Sant Ignasi de Loiola, 500 anys“Veieren la glòria de Jesús”

Publiquem aquí l’homilia que va pronunciar Josep Rambla en la missa de commemoració dels 500 anys de la conversió de sant Ignasi de Loiola, que se celebrà a la Sagrada Família de Barcelona el passat 12 de març, segon diumenge de Quaresma. L’evangeli d’aquell dia era el relat de la Transfiguració de Jesús (Lluc 9,28-36).

Ignasi de Loiola, escultura de Lau Feliu a Santa Maria del Mar, Barcelona

Els deixebles “veieren la glòria de Jesús” i van sentir una veu: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit, escolteu-lo”. La Transfiguració, misteri de llum, ens convida avui a recordar la privilegiada il·luminació que va viure el pelegrí Íñigo en els mesos que va romandre a Manresa.

Ara fa cinc cents anys, venia de Loiola, on s’havia convertit. Després de passar per Montserrat on va canviar els seus vestits de cavaller pel sac de pelegrí i va fer un vetlla de tota la nit davant la Moreneta, es dirigí a Manresa on es va submergir en una vida profunda d’oració, de penitència i de lluites interiors aclaparadores, que va completar la seva conversió. I un dia, vora el riu Cardener, el va envair una “gran claredat”, “es va quedar amb l’enteniment il·lustrat” d’una manera extraordinària, ens diu ell mateix. Un nou esguard d’Íñigo al món, perquè no va tenir cap visió, sinó que va veure totes les coses noves. Veié “la glòria de Jesús”, una il·luminació que es va difractar en una quàdruple i simultània mirada al món.

Una mirada lúcida. Íñigo va veure les coses tal com són, la realitat en la seva complexitat, tant les coses de la fe, com les de la vida interior, com les de la societat i de la cultura, de la gent… Com Jesús, que alçant els ulls veia la realitat de les persones i les coses: ovelles sense pastor, gent que passava gana, desgràcies familiars, també la bondat de les persones. L’experiència d’Ignasi ens invita a ser honrats amb la realitat, a no veure el món com voldríem que fos, però no és. Perquè “un error sobre el món porta fàcilment a un error sobre Déu” (Sant Tomàs). Sovint, potser amb actituds falsament espirituals, evitem mirar el mon cara a cara, modificant, polint o retallant allò que ens fa por. El fet és que vivim una destrucció continua de la fraternitat deguda a la idolatria del diner, un món amb unes diferències socials creixents de manera insultant, un món on la pandèmia ha fet més patent i dolorosa la nostra fragilitat humana i social, un món on encara hi veiem i patim l’epidèmia caïnítica de la guerra, ara més visible, insultant i degradant a Ucraïna. Però també un món on el progrés, la tecnologia i la ciència han obert immenses possibilitats, un món on, enmig de la globalització de la indiferència hi ha també la globalització de la solidaritat, com comprovem aquests mateixos dies (persones i grups d’ací i d’allà que no es rendeixen al “no hi ha res a fer” o al “per què serveix això que fem?”), un món on els joves viuen, treballen, lluiten, pensen, pateixen i riuen a la seva manera… Per això, la mirada objectiva del pelegrí era la mirada lúcida de Déu, “totes les coses li semblaven noves”, és a dir, veia un món i una vida, a desgrat de tanta injustícia i tant sofriment, plens de sentit on hi cap l’esperança.

