Barcelona, habitatge i Constitució…

La Constitució espanyola “que nos dimos”, com s’afegeix d’ara per emplenar-la d’una legitimitat de consens que oblida les estructures franquistes de les quals brollava i que van “permetre-la”, té un article 47 que sembla ciència ficció: Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics.

Estic ben cansada de sentir com serveix d’argument a tort i a dret… I és que en qualsevol dels nostres mitjans de comunicació veiem que la Constitució serveix diàriament de justificació de manera escollida i triada: per mantenir l’status quo econòmic, territorial, de privilegis de la Casa Reial o d’alguns aforats… Però hi ha articles que semblen “menys constitucionals”!

Una de les coses que més m’indignen (i en la qual no hauríem de cedir) és que es parli de l’Estat de Dret… Doncs sí, però no només… La Constitució espanyola del 78 diu que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Així que cada cop que algú ens digui que Espanya és un Estat de Dret, cridem Estat Social i Democràtic de Dret… O en una propera reforma eliminaran aquests dos adjectius fonamentals per a la participació i la igualtat de la ciutadania. I ho tindran fàcil… Ens haurem empassat en dos adjectius la justificació de moltes retallades de drets i llibertats…

Però tornem a l’habitatge… Tenim dret a un habitatge digne i adequat: ¿com pot algú pensar que els pisos rusc amb habitacions tipus càpsula de 2,6 metres quadrats poden oferir-nos l’espai per respirar, per fer-lo nostre, per posar unes fotos, poder acollir algú, simplement per sentir-nos a casa? Incompatible amb fer vida de parella i menys de família, o respectar la intimitat personal i familiar, que és un dret fonamental de l’article 17 CE. I després ens queixarem que la nostra societat envelleix demogràficament… El peix que es mossega la cua…

I el mateix article crea el deure dels poders públics per promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret: la venda d’habitatges socials per a fons voltor de l’ajuntament de Madrid de l’Ana Botella, seria violació d’aquest deure de forma flagrant… ¿Però no ho seria la subhasta de sòl i immobles de la Generalitat procedents d’herències intestades? I tants d’arguments legals oblidant que la Constitució encapçala la jerarquia normativa, també quan juga en contra dels poderosos i protegeix el bé comú. Les iniciatives d’alguns ajuntaments per crear habitatge social troben molts obstacles i recances… Aiii!!!

L’interès general oposat a l’especulació… Però l’especulació s’ha convertit en criteri fins i tot en àmbits cristians. Poder treure el màxim profit (el “Jo no soc tonto” de la publicitat d’una cadena d’electrodomèstics) sembla haver-se convertit en un criteri de discerniment per a molts dels nostres germans i germanes… Apujar els lloguers sense cap consideració amb el fet que sigui la vivenda d’una unitat familiar, dedicar un pis heretat a fer-ne un apartament turístic (amb les consegüents molèsties per al veïnat i traient possibilitats per a gent que es veu expulsada de tants barris…), vendre un edifici heretat al millor postor, sense ni plantejar-nos a què el dedicaran… semblen opcions legítimes i és que som mestres de la justificació.

Estic ben cansada de sentir que el turisme fa que Barcelona augmenti el seu PIB. I és clar! Però la qüestió és el seu repartiment… Els beneficis de la bombolla turística estan recaient en poques mans. Les feines que es creen la majoria de vegades estan generant llocs de treball mal pagats (amb contractes curtíssims, amb mitges jornades que són jornades senceres reals…). La visibilització que estan fent les Kellys és un signe d’esperança: noves formes de sindicalisme que hauran de complementar les tradicionals.
I avui, caminant cap a la plaça de Sant Jaume en plena festa major, feia temps que no veia tants sensellars, alguns molt deteriorats… Quanta expulsió del sistema! En més de 3.000 els calcula la Fundació Arrels… En el Sostre de la Barceloneta dues persones han entrat en els darrers mesos… amb 74 anys! I dormien al carrer! Ja no podem garantir els mínims habitacionals ja ni a la nostra gent gran, als nostres avis i àvies. Lamentable!

I mentrestant alguns sectors van omplint els discursos de la magnífica Barcelona que atrau turisme i inversions d’arreu, però oblidant la ciutat de les persones que havíem sentit que la Ciutat Comtal era… Tant de bo el debat de les properes municipals se centri a recuperar el que estem perdent (no: el que ens estan robant!) per l’especulació, l’afany de lucre, el turisme sense mesura i sense límits…

Deixeu-me acabar amb un moment emocionant d’aquest matí de festa major, just davant de l’entrada del claustre de la catedral. Músics i seguici. Persones amb altres discapacitats desfilaven i feien pilars de dos. Preciós. Ulls radiants, esforç per caminar alhora, el so de timbals i flaviol… Somriures entendrits dels que ho observàvem (gairebé tots turistes)! Aquesta és la Barcelona que m’estimo i la Barcelona que confio que entre tots i totes mantinguem i cuidem! Molta feina per fer! I ja que és la Mercè, que la Mare de Déu alliberadora trenqui les cadenes de l’egoisme, l’individualisme, el lucre i l’especulació i augmentin els espais i els recursos per a tothom, però sobretot per als més febles!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Anuncis

Dol pel meu barri…

Visc a Sant Antoni des de fa 50 anys. Tota la vida. El barri és la meva referència d’escola, de parròquia, de gimnàs, de comerços de proximitat, de veïns i veïnes que fan que el meu racó de ciutat tingui rostre, no sigui l’anonimat que sovint atribuïm a les grans ciutats.

