La GOAC, 75 anys de vida i missió: «Ara més que mai»

La celebració del 75è aniversari de l’HOAC (1), que les diòcesis de Barcelona i Sant Feliu culminarem el pròxim 12 de juny a Montserrat, lloc d’acollida i tan estimat per Guillem Rovirosa i Albet, suposa un moment de memòria agraïda de la qual destaquem tres prioritats. Tres motivacions que extraiem de la publicació del llibre «Ara més que mai. El compromís cristià en el món del treball» (2).

La primera és rellegir, des de diferents testimonis de vida lliurada al servei de l’església en el món obrer, un breu escrit de Rovirosa, promotor i primer militant de l’HOAC, intitulat «La HOAC ¿qué es esto?» (1951).

En ell, Rovirosa, amb el seu estil característic, directe i provocador per a l’època, pretenia abrandar els ànims dels goacistes i en general, obrers cristians, per a impulsar-los al seguiment de Jesucrist, que passava, necessàriament, per augmentar la seva fidelitat a l’església i també cap a l’entusiasme evangelitzador que exigia comprometre’s perquè les condicions de vida del món obrer responguessin a la promesa de justícia i bé comú.

La segona és compartir com a militants de diferents diòcesis i generacions, per tant, de diverses circumstàncies històriques i vitals, intenten viure una espiritualitat que procura portar a totes les dimensions de la seva vida una experiència de comunió.

És a dir, fer vida aquesta experiència de fraternitat humana de la qual ens parla el papa Francesc en la seva encíclica Fratelli Tutti i que té com a pedra de toc fer-se proïsme com ho va ser el bon samarità (3), o la manera com ens encaminem cap a una vida de santedat (4) en la mesura que, per a nosaltres, personalment i comunitàriament, veiem, en la persona que pateix les conseqüències de l’empobriment, el rostre de Crist (Mateu 25,35-36). Alhora, perseverar en el fet que viure així, no sense dificultats ni contradiccions, ens condueix a la felicitat tal com ens proposen les Benaurances.

La tercera intenció és, en el context d’una celebració agraïda d’aquests 75 anys, mirar cap al futur d’una església en sortida, missionera i sinodal, que se sent cridada a plantar-se enmig de la part més nombrosa de la humanitat, la de les persones empobrides, descartades, que desitgen terra, sostre i treball decent, i que lluita per aquesta nova relació amb la Creació, una relació que abandoni la via suïcida d’espoli i depredació, tot buscant en comú nous camins socials i polítics que ens reconciliïn amb una existència de cura mútua, entre les persones i envers tota la naturalesa.

I pensem que això ens exigeix persistir en una església que cregui en l’adultesa de laiques i laics, disposats a posar en diàleg permanent la seva fe i la seva vida per a esbrinar quins són els signes dels temps i ser autèntics seguidors de Crist, que sempre va per davant en aquesta travessia cap a la justícia i la fraternitat; una església que precisa de comunitats cuidadores i promotores de cura, que testimoniïn una nova vida que bandegi la cultura tòxica del mèrit, que visquin l’absoluta dignitat de tota persona, que s’obstinin a enderrocar murs perquè tot ésser humà i tota institució vetllin pel bé comú i col·loquin en el centre de les seves preocupacions les víctimes d’aquest sistema capitalista que només causa indiferència, por i mort.

La GOAC, en aquesta acció de gràcies, prega a Déu, Pare i Mare, perquè ens permeti continuar, al costat de tants homes i dones de bona voluntat, en aquest somiar junts i continuar sembrant esperança enmig del món obrer al qual pertanyem i se’ns hi ha enviat.

Comissió Diocesana de la Germanor Obrera d’Acció Catòlica

(1) En català GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica), en castellà, HOAC.

(2) Teresa García Gómez i Abraham Canales Fernández (Ed.) Ahora más que nunca. El compromiso cristiano en el mundo del trabajo. Ediciones HOAC. 2021. Pàg. 247 i s.

(3) Fratelli Tutti, Capítol segon «un estrany en el camí», 56 i s.

(4) Gaudete et Exsultate, 95

Els Equips de Dolor. El tresor amagat de l’HOAC

Aquest estiu acaba de veure la llum el llibre titulat Els Equips de Dolor. El llibre-hoactresor amagat de l’HOAC. El seu autor és l’Emili Ferrando Puig, membre de l’Equip de Pastoral Obrera de Badalona i militant de l’HOAC. En ell tracta del treball realitzat per Mossèn Josep Asens amb l’objectiu de connectar els malalts amb la vida de l’HOAC, de forma que, sentint-se membres actius del Cos Místic de Crist i col·laboradors en l’apostolat obrer, donessin sentit al seu sofriment i visquessin en plenitud.

