ha estat la nostra responsabilitat, què hem de millorar. Quan tenim la combinació dels referents, el diàleg, l’error, el silenci i la pregària és el moment de preguntar-nos: ¿I en tot això que has viscut, quina ha estat la presència de Jesús?

Així doncs, i ja que acabo la militància a la JOC, ¿on he descobert jo la presència de Jesús? Per un costat, en els que m’han acompanyat en el meu procés i han tingut la paciència de deixar que m’equivoqui per créixer al meu ritme. I per l’altre en els militants de la JOC que m’encomanen la seva empenta, que em qüestionen des de l’amor i que no deixen de sorprendre’m cada dia.

Maria Guarch

Joventut sense Déu. Ödön von Horváth.

Joventut sense Déu. Ödön von Horváth. Traducció: Anna Soler. Pròleg: Ramon Farrés. Editorial Fonoll, Juneda, 2018. Pàgines: 173. Preu: 16 euros

S’està editant força material, tant en format de novel·la històrica com de documents i articles, sobre el període d’entreguerres i naixement del nazisme. ¿No deu ser pas que els temps que vivim hi tenen certa similitud?

L’autor, exiliat a París, va morir jove el 1938 i és més conegut per les seves obres teatrals. Ens descriu en aquesta petita novel·la com viuen diferents personatges en un temps en què el que diu la ràdio va a missa. El protagonista, un mestre de secundària, ha d’afrontar amb contradiccions l’esperit del seu temps, autoritari i excloent, que imbueix alumnes i pares.

Amb una trama interessant fins al final i un llenguatge singular i concís, ens planteja situacions d’aquells anys que avui anomenaríem d’exclusió dels diferents, menors sense sostre, desigualtats econòmiques, el coneixement utilitzat per manipular, silencis de la societat benestant…

Que el títol no ens confongui: el protagonista no creu en Déu perquè permet el mal; al final, però, apareix com un personatge més de la trama que podríem anomenar la consciència.

I tot això amb un estil molt característic, tal com assenyala Ramon Farrés en el pròleg citant un comentari de Peter Handke: «Com a purs jocs formals, encara puc suportar les obres de Brecht, com a rondalles irreals però commovedores, perquè em mostren la simplicitat de l’ordre que no existeix. M’estimo més Ödön von Horváth amb el seu desordre i la seva sentimentalitat no estilitzada. Les frases confuses dels seus personatges m’esglaien, els models de maldat, de desemparança, de desconcert en una societat determinada es manifesten de manera més clara en Horváth. I m’agraden d’ell aquestes frases trastornades, que mostren els salts i les contradiccions de la consciència, una cosa que només podem trobar en Txèkhov o Shakespeare.»

Que gaudiu d’aquesta petita gran obra literària.

Jaume Roig

La música a través de Vozes

La Fundació Vozes és un projecte musical amb vocació social, fundat l’any 2005 per Pablo González a Barcelona. S’inspira en el Sistema d’Orquestres Infantils i Juvenils de Veneçuela, una xarxa de 120 orquestres formades per 135.000 nenes, nens i adolescents sense recursos, fundat pel Mestre José Antonio Abreu, alguns dels quals acabaran integrant la prestigiosa Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Venezuela. El mateix Pablo González va formar part del Sistema: “La música me hizo descubrir un mundo completamente diferente, es tener contacto con la belleza, con la belleza de esa música, es saber que el ser humano a través de esa música y de otras artes, sin duda, llega bastante lejos y muestra su lado más noble”, reflexiona Pablo González.

Vozes ofereix formació musical gratuïta a infants, nois, noies i joves, dels barris dels Districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris. En total uns cinc-cents, organitzats en l’Orquestra Simfònica Internacional Vozes, l’Orquestra Simfònica Vozes, l’Orquestra Amadeus, l’Orquestra Beethoven, l’Orquestra Corelli, una Orquestra de guitarres, una Batucada, i una Orquestra d’infants amb diversitat funcional, una Coral infantil, una Coral de mares i pares i una Coral de seniors.