Una mirada crítica. La gran claredat i l’enteniment il·lustrat d’Ignasi van projectar un esguard crític a les coses que veia. És a dir, una forma de veure la realitat i les coses descobrint-hi els corrents de l’Esperit Sant i els bloquejos de mal esperit. Així, enmig dels corrents que es mouen en el nostre món Ignasi va rebre un “sentit existencial” (Karl Rahner) especial per descobrir-hi els signes de Déu, començant pels moviments i pensaments de l’Esperit en l’interior de les persones. Una pregunta l’acompanyà contínuament, “què cal fer?” perquè mai s’anticipava a l’Esperit, sinó que el seguia. I així, fins el final de la seva vida, no parà de cercar Déu, la seva voluntat, les maneres concretes de respondre a les crides de l’Esperit. Els seus ulls gairebé cecs de tantes llàgrimes vessades en la seva íntima relació amb Déu eren expressió de la seva contínua tasca de discernir els camins de l’Esperit, com diria el poeta, “els ulls malalts de tant combatre ombres” (M. Martí i Pol). Ignasi, sempre cercant, sempre obert a la novetat de l’Esperit que segueix actuant en el cor de les persones i arreu, que condueix tot el món vers l’alliberament i la plenitud del Regne de Déu. Aquesta saviesa crítica del discerniment, fruit de l’amor, és la que Ignasi ensenyarà més tard amb la mistagògia del Exercicis, un manual per a exploradors de l’esperit enmig de la selva del nostre món.

Una mirada alliberadora. El pelegrí, en la seva íntima i joiosa unió amb Déu, no va fer tres tendes com volia Pere, sinó que des de Déu va sortir cap al món. Enmig de la seva gran consolació espiritual, el pelegrí s’adonà que feia bé a les “ànimes” i va sentir vivament la passió per ajudar, pobreses materials i pobreses espirituals de la gent. Per això, amb la mirada del discerniment desxifrava les exigències que brollaven de les situacions sempre canviants de les persones, dels temps i dels països i llocs diferents. Vivia a fons el present i sempre obert a l’inèdit i al futur buscant els mitjans per a “ajudar” els altres. Per això, el pelegrí no s’esveraria pas en el canvi d’època que vivim, enmig de l’eclosió del avenços de la tecnologia no se’n desentendria pas, estaria en primera fila de la cerca de respostes humanitàries i pastorals en la situació de la pandèmia o de la guerra, naturalment invitaria tothom a implicar-se a fons en el camí de la sinodalitat… I promouria iniciatives per a la tasca dura i apassionant de transmetre la fe i de cercar nous llenguatges per comunicar-la als homes i dones d’avui. I ell, que va lluitar perquè no fessin cap jesuïta ni bisbe, ni cardenal, ara deu mirar amb un cert somriure un jesuïta assegut a la seu de sant Pere.

La mirada a través del Crist. “Aquell pelegrí era boig per nostre Senyor Jesucrist”, recordaven a Montserrat passats ja uns quants anys de l’estada d’Íñigo a la muntanya. El Crist que el pelegrí portava al cor va anar transformant tot l’ésser d’Íñigo, que es va sentir “com si fos un altre home i com si tingués un altre enteniment”. És que la mirada al món no era només una manera de pensar, ni de mirar com el Crist, sinó que era la mirada a través del Crist amb el qual Íñigo s’identificà. Va “veure totes les coses noves en el Crist” (lema de l’any ignasià), fins “al traspàs que s’havia d’acomplir a Jerusalem”, a la passió, camí de vida. Com Pau, va descobrir en Crist la vertadera saviesa en contrast amb altres pretensions de saviesa i de poder. El Crist pobre i humil de l’evangeli, “vida vertadera” (Exercicis), serà endavant el fonament de les decisions d’Ignasi.

S’ha dit que en el món actual el que és decisiu és saber qui està boig i qui no ho està (Ignazio Silone). ¿És saviesa que enmig d’una pandèmia creixin escandalosament les desigualtats entre els rics més rics i els pobres més pobres? ¿És saviesa un progrés edificat sobre pilars tan inhumans i fràgils com l’armamentisme? ¿És saviesa el tancament i la insolidaritat dels estats davant el desvaliment dels refugiats? En canvi, Ignasi ens recorda amb sant Pau que Jesucrist pobre i humil és saviesa de Déu i que “allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (1Co 1,25).

