Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías.

Breu història dels concilis ecumènics. David Abadías. Emaús 139. Barcelona: CPl 2017

És un llibre per a gent normal. Bé, això de la normalitat costa de mesurar. Potser és un llibre per a friquis. Però la Breu història dels concilis ecumènics és un bon punt de referència per als cristians “de a pie” que anem llegint cosetes i de tant en tant se’ns entravessa o ens atropella un concili que no sabem com emmarcar. I et comencen a parlar d’heretgies o de formulacions dogmàtiques i t’adones que el temps se t’ha endut la primíssima capa de la història que vas aprendre al batxillerat, i que no saps per on vas. Esgarrifa sentir allò del “Credo niceno-constantinopolità” (àlies Credo llarg) en contraposició al “símbol dels apòstols! (àlies Credo curt). O veure que en els concilis s’han pres grans decisions i sovint s’ha parlat més del poder que de Déu, o de qüestions, sense resoldre les quals servidora dormiria la mar de bé. A banda de comprovar com ens arribem a complicar la vida dins l’Església, va bé trobar un lloc on, de forma senzilla, et facin cinc cèntims de cadascun dels vint-i-un concilis ecumènics de l’Església, de manera ordenada i sistemàtica. Per llegir seguit o només per consultar i, sobretot, per entendre millor les bases de l’ecumenisme.

Mercè Solé

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas

El diaconat femení en la història (2)

En el número anterior ja es va dir que les primeres referències al diaconat de les dones les trobem en els escrits de Pau a propòsit d’algunes dones i de Febe, servidores de la comunitat.(1) Un servei que estava en la línia de la phoebe concepció teològica que es desprèn de l’Escriptura: el primer gran diaca és Déu-Pare, que crida tothom a la comunió amb Ell. Jesucrist, el Fill, és el diakonos de tota la humanitat. I la nostra existència cristiana és una participació en el servei del Pare i del Fill. És a dir, ser cristià significa, seguint l’exemple de Crist, posar-se al servei dels altres fins a donar-se totalment un mateix, per amor, amb la força de l’Esperit, de la Santa Ruah. Tenim, doncs, una concepció trinitària de la diakonia, que no havia d’haver suposat mai l’exclusió de les dones del servei representatiu.

A principis del segle II, un autor romà, Plini el Jove, menciona dues dones designades com a ministrae de la comunitat cristiana, que ve a ser la traducció del grec diakonoi. Però no serà fins el segle III que en algunes regions de l’Església (Síria i Constantinoble) es reconeixerà un ministeri eclesial atribuït a les diaconesses que es concretarà en la visita a dones malaltes, la unció baptismal de dones i la instrucció catequètica… només “pel servei de les dones” (Didascalia), és a dir “no per a exercir funcions sacerdotals”, sinó “per la decència del sexe femení en el moment del baptisme”, un interès moral que es reflecteix també en una llei de Teodosi (390) que fixava l’edat d’admissió al ministeri de les diaconesses als 60 anys, El concili de Calcedònia (451) la rebaixarà a 40 anys.

En les Constitucions Apostòliques del 380 la noció de klerós és ampliada a tots els que exerceixen un ministeri litúrgic, de tal manera que les diaconesses són compreses com formant part del clergat, i la seva ordenació pràcticament serà com la dels diaques.

A partir del segle IV ens trobem amb un gran nombre de referències literàries. Hi ha moltes ordenacions de dones diaques fins el punt que el concili de Nicea (325) aconsella la reducció a l’estat laïcal. No hi ha concili que, d’una forma o altra, no es preocupi de legislar/controlar la vida i funcions d’aquestes dones, amb la impressió que el que pretenen és la seva eliminació, almenys a Occident.

A poc a poc, però, van perdent la seva consideració de diaconesses i només en guarden el nom. Ja no participen en cap de les tasques litúrgiques, són desplaçades pràcticament de l’àmbit catequètic, i gairebé només continuen en la seva tasca de caritat. Positivament, la novetat d’aquest període està en la seva presència en els monestirs, en la direcció i en la presidència de les pregàries.

A partir del segles IX-X gairebé no se’n parla, en part per causa de l’associació dones i impuresa (menstruació, maternitat) i que els homes aniran exercint les funcions abans reservades a les diaconesses. I en el XII és una pràctica que està totalment en desús. En realitat, la diaconessa es transforma en monja i viu en els monestirs, i les religioses hospitalàries i les d’ensenyament exerceixen les funcions que abans feien les diaconesses. El silenci arribarà tant a l’Església d’Orient com a la d’Occident, on la realitat va ser molt més minoritària i tardana.

De dones amb funcions importants n’hi ha hagut moltes, no podem posar aquí els seus noms. A l‘àrea del Mediterrani oriental s’hi ha trobat moltes inscripcions funeràries del tipus “Aquí descansa…” a vegades posa el nom de la diaconessa, a vegades no es pot saber si es tracta de la muller del diaca i no es pot completar la informació.

Resumint, l’existència de diaconesses és evident, tan evident com el gran interès eclesiàstic per a reduir la seva funció eclesial. Homes d’Església han esmerçat hores d’estudi per demostrar que no hi havia ordenació sinó una simple benedicció, i també per a exalçar la dignitat i presència de les dones en l’Església… però sense traspassar la línia vermella de la igualtat essencial. Una injustícia que es pot corregir amb l’accés de les dones al diaconat. Suficient no n’és, però sí una porta oberta a l’esperança de la qual hem de donar gràcies i en la qual homes i dones hem de col·laborar perquè arribi a bon port.

Roser Solé Besteiro

(1) Per a la bibliografia vegeu el que dèiem en el número anterior. En poc temps s’han produït una gran quantitat d’articles en diverses revistes de les quals destaquem el Pliego de Vida Nueva n.2989 (2016) dedicat al Diaconado Femenino, amb les signatures de Fernando Rivas, Carmen Peña i Isabel Gómez-Acebo.