Explica Pablo González que “hay una parte de excelencia musical con ese rescate social, que cuando tú los unes se convierte en una altísima dignidad de la persona que pertenece a eso. Del Maestro Abreu aprendimos eso. Dar ese derecho de dar esa belleza a todos”.

Tant els qui es volen dedicar en un futur a la música, com els qui no, poden arribar a fer música d’una manera diferent de com s’acostuma a ensenyar i molt enriquidora. És un aprenentatge musical on tu personalment dins de l’orquestra, a partir dels reptes musicals que et donen, has d’evolucionar per arribar al nivell musical que t’exigeix la peça, i això només ho pots fer tu. I l’orquestra conjuntament va evolucionant.

Fem concerts a llocs molt diferents, a la seu del Districte de Nou Barris, per la Mercè, per la Festa Major i en dates assenyalades; a les festes majors dels barris de Sant Martí i Sant Andreu; a la Sagrada Família; al Tibidabo; al Museu Pau Casals del Vendrell; a Palamós a les “Nits Blanques”; a sant Andreu de Llavaneres; a Madrid i a Bilbao; participem cada any al Festival de Concerts Simultanis Simfònic. I anualment fem un concert on hi participa tot Vozes, a l’Auditori Fòrum CCIB de Barcelona. També hem fet intercanvis amb orquestres semblants a la nostra de Suïssa i de Venècia, Itàlia.

Hem rebut reconeixements i guardons, de l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Honor; el Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival Clam a Navarcles; i el darrer, el Premi Altaveu de Sant Boi.

A més de fer música es fa convivència, ens eduquen en el respecte, ens ajudem els una als altres, és una família. Es busca la pau i l’harmonia i els valors a través de la música, és un projecte molt proper a tots els que en formem part. No has de tenir estudis musicals previs per entrar-hi, la música és el mitjà de cohesió i d’acollida de totes les persones.

Bruna Lira Comín

Havent llegit “Christus vivit”

“Christus vivit” és no només una reflexió sobre els joves i sobre com l’Església els ha de tenir presents en la seva vida i acció pastoral. Com acostuma a fer, l’actual bisbe de Roma, sense deixar el fil temàtic central, fa enllaços amb altres temes importants que afecten la vida de les persones: la realitat de les migracions; l’escàndol de l’abús de menors i el clericalisme; l’opció preferencial pels més pobres i dèbils de la societat; el treball i l’atur… Els joves, que són al centre del document, tanmateix no apareixen com a tema: són els destinataris i els interlocutors d’aquesta carta que els adreça «amb afecte». De fet, que no són “tema” ho diu explícitament: «En realitat, “la joventut” no existeix, existeixen els joves amb les seves vides concretes». Per altra banda, al començament avisa que «en alguns paràgrafs parlaré directament als joves i en altres oferiré plantejaments més generals per al discerniment eclesial».

El document té nou capítols, dels quals només dos, els últims, estan dedicats als altres dos temes que eren en l’enunciat de la convocació del Sínode dels Bisbes: la vocació i el discerniment. Llegint l’exhortació queda clar que aquests dos temes hi són en tant que cada jove ha de trobar la seva pròpia vocació –crida a la santedat, reprenent la “Gaudete et exsultate”– i que a cada jove, i al conjunt de l’Església, li cal el discerniment per a descobrir la crida concreta que Déu ens fa i el camí que ens proposa.

De la mirada general a la “Christus vivit” també es pot constatar, una vegada més, que Francesc no cita només magisteri romà. Entre les notes a peu de pàgina hi trobem conferències episcopals diverses així com noms de bisbes. Igualment és de destacar que en les citacions no només hi ha magisteri sinó també altres referents importants. Una mostra més que a Roma hi tenim un bisbe en diàleg permanent amb els seus germans bisbes i amb el món. I amb les Esglésies germanes i les altres religions, aspecte que també apareix.