Passaran els anys i el pelegrí de Montserrat, Manresa i Barcelona s’asseurà a Roma com Superior General de la Companyia de Jesús: escriurà cartes, redactarà Constitucions, guiarà un estol creixent de jesuïtes que enviarà per tot el món, fundarà col·legis i universitats, però la seva sotana de capellà amagarà sempre el sac de pelegrí, l’amor apassionat i apassionant a Jesús pobre i humil. Per això, podem pensar que l’Ignasi, que es va despullar dels vestits de cavaller a Montserrat per vestir-se amb el sac; l’home del sac, l’home sant, de Manresa; el pelegrí que s’asseia com a captaire a la porta de Santa Maria del Mar ens mira amb aire afectuós i fent-se ressò de la paraula que es va sentir en la muntanya de la Transfiguració, ens diu avui: contempleu Jesús, pobre i humil, escolteu-lo, estimeu-lo, seguiu-lo!

Josep Rambla

Estada a El Salvador per a la beatificació de Rutilio Grande, S.J.

Fa quaranta anys que es van crear els Comitès Òscar Romero (COR) a Catalunya, a Espanya i al món. La tasca dels COR és la de difondre el llegat del Bisbe màrtir Òscar Arnulfo Romero y Galdámez, assassinat el 24 de març de 1980 pels esquadrons de la mort a El Salvador, mentre oficiava l’Eucaristia. Va ser canonitzat a Roma el 14 d’octubre de 2018.

Els Comitès Òscar Romero des de l’origen han treballat amb l’espiritualitat de monsenyor Romero i amb l’objectiu de ser amb les persones que lluiten per la dignitat, per la cultura i per l’alliberament. Tots el Comitès col·laborem en projectes que fomentin l’organització popular i que esdevinguin sostenibles en terres de Centreamèrica.

Els comitès de l’Estat Espanyol, entre d’altres projectes, col·laborem econòmicament amb la Comissió de Drets Humans d’El Salvador, Comunitats de Base ACOBAMOR, projecte de sostenibilitat alimentària, projectes per a pal·liar els efectes de la Covid-19 a El Salvador i Hondures, projectes per a ajudar els damnificats dels huracans ETA i IOTA a Hondures i Guatemala.

I empesos per l’espiritualitat que ens uneix a tots els Comitès, vàrem decidir anar a El Salvador de 17 al 29 de gener per a assistir a la beatificació de Rutilio Grande, el dia 22 de gener de 2022 a San Salvador. La Delegació que vàrem assistir en nom dels comitès Òscar Romero de l’Estat espanyol va estar formada set persones, provinents dels Comitès de Múrcia, Saragossa, Torrelavega, Tarragona, Terrassa i Barcelona.

Per a nosaltres és molt important Rutilio Grande, ja que el seu martiri va acabar d’obrir els ulls d’Òscar Romero qui a partir d’aleshores va decidir denunciar nombroses violacions dels drets humans, va solidaritzar-se amb les víctimes de violència política i va ser al costat dels més pobres.

La beatificació era col·lectiva ja que eren quatre màrtirs: Rutilio Grande, i els seus acompanyants, Manuel Solórzano i Nelson Lemus assassinats tots tres el 12 de març de 1977 quan es dirigien a la població d’El Paisnal cap a l’Eucaristia, així com Cosme Spessoto també assassinat el 14 de juny de 1980, mentre pregava abans de celebrar l’Eucaristia.

La beatificació va ser presidida pel cardenal de San Salvador Gregorio Rosa Chávez, nomenat expressament pel papa Francesc per a oficiar aquesta celebració. Es va oficiar la missa a l’aire lliure a la plaça d’El Salvador del mundo i hi vàrem assistir gran quantitat de persones d’El Salvador i d’arreu del món. Hi havia gent de totes les edats i, sobretot, molts joves que assistien a la celebració, gran quantitat d’ells eren voluntaris que amb la seva amabilitat ens van orientar per la gran plaça.

Aquests dotze dies d’estada els vàrem aprofitar per a fer immersió en la realitat de país, per a visitar les Comunitats Eclesials de Base del districte de la Libertad a Santa Tecla, al costat de Sant Salvador. Les tres comunitats que vàrem visitar van ser les d’“El Limón”, “La Florida” i “La Comunitat Segundo Montes” (jesuïta assassinat a l’any 1989 juntament amb Ellacuria a la seu de la Universitat Centre Americana, UCA). A totes aquesta comunitats hi havia una profunda religiositat i vàrem compartir tant l’estada com la paraula de Déu.