Mossèn Josep Asens va nàixer el 1923 en la localitat d’Alforja (Tarragona), on va passar la seva infantesa i part de la seva joventut. Als 17 anys va ingressar en el Seminari de Tarragona, essent ordenat capellà el 22 de gener de 1950. Aquest mateix any va ser nomenat vicari de la Prioral de Sant Pere de Reus, càrrec i funció que va exercí fins l’any 1971.

Cal recordar que la fi de la guerra no va comportar pau i reconciliació sinó la victòria d’un bàndol sobre l’altre que es manifestava en depuracions, condemnes, afusellaments, camps de concentració, presó, exili, repressió, clandestinitat, por, frustració, silenci… Eren temps difícils per al moviment obrer i per al conjunt de treballadors. Les condicions de vida i de treball de la majoria de la població s’endureixen: les jornades laborals s’allarguen fins a 60 i 70 hores setmanals, pugen els preus dels queviures i els salaris perden un 40% del seu poder adquisitiu en comparació al període d’abans de la guerra, el racionament dels productes alimentaris obliga a acudir al “mercat negre”, molt més car, i les famílies treballadores no tenen més remei que acostumar-se a una dieta pobra en calories. El gran desgast físic realitzat en el treball i la subalimentació van provocar una forta disminució de les seves defenses i un augment de malalts tuberculosos i de morts. Les cases particulars, els sanatoris i els hospitals eren plenes d’obrers i obreres que pagaven en pròpia carn les conseqüències de la fam i d’unes condicions de treball inhumanes fruit de l’explotació, la misèria i els racionaments d’una societat autàrquica i autoritària com va ser especialment la primera etapa del franquisme. La tuberculosi era la malaltia per excel·lència dels pobres.

És en aquest context que Mossèn Asens creà i impulsà els Equips de Dolor que va estendre per diferents indrets de Catalunya i de la resta d’Espanya. També va mantenir contacte amb el Cottolengo del P. Alegre de Barcelona i amb altres Cottolengos de l’Estat. Com a Consiliari de l’HOAC de Reus, i també en la seva funció de Consiliari Nacional dels Equips de Dolor, s’ocupà d’escriure i enviar a tots els malalts (1952-1976) unes cartes circulars per tal de mantenir-los units i ferms en la fe, al mateix temps que els informava dels últims esdeveniments de l’HOAC, de l’Església i del món obrer. Més de cent circulars composen aquesta relació epistolar que tingué una periodicitat mensual, bimensual o trimestral segons moments i circumstàncies. Mossèn Asens redactà per a ells un opuscle titulat Viacrucis del malalt hoacista, els visitava sempre que podia i contestava personalment les cartes que li enviaven. Basant-se en elles va escriure diverses biografies.

Els Equips de Dolor són grups de malalts que coneixen i estimen l’HOAC i ofereixen el seu sofriment per l’èxit de l’apostolat hoacista. Es considera que el creixement de l’HOAC no es fonamenta ni en els diners ni en tenir grans plataformes de poder; el seu secret, la seva fortalesa i la seva mística se sustenten en el sacrifici. En l’HOAC tots poden ser útils, els sans oferint el sacrifici de la seva militància activa, els malalts oferint el seu dolor, unit al dolor de Crist, per les necessitats del món obrer, de l’Església i de l’HOAC. Es podia estar abatut i aixafat pel dolor i el sofriment, però, tot i això, no es podia deixar de ser cristià, no es podia renunciar a seguir estimant. En la circular enviada en el mes de març de 1968, Mossèn Asens recorda la influència de Guillem Rovirosa en l’origen dels Equips de Dolor, que ell considerava com “la nineta dels ulls de l’HOAC” i “el seu tresor més valuós”.

Difondre aquesta última i extraordinària faceta de Mossèn Asens, poc coneguda i valorada, és l’objectiu d’aquesta publicació. La intenció no és altra que promoure el reconeixement de Mossèn Asens i de tots els malalts que van oferir i segueixen oferint el seu sofriment per l’HOAC, per l’Església i pel món obrer.

Paqui Casino