El document fa referència explícita a determinades aportacions fetes per joves en els treballs sinodals, en què es posa de manifest com l’Església és vista avui per molta gent: una Església que no és significativa per a la vida dels joves, la presència de la qual els és molesta i fins i tot irritant… El Papa reconeix que hi ha raons: escàndols sexuals i econòmics, per exemple. També recull la crítica a la insensibilitat envers els joves per part de capellans, a les homilies poc preparades i a la dificultat per donar raó de posicions doctrinals i ètiques. I afirma que els joves reclamen una Església que escolti i no condemni, que parli però no només entorn dels temes que «l’obsessionen».

Dels molts subratllats que he fet tot llegint el document, en comento alguns. El primer és que posa al centre de tot que «Jesús ha ressuscitat i ens vol fer partícips de la novetat de la seva resurrecció» (32). Ell, que viu, és font de vida i manté vius somnis, projectes, ideals, i «ens llança a l’anunci de la vida que val la pena».

He subratllat la frase que dóna títol al capítol tercer: «vosaltres sou l’ara de Déu». De seguida hi he sintonitzat, perquè una acció pastoral amb joves, o amb qui sigui, no serà bona si no es mira la gent, sigui jove o gran, com a protagonistes del moment present, com a subjectes, com a fills i filles de Déu, que els estima sense límits.

Tot i que com a títol «pastoral juvenil» només apareix en el capítol setè, penso que el gran gruix del document la té com a preocupació. Perquè la mirada que fa sobre els joves “en positiu”; l’anunci que els fa de l’amor de Déu, de la figura de Crist i de l’Esperit Sant; les invitacions al creixement i al compromís en els diversos camps de la vida; l’exhortació a viure arrelats; etc., són mostres de quines han de ser les actituds de l’Església per afrontar qualsevol pastoral juvenil. I aquesta és, al meu entendre, una gran aportació que fa aquesta carta.

Tanmateix, a l’hora de concretar –no pot ser d’altra manera en un document adreçat a totes les Esglésies, que són diverses i viuen en ambients culturals molt diversos–, no hi ha cap opció definida sobre quines estructures pastorals cal adoptar. Sí que esmenta algunes coses en què no s’ha de caure, com quan diu que «es tracta de no posar-los tants obstacles, normes, controls i marcs obligatoris a aquests joves creients que són líders naturals en els barris i en diversos ambients» (no queda clar a qui es refereix, qui és que posa aquests obstacles… ¿són les parròquies? ¿són els moviments? ¿som tots plegats, perquè ho volem tenir tot controlat? ¿…?). O quan parla de l’escola catòlica i adverteix de «l’escola convertida en un “búnker” que protegeix dels errors “de fora”» provocant una «inadequació entre el que s’ensenya als alumnes i el món en el qual els tocarà de viure».

Tinc molt més subratllats però no més espai. Acabo amb una frase que expressa molt bé, penso, el que pretén la “Christus vivit” i, en general, el papa Francesc. És relativa a una actitud pastoral fonamental: «la capacitat de trobar camins on d’altres només hi veuen muralles, l’habilitat de reconèixer possibilitats on d’altres només hi veuen perills. Així és la mirada de Déu Pare».

Josep Maria Romaguera Bach

Quan el professorat i Ensenyament acompanyen i ajuden davant la malaltia greu de l’alumne. I quan no (1)

Bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns

Amb un somriure de bat a bat entrem, mare i filla, a la seu de la nostra zona dels Serveis Territorials d’Ensenyament. Som una mena de “cas d’èxit”, de “prova superada” i, des del Departament, ens han demanat col·laborar en un projecte que veurà la llum el curs vinent. És una iniciativa de la professional que un dia ens va ajudar i acompanyar quan la meva filla va estar llargament hospitalitzada, i que va tenir un paper clau fent de pont entre hospital, aula hospitalària (on estudien els nens i joves ingressats a l’hospital), i centre educatiu. L’objectiu era que no perdés els estudis i, un dia, es pogués re-connectar, i vetllar, sobretot, perquè la qüestió dels estudis fos un ajut i motivació, i no pas un escull en moments de vivències duríssimes.

