El gran amic Sebas, en preguntar-li en una trobada si estava a favor de la república catalana, va engegar: “Estic a favor d’una federació de repúbliques ibèriques”, tot recordant un objectiu de part de l’esquerra dels anys trenta del segle passat, que remarcava la dimensió essencialment col·lectiva del moviment obrer. No podia acceptar un plantejament tancat (més o menys conscient) que empalmava amb allò del “nosaltres sols” (de fa un segle) o amb els moviments actuals de “revolta” que se centren únicament en un territori concret, sense una perspectiva col·lectiva de la lluita contra la injustícia global.
Segons la biologia els animals tenen (tenim) uns “instints”, és a dir, unes programacions de supervivència en el cervell que determinen les nostres conductes elementals (inconscients); una d’aquestes és la territorialitat: defensar l’espai concret de la nostra vida enfront d’altres espècies (o dels altres individus que poden “competir” per la parella). Aquesta seria l’arrel dels sentiments “de poble”, de pertinença a un grup humà d’un territori concret “enfront” d’altres grups o ètnies d’altres territoris.
Des de la psicologia social podríem dir que el grau d’avenç d’una determinada comunitat humana (un poble, una “raça”) es mesura per la capacitat col·lectiva de reconèixer els altres grups en igualtat, valorant el seu sentit de poble, amb els seus drets, valors i tradicions, com si fossin “nosaltres mateixos”. Seria el pas del comportament “infantil” (en el sentit psicològic freudià) –de tancament en el nostre món de grup– a l’“adult”, que reconeix l’alteritat de l’altre com una riquesa que l’ajuda al seu “jo” personal. En el llenguatge de la Revolució Francesa seria el valor de la “fraternitat” (que, tal vegada, tenim pendent com a humanitat…). Des de l’òptica creient, “estimar els altres com a tu mateix” (cf. Mc 12,28-34).
Des de l’anàlisi política la lluita contra els grans poders que dominen el món (amb Europa i Catalunya incloses) –i que estan esclafant els drets humans més elementals– solament pot tenir força amb la coordinació de les lluites “locals” dins els diversos països (que, a més, poden desenfocar l’objectiu comú). Solament podrem ser poble “de veritat” en comunió fraterna amb els altres pobles, en reconeixement mutu (profund) de les seves realitats.
En la situació que estem vivint al nostre país, ¿no serien necessaris unes reflexions i uns debats, en profunditat, per tal de superar els “instints” que ens mouen i assolir una veritable maduresa com a col·lectivitat? I això, òbviament, en tots els “pobles” de l’Estat… ¿No seria un objectiu social i evangèlic per part dels creients?
Jesús Lanao
(En la Setmana per la Unitat dels Cristians)
L'Agulla 