També vàrem visitar diferents monuments martirials en honor a les persones massacrades en els conflictes armats a El Salvador.

Durant la nostra estada ens han acompanyat i guiat persones de la Associació de Comunitats de Base Monseñor Romero (ACOBAMOR), que treballen amb a les Comunitats eclesials de Base els àmbits dels nens, joves, dones i gent gran, que allà els anomenen “adultos mayores”.

Personalment aquest viatge m’ha aportat una coneixença de la realitat d’El Salvador i de totes les desigualtats que hi ha en el si d’aquesta societat centreamericana. Després d’aquesta experiència reitero el meu compromís a favor dels més pobres seguint el mestratge de Monsenyor Romero.

Jordi Soriano Márquez

Noviembre. Jorge Galán.

Noviembre. Jorge Galán. Ed. Tusquets

El títol fa referència al mes de 1989 que va trasbalsar la realitat salvadorenca noviembre-imatgeun cop més i va acabar amb la vida de sis jesuïtes i dues dones. Sí, Ellacuría era el més rellevant, probablement el que buscaven, el que van esperar que tornés d’un viatge per procedir a assassinar-lo amb els seus companys. La novel·la ens ho explica a partir de les diferents mirades. Polièdric. I revela allò que sempre havíem sospitat però que mai no s’havia dit tan clarament: l’autoria de les clavegueres de l’Estat amb l’exèrcit com a braç executor.

L’autor ha rebut amenaces que l’han empès a exiliar-se a Espanya. A nosaltres ens esfereeix veure els mecanismes assassins, l’exèrcit que executa ordres polítiques, però també ens emociona la dona senzilla que manté el testimoni i coherència amb heroïcitat malgrat el risc, l’estimació per als jesuïtes, la seva serenor encarant la mort… Altres noms formen part del mosaic salvadorenc i van apareixent al llarg del llibre: Monsenyor Romero, Rutilio Grande, la UCA, la gent del poble víctima de la guerra i la violència…

Tot ben trenat. Una bona lectura per entendre un episodi que va marcar la vida de Centreamèrica, de la seva Església però també va palesar la vigència de la Teologia de l’Alliberament.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Silencio. Shûsaku Endô.

Silencio. Shûsaku Endô. Edhasa. Barcelona 2009.silencio_shusaku-endo

Vaig llegir una crítica entusiasmada de Sonia Herrera de la pel·lícula d’Scorsese Silence, basada en aquesta novel·la de Shusaku Endo. Quan em vaig adonar que tractava de les persecucions dels cristians al Japó al segle XVII, vaig pensar que no l’aniria a veure. Cada vegada em costa més apropar-me a la violència, i el tema de la persecució dels cristians (i no només dels cristians) sembla que forma part de la nostra més trista actualitat. No tenia cap ganes de patir, més quan Scorsese té fama de director acostumat a fer servir la crueltat com a recurs.

No em vaig poder resistir, però, a comprar-me la novel·la original, que m’ha semblat fantàstica. Es llegeix molt bé i les qüestions de fons (el patiment injust dels innocents, el silenci de Déu, el significat de la misericòrdia, la ideologització de la fe) fan pensar i molt. De fet toquen el nucli de la fe. Arran de la pel·lícula, els jesuïtes han editat un dossier sobre la base històrica dels fets i dels personatges, sobre el paper dels jesuïtes al Japó i sobre les comunitats cristianes que van sobreviure a la persecució, deslligades de l’Església universal, però encara vives. I a més a més han editat uns quants vídeos i entrevistes. Us poso uns quants enllaços d’interès. I sapigueu, també, que així que pugui aniré a veure aquesta adaptació cinematogràfica, que crec que promet. Ara ja sé de quin mal he de morir i a força de parlar-ne, ja he perdut la por. Crec.

Mercè Solé