Resseguint el litoral de Garraf: de Sitges a Vilanova

Entre Sitges i Vilanova i la Geltrú trobem un agradable caminet de ronda que ressegueix la costa. La ruta recorre un territori rocós amb vegetació mediterrània i un seguit de cales tranquil·les fora de la temporada d’estiu i amb vistes precioses de la Mediterrània. Alguns trams van paral·lels a la via del tren i podrem observar la gran obra d’enginyeria de final del segle XIX i imaginar la vida ferroviària. Els senyals que cal seguir corresponen al GR-92, que aquí pren el nom de Ruta de les Cales o Camí dels Colls.

Aquest itinerari permet diverses opcions: caminar només d’anada i tornar amb tren des de Vilanova (és la ruta que presentem); aprofitar per visitar Vilanova, fer la tornada a Sitges a peu pel mateix recorregut de la costa o bé passant per l’interior.


Dades tècniques

Inici: estació de Sitges. Horari
Final: estació de Vilanova i la Geltrú. Horari
Itinerari: Estació de Sitges – platges de Sitges – riera de Ribes – Atlàntida – punta de les Coves – punta de la Desenrocada – punta Grossa – punta Llarga i masia dels Colls – platja de Sant Cristòfol – estació de Vilanova
Distància: 8,7 km
Desnivell acumulat: +/- 50 m
Dificultat: Baixa. Cal portar calçat adequat per a camins pedregosos
Més informació: Mapa 41 – Vilanova i la Geltrú de l’ICGC 1:25000; Penedès, 1: 50.000 de l’Ed. Alpina i els webs: Senderisme en tren i Wikiloc

La ruta

De l’estació a Sant Bartomeu i Santa Tecla

Sortint de l’estació ens dirigirem a la platja. Un bon recorregut consisteix a baixar pel carrer Illa de Cuba, plaça del Cap de la Vila i arribar pel carrer Major a l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla.

Aquesta església fou inaugurada el 19 de Juliol de 1672 i fou bastida en substitució de l’anterior, romànica, malmesa per les mines i les bombes el 15 d’octubre de 1649 a la Guerra dels Segadors.

Per unes escales baixarem a la platja.

Les platges

Durant uns dos quilòmetres les resseguirem fins al Club de Mar, on per la dreta entrarem al passeig marítim. Passat l’hotel Terramar, un enorme bloc de color blanc, arribarem a la riera de Ribes.

La riera de Ribes

Continuem o bé per la platja o també pel passeig marítim, ara exclusiu per a vianants, fins a traspassar la desembocadura de la riera de Ribes (en cas que anés plena, cal cercar un pont més amunt). Aquest lloc s’anomena cap de Grills.

L’Atlàntida

Ara resseguim la platja de Santa Margarida fins a una antiga discoteca, l’Atlàntida; travessem un gran descampat i trobem una nova edificació anomenada la masia de les Coves, que haurem de superar passant pel costat de la paret dreta (en aquest tram veurem marques blanques i vermelles del GR-92 i un rètol informatiu que ens orientarà correctament en direcció a Vilanova i la Geltrú).

Zona de les Coves

El sender ascendeix lleugerament per un camí pedregós fins a un petit túnel del tren. Nosaltres avancem sempre deixant les vies a la nostra dreta.

Aquí, entre la zona de les Coves i la punta de les Coves, podem veure un avenc protegit que comunica amb la cova del Gegant, que és accessible des de la platja. N’hi ha d’altres de més petites i en algunes s’han fet troballes arqueològiques. També hi ha la curiosa cova dels Bufadors, es tracta de dos conductes subaquàtics on només és pot entrar capbussant-se en el mar i es diuen així per uns forats que tenen a la part superior (forats a la roca) que bufen i xiulen quan el mar està embravit.

Continuem en direcció a la punta de les Coves, la primera de les “puntes” que trobarem al llarg de la ruta de les Cales. Davant nostre veurem el primer dels tres túnels de les vies del tren que trobarem al llarg del recorregut abans d’entrar a Vilanova i la Geltrú.