Ara, aquesta professional, ja no atén directament alumnat i famílies sinó que s’encarrega d’assessorar sobre casos complicats als professionals dels EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic del Departament d’Ensenyament) i de fer formació al professorat d’escoles i instituts. Ens anima a participar en un projecte que serà formatiu per als mestres, amb suport audiovisual, per fer entendre i visualitzar bones i males pràctiques en el món educatiu amb alumnes malalts, hospitalitzats i/o amb trastorns. No s’esmenten centres educatius en concret, l’objectiu no és “renyar” ni “premiar”. No ho vol fer com un dossier teòric, sinó partint de les vivències reals de joves que han passat i superat moments difícils, i també amb els pares que els hem acompanyat. Tot plegat, amb l’objectiu d’ajudar, per aconseguir que les actituds negatives no es repeteixin, i que les actituds positives es fomentin. I això pel bé dels nens i nenes, i joves, que avui estan sent tractats d’alguna malaltia o trastorn, hospitalitzats o no. Per ells i elles, la meva filla i jo no tenim cap problema de posar-nos davant la càmera i parlar. I sumar el nostre testimoni al d’altres que s’aniran recollint els pròxims mesos.

Òbviament, el treball només està començat. En aquest article vull fer una pinzellada per compartir algunes coses que vam respondre a un breu esquema: presentar-nos i pràctiques que no ens han ajudat. Al proper número de L’Agulla parlaré de les pràctiques que ens han ajudat i de tot el que hem après.

Presentació

La meva filla es va presentar així davant de càmera: “Hola, sóc l’Elisenda, tinc 18 anys, estic molt contenta perquè estic acabant segon de Batxillerat, a l’institut em sento molt bé, he fet bones amigues, trec molt bones notes i aviat em presentaré a la selectivitat per entrar a la Universitat. Però no sempre ha estat així. Participo en aquest projecte per ajudar a qui pugui estar vivint el que jo he viscut. I m’ofereixo, si cal, per donar el meu testimoni, no només en aquest vídeo, sinó a través de xerrades que feu el Departament d’Ensenyament. Això és una cosa que m’importa molt, ajudar a qui pugui estar patint el que jo vaig patir”.

Jo em presento i explico el cas de la meva filla. Actualment té reconeixement d’Altes Capacitats (per dos hospitals públics) i alhora, reconeixement de Grau de Discapacitat per part de la Generalitat, per aquelles discapacitats que en diuen “invisibles” (=incompreses) però que existeixen. A l’escola de primària, era feliç però era diferent, i a cinquè i sisè de primària va patir bulling i li va afectar molt emocionalment. A l’ESO va anar molt bé, va fer amistats, treia bones notes. Però a tercer d’ESO va emmalaltir. Es va barrejar malaltia física i trastorn mental. Vam començar peregrinació i derivacions de serveis i hospitals, fins que durant tres anys de tractament i ingressos, els equips de l’Hospital de Sant Joan de Déu i l’Hospital comarcal de Mataró podem dir que ens van salvar la vida. A tot això, els estudis d’ESO van penjar d’un fil, i va poder reenganxar-se gràcies a l’aula hospitalària, l’Escola d’Adults (amb un permís especial d’Ensenyament), i finalment, l’institut. En aquest trajecte, algunes actituds de professors/es van ajudar molt. Altres, van perjudicar i fer mal. Tant és així que va ser la professora de l’aula hospitalària i la doctora que la portaven a l’hospital, les que van contactar amb Ensenyament per demanar ajuda, donat que les recomanacions que feien a l’escola on cursava l’ESO eren poc ateses o ignorades, amb el perjudici emocional i vital que li comportava.

