L’abandó institucional de les persones amb discapacitat

A casa ja fa un bon grapat d’anys que convivim amb una persona amb discapacitat intel·lectual. És germà del meu marit i una persona encantadora i molt sociable, que lamentablement pateix una malaltia degenerativa que està afectant greument la seva forma de relacionar-se amb els altres.

En Josep i jo, que ja tenim una edat i estem tots dos jubilats, fa temps que hem iniciat els tràmits perquè en Jordi, més jove que nosaltres, pugui anar a viure en una llar residencial. I tot plegat ens ha fet adonar de la crua realitat: l’abandó institucional, sobretot per part de la Generalitat, de les persones en la seva situació.

Per començar, només demanar visita als serveis de la Generalitat per obtenir el vistiplau per demanar una plaça en residència i per valorar quina mena de servei necessita, ja ha estat una odissea. El temps transcorregut entre la sol·licitud i l’entrevista ha estat de més d’un any mig. La mitjana són dos anys, habitualment, em diu la treballadora social del taller ocupacional on va en Jordi. Sí, sí, ho heu llegit bé: dos anys per fer-li una entrevista!

La valoració, això sí, un cop feta l’entrevista, va arribar aviat, amb l’afegitó del comentari que la llista d’espera pot trigar perfectament cinc anys.

En Jordi va a un taller d’una fundació que depèn del Consell Comarcal i que atén persones de Viladecans, Gavà, Castelldefels, Begues i Sant Climent de Llobregat. En cap d’aquestes poblacions no hi ha cap equipament residencial. Això significa que un veí o veïna amb discapacitat, que pot moure’s perfectament en un entorn que li resulta familiar, es veu tot d’una traslladat lluny de casa, i ha de canviar forçosament no només de llar, sinó també de taller i d’activitats de lleure. Perd tots els referents simultàniament.

A això cal afegir-hi que sovint el pas a una llar-residència es produeix, com ens passa a nosaltres, quan ja cal pensar forçosament en una sortida que garanteixi una bona atenció per a la persona amb discapacitat, perquè els seus familiars ja no estan gaire en condicions d’atendre’l. Vol dir que l’interessat ja no és jove, i els seus pares, posem per cas, són considerablement grans. Vaig tenir ocasió de parlar no fa gaire amb una parella, d’uns 80 anys, que viu a Gavà i que ha deixat el seu únic fill a Martorell. Ja no condueixen. Ni hi ha transport públic eficient per visitar el fill. Han optat per pagar algú que els caps de setmana reculli el seu fill i l’acompanyi a veure’ls.

Si a això hi afegeixes que de vegades el deteriorament de la salut del noi o noia fa difícil la convivència per agressivitat o violència, el panorama per a les famílies és desolador, perquè ningú si no és la família, no es fa càrrec del malalt: només es compta amb la medicació.

En el nostre cas, el 2014 tots els ajuntaments dels cinc municipis implicats van signar una moció conjunta demanant que la Generalitat desenvolupés els recursos necessaris, però no van aconseguir ni tan sols que la Generalitat els aportés dades sobre els ciutadans d’aquests municipis en llista d’espera. D’això se’n diu transparència.

Mercè Solé

Tot esperant Godot

Algú podia pensar que l’indult calmaria les aigües embravides de la retòrica processista. Pel que anem veient no serà així. Al processisme li ha anat molt bé electoralment el dolor i l’èpica dels seus màrtirs, tan bé com malament al conjunt de la Catalunya política i de la Catalunya social. Els hereus de Convergència han malbaratat l’única herència del pujolisme que la Marta Ferrusola no va poder ingressar a un banc d’Andorra: la fiabilitat política.

L’independentisme rampant ha buscat models on emmirallar-se. Primer va ser el Quebec, després Escòcia, però l’1 d’Octubre i la declaració unilateral d’independència va ser una aportació original, que més tenia a veure amb una “asonada” del segle XIX –això sí, retransmesa en directe per TV3– que amb nous drets dels països democràtics del segle XXI. Encara que el model processista sembla inspirat en una pintada del maig francès. Siguem realistes, demanem l’impossible. S’ha aconseguit l’indult? Està en marxa la modificació del delicte de sedició? Doncs ara la reivindicació de l’estiu és l’amnistia i l’autodeterminació, com una nova versió amb lletra nova de trinca del vell ho tornarem a fer. Es qüestió de temps. Denos tiempo, diu Rufián. El món ens mira.

Mentre batem rècords de contagis, el processisme segueix hipnotitzat per somnis nacionalistes. Manté una obra de teatre en cartell que va començar amb el títol “La revolució dels somriures” i que ara genera qualsevol cosa excepte somriures. Quina Catalunya reclama el procés? Una Catalunya molt poc salomònica, antes muerta que sencilla, esquinçada per la meitat en dos pedaços. Encara que el processisme, pam amunt, pam avall, representi només a la meitat dels que van a votar, ha fet mal al conjunt de la Catalunya real, que era i és la suma imperfecta de projectes plurals i d’identitats saludablement mestisses en un món cada cop més barrejat, interdependent i canviant. En un moment en què la geopolítica comença a canviar l’equilibri de poders del món, on aquella Europa que abans de la primera guerra mundial dominava el món, avui se sent petita davant la Xina, Rússia i EEUU, el Regne Unit practica el Brexit i Catalunya inventa una república de fireta, de joguina, per jugar a moros i cristians, encara que sigui amb el trist balanç polític i personal de la desobediència legal i constitucional.