Punta de les Coves

Igual que les altres “puntes” per on passarem, en aquest indret veurem diferents corriols que l’envolten i fan un circuit d’anada i tornada. Alguns d’aquests corriols ens portaran al penya-segat, aneu amb compte, on gaudirem de bones vistes.

Seguirem la direcció del rètol informatiu cap a Vilanova i la Geltrú i farem una lleugera i curta baixada en direcció a les vies del tren; tot i que la ruta de les Cales en general no té cap dificultat, en els trams de pujada i baixada hi ha moltes pedres i cal caminar amb precaució.

Anirem trobant al llarg del camí platges i cales; entre la punta de les Coves i la següent, la punta de la Desenrocada, hi ha la petita platja de Rosés i més endavant, ja tocant la punta de la Desenrocada, veurem la platja de l’Home Mort.

Punta de la Desenrocada

Arribats a la part superior de la punta de la Desenrocada, igual que en l’anterior, veurem diferents corriols que l’envolten i que podem seguir amb precaució.

Iniciem el descens a les vies del tren. Un sender baixa a la cala dels Gegants, però nosaltres continuem un petit tram pel costat de les vies fins que iniciem l’ascensió suau a la punta Grossa.

Punta Grossa

Estem situats sobre el túnel on veurem un rètol enmig d’una cruïlla: a la dreta, en direcció al bosc (serra dels Paranys), a l’esquerra en direcció a la part més alta de la Punta i del recorregut, on es pot aprofitar per anar fins als penya-segats i gaudir de la costa Mediterrània i les seves vistes. La ruta de les Cales continua endavant, baixant altra volta a les vies del tren, direcció Vilanova fins prop de l’entrada d’un altre túnel, sota la punta Llarga, que rodejarem per l’esquerra.

Punta Llarga i masia dels Colls

La ruta de les Cales per aquest tram de la punta Llarga és molt suau i còmode, amb poc pendent. Va resseguint un mur o marge de pedra seca que rodeja la masia dels Colls, situada justament sobre el túnel, envoltada de jardins i a la qual és prohibida l’entrada.

Igual que en les anteriors, aquí també trobarem diferents corriols que creuen tota la Punta d’una banda a l’altra.

Arribats a la platja dels Colls, tornarem a seguir la via del tren fins a un pont per a vianants que creua les vies. En cas que volguéssim tornar a Sitges pels bosquets de l’interior passaríem per aquest pont.

Continuem pel carrer de Sant Cristòfor, sobre la gran platja del mateix nom.

Platja de Sant Cristòfor

Seguint el carrer, veurem la senzilla ermita de Sant Cristòfor a la dreta. Al segle XVII serví per a atendre-hi els afectats per l’epidèmia de pesta. Un ‘americano’ la va comprar després de la desamortització i va passar de mà en mà fins que el 1944 la va adquirir Eugeni d’Ors. L’escriptor es va fer construir el seu habitatge adossat a l’ermita on, a més de fer-hi estades, aplegaria escriptors, periodistes i intel·lectuals de l’època.

Continuant pel passeig i pel primer trencall a l’esquerra direcció mar, podem visitar l’Espai far de Sant Cristòfor, situat a l’emblemàtic far del mateix nom. Es tracta d’un equipament museístic que mostra el ric patrimoni mariner vilanoví. Compta amb tres espais amb exposició permanent: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, l’Espai Víctor Rojas i el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués.

També podem acostar-nos a la platja i dins dels jardins d’Enric Granados veurem les restes d’un molí fariner construït a inici del segle XIX, un enginy molt innovador per a l’època, capaç d’aprofitar la força de les onades per a fer girar una sínia, que lligada a una llanterna, generava la rotació d’una mola per a moldre farina.

Estació de tren de Vilanova

Pel passeig Martí Torrents anirem a trobar el carrer Llibertat que per un pas soterrat ens permetrà arribar a l’estació de tren.

I, si encara ens resta temps i ganes, podrem visitar el museu del Ferrocarril, al costat de l’estació.