Exemples de pràctiques que no han ajudat

• “M’han oblidat. Per ells, ja m’he mort”. Amb un llarg ingrés a l’hospital i poca assistència a classe “normal”, només classe a l’hospital, l’hospital i l’EAP van demanar a l’escola: “No toqueu per res la seva taula de classe, no la canvieu de lloc, que l’entorn sigui el més igual possible quan torni”. Situació: Torna a classe després d’una llarga absència i troba totes les taules amb una nova distribució i el seu pupitre, amb les seves coses, sol, separat i arraconat a la paret. Resultat: Crisi d’ansietat. “M’han oblidat”. “Per ells ja m’he mort”. Quan ho sap la doctora de l’hospital es posa les mans al cap, no s’ho pot creure… havia avisat i no s’ho han pres seriosament! Ara costarà molt que torni a classe i combini aula hospitalària i escola els dies que no està a l’hospital. Jo encara la recordo a casa plorant hores seguides. Professors: Feu cas als professionals, encara que no us sembli important el que us diuen!

• Els deures d’estiu ingressada a l’hospital. Jo crec que aquest cas és el més increïble vist des de fora, si no fos perquè tenim els testimonis de l’EAP del Departament d’Ensenyament i de l’equip de l’hospital. Acaba el curs estant ingressada i, òbviament, no ha assolit els objectius del tercer d’ESO. Per acabar-los d’assolir, cada professor/a dona al tutor els deures per a l’estiu de la seva assignatura. Recullo els deures a l’escola, i ho trasllado a la doctora i la professora de l’hospital. Amb l’excepció de dos dels vuit professors d’ESO, que han fet una tria d’exercicis, en la majoria de deures de recuperació, el volum de feina és tan gran que doctora i professora de l’hospital comptabilitzen, aproximadament, les hores que caldria per fer-ho tot. Resum: ni fent 10 hores diàries a l’aula hospitalària tot l’estiu tindria temps d’acabar-ho. “Això no ens havia passat amb cap centre educatiu de la comarca”, em diu la doctora… A l’hospital li diuen a la meva filla que no es preocupi, que a l’aula de l’hospital aniran fent a poc a poc el que pugui. Però el mal ja està fet: té una angoixa immensa, ella estava acostumada a treure bones notes, a fer la feina que li demanen i vol passar de curs… La qüestió provoca angoixa tot l’estiu i no ajuda gens en la seva millora mèdica. Per cert, els dos professors que han mirat amb cura els deures que posaven, són els únics d’adreçar-li una nota humana a la primera pàgina de les feines, amb una mica d’afecte: “Desitjo que et vagis recuperant. A poc a poc veuràs que ho pots fer.” “Tenim ganes de veure’t a classe amb nosaltres”. Una mica d’oxigen enmig de la indiferència i la fredor dels altres.

• Passar de curs. La recomanació de l’hospital és no desvincular-la del seu grup de classe a l’ESO, amb el qual se sent bé, i que malgrat no haver assolit els objectius del programa educatiu, passi de curs. Aquesta recomanació la fan directament des de l’hospital a l’escola i el tutor es nega en banda. Nosaltres ho vam saber després. Des de l’hospital demanen la intervenció de l’EAP, del Departament d’Ensenyament, que acudeixen a l’hospital a interessar-se pel cas, i després, insisteixen amb l’escola. Finalment s’imposa el criteri d’Ensenyament i de l’hospital, al del tutor en qüestió. Passa de curs amb el seu grup. La meva filla explica: “Jo sé que el tutor ho feia amb bona intenció perquè volia que assolís els coneixements del tercer d’ESO, però si m’arriben a separar del meu grup, jo no hagués tornat a estudiar, tenia por”. Afegeix amb rotunditat: “La prioritat no és l’ensenyament, sinó que la persona es refaci, que l’alumne no es suïcidi”. “Tenia molta por i inseguretat. No era el moment de fer-me repetir”. I jo dic: “Si us plau, escolteu-vos entre professionals. Entenc que a un pare o una mare potser no ens vulgueu escoltar… però a un metge/essa d’un hospital públic…? a un psicopedagog d’Ensenyament…? Heu de veure l’EAP com uns professionals que ajuden a l’escola o l’institut, no com un enemic que ve a decidir què feu a l’aula.”

