El president Torra ha de demanar perdó

En el discurs de la Diada Nacional, el president Torra va exigir al rei Felip VI i al president Pedro Sánchez que demanessin públicament perdó al poble de Catalunya per l’afusellament del president Companys.

Doncs, ficat dintre aquesta lògica, jo, com a catòlic català, exigeixo al president Quim Torra que demani públicament perdó als catòlics catalans per l’assassinat de la gran quantitat de bisbes, capellans, monges, frares, laiques i laics que van ser morts pel fet de ser catòlics en les primeres setmanes de la guerra civil.

Torra i el seu govern són els hereus d’aquell govern de Catalunya que va permetre tota aquella matança. No, ja ho sé, ells no la van promoure. Però no és tan clar que fessin realment tot el que calia per evitar-la. I en qualsevol cas, el que sí que és indiscutible és que ells no van complir amb el seu deure, que era el d’impedir tota aquella barbaritat.

Apa, president Torra, abans d’exigir tan solemnement res als altres, compleixi el que a vostè li correspon.

(Nota final: No, de fet jo no tinc cap interès perquè Torra demani perdó. Jo en el que sí que tinc molt d’interès és en que Torra i la seva colla parin de fer tanta comèdia).

Josep Lligadas

Brigadistes. Vides per la llibertat. Jordi Martí-Rueda.

Brigadistes. Vides per la llibertat. Jordi Martí-Rueda. Tigre de paper, 2020.

Fins fa un parell de setmanes, si em preguntaven per brigadistes internacionals a la nostra guerra civil, podia anomenar George Orwell i Simone Weil. És cert que a la meva època d’EGB i de BUP el conflicte del 36 era un tema pel que s’hi passava de puntetes. I jo no hi he aprofundit. Mea culpa!

Per això aquest llibre que ens presenta una seixantena de retrats breus, d’una sola pàgina (acompanyada per fotografies molt eloqüents) és un tresor. Ens exemplifica homes i dones de diferents orígens, edats i formacions, que han creuat Europa a peu o l’Atlàntic en un llarg viatge en vaixell des de Nord-amèrica. Jordi Martí-Rueda assoleix en una descripció acostar-nos vides i experiències d’infermeres, soldats, conductors o metges que per valors van arriscar-se en una guerra que era la seva perquè lluitaven contra el feixisme, contra tot feixisme.

Us el recomano ben efusivament!

Maria Antònia Bogónez Aguado

De la Pietà de Miquel Àngel, a Picasso i a Síria

Com no saber que fa 80 anys que Guernica va ser bombardejada per avions de la Legió Condor? Un record dolorós i encara recent. Quanta falta fa recuperar la memòria històrica i vetllar per no perdre-la (més).

Picasso va inspirar-se en aquest fet per fer un mural per al Pavelló Espanyol de l’Exposició Universal de París de 1937 i ara el museu Reina Sofía ofereix la possibilitat de descobrir el fet històric, el marc de l’Exposició Universal, els treballs previs i paral·lels del gran mural. És “Pietat i terror en Picasso. El camí cap a Guernica”. Arribar a la sala on està exposat el “Guernica”, tot i l’atapeïment de gent, s’ho val! I més si el transformem en un moment de contemplació. Escenes que ens fereixen, que entelen els ulls, colpidores… I més si pensem que avui, continuen repetint-se… No és Alep una Guernica dels nostres dies?

La meva escena: la “pietà” en què una mare sosté als braços el seu infant mentre crida punyentment. No escoltem el seu crit avui? No ens fereix? Dóna per a la reflexió personal…

I si trobeu l’ocasió, excursió a Madrid abans del 4 de setembre… Ah, i els diumenges a la tarda es pot fer la visita del museu de franc!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els Equips de Dolor. El tresor amagat de l’HOAC

Aquest estiu acaba de veure la llum el llibre titulat Els Equips de Dolor. El llibre-hoactresor amagat de l’HOAC. El seu autor és l’Emili Ferrando Puig, membre de l’Equip de Pastoral Obrera de Badalona i militant de l’HOAC. En ell tracta del treball realitzat per Mossèn Josep Asens amb l’objectiu de connectar els malalts amb la vida de l’HOAC, de forma que, sentint-se membres actius del Cos Místic de Crist i col·laboradors en l’apostolat obrer, donessin sentit al seu sofriment i visquessin en plenitud.