Jaume Roig

Olivella, riera de Pelagons, Santa Susanna, cova de Can Muntaner

Ruta circular situada al nord d’Olivella, quan el Garraf es deixa caure sobre la plana del Penedès. Dues rieres, la de Pelagons i la de Begues, són l’anada i la tornada d’una ruta que té en el nucli de Santa Susanna, en les vinyes i en la feina feta per l’aigua els seus elements més característics.

Dades Tècniques

Comarques: Garraf i Alt Penedès
Sortida i arribada: Can Suriol (Olivella)
Distància recorreguda: 13 km
Desnivell acumulat: 250 m
Dificultat: Fàcil
Transport públic: Empresa Plana, línia Vilafranca-Sitges
Més informació: Mapa i guia Garraf, Ed. Alpina, 2017, escala 1:25.000 (veure excursió n. 9: «Per la riera de Pelagons i Santa Susanna»). També a Wikiloc

Inici de la ruta

Si anem amb transport públic, és aconsellable venir de Vilafranca, ja que ens estalviem passar per les urbanitzacions i els horaris són millors. En qualsevol cas sol·licitem parada a Can Suriol, que és l’anterior a Ajuntament d’Olivella.

Si anem amb transport privat, deixarem el cotxe també a Can Suriol, aproximadament un km després de la cruïlla de la BV-2111 amb la BV-2415.

Can Suriol

Can Suriol és un mas prop del nucli d’Olivella (Garraf), al costat de la riera de Begues. L’origen del mas es remunta al segle XIV, quan era propietat de la família Urgell. Consisteix en un edifici de grans dimensions que consta de planta baixa, pis i golfes; la coberta és a dos vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna. Aquest edifici principal està envoltat de diverses construccions. És conegut també com a Ca l’Amo, ja que els seus residents eren els propietaris de diversos masos dels voltants.

El forn de calç

Si baixem a la riera, podrem veure el forn de calç de Can Suriol. Uns plafons ens n’expliquen l’arquitectura i el funcionament. Compta amb una estructura arquitectònica alçada amb murs de maçoneria, de planta circular. Se’n conserva la boca, una obertura al mur per on s’introduïa la llenya a la cambra de combustió. Acabada la visita, tornem a la carretera i la seguim en direcció contrària al nucli antic d’Olivella durant uns 100 m, on a mà dreta uns indicadors ens orienten cap a la riera de Pelagons.

La riera de Pelagons

No són gaires els caminants que coneixen la solitud d’aquests paratges. Potser perquè hi ha marcades poques rutes pel seu camí. Els que sí que coneixen aquests racons són els ribetans, els veïns de Sant Pere de Ribes, que cada any fan la peregrinació a Montserrat, i pels Pelagons escurcen l’anada al monestir.

El camí va enclotat seguint la riera que va fent giragonses i travessant-la en diverses ocasions. De tant en tant val la pena d’aturar-se per veure les formes que el pas de l’aigua ha fet al llit de la riera amb nombrosos “pèlags” o clots que malgrat que no hi corri aigua moltes vegades queden plens. És un camí ample, fàcil de transitar amb petites pujades i baixades alternant-se. La vegetació és la pròpia de Garraf: pi blanc, roures, alzines i força margallons. Destaca, però, al poc d’iniciar-se el camí, al final d’una vinya, un lloc anomenat els Àlbers perquè s’hi alcen diversos exemplars d’aquests arbres blancs, cars de veure a Garraf i que contrasten amb els dels voltants.

Més endavant veurem a la nostra esquerra unes grans roques que es van desprendre de la Penya Lledó. El camí fa un gran revolt, passem ran d’unes vinyes i albirem amunt a la nostra dreta la masia dels Pelagons de Dalt en relatiu bon estat. Nosaltres continuem sempre seguint la riera i una mica més enllà s’entreveuen les restes atrotinades dels Pelagons de Baix.