Però fa un parell d’anys vaig començar a sentir que cada cop que sortia pel barri que vivia un dol: dol per les botigues de tota una vida tancades; dol per veïns que desapareixien; dol perquè cada cop més edificis esdevenien hotels o blocs de pisos turístics; dol perquè la tranquil·litat d’alguns carrers havia canviat pel soroll de maletes arrossegades; dol pel canvi d’estil de comerços o bars destinats a hipsters o forasters… Digueu-me antiga, però no la sento la meva ciutat i, sabeu?, crec que no m’hi vull adaptar…

El barri ha canviat. Moltes persones han decidit convertir els seus pisos no en habitatges per a veïns o veïnes sinó per a turistes. Mirar el guany immediat i l’especulació. Sense sentir pròpia la conseqüència que persones siguin desnonades, hagin de sortir del seu entorn i marxar fora del districte o fins i tot de la ciutat; que es trenqui el teixit; que alguns dels que han comentat el temps amb tu a l’ascensor o t’han deixat sal desapareguin per sempre. I què hi fa? “Guanyar diners i treure el màxim pel pis és legítim” és la cançoneta repetida i que va perforant les nostres oïdes però, el que és pitjor, arrelant als nostres cors.

Aquest procés va començar al Raval, seguit després per la Barceloneta, el Born… Ara ja ens trobem així Gràcia, l’Eixample en el seu conjunt, Poble Sec, Sant Antoni, Sagrada Família, Poblenou… i es veuen ja indicis a Sants, el Clot… Estic convençuda que el present govern municipal està fent tot el que pot. El procés estava perillosament engegat i amb una inèrcia difícil d’encarrilar.

I els mateixos que criticaven la bombolla immobiliària i l’estafa dels bancs, davant la nova bombolla turística de què potser es beneficien per disposar de pisos (heretats, comprats com a inversió…), opten per callar, tot i tornar-se protagonistes i còmplices de desnonaments, de desarrelaments en els barris, de fer que la ciutat es vagi convertint en un parc temàtic sense teixit social de manera progressiva i, com no ens mobilitzem, inaturable.

Fa quinze o vint anys, una senyora gran que vivia al Raval i visitava persones encara més velletes i sovint soles, en una trobada de Marginació de la Pastoral Social de Barcelona, ens explicava escandalitzada com havia començat el “mobbing immobiliari” i com moltes de les persones propietàries que deixaven que les vivendes o finques es fessin malbé per treure’s de sobre els veïns amb rendes antigues eren persones que ella trobava a la parròquia… No ho he oblidat mai!

Ara avui, podem parlar dels fons voltors que compren edificis, que són capaços de deixar que a Borrell 18 es visqui un calvari (oitant, i mereixen tota la nostra censura sense contemplacions), però hi ha persones concretes que els han facilitat comprar-ne l’edifici, que ha optat per no posar en lloguer convencional una vivenda sinó destinar-la a turistes (“tindré més rendibilitat”, “tant me fa que facin soroll i no deixin dormir als altres”…)… Això m’entristeix profundament. Sovint són (o han estat) gent com nosaltres llogaters: treballadors per sous minsos, que han pogut viure l’atur en pell pròpia o propera, que intenten tirar endavant la família, que han criticat bancs i grans especuladors, que s’acarnissen amb els polítics corruptes… I ara les seves decisions afecten i destrueixen vides alienes…

Com a creient, sempre em sobta com ens resulta de fàcil separar la nostra vida cristiana de la nostra vida diguem-ne financera: com si els diners juguessin en una altra divisió… Som els reis i les reines per justificar-nos, per fer servir la legitimitat o la legalitat com a criteri: doncs no! El nostre criteri ha de ser l’Evangeli, alliberador però qüestionador… Em surt un comentari àcid… ho sé… però més ho és l’expulsió de tants i tantes de les seves llars només per guanys econòmics. Però també sóc crítica amb els que ho veiem i no fem; amb els que potser, com en el poema de Martin Niemöller (i sovint atribuït a Brecht), aviat serem foragitats del nostre barri i no ens mobilitzem! Mea culpa! I alhora poso la meva esperança en iniciatives com Fem Sant Antoni, el Sindicat de Llogaters, la feina de formigueta de les associacions de veïns i veïnes i del propi Ajuntament que s’esforça, tot i que no arribi a parar la dinàmica perversa en què es veu atrapada la ciutat de Barcelona. Un cop més: només junts podrem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 7,21)

El 2 de febrer passat el Sense Ficció de TV3 va La_granja_del_Paso-207816200-largeprojectar el film documental La Granja del Pas/La Granja del Paso, dirigit per Sílvia Munt. Us volia posar l’enllaç perquè el poguéssiu veure o reveure amb calma, però ja no es pot recuperar “a la carta”, perquè TV3 no en té els drets i el film encara es va projectant en algunes sales i fòrums. Estigueu al cas, doncs, per si es passa a la vostra població o en alguna de veïna. O potser alguna entitat, ateneu, centre cívic, casal de barri, partit, sindicat, parròquia o associació us podeu posar d’acord amb la distribuïdora (Splendor Films, tel. 935 184 487, Sra. Eva) per projectar-la.

L’obra segueix l’activitat, durant molts mesos, d’una assemblea local de la PAH i se centra en unes quantes persones afectades, cosa que ens permet seguir el seu procés i transformació: amb l’ajuda del col·lectiu, veiem com es recupera l’autoestima, la dignitat, l’apoderament, que permet actuar i respondre a la situació. A diferència de com rebem moltes notícies, flaixos informatius i imatges, el documental –molt ben fet, al meu parer, i que ha merescut diversos reconeixements– ens arriba a poc a poc al cap i al cor i també ens transforma per mitjà del fer-nos-en càrrec, de l’empatia, de la com-passió profunda.

Josep Pascual