Mossèn Josep Asens va nàixer el 1923 en la localitat d’Alforja (Tarragona), on va passar la seva infantesa i part de la seva joventut. Als 17 anys va ingressar en el Seminari de Tarragona, essent ordenat capellà el 22 de gener de 1950. Aquest mateix any va ser nomenat vicari de la Prioral de Sant Pere de Reus, càrrec i funció que va exercí fins l’any 1971.

Cal recordar que la fi de la guerra no va comportar pau i reconciliació sinó la victòria d’un bàndol sobre l’altre que es manifestava en depuracions, condemnes, afusellaments, camps de concentració, presó, exili, repressió, clandestinitat, por, frustració, silenci… Eren temps difícils per al moviment obrer i per al conjunt de treballadors. Les condicions de vida i de treball de la majoria de la població s’endureixen: les jornades laborals s’allarguen fins a 60 i 70 hores setmanals, pugen els preus dels queviures i els salaris perden un 40% del seu poder adquisitiu en comparació al període d’abans de la guerra, el racionament dels productes alimentaris obliga a acudir al “mercat negre”, molt més car, i les famílies treballadores no tenen més remei que acostumar-se a una dieta pobra en calories. El gran desgast físic realitzat en el treball i la subalimentació van provocar una forta disminució de les seves defenses i un augment de malalts tuberculosos i de morts. Les cases particulars, els sanatoris i els hospitals eren plenes d’obrers i obreres que pagaven en pròpia carn les conseqüències de la fam i d’unes condicions de treball inhumanes fruit de l’explotació, la misèria i els racionaments d’una societat autàrquica i autoritària com va ser especialment la primera etapa del franquisme. La tuberculosi era la malaltia per excel·lència dels pobres.

És en aquest context que Mossèn Asens creà i impulsà els Equips de Dolor que va estendre per diferents indrets de Catalunya i de la resta d’Espanya. També va mantenir contacte amb el Cottolengo del P. Alegre de Barcelona i amb altres Cottolengos de l’Estat. Com a Consiliari de l’HOAC de Reus, i també en la seva funció de Consiliari Nacional dels Equips de Dolor, s’ocupà d’escriure i enviar a tots els malalts (1952-1976) unes cartes circulars per tal de mantenir-los units i ferms en la fe, al mateix temps que els informava dels últims esdeveniments de l’HOAC, de l’Església i del món obrer. Més de cent circulars composen aquesta relació epistolar que tingué una periodicitat mensual, bimensual o trimestral segons moments i circumstàncies. Mossèn Asens redactà per a ells un opuscle titulat Viacrucis del malalt hoacista, els visitava sempre que podia i contestava personalment les cartes que li enviaven. Basant-se en elles va escriure diverses biografies.

Els Equips de Dolor són grups de malalts que coneixen i estimen l’HOAC i ofereixen el seu sofriment per l’èxit de l’apostolat hoacista. Es considera que el creixement de l’HOAC no es fonamenta ni en els diners ni en tenir grans plataformes de poder; el seu secret, la seva fortalesa i la seva mística se sustenten en el sacrifici. En l’HOAC tots poden ser útils, els sans oferint el sacrifici de la seva militància activa, els malalts oferint el seu dolor, unit al dolor de Crist, per les necessitats del món obrer, de l’Església i de l’HOAC. Es podia estar abatut i aixafat pel dolor i el sofriment, però, tot i això, no es podia deixar de ser cristià, no es podia renunciar a seguir estimant. En la circular enviada en el mes de març de 1968, Mossèn Asens recorda la influència de Guillem Rovirosa en l’origen dels Equips de Dolor, que ell considerava com “la nineta dels ulls de l’HOAC” i “el seu tresor més valuós”.

Difondre aquesta última i extraordinària faceta de Mossèn Asens, poc coneguda i valorada, és l’objectiu d’aquesta publicació. La intenció no és altra que promoure el reconeixement de Mossèn Asens i de tots els malalts que van oferir i segueixen oferint el seu sofriment per l’HOAC, per l’Església i pel món obrer.

Paqui Casino