• Tractar l’alumne com si fos la malaltia. D’això hi ha molts exemples, però n’esmentaré un. Diu la meva filla: “Creuen que ja no puc fer res o que sóc tonta”. “Donen una feina de literatura, molt interessant, a tota la classe. Sense preguntar, la professora pressuposa que jo no puc fer-la i me’n dona una de diferent, molt elemental. Em poso a plorar. Tremolo. Brot d’ansietat. Surto de classe. Després parlo amb la professora amb calma. M’ha fet mal que prejutgés que això jo no ho podia fer. Després d’una llarga conversa sobre literatura, ella em diu, en positiu: “No em pensava que eres així”: I jo em pregunto: “I com et pensaves que sóc? Què t’han dit de mi? Sóc un diagnòstic escrit en un paper? Una nena malalta? O una persona a la qual li pots preguntar: Et veus amb cor de fer aquest exercici?” “Sóc una persona, no una malaltia”, conclou la meva filla.

• El bulling. El bulling no ens va coincidir en el temps amb la malaltia, va ser abans, a Primària. Les víctimes acostumen a ser alumnes més sensibles, diferents per algun motiu (orientació sexual, trastorns del desenvolupament…), o alumnes amb altes capacitats que als altres els semblen “rarets”. Et sembla increïble que, davant del patiment del teu fill/a, el professor minimitza o nega la situació. O pitjor encara: fa sentir culpable l’alumne. Es va acabar en canviar de centre i mai més ens hi hem trobat. El que em preocupa, coneixent l’experiència d’altres pares, és que els casos es tapen a l’escola i no arriben a Ensenyament, i per tant, no hi ha opció que intervingui algun professional més qualificat o amb més experiència que el professor/a que es troba amb aquesta situació. Un consell per a pares? Si no us fan cas a l’escola, si ho tapen o minimitzen, demaneu ajuda als Serveis Territorials d’Ensenyament. En principi, no atenen els pares però insistiu i no pareu fins a ser escoltats per algun professional.

Com a conclusió per a mestres i educadors

Escolteu els altres professionals (els metges, psicòlegs, professors d’aules hospitalàries…), ateneu a les recomanacions de l’EAP (no ho visqueu com una intrusió del Departament d’Ensenyament a la vostra feina), mireu i tracteu amb empatia l’alumne que està patint, i sigueu sensibles i atents amb els més febles.

Veureu que he explicat tot això sense cap rancúnia. I encara menys rancúnia i més bondat veuríeu en la meva filla. No porta a res. Voldríem només que les coses milloressin i que no hi hagi alumnes que quedin fora del sistema educatiu volent estudiar. No són alumnes que puguin anar a un centre d’Educació Especial (hi ha casos d’altes capacitats!) però sí que necessiten en algun moment atenció especial. Tant de bo hi hagués almenys un institut per comarca per atendre’ls només a aquests casos especials. Al proper número faré la segona part de l’article amb aquelles pràctiques positives que han vingut del professorat i directors/es dels centres, i del Departament d’Ensenyament, i que han ajudat. Com un petit avanç, cito frases de la meva filla en la gravació del vídeo:

“Els professors em veuen com a persona, no com un diagnòstic mèdic”

“M’he sentit escoltada i respectada”

“La professora m’exigeix molt, i alhora m’ajuda a creure en mi mateixa”

“Quan em trobo malament, hi ha una actitud positiva i no de drama”

“M’agrada que ens tractin i exigeixin a tots per igual, però sent flexibles quan és necessari”

“Del meu pas per l’hospital he conegut molts nois i noies patint per moltes circumstàncies diferents, i he aprés a no jutjar. Les aparences enganyen. Pot semblar que no tens res i patir molt. Necessitem ser escoltats i compresos.”