Els assumptes pendents creixen a la taula dels Molts Honorables des del començament de la fase dura del procés, allà per l’octubre del 17, s’encongeix el paper de Catalunya com a potència industrial, econòmica i cultural al conjunt d’Espanya (fins no fa gaire Barcelona era la capital mundial de l’edició en castellà, que ara és Mèxic), podem llegir a l’entrada d’alguns dels nostres pobles i ciutats “Municipi de la república catalana”, amb la mateixa força legal de les catifes d’Ikea, aquelles del “Benvinguts a la República independent de casa meva”.

El pitjor no és que sigui una república imaginària, sinó que vulgui ser una república que enfonsi les seves arrels “democràtiques” dels seus 132 “caps” en el segle XIV, en Berenguer de Cruïlles, bisbe i ferm defensor de la Inquisició, quatre cents anys anterior a la revolució francesa i a la divisió de poders en legislatiu, judicial i executiu. Al segle XXI el procés vol obviar i ignorar la existència dels contrapesos dels tres poders (imperfectes quasi per definició) de qualsevol sistema parlamentari i democràtic. Qualsevol república del segle XXI, per imaginària que sigui, ha d’acceptar aquest fet, perquè més enllà de tenir rei o president, de les amnisties o les autodeterminacions, la forma de govern ha de ser democràtica, en la salut i en la malaltia. I les maneres del procés per reivindicar les seves propostes semblen més una petició a un rei amb poder absolut, que a un govern limitat per les regles democràtiques.

¿Quan recuperarem el sentit comú per solucionar les coses del cada dia i abandonar uns i altres, a Catalunya i a Espanya, el sentiment tràgic de la política i la vida? Semblaria que mai, encara que els asturians tenen un refrany incontestable. Nunca llovió que nun abocanare. Mai va ploure que no escampés.

José Luis Atienza

Camí d’igualtat: una de freda i una de calenta

Dues notícies el mateix dia, creen un aiguabarreig de sentiments, en aquest cap a la igualtat d’homes i dones, després de les celebracions del 8M, del rebombori i la indignació per la sentència de “La Manada”…

@No_Sin-Mujeres
A les xarxes una nova iniciativa ha nascut a proposta dels barons del món acadèmic de les Ciències Socials: es comprometen a no participar en actes acadèmics (conferències, congressos, jornades…) o taules rodones amb més de dos participants on no hi hagi almenys una dona amb caràcter d’experta. No valdrà doncs que una dona en sigui la moderadora per semblar que es respecta la pluralitat, per ser políticament correctes.

A la llista on –en el moment d’escriure aquestes línies, ja s’acosten a 800 els experts signants– hi ha noms coneguts, alguns d’entitats creients (teòlegs, sociòlegs, juristes…).

Tant de bo en àmbits eclesials (universitats, fundacions, centres d’estudis…) aviat la decisió personal d’alguns dels ponents convidats condicioni la presència en igualtat de dones formades, capaces, expertes… que n’hi ha i sovint romanen invisibles. I així les tarimes dels actes seran més representatives de la composició del món, però també del rostre ben feminitzat de qui seu en els bancs de les nostres esglésies.

Cal agrair la iniciativa! I confiar que serveixi per donar veu a dones competents en qui sovint els organitzadors d’activitats no hi pensen. I especialment en la nostra església, tan clericalment masculina.

Un nou país? Així, sense paritat, no!
Mentre escrivia la nota anterior, es publica la composició del nou govern de la Generalitat proposat pel President Torra. I profunda decepció: només 3 conselleres dels 13 membres. Ni tan sols es compleixen les normes per la igualtat de la pròpia Catalunya i queda lluny de les recomanacions de Nacions Unides.

Oportunitat perduda per construir país des de la paritat. No és començar (o continuar) bé!

Maria Antònia Bogónez Aguado

NB: Escrita aquesta nota el 20 de maig, a hores d’ara ens hem d’alegrar que el Govern de la Generalitat sigui per primer cop paritari.

Una nova etapa

Finalment, després de mesos de giragonses, ja tenim nou president de la Generalitat i estem a l’espera de la presa de possessió del govern. És, sens dubte, el començament d’una nova etapa que no sabem com es desenvoluparà, per la multitud i complexitat dels factors que la condicionen.
Certament, el nou president i el nou govern, com és natural donada la majoria parlamentària que els sustenta, intentarà empènyer el país cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Cosa que, com diem, és natural. Però el que aquí voldríem assenyalar, més enllà de l’objectiu final que el govern intenti assolir, és que la tasca de governar, en el moment concret que viu ara el nostre país, hauria de tenir en compte una colla d’exigències que creiem necessàries perquè la seva actuació procuri el bé de tots els ciutadans, que ha de ser, sempre, l’objectiu bàsic de tot govern democràtic. N’assenyalaríem quatre, d’exigències principals.

La primera, que tot el que el govern faci per assolir la independència ho faci mirant de no descosir més el país, és a dir, sense crear més tensions del compte. El famós i repetit eslògan que parla de “Catalunya, un sol poble” ha de ser prioritari.

La segona, que la principal dedicació del nou president i els nous consellers i conselleres ha de ser fer una bona gestió de les àrees que tenen encomanades, i una bona gestió que busqui el benestar de tots els ciutadans, començant pels que estan en pitjors condicions.

La tercera, recuperar, tant com sigui possible, els consensos bàsics establerts durant la transició entre tots els partits catalans en temes cabdals com per exemple la llengua. Han passat ja molts anys, i segurament hi ha coses que caldrà reformular, però cal intentar de totes totes establir ponts per aconseguir aquests consensos. Ara, sens dubte, és més difícil que llavors, però és igualment imprescindible.

I la quarta, treballar per propiciar la sortida dels presos, cosa que, a més a més de ser una exigència humanitària, és també un element imprescindible per poder fer una política més tranquil·la i més constructiva. Segurament que hi pot ajudar molt el fet de tenir un govern estable, que sens dubte pot contribuir a la “desinflamació” de l’actual clima social i polític.