Ara el bosc escasseja per culpa de l’incendi de juliol de 2016. Després d’un gran revolt que ens podem estalviar per una petita drecera, deixarem una pista a la nostra dreta que s’enfila a la serra de la Llampa i aviat arribarem a la cruïlla amb el GR-92.3 que seguirem cap a la dreta. És el moment de deixar la riera de Pelagons i continuar pel Fondo dels Masets d’en Ferret.

Fondo dels Masets d’en Ferret

Els Masets són les ruïnes que veurem a la nostra esquerra. El camí voreja ara vinyes plantades als terrenys més plans. Passada una d’aquestes vinyes, el GR trenca decididament a la dreta (hi ha indicador) i s’endinsa en un bosc frondós, en ascens, per la serra dels Carlins fins a un coll, on continuem el GR, ara en franc descens. Comencem a veure la plana de Santa Susanna presidida per la masia del mateix nom, encimbellada dalt d’una roca com si es tractés d’una fortificació.

Santa Susanna

La Caseria de Santa Susanna es troba situada damunt un penyal, a 338 m d’alçada, envoltada de terres de conreu. Es tracta d’un conjunt d’edificacions, l’element més remarcable de les quals és una torre de pedra de planta quadrada i coberta a dues vessants, de teulat àrab. La resta de construccions del conjunt presenten diversos elements d’interès (brancals, ampits i llindes de pedra, arcs rebaixats, etc.). El conjunt és popularment conegut amb el nom de castell a causa fonamentalment de la seva situació i de l’existència de la torre, tot i que no hi ha proves documentals que demostrin aquest origen. En l’actualitat el nucli es troba gairebé abandonat.

Vorejant les ufanoses vinyes passem per sota el penyal i prenem la primera desviació a la dreta. Aprofitem per gaudir de vistes insòlites del conjunt de Santa Susanna. La pista segueix entre les vinyes. Continuem per l’esquerra a la següent cruïlla fins a trobar la riera de Begues i unes marques que ens indiquen el camí que mena a Olivella.

La riera de Begues

Recuperem el contacte amb aquesta riera que havíem perdut a l’inici, a Can Suriol, i que no deixarem ara, amb petites desviacions, fins al final. La travessem i entrem ara en zona boscosa. Prenem altura tot gaudint de tant en tant del fondo de la riera i dels turons que l’escorten. Més enllà trobarem a l’esquerra un corriol que ens portaria a Mas Vendrell i al castell d’Olivella. Nosaltres seguim per la pista principal fins a trobar el PR C-37 que seguim a la dreta (per l’esquerra també aniríem al castell).

La cova de Can Muntaner

Poc més d’un centenar de metres enllà, uns indicadors ens anuncien que estem prop de la cova de Can Muntaner. Val la pena baixar primer al mirador i després a la riera per visitar-la. La cova té una gran boca d’entrada que fa uns 9 m d’alçada per uns 19 d’amplada, que dona pas per una rampa ascendent a una galeria de 19 m de longitud. Al costat dret de l’entrada hi ha una petita galeria de poc més de 2 m, estreta i obstruïda per blocs. A la cova s’hi encabien els ramats de les masies properes; tanmateix no es descarta que hagués estat utilitzada pel bestiar transhumant, ja que està a tocar d’una carrerada.

Al mirador que hi ha al davant de la cova, un rètol ens informa que pels materials arqueològics localitzats a la cavitat es pot suposar que fou ocupada pels humans com a mínim des de fa 7.000 anys.

Tornem a ascendir al mirador de la cova i seguim les indicacions que ens duran a la llera de la riera de Begues modelada per les aigües d’altres temps, als pins pinyoners centenaris anomenats del bosc dels Pivens, a les restes d’una antiga sínia, i finalment, vorejant Can Muntaner retrobem el PR-C37 que seguirem fins a la carretera d’Olivella.

Ara tenim dues opcions: pujar al nucli antic d’Olivella que val la pena visitar si no ho hem fet en altres ocasions i prendre el transport públic allí, o tornar a Can Suriol, el punt inicial del recorregut. En aquest cas seguirem la carretera a la dreta uns metres enllà. A l’altura de Can Duran prenem l’antic camí d’Olivella que segueix paral·lel a la carretera aproximadament un quilòmetre on tornem altra volta a la carretera i arribem al punt inicial, sota Can Suriol.