Maria-Josep Hernàndez

Continuació

La UEC del Centre Educatiu Esclat

Fa dotze anys que dirigeixo el Centre Educatiu Esclat. És una entitat sense afany de lucre que promou diversos projectes per a infants, joves i adults de la ciutat de l’Hospitalet. Un dels projectes que realitza és la UEC (Unitat d’Escolarització Compartida). És un recurs educatiu que lluita contra l’absentisme i el fracàs escolar. Tenim 54 places en conveni amb el Departament d’Ensenyament i amb l’Ajuntament de la ciutat. Treballem amb adolescents que, per diverses raons, no poden continuar la seva escolarització obligatòria a l’institut. Per tant i d’entrada, alumnes difícils, diríem… En canvi el que voldria expressar en aquest espai és el gran projecte pedagògic que ens permet gaudir a tots plegats, educadors/es i alumnes, i al mateix temps créixer, madurar i obtenir un graduat en secundària, que a priori semblava molt difícil.

Els eixos metodològics que fan possible aquest projecte educatiu són tres:

Una adaptació curricular centrada en una diversitat gran de tallers, els continguts dels quals recullen el currículum bàsic de l’ESO. Aquesta adaptació curricular ens permet uns canvis en el procés d’ensenyament-aprenentatge, imprescindibles per a aconseguir els objectius proposats:

• Els tallers permeten crear un clima de treball on els adolescents s’hi senten còmodes: l’organització, la maquinària, el propi local, i les relacions que s’estableixen contribueixen a assolir aquest objectiu. Els alumnes s’incorporen als tallers com a “aprenents”, sota el guiatge del mestre de taller, i amb l’ajuda constant del seu tutor/a. L’adolescent a poc a poc canvia el seu rol i els aprenentatges que va fent comencen a interessar-li cada vegada més.
• L’aprenentatge basat en la manipulació és un altre element important. En els tallers l’alumne aprèn de la seva pròpia experiència. Es comença “fent” i s’aprèn “fent”. És feina de l’educador/a afegir-hi els elements més reflexius que porten a saber el “perquè”.
• L’adaptació curricular possibilita també un canvi en la percepció que tenen de si mateixos, transformant el seu negativisme de base, el seu fracàs (“jo no ho sé fer”) en expectatives positives de futur. Propiciar experiències d’aprenentatge satisfactòries, on els adolescents comproven que són capaços d’aprendre, és imprescindible per a assolir l’èxit educatiu.

La tutoria és un altre element fort del nostre projecte educatiu. Una tutoria que cerca la relació personal amb els nois i noies, acompanyant constantment. És per això que el tutor/a segueix l’alumne al llarg de tot l’horari escolar.

L’aprenentatge servei (APS) és el tercer element. És una proposta educativa que combina processos d’aprenentatge i de servei a la comunitat en un únic projecte ben articulat en el qual els participants aprenen alhora que treballen en necessitats reals de l’entorn amb la finalitat de millorar-lo.

Es parteix d’una concepció de l’aprenentatge basada en l’exploració, l’acció i la reflexió per destacar l’aplicabilitat i utilitat del coneixement.

Conclusions

La UEC és una veritable oportunitat per a molts adolescents que necessiten una forma d’aprendre diferent. En aquest sentit és un repte per als educadors/es, ja que cal ensenyar també d’una forma diferent. La UEC és un espai on es possibilita d’una forma natural l’atenció a la diversitat, l’atenció a cada alumne perquè tots som diferents. Des de sempre la UEC ha treballat amb aquestes “noves metodologies” que, efectivament, possibiliten l’èxit d’un grup d’alumnes, exclosos del sistema educatiu “normalitzat” i destinats al fracàs. Caldria fer una seriosa reflexió sobre la necessitat de crear espais educatius plurals i diversos, on les diferents propostes d’ensenyament-aprenentatge siguin vistes com espais d’inclusió i facilitadores d’itineraris educatius reeixits.

Mercè Basté