(La Núria, bona amiga meva, va morir el passat 30 d’octubre als 54 anys. http://www.diaridegirona.cat/portada/2016/10/30/mor-nuria-teres/812099.html )
El dia 12 d’agost, la Núria escrivia:
“Estic fent un procés de recerca personal, de trobar la pau, de meditar, d’escoltar i escoltar-me… que m’està transformant.”
“És una paradoxa!! Per a una malaltia greu acabo fent un camí de felicitat…”
“M’estic buscant i trobo Déu cara a cara.”
Són retalls d’un xat de 20 minuts: jo estava de vacances a prop d’Almería; ella a Girona, a casa després d’una sessió de quimioteràpia. En aquesta conversa vam parlar també de l’evolució de la seva malaltia, de l’evangeli, de la pregària, de la natura, de l’agraïment i de l’amistat.
Tinc molts altres records de la Núria. Alguns de fa molts anys, com les Fires de Sant Narcís amb els nens petits o Diumenge de Rams o trobada a Cadins o casaments o sopars. I hi ha records més recents i nítids, com comprar cabdells de llana a una botiga del carrer Gran de Gràcia; i els dinars, sobretot els dinars pels volts de Nadal amb el grup d’amigues “Xiquetes”. N’érem sis i, com recordàvem les altres cinc en el comiat de la Núria, “cadascuna amb el seu estil, amb el seu compromís i amb les seves neures però sempre al costat les unes de les altres malgrat els molts quilòmetres de distància”.
Quan ens trobàvem –o quan xatejàvem– parlàvem de tot i molt. La vida de cadascuna s’anava barrejant amb la vida de les altres a través de les històries de marits, fills, pares i germans. Ens explicàvem llibres que havíem llegit, pel·lícules que havíem vist i obres de teatre que ens havíem perdut. Ens animàvem –o ens desanimàvem– parlant de política i de l’Església. Música i cuina i “que bé la feina” o “potser treballo massa”… I sentiments, molts sentiments. Unes quantes hores viscudes amb majúscula. “Viure, viure, viure! No tenim altra cosa a fer que viure. Estimar la vida intensament”, escrivia la Núria en la llibreta que la va acompanyar durant la malaltia.
Ara els records m’entristeixen i el misteri de la vida i la mort em deixa sense paraules. A estones envaïda d’una serenitat i transcendència que em meravellen. A estones amb rebel·lia davant d’aquest mateix misteri. Demano a Déu que m’acompanyi, que estigui amb mi en uns moments i en els altres. Perquè només ell tanca el cercle quan diposito tot plegat a la seva falda; i només llavors sé que amb el temps aniré sentint la presència de la Núria d’una altra manera que, ara mateix, se m’escapa. Tinc pressa per trobar-la però ja intueixo que la urgència no és bona companya.
“Núria, no ens acabem de creure que ja no estàs físicament amb nosaltres. Però saps que ets EN nosaltres i que hi seràs sempre” (De l’escrit de comiat de les Xiquetes).
Anna Milian
L'Agulla 