Jaume Roig

La ruta del margalló

Així s’anomena una caminada popular que cada any, per l’abril, se celebra a Olivella. Creiem que és una bona proposta per a conèixer els diferents ambients que conformen el Garraf tant des del punt de vista geogràfic com humà.

Són 13 km per camins i senders molt ben senyalitzats, amb desnivells suaus, més de la meitat per zones ombrívoles i fins i tot en alguns trams humides. El punt de partida i d’arribada és el nucli antic d’Olivella, que val la pena visitar.

També podeu consultar el recorregut al mapa de l’Alpina Massís del Garraf.

Olivella

El poble d’Olivella (211 m d’altitud) està situat damunt un turonet, a llevant de la riera de Begues, que passa a uns 500 m del poble. Moltes de les cases del poble han estat adequades com a segona residència.

L’església parroquial és dedicada a sant Pere i sant Feliu. Sobre les restes del Castell Nou, propietat dels descendents dels fundadors d’Olivella, s’edificà l’església actual, es creu que pels volts del 1429, tot i que encara possiblement no era parroquial. Es creu que originàriament era una església més petita i annexa a l›habitatge del Castell Nou. Fins al 1607 no va començar la reestructuració de l’edifici.

Can Pau és una masia inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un conjunt format per diverses dependències organitzades al voltant d’una construcció central d’estil neoclàssic i estructura simètrica. Aquest edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues vessants. La porta principal està formada per un arc de mig punt adovellat. Al primer pis hi ha tres balcons rectangulars. El conjunt està envoltat per un mur d’una alçada aproximada de tres metres. Està situada al costat de la carretera d’Olivella a prop del nucli. Can Pau presenta la tipologia característica de les construccions rurals desenvolupades de manera orgànica al llarg del temps, en funció de les diverses necessitats d’ús.

Encara que no pertany a aquest itinerari, és bo saber que una mica més amunt del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Olivella, damunt el turó anomenat del Castell Vell, de 303 m d’altitud. Dalt al castell hi havia també l’antiga parròquia dedicada a sant Pere. A partir del 1508 fou també dedicada a sant Feliu. És una església romànica d’una nau i un absis semicircular llis. Vora seu les restes del castell d’Olivella són coronades per una torre de planta circular que no pertany a l’obra de fortificació, sinó que va ser construïda al segle XVIII, època en què el castell ja era abandonat, pel rector del poble, que hi volia bastir un molí de vent.

Itinerari

A Olivella s’hi arriba per carretera asfaltada des de Sant Pere de Ribes, també des d’Avinyonet, i si volem travessar tot el Garraf, des de Castelldefels, per la pista de Ratpenat, passant prop de la Plana Novella.

Situats davant la Casa de la Vila, molt a prop del centre d’Informació del Parc del Garraf “La Sala” (obert els caps de setmana), seguirem un indicador i una fletxa sobre un fons taronja. El camí baixa per una filera d’escales que ens portarà directament a l’aparcament on trobem el cartell que ens indica el Camí antic d’Olivella.

De seguida, el camí s’endinsa en un bosc on la presència del pi blanc es fa més que evident. Esquitxat de roures a les raconades més frescals, també deixa lloc a altres formacions vegetals com les garrigues i les brolles de romaní amb llentiscle i càrritx. De tant en tant, anirem trobant la palmera autòctona del Mediterrani i representativa del Parc del Garraf: el margalló, que a final de setembre llueix els fruits cridaners de color taronja. El paisatge forestal, s’alterna amb camps d’oliveres i vinyes.

El camí creua la carretera i la riera de Begues prop de can Duran. Sempre paral·lels a la riera trobarem uns roures centenaris força alts just abans de can Suriol.

Can Suriol i els seus entorns

Es tracta d’un edifici de grans dimensions, envoltat de diverses construccions. Consta de planta baixa, pis i golfes i la coberta és a dues vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna; a l’extrem esquerre, els dos darrers arcs de cada galeria han estat tapiats. La coberta de la galeria és a un vessant. El camí passa per sota d’aquesta impressionant masia, plena de vitalitat, que, encara avui, juntament amb can Duran, fan possible el manteniment del paisatge agrícola i vitícola del poble.

Traspassem de nou la carretera, ara per sota, i descobrim un pou envoltat d’ullastres i amb unes defenses a prova de rierades que ens fa pensar que potser la riera no és tan seca com sembla.

Els forns de calç

Tot seguit, arribem al primer forn de calç, el de can Suriol. Anirem trobant la resta de forns al costat del camí. Uns plafons ens expliquen la seva arquitectura i funcionament. Si prestem atenció, més endavant veurem l’entrada d’una petita cova o avenc.

Després d’un forn sense nom, seguirem el camí cap al forn del Monàs, l’últim. En aquest darrer tram, la vegetació i la humitat ens permet gaudir de la nombrosa avifauna d’aquest ecosistema: mallerengues, picots, gaigs i esquirols entre altres.

Passat el forn del Monàs continuem el camí que trenca ara a la dreta de la riera gaudint dels cants dels ocells fins a arribar a un extrem de la urbanització de Mas Milà. Rodegem el camp de futbol, la depuradora i una bassa per a helicòpters apagafocs, deixem la riera de Begues i el sender cap a Sant Pere de Ribes, i ens endinsem al Fondo del Querol tal com veiem en els indicadors.

El Fondo del Querol i la roureda

El camí va resseguint les sinuositats de la riera, envoltat de pi blanc especialment. Més enllà ens sorprèn una roureda de fulla petita. Continuem seguint el Fondo fins a una cruïlla important al costat d’un roure impressionant, el roure de la Cotxa. L’indicador d’aquest punt pot crear confusió: cal seguir a l’esquerra fins a unes vinyes. La pista de la dreta ens duria a la urbanització de Can Pere de la Plana. Nosaltres, per tant, cap a l’esquerra, amunt suaument, fins a trobar una important pista.

Les vinyes
Pel camí haurem observat molts marges, restes de conreus abandonats. Ara se’ns faran presents vinyes molt ben cuidades, aprofitant les terres sedimentàries del fons de dues rieres. Nosaltres seguirem amunt per la vinya de la dreta.

Hem deixat el fondo, ens acostem a llocs habitats i comença la part més assolellada d’aquest itinerari. Aviat farem cap a la pista que va de Jafre a Olivella, anomenada PR C-37 i que seguirem amunt, en direcció a Olivella.

Les masies
Mas de Liona i mas Bargalló

Dalt d’un collet es troben aquests dos masos que formen una agrupació de cases a banda i banda de la pista.

El mas de Liona, a la dreta, format per dues vivendes separades, està documentat des de 1538 i al llarg dels segles ha estat propietat de les famílies Batlle i després Raventós. Presenta un estat ruïnós, però actualment nous propietaris l’estan restaurant.

No és aquest el cas del mas Bargalló situat a l’esquerra i molt ben restaurat. Està documentat des de 1334, i ha estat propietat de diverses famílies. Al segle XIX va anar canviant de mans fins que va quedar deshabitada el 1965 i restaurada modernament.

Can Camps
Des dels masos anteriors sembla que sigui a tocar, però la pista fa una gran volta per vorejar el torrent.

Al segle XIII era coneguda com el mas d’en Pere Ferrer. El nom de Can Camps prové de la família de masovers que s’hi va estar des d’abans de 1740 fins a 1911, quan el mas era propietat dels Falç, de Sitges. L’edifici, format per diversos cossos i encertadament restaurat, mostra un antic portal adovellat d’excel·lent factura.

Arribada a Olivella

Continuant per la pista i sense baixar a la carretera, entrarem a Olivella tot passant pel costat del barri residencial amb boniques torres.

Esperem que aquesta ruta ens aporti una visió de la diversitat de paisatges del Garraf i dels canvis que han experimentant per la intervenció humana.

